xamak

2008-01-02T00:38:00.000+01:00

WWW.BARCELONAENNUVOL.BLOGSPOT.COM

Comiat

2007-08-14T15:09:00.000+02:00

M'entusiasma veure l'anar i venir del trens a l'estació. Recordo com de petit convencia als pares per anar a l'Estació de França a acomiadar en silenci tots aquells desconeguts que marxaven lluny. Ara, amb 25 anys, quan estic en alguna estació em continua captivant la continua entrada i sortida dels trens; com si d'un joc ordenat de benvingudes i comiats es tractés, un entreteniment per a la imaginació. Però, tot i tenir aquest passatemps, no hi era quan ella va agafar un d'aquests trens. Un tren qualsevol que la portaria a un lloc qualsevol. Perquè existien milers de destins diferents i no volia escollir-ne cap, tampoc descartar-ne cap.

En el seu cas marxar no era sinònim d'abandonar ni de rendir-se. Senzillament, pensava que triant el moment del seu comiat feia més fàcil deixar un bon record a aquells que l'havien descobert. És fàcil conèixer a algú- ens deia-, però no tant descobrir-lo . Va costar-me, però ho vaig anar entenent i ara m'alegro molt d'haver aconseguit descobrir-la. Perquè amb ella apreniem, sense que ensenyar fos la seva intenció, a valorar els petits detalls i a minimitzar les grans preocupacions. A veure les sorpreses que ens amaga la vida i a disfrutar-les. A no buscar per així estar obert a trobar.

Va encertar. Són molts els dies que, com avui, venen els seus bons records fent-me desaparèixer les ganes d'enyorar-la. I encara que sembli de bojos, crec que allà on sigui em continua ensenyant. Ho penso perquè des de que ens va deixar m'ha estat més fàcil descobrir a persones de les qui he gaudit i après molt, i alhora tinc la impressió que alguna d'elles ha arribat també a descobrir-me.

M'agradaria explicar-t'ho, i dir-te allò que mai et vaig dir perquè sabia que ja m'entenies sense paraules. Dir-te que estiguis tranquila, que no et trobo a faltar. Que segueixes amb mi.

Bé i amb això poso un punt al blog. No sé si serà un punt apart, un punt i seguit o un punt final.
És el moment doncs de confesar que m'agrada saber que molts i moltes (més dels que em pensava) heu dedicat uns segons de les vostres vides a llegir el que un boig us ha anat explicant. D' alguna manera o altra m'heu ajudat, dient-me que us ho miraveu (i fins i tot us agradava), enllaçant-lo, o simplement entrant per casualitat...
També ara puc dir que no hagués estat igual sense l'Alba i sense el Víctor, perquè continuament m'heu fet sentir que hi havia algú darrera la pantalla, gastant encara uns quants segons més per fer d'aquestes històries un camí de 2 direccions.

Espero ho hagueu passat tan bé com jo mentres trobava aquestes idees que s'anaven transformant en paraules, frases, paràgrafs... En petites històries.

FINS AVIAT!!!!

Diàlegs

2007-08-12T22:18:00.001+02:00

- És maca la vida, oi?

- Sí, sobretot si vas en bicicleta.

Después

2007-08-10T20:52:00.000+02:00

El tren se va, se va a Bescanó!! Y Los Delinqüentes vamos a ver para bailar, para cantar y hasta volar! Hay que tomarse la vida con risas. Si el mundo se rie de nosotros, pues vamos y nos reimos del mundo, porque no hay nada más divertido que vivir en un mundo que está loco. Riete y no quieras entenderlo. Y a esto nos ayudaran nuestros amigos delinqüentes.

Los Delinquentes y Bebe - Después (directe)
Una de les meves cançons preferides i el grup amb el directe més divertit que he vist.

"Después del humo negro hay que ser valiente y despertar. Y vivir como vive la gente. Hay que ser valiente amigo, yo tengo que volar!!
No, yo no puedo quedarme aquí si tu quieres quédate tu. Esta vida no es para mí. Yo quiero vivir con amor, con mi gente abajito del sol, con las olas y el amanecer. Como un niño jugando otra vez, sin parar de correr después."

Amsterdam

2007-08-08T17:08:00.001+02:00

Escolto el timbre d'una bicicleta. Alço la vista i veig els seus ulls. Preciosos. Em somriu, estic anant en direcció contraria. Benvinguts a Amsterdam.

Perduts, ens sentim perduts i ens agrada. Com a la vida, perduts i ens agrada.

Hi ha sensacions que tenim a dins, però estan amagades. Quan surten és genial. Hauriem d'aprendre a controlar la ment. Sempre.

Ser diferent. Aprecio les persones que són diferents. També a les ciutats i pobles que ho són.

Des de dalt es veu tot petit, molt petit. Els problemes, les preocupacions, el teu món. Petit, molt petit.

Cançons oblidades

2007-08-01T17:57:00.000+02:00

Fa anys la vaig escoltar, potser també l'havia cantat. I des de llavors la guardava en un racó, oblidada. I en tornar-la a escoltar és quan van despertar els records, els bons records. Els dolents els havia cremat perquè no tornessin a sortir.

I aquesta mateixa cançó oblidada em transporta del pasat al present, tot i que prefereixo no entrentindre'm gaire en el present. Almenys en el present d'aquest món ple de merda. Observo l'encenedor de records, el tinc molt més aprop del que ningú s'imagina i tinc ganes de tornar a utilitzar-lo, però aquest cop m'esperaré a ser feliç per fer-ho.

Tot queda igual (Sopa de Cabra)
Busco una llum busco un color
camino sense direcció.
El carrer és fosc me'n vaig de tort
avui no em sento un triomfador.

Espero que et vagi tot bé
ja ens trobarem allà a l'infern
ens en riurem del que vam ser.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

M'aixecaré d'aquest racó,
m'escaparé de la paret
als meus records calaré foc
quan trobaré algun bar obert

Vull perdre el nord vull estar boig
beure'm un riu sencer d'alcohol
vull cridar al cel que ja no hi sóc.

No sé si això és l'inici del final
no sé si estic despert o estic somniant
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

La niña de los ojos del extraradio

2007-07-28T13:18:00.000+02:00

La Juani (Facto de la Fe - B.S.O Yo soy la Juani)

Lucha niña guapa, hazlo chica buena. Huye de este ruido por la carretera, sigue a las estrellas. Vive porque brillas, hazlo con constancia y nunca te rindas.
Que hermosas las calles por las que caminas, todas las esquinas de ti se enamoran, te guiñan el ojo hasta las palomas. Ciertos aleantes solo para amarte. Dulce aquel sueño. Intenso aquel café.
Como la mañana, clara es tu mirada. Tu aroma es la envidia de todas las flores, y en tu pelo brillan todos los colores: blanco, rojo, verde, amarillo.
Hoy estan de fiesta todos en el barrio, la niña morena esta paseando y mira palante como las valientes. Suenan campanas, laten corazones, cruje cemento, luce el cristal, la fuerza del puño brilla en tus ojos. Partes de cero vas hacia el cielo. Los hombres se giran, los jovenes silban, los viejos sonrien desde las terrazas, los niños te agarran por la falda y gritan, Juani la más guapa!! es la mas bonita!!
El aire se aparta ante tu fragancia y las nubes cantan esta melodia, suenan los tambores y todos los mobiles pierden cobertura por la criatura.

Lucha niña guapa, hazlo niña buena. Huye de este ruido por la carretera.

Tu ombligo siempre al aire, como retiras el pelo de tu cara y lo guardas detras la oreja. Como te lames los labios despúes de sorber el café con leche. Como te endureces cuando sientes miedo. Tu sonrisa pícara
cuando te manchas de Ketchup. La pasión que desprendes. Tus sueños.
La niña de los ojos del extraradio, la niña que aspira, la superviviente, la que mira palante i no se arrepiente. Dale gas!

La belleza está en la cabeza

2007-07-22T14:18:00.001+02:00

Proclaman algunos que la belleza está en la cabeza. Y tienen razón, porque la más grande de las bellezas permanece escondida de aquellos ojos que deambulan ciegos por tanto querer mirar. Como cuando el sol te deslumbra, privándote así de ver todo lo que su luz te hubiera permitido percibir de no haber sido tan osado.

La belleza a la que creo se referían ciertamente no es superficial, pero eso no te prohibe verla. La puedes ver cuando escuchándola o escuchándole - porque esta belleza no discrimina a nadie- eres capaz de entender hasta sus silencios. O cuando puedes verla a pesar de estar con los ojos cerrados, o incluso de sentir como te acaricia sin tocarte. Pero mucho más importante que cualquiera de estas cosas, si queremos encontrar esta belleza escondida en la cabeza, es entender que ésta la encuentras sin buscar porque es ella quien te busca a ti.
Lástima los que crean haberla visto con sus ojos porque difícilmente a ellos les buscará.

semàfors

2007-07-18T22:43:00.000+02:00

Esperem a que es posi verd?
O travessem sense mirar?

Passeig de Sant Joan / Casp (Barcelona)

l'estiu

2007-07-10T15:41:00.000+02:00

El que recorda que ja ha començat l'estiu no són els petards de Sant Joan, tampoc ho és la pujada del mercuri dels termòmetres, ni el primer bany a la platja. Per suposat, tampoc ho és el canvi de color de la pell (encara estariem esperant l'estiu del 2003...).
Temps de festes majors i festivals. On les nits, fosques la resta de l'any, semblen que recobren vida. Els carrers i places s'omplen de gent en busca d'una llibertat a la que renunciava abans. Són aquestes ganes de gresca les que un dia et porten a perdre't per un racó de la ciutat, un altre cap a una terrassa en busca d'una refrescant clareta i inevitablement cap a algun dels milers de concerts a l'aire lliure repartits entre pobles i ciutats del país. Tot això sí és el que em recorda que ja és estiu.

Com aquest cap de setmana amb el concert de Macaco i Muchachito. Una passada, vam acabar amb un mal de cames bèstia després de passar 5 hores (lo bueno es mucho más que breve) saltant, ballant, cantant. Genial. La gent de Mataró s'ho ha currat molt organitzant aquest festival (cruïlla de cultures) i tornen a ensenyar-nos que no cal fer-ho tot a Barcelona.

He estat dubtant molt si penjar el video o no, perquè ni de bon tros transmet la marxa que té aquest home a la sang i queda un pèl fred, però pensant en els qui no vau venir, aquí va un fragment d'un d'aquests concerts d'estiu. És d'en Muchachito cantant "siempre que quiera", mentres en Santos de Veracruz dibuixa al ritme de la música. Una idea que parla per si sola.

Aquel día en aquel sueño soñando soñé, que estaba soñando contigo,
bajo un cielo de estrellas mil, hay que ver, precioso, precioso.
Y en aquel mar que no nos pudimos bañar, por ser tan caprichosos.

Esperar

2007-07-05T16:45:00.000+02:00

Sabia que havia d'esperar. Els segons es convertien en minuts i aquests lentament en hores. Mirava el rellotge cada dos per tres per comprovar si seguia girant. Algun cop havia tingut un malson en que tots els rellotges es paraven i tothom es quedava parat, tothom menys ell.
L'espantava quedar-se sol, però en un segon -just el temps que trigava l'agulla a moure's- aquesta por ja s'havia esbaït. Segons que eren minuts. Tenia por.

Les parets de casa l'atrapaven i se'n volia lliurar.

Com es coneix el camí de memòria pot caminar sense haver de pensar en res. Així es va trobar al parc on tenia la sensació que la espera es faria menys feixuga. Allà podia observar com jugaven els nens. Com un empaitava a un altre, mentrestant el de més enllà, a sobre d'un gronxador, s'imaginava que era un cavaller i el seu company semblava creure-s'ho. Alhora els dos avis xerraven pausadament, tot donant bossins de pà sec als coloms. Ell els mirava a tots plegats i intentava esbrinar quin seria el proper moviment. Atraparia aquell nen a l'altre? Cauria el nen amb rinxols del cavall imaginari?
Al cap d'una estona va recordar que el que estava fent al parc era esperar. Torna a mirar el rellotge.

Te quiero mal

2007-07-02T14:53:00.000+02:00

Un títol molt explícit. Us recomeno dedicar 15 minuts a aquest curt, no diré res més.

TE QUIERO MAL - (Mireia Giró)

Comiats

2007-06-25T22:47:00.000+02:00

Ens vam despedir. Adéu li vaig dir. Una paraula que resumia un munt de sentiments.
Solem associar els comiats a moments tristos, a imatges de l'enamorat corrent al costat del tren que agafa la seva estimada (o a l'inrevés), a clínex mullats amb llàgrimes, a finals de petites o grans històries. I no sempre és així.

Podriem haver escollit qualsevol de les moltes altres opcions existents. Com "Fins aviat!", aquest quan és sincer és potser el comiat més agradable que un pot sentir, és com si et diguessin "ara marxo, però ja estic pensant en el moment en que ens tornarem a veure". O "Salut" associat sovint a un comiat antisistema, tot i que no comprenc perquè. Sigui pel que sigui tots els grans revolucionaris acaven (potser aquí el verb estaria millor en passat) les seves cartes amb un "Salut". No m'imagino a ningú despedint-se amb un "Diners", per molt convençut que estigui dels beneficis del sistema capitalista.
El que no m'agrada és el "fins sempre", suposo que com sóc una mica curt em deixa descolocat. Què vol dir? "fins qualsevol moment" o "no et vull tornar a veure mai més"? Per això ni se'm va passar pel cap dir-li, no fós que les meves limitacions lingüístiques em tornessin a posar altra vegada en un compromís.
També li hagués pogut desitjar "Sort!", però si ho pareu a pensar el concepte de sort és tan abstracte. Desitjem sovint "sort" i estic segur que la majoria no coneixem el significat exacte de la paraula. Hauria preferit desitjar-li "sorpreses". El concepte és molt més clar i penso que les sorpreses són com petits moments de màgia capaços de canviar un dia rutinari. Això sí, hagués corregut el risc d'espantar-la i fer-li sospitar un acostament perillós al límit de la bogeria patològica. On s'ha vist algú que s'acomiadi dien-te "Sorpreses!". A més del tall amb que l'hagués deixat... Com ho hauria de respondre? "Moments!!" o "Diversió!"? I és que hem viscut situacions surrealistes, però això ja sobrepassaria els límits que vaig prometre no passar.
Així que de dins em va sortir un enèrgic i tradicional "Adéu!" , però darrera aquestes quatre lletres s'hi amagava un "passa-ho molt bé perquè ets una persona genial, com poques. Et trobaré a faltar i en algun que altre moment pensaré en tú, així que si et xiula l'orella no t'espantis."

Plorar

2007-06-20T21:25:00.000+02:00

Què és el que pensaria el nen que s'ha posat a plorar desesperadament just quan el tren s'ha endinsat al túnel? Haurà pensat que aquell tren era un vehicle que el portava directe a una vida sense llums? O potser, davant la indiferència de la resta de passatgers, ens volia advertir que abandonàvem el plàcid viatge i que ens esperava un futur incert. Un futur que a diferència d'uns instants abans ja no veia gens clar, més ben dit no veia.
Ell plorava i mentrestant tothom seguia llegint, escoltant música o xerrant. Algú el mirava i tractava de consolar-lo, però ell plorava, plorava com si ens volgués dir algo. I el tren seguia circulant pel túnel.

... I m'ha fet pensar en una cançó que tenia semioblidada en algun racó, i així aprofito per posar una cançó més canyera que les darreres (pels i per les que preferiu una mica més de contundència).

Kaixo (Borreroak Baditu Milaka Aurpegi - Negu Gorriak)
Cualquiera, cuando nace y no hace más
que saludar a la vida, en una demostración
de visión de futuro empieza a llorar.
Y los padres felices...
felices todavía...
y el crío llorando...
llorando a lágrimas.

Cualquiera muere, y no hace más que despedirse de la vida.
Al lado de una caja de madera, la gente empieza a llorar.
Y la familia está triste...
están todos muy tristes...
y el difunto callado...
está muy callado.

Caprichos de la vida,
empezar y acabar llorando.
Vaya, vaya...

L'amor

2007-06-16T00:18:00.001+02:00

La protagonista d'aquesta història és una papallona. La vaig conéixer un dia que seia al bell mig del prat que separa els dos pobles. Movia les seves ales i voltejava sense un sentit aparent, això justament era el que més m'encissava d'ella. Llavors vaig tenir un presentiment; si parava la mà, aquella papallona aturaria el seu vol a sobre. I increïblement així va ser.
Puc dir-vos que la vaig tenir a la meva mà i que vaig comprovar d'aprop la seva bellesa. Mai n'havia vist cap d'igual. Per això, durant un segon vaig pensar endurme-la a casa entre les dues mans. Allà li hagués donat les millors flors del poble, l'hauria cuidat com si fos la més maca de les papallones (així era per mi). Però sabia que no ho havia de fer i vaig quedar-me amb la mà estesa. Mirant-la. Fins que ella va tornar a reemprendre el vol que l'anava allunyant de les meves mans i l'acostava allà on ella somiava arribar algun dia.

Sovint torno al mateix prat. Sé que no la tornaré a tenir mai a la mà, però el seu record em fa sentir bé. Tan bé que a vegades em quedo adormit a l'ombra de l'avet i sommio que soc una papallona volant sense sentit aparent quan veig una mà. La teva?

Muchachito

2007-06-14T23:33:00.000+02:00

Segueixo pensant que s'ha de veure en concert per valorar-lo, però aquí us deixo el que és l'avanç del seu proper disc (Digan lo que digan). Si aquest estiu sorgeix la possibilitat de veure'l no us ho perdeu, un espectacle!

AZUL (Muchachito Bombo Infierno)

Primera oprtunitat:
6 de Juliol: Muchachito Bombo Infierno + Macaco al Festival Cruïlla de Cultures (Mataró)

Senzillament

2007-06-09T11:41:00.000+02:00

Tan senzill com un passeig per la platja, com unes paraules, com un record, com un com estàs?, com un somriure, com un missatge, com que t'escoltin, com una sorpresa, com una mirada, com un hola!, com un cafè, com sentir-se estimat, com un gràcies, com un vols algo?, com una estona, com un fins aviat. Tan senzill, tan difícil.

Entre línies

2007-06-05T22:26:00.000+02:00

Em passo els segons buscant allà on quasi ningú busca. Per això quan miro a través de l'esquerda d'aquella paret descobreixo un pati ple de flors, confirmant que les primaveres arriben també a les ciutats. O veig com la lluna, avergonyida, s'amaga darrera un núvol que plora la seva tristesa. També entenc el missatge que l'escriptora va voler deixar emmascarat enmig de tanta lletra. Busco en cada petit racó un missatge escrit per ves a saber qui i quan. A les parets, als tovallons dels bars, a les taules de les clases, fins i tot a dins la bossa. Sé que he d'anar ben atent si no el vull deixar escapar.
Em passo els segons buscant allà on quasi ningú busca i deu ser per això que no soc capaç de veure les més gran evidències. Hauré d'escollir entre centrar la mirada i veure les pedres que em fan ensopegar o seguir buscant petites espurnes de màgia a cada racó del meu camí. Sembla que tot no és possible, però sóc (i vull ser) un tossut.

Tomber la chemise

2007-06-03T14:38:00.000+02:00

Oh maman qu'elle tourne vite cette horloge
Allez les gars vous avez promis le soleil
On peut vous dire ce soir qu'on a pas sommeil...

Tomber la chemise (Zebda - Essence Ordinaire)

Palestina

2007-06-01T21:19:00.000+02:00

Per desgràcia milers de vegades sentim a parlar amb molta frivolitat sobre atemptats suïcides. Algun cop em pregunto què pot portar a algú a sacrificar la seva pròpia vida per acabar amb la dels altres. Quin és el grau de desesperació que et porta a aquest extrem de revenja?
Diuen que per intentar solucionar els problemes abans s'han d'entendre.
Aquest curt d'animació realitzat per un estudiant de la UPF no proposa cap solució, però pot ajudar a entendre algun perquè. I a veure que darrera de cada número hi ha una història.

El destí

2007-05-27T22:00:00.000+02:00

Sentat a la taula del bar. Un bar amb una paret de vidre que li permet seguir la vida a fora. Veu com 3 noies i 2 nois baixen de l'autobús, cap d'ells sembla coneixer-se. També veu un nen amb bici, uns quants metres per davant d'aquell que suposa deu ser el pare. I una dona que compra un diari o una revista (no ho distingeix des de la taula) al quiosc de l'altra vorera. Però res d'això li causa el trasvals, el que li ha fet disparar el cor és veure-la a ella. Veure com s'acosta. S'imagina que ella el veurà i picarà al vidre, llavors la convidarà a un cafè i li explicarà que les casualitats potser són cosa del destí i ella li dirà que justament estava pensant en ell i ell li respondrà que també havia pensat en ella uns moments abans (i no és cap mentida), llavors aprofitarà per dir-li que ell... bé que ella... que ella és molt important en la seva vida i ella li somriurà, no li caldrà dir res. Somriurà perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafarà la mà i no faran falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules. Però quan ella ja és a pocs metres de la seva taula, ell gira el cap i es posa a llegir el diari.

Ella també l'havia vist just abans de cabilar com s'ho faria per atraure la seva atenció. Quan passa pel davant aminora el ritme, i veu com ell segueix encaparrat amb el diari. Passa de llarg i s'imagina que hauria passat si hagués decidit picar el vidre per fer-li adonar que estava allà. S'imagina que ell l'hauria convidat a un cafè i li hauria explicat que les casualitats potser són cosa del destí i ella li diria que justament estava pensant en ell (i no seria cap mentida) i ell li hagués respost que ell també havia pensat en ella uns moments abans, llavors aprofitaria per dir-li que ella... bé que ell... que ell és molt important en la seva vida i ell li somriuria, no li caldria dir res. Somriuria perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafaria la mà i no hagués fet falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules.

Mama Tierra

2007-05-25T19:18:00.000+02:00

"Supongo que en el fondo todo sentimos lo mismo, puesto que al fin y al cabo venimos de lo mismo: hidrógeno, helio, oxígeno, metano, neón, carbono, azufre, silicio y hierro, los compuestos básicos del universo, moléculas básicas que existen desde el principio de los tiempos y que, recombinadas entre si, han dado lugar a otras más complejas. El desarollo de la vida es un milagro inevitable, una milagrosa combinación de elementos según una trayectoria de mínima resistencia. Dadas las condiciones de la Tierra primitiva, la vida tenía necesariamente que surgir; del mismo modo que el hierro inevitablemente se oxidará con el oxígeno húmedo. Cualquier otro planeta que se pareciese física y químicamente a la Tierra desarrollaría vida. Todos somos inevitable, todos venimos de lo mismo, todos constituimos un milagro en nosotros mismo. Energía y moléculas es vida. Amor y frustración igual a celos. Milagros que provocan en mí reacciones elementales e inevitables. Mujeres que son mundos en si mismas, mundos habitados por millones de seres vivos -células, y microbios y bacterias y parásitos microscópicos que significan a nuestro cuerpo lo mismo que nuestros cuerpos a la Tierra-, mundos similares aunque distantes. Mundos todas nosotras, planetas que orbitamos en torno a una fuente de energía: el afecto, o su carencia. Órbita cementerio."
(Beatriz y los cuerpos celestes - Lucía Etxebarria)

Ahh i un videoclip que em va descobrir l'Aouita produit per National Geographic a partir d'una cançó de Macaco amb colaboracions de la Bebe, Fito, Amparanoia, Muchachito, Estopa, etc...

Mama Tierra (Macaco - Ingravito)
Que dificil cantarle a tierra madre, que nos aguanta y nos vio crecer,
y a los padres de tus padres y a tus hijos los que vendrán despues,
si la miras como a tu mama quizas nos cambie la mirada,
y actuemos como el que defiende a los tuyos y a los que vienen con el.

la raiz en mis pies yo sentí, levante la mano y ví,
que todo va unido, que todo es un ciclo,
la tierra, el cielo y de nuevo aqui,
como el agua del mar a las nubes va,
llueve el agua y vuelta a empezar,oye i yee

Grite ,grite...o no lo ves??
va muriendo lentamente,mama tierra...mother earth...
(bis)

No se trata de romper ventanas, ni farolas ni de caras,
mejor romper conciencias..equivocadas..oye..
nadie nos enseñó ni a ti ni a mi,
nadie nos explicó ni a ti ni a mí,
mejor aprender, que corra la voz y quizás conseguir..

Segons

2007-05-20T19:26:00.001+02:00

Mai no heu tingut ganes de jugar amb el temps? Fer que les agulles del rellotge comencin a córrer ràpid, o aturar-les. Fer-les anar endavant, tornar endarrera...
L'altre dia vaig decidir que les faria anar més a poc a poc; així seria capaç de superar els problemes que tinc amb el temps: tot va massa ràpid i el temps sempre em guanya la carrera. Avança implacablement i jo sempre darrera seu, provant d'atrapar-lo. Aquell dia em sentia capaç de canviar el maleït guió que m'otorgava el paper d'arribar sempre tard i reescriure'n un de nou en el qual jo, el que sempre feia tard, no em tornaria a deixar avançar mai més pel temps...
Sabia com fer-ho i no havia d'haver deixat perdre l'oportunitat. Encara no recordo si vaig fracassar perquè no vaig poder, o perquè en l'últim moment em vaig fer enrera. Sigui pel que sigui, el que està clar és que encara vaig darrera, perseguint el temps. A vegades crec que ja el tinc a tocar, però mai l'acabo d'atrapar. Qui sap si això és impossible.

RELLOTGES (Joan Miquel Oliver - surfistes en càmera lenta)

Rellotge de paret a sa cuina
rellotge despertador de quars
rellotge calculadora ja sumes 30 anys
rellotge de sa tele de s'hotel

Rellotge tens sa vida per davant
rellotge no te pots aturar
rellotge fill de puta es temps que t'has menjat
i el món seguirà endavant.

Ràpid

2007-05-08T23:33:00.000+02:00

Ell només volia demanar-li un desig: que li regalés una mica de temps, del seu temps. Però ella va marxar abans que li ho digués, tenia pressa.

Fallar

2007-05-06T15:48:00.000+02:00

Si! Fins i tot aquelles persones que havia idealitzat, fins i tot elles un dia fallen.
Quan ho descobreixo em sento trist perquè creia que elles sempre actuaven tal i com la meva imaginació les pensava. I al descobrir que no és així, em sento enganyat, decebut.
Amb el temps m'adono que havia tornat a barrejar el món real i l'imaginari. Després la veueta que habita en el segon d'aquests móns surt per recordar-me que els habitants del seu món, l'imaginari, també han de fallar i equivocar-se. Ho han de fer per ensenyar-me que, com tota la resta de nosaltres, també existeixen en l'altre món, el real.
I al final m'alegro que m'hagin decebut, perquè això les acosta més a mi. Elles també s'equivoquen i també poden aprofitar els errors per seguir aprenent, per seguir aprenent que les persones sovint fallem i que això ens acosta. Ens acosta tant que altra volta es tornen a barrejar el món real i l'imaginari.

Un dia qualsevol?

2007-04-30T23:40:00.000+02:00

En Pep ha decidit que avui era el dia ideal per estrenar la seva samarreta de ratlles blaves. Després de vestir-se es pren un cafè i decideix sortir a fer un tomb. Fa un gran dia i al parc la Maria prova d'empaitar la Gina. El Marc se les mira mentres espera que arribi la Laia. En Pep i la Laia es creuen a la sortida del parc, la Laia va corrent perquè no li agrada fer tard. No sap que al Marc no li importa haver d'esperar-la. Uns minuts després de creuar-se amb la Laia, topa amb en Yousseff, que anava llegint el diari, instintivament els dos es demanen perdó i segueix el seu camí. S'atura enfront aquell semàfor, on mira l'Alba que avui porta un bonic vestit de color violeta, quan el semàfor es posa verd travessa i abans d'arribar a la vorera veu com el Manuel li ven 250 grams de maduixes a la Mireia i com en Blanc, el gosset de la Mireia, prova de mossegar-se la cua sense massa èxit. A la vorera una noia de cabells arrissats s'ha aturat a cordar-se la sabata, en Pep se la mira i es pregunta com se li haurà descordat la sabata a aquella noia.
L' Helena avui s'ha llevat més tard del normal i per això ha canviat el seu recorregut habitual. No ha pogut passar pel parc, que és per on més li agrada passar tot i que faci més volta. No ha vist com la Maria finalment ha atrapat a la Gina, ni com en Marc somreia quan veia arribar a la Laia esverada. A l'Helena li ha fet gràcia veure al Yousseff caminar distret llegint un diari, i també veure com el Manuel finalment convencia a la Mireia perque li comprés 250 grams de maduixes. Fa una estona s'ha fixat en el vestit tan maco que porta avui l'Alba. Mentres s'imagina com li quedaria a ella es dona compte que se li ha descordat la sabata. S'atura per cordar-se-la i es mira al noi de la samarreta de ratlles blaves que està travessant el semàfor.

Jo encara no he vist a la Maria ni la Gina, tampoc al Marc i la Laia. Encara no m'he creuat amb en Youssef i m'he perdut al Manuel ensarronant la Mireia perquè li compri les maduixes. Però just quan passo per davant del semàfor que hi ha al costat de la fruiteria, veig com la noia que s'està cordant la sabata i el noi de la samarreta de ratlles blaves creuen les seves mirades . M'imagino com em quedaria aquesta samarreta i m'adono que a mi també se m'ha descordat la bamba. M'aturo a cordar-me-la, però quan alço la vista no veig ningú que m'estigui mirant.

Roses

2007-04-23T15:45:00.000+02:00

-Perquè m'estàs arrencant les espines?? M'estàs fent mal!
- A la gent no li agrada punxar-se quan t'agafa...
-Però si m'agafessin delicadament, tampoc es punxarien. És questió d'anar amb una miqueta de compte.
-Suposo que tens raó, però ara tothom s'ha acostumat a agafar-te de qualsevol manera i no punxar-se.
- És això el que més em preocupa, fins i tot més que el mal que m'estàs fent mentres em vas arrencant cada una de les meves punxes. Abans la gent ens tallava del roser i ens portaven sempre amb molta cura, erem tractades amb tanta suavitat... Com si fóssim un fràgil tresor. Ara tot es diferent, la gent ens agafa amb la mateixa mà que porta la maleta, sense fixar-se gaire en allò que duen a les seves mans. Ja no ens sentim com el fràgil tresor que t'explicava abans, més aviat com un insenible plàstic.
-M'estàs dient que us sentieu millor quan encara punxaveu...
-T'estic dient que les roses no només som la nostra admirada bellesa, també som les nostres espines. I qui s'emporta una rosa amb espines s'està emportant la veritable rosa, i sap que ha d'agafar-nos amb la suavitat adequada per no fer-se mal i amb la força necessària per no deixar-nos escapar. I això fa que es fixi més que entre els seus dits hi porta una rosa, una bella rosa.

- Hola em pot donar una rosa? Serà per la meva nena.
-Tingui!
- Però em sembla que s'ha deixat de treure totes les espines.
-Sí. Tracti-la amb molta suavitat. Com si fos un fràgil tresor.

Fermin Muguruza

2007-04-18T23:15:00.000+02:00

He après a disfrutar de les persones que s'escapen dels cànons, perquè quan aquestes fan algo que m'agrada, m'agrada molt més. Simplement pel fet de ser diferent. Trobaria (per sort) 1000 exemples, un d'ells és aquest músic basc que ha portat una llengua tan minoritària com l'euskera arreu del món amb Kortatu, Negu Gorriak amb el Manu Chao, en solitari, etc. I és que potser és aquesta mania de no lligar-se permanentment a res el que el fa diferent.
La seva nova gira (la última?) el porta de nou a Catalunya: dijous 26 Razzmatazz i dissabte 28 a La Mirona (Salt). Hi ha algú que s'hi anima?

Com sé que la majoria dels que passeu per aquí no el coneixeu, pujaré un video d'un bolo al Fujirock de Japó, és molt curiós veure com milers de japones@s viuen a la seva manera el concert, crec que flipen fins i tot els músics.
I una cançó de l'últim Cd, la lletra que cadascú l'agafi com vulgui que és el que mola.

03. BAXUA ETA LURRA (EL BAJO Y LA TIERRA)
El Sound System del vientre materno sonaba endiabladamente alto
Las paredes del útero retumbaban en todo momento
Un Rude Boy astronauta bailando en el líquido amniótico
Y en este microclima se gestó mi ciudad-matriz, mundo-matrix

A este lado de la realidad percibiendo la Tierra
como un conductor de resonancia acústica
Disfrutando la vibración del bajo
Como algo maternal
Cuanto más alto más seguro te sientes

Por el contrario si vivimos en el mundo de los objetos decorativos
La música no es más que un adorno cultural
El amor para popularizar la ignorancia
Tantas canciones insulsas, contaminación acústica
Empeñados en rendir culto a los sentimientos heridos
Striptease emocional en la industria del entretenimiento
Pero tú juegas en otra liga
Señalo el laberinto-frontón-casa-pueblo-mundo
¿Tengo que decirte: Te quiero?
Tu juegas en otra liga
Digo laberinto-frontón-casa-pueblo-mundo

Es la cultura del bajo
Por esto el reggae es curativo
Mira también Wu Tan Clan, Tom Waits y Mikel Laboa
Mezclando medicina y música

Linton Kwesi Johnson y Smith&Mighty
La constante de Michael Franti: “Mantenerse humano”
Elías Canetti decía que aunque los filósofos no lo consideraran
“Tener un hijo o una hija es algo más”.

Sobre la existencia, lanzamos la pelota contra las paredes
Preguntas y respuestas, el juego va a comenzar
Gritemos como Franka Potente
Corre, Lola, corre, que la vida es un milagro

Muntanyes

2007-04-14T23:29:00.000+02:00

Em va explicar que es mirava la muntanya de lluny i li semblava petita. Tan petita que pujar-la no hauria de suposar-li gaires dificultats. Però, a mesura que s'hi anava acostant la veia més i més gran. La mateixa percepció que l'havia estat enganyant en la llunyania, fent-li creure que només era un petit bony, li mostrava en estar-hi a sobre, aquella muntanya com un autèntic mur infranquejable. Però no volia tornar enrera, estava decidit a pujar-la i no volia marxar sense almenys intentar-ho. Per això va continuar endavant, pas a pas.
Mai m'ha acabat d'explicar si va aconseguir arribar a la cima o no. Sempre que li ho pregunto em diu que el mèrit no recau en arribar a dalt. Tampoc el fet de superar les percepcions negatives li sembla un mèrit remarcable...

Tot i que ja he pujat i baixat moltes muntanyes encara no he estat capaç de conéixer quin és aquest misteriós mèrit. Potser algun dia ho aprendré. Mentrestant em miro els problemes de lluny i els veig com bonys que es fan grans a mesura que s'acosten, tan grans com les ganes de continuar endavant, pas a pas.

Menorca

2007-04-10T21:48:00.000+02:00

Menorca és: blau, turquesa, blanc, verd, marró i taronja. És el mar, les cales, els arbres, l'arena i les postes de Sol. És la llum de les estrelles i la foscor de l'aïllament, és el foc que t'hipnotitza i t'escalfa. Són els moments de diversió, els moments de bogeria i els moments de reflexió. Són les paraules i són els silencis. És caminar, acampar, jugar, llegir, pensar o simplement ser. És sa llengua i són ses bèsties. És gaudir amb la companyia de dos grans amics i no oblidar a les i els que estan allà, a l'altra banda de la Mediterrània.
Menorca ha estat blava, turquesa, blanca, verda, marró, taronja i de tots els colors que et puguis imaginar perquè és màgica.
Aquí us deixo alguns dels colors que hem pogut captar:

mentiders

2007-04-03T18:04:00.000+02:00

Que passaria si es trobessin totes i tots els qui afirmen ser la persona més feliç del món?

Els diners

2007-04-01T13:34:00.000+02:00

"Solo después que el último árbol haya sido cortado
Solo después que el último rio haya sido envenenado
Solo después de que el último pez haya sido pescado
Solo entonces descubrirás que el dinero no se puede comer"
(profecía de los indios Cree)

I una cançoneta d'un grup (Almasäla) que he descobert de casualitat i que relativitza la importància dels diners, no? Pues eso! una mica de flamenquillo, killo! I alegria!
&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;br&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;
¡Que no tengo prisa! - Almasäla
Oiganme señores porque no tengo prisa
y no me apuren porque prefiero morirme de risa
y no me pidan que me gane yo su dinero
que al fin y al cabo eso no me cura
ayy q no compra lo que yo quiero
ayy q no compra lo que yo quiero

Mirenme señores yo me paso el dia trabajando
total pa ná, pues después no tengo yo ni dos cuartos
Y que me dices: que pague el piso,
Y que me dices: que pague el agua,
Y que me dices: que paga, que paga, que paga y paga
Y yo le digo: ¿que es lo que dices?
Y yo le digo: ¿que es lo que pasa?
Y yo le digo: que para, que para, que para y para

Mirenme señores que aunque pase el dia trabajando
Yo soy feliz aunque no gane ni tres cuartos
Y aunque me digan que pague el piso
Y aunque me digan que pague el agua
Y aunque me digan que yo me guiso
Y aunque me digan que paga y paga

Ay si me dicen que compre el piso
pues yo me voy cantando
si me dicen que pague el metro
mira yo me voy cantando

Dubtes

2007-03-29T22:22:00.000+02:00

Vaig a escriure sobre la primavera, és tan maca que les flors surten per poder-la veure. No, això és massa cursi per escriure... millor explicar el que he vist aquest matí sortint del metro, tot i que seria massa difícil fer-ho sense molestar ningú. Potser estaria bé reflexionar, per exemple sobre perquè ens costa prendre decisions, però ben mirat tampoc serviria de gaire, doncs ens seguirà costant igual. Ja ho sé! intentaré portar la imaginació lluny d'aquest món, ja veig una preciosa princesa esperant el seu princep blau... ostres, això crec que algú ja ho ha escrit. Millor un drac avorrit perquè cap guerrer s'ha preocupat d'anar a rescatar a la princessa segrestada ja fa mesos. Es que acàs no va quedar prou clar en el seu comunicat que la tenia segrestada? uyy això sona massa terrorista, no?... Potser seria millor dir que el drac avorrit de tan esperar, decideix deixar-la lliure... i t'imagines que bo seria que ella no volgués marxar, com si tingués síndrome d'Estocolm amb el drac. No, no un altre conte no, massa difícil a aquestes hores fer funcionar la imaginació... si es que porto tot el dia amunt i avall i un està cansat. Per si fos poc no parar en tot el dia, avui he tornat a anar a córrer una estona. Segueixo sense entendre a la gent que corre sobre cintes, allà tancats als gimnasos i perdent-se les onades de l'aigua del mar o el vent xocant a la cara, aquests corredors "immòbils" podrien ser una bona metàfora de la societat on vivim. Com en el videoclip de la korrika del Fermín Muguruza, on surten uns homes amb un codi de barres tatuats corrent en una cinta col·locada sobre un camió que els va portant a diferents paisatges... Ahh clar! Podria dir que el Fermín farà un concert a Barcelona i un a la Mirona a finals d'abril, potser així algú s'animaria a acompanyar-me... difícil, no conec a ningú que li agradi i és una llàstima, doncs és un dels imprescindibles de la meva llista. Saps que? potser que pengi un youtube amb alguna cançó i fora, però quina?? aquella de sexu makina no està gens malament... però el so no és gaire bó... ho deixaré per més endavant, quan s'acosti el concert. Ja ho sé, aprofitaré el blog per dir que marxo uns dies a fer el hippie a Menorca, però aquest blog no té gaire de diari... no, no, a més, que diria? Si ni jo sé que farem.
Potser que no escrigui res. Justament avui que en tenia tantes ganes.

Princesas

2007-03-24T13:14:00.001+01:00

"¿Se podrá tener nostalgia de algo que aún no te ha pasado? Porque a mi a veces me pasa; me pasa cuando imagino como van a ser las cosas: los chicos, por ejemplo, o con la vida en general. Y luego me da pena cuando me acuerdo de lo bonitas que iban a ser, porque iban a ser preciosas, en serio, preciosas. Y luego cuando lo pienso me da nostalgia, porque iban a ser tan bonitas. Cuando me doy cuenta de que aún no han pasado y de que a lo mejor no pasan nunca me pongo super triste; super triste, tía. Pero es como una tristeza a cuenta. Como la fianza cuando alquilas una casa pero con tristeza, que la pones por delante, que total sabes que la vas a acabar utilizando igual."

"Hay un día, ya verás. Un día que es la hostia.
Ese día todo es bueno. Ves a la gente que quieres ver, comes la comida que más te gusta y todo lo que te pasa ese día, es todo lo que tú quieres que te pase. Si pones la radio, la música que sale es tu canción favorita. Si vas a la tele ese día, por ejemplo a un concurso, lo ganas todo: el dinero, los viajes, todo.
Pasa sólo una vez en la vida, por eso hay que estar muy atenta, no sea que se te pase. Es como un desvío. Como cuando vas por la carretera y hay un desvío hacia otro sitio pero a lo mejor vas hablando por el móvil o estás discutiendo o pensando en lo que sea y no te das cuenta y se te pasa, y te jodiste porque no puedes volver atrás.
Pues ese día, es lo mismo: un desvío. Y es muy importante porque puedes elegir por dónde va a ir todo, si por ese camino que es nuevo o no.
Por eso tenemos que estar muy atentas Zule, muy atentas. Porque hay muy pocas cosas buenas y si encima se te pasan porque estás hablando por el móvil o pensando en otra cosa, sería una mierda. Una mierda completa."

(Princesas - Fernando León de Aranoa)

Realitat

2007-03-21T23:25:00.000+01:00

El Víctor em va dir que feia molt que no escribia sobre la realitat aquí i que ho hauria de fer més, i com és el soci honorífic de l'espai té certs privilegis (si poder demanar tema es considera un privilegi).
Ja ho he intentat molts cops, però no ho aconsegueixo i m'acaben sortint paranoies que fins i tot a mi em costa entendre, però em distreuen mentres les penso i escric (espero no ser l'únic).

Bé, doncs fare l'enèsim intent... Avui tornava a casa amb la música a tope, no li feia massa cas ja que tenia el cap ocupat en coses meves. Així he passat el viatge de Sarrià fins a Catalunya amb els ferroCats, després endut per la inèrcia he anat cap a la línea vermella. Inèrcia perquè m'he trobat allà, esperant el metro, sense haver pensat mai que m'hi estava dirigint. Llavors he pensat en el munt de coses que fem per inèrcia al llarg d'un dia. Decideixo que durant una estona aniré contra les lleis de la física. Perquè m'he de fotre al metro si realment prefereixo anar caminant? Vinga! Cap a fora!!
Caminar sol pot semblar avorrit, però si tens el cap actiu és un bon moment per ser egoïsta i pensar només en tu, aïllar-te una mica del món. I això he fet, pensar en mi. Si fos el protagonista d'un conte m'hagués passat algo interessant o senzillament hagués fet un viatge tan profund que m'hagués arribat a trobar a mi mateix, però no, avui no hi havien idees flotant pel cel, quan alçava els ulls només veia balcons. I mirant un d'aquests balcons he pensat que sovint no sé llegir la realitat, la confonc. Per culpa d'això, a vegades em rallo o m'equivoco i altres ho acaben pagant. Intento canviar? A la següent cantonada ja m'he convençut, cadascú és com és i això ens fa ser especials, diferents. Podem intentar fer petits canvis, però sense mai perdre l'essència. Torno a aixecar la vista i me n'adono que tot i que no sé llegir massa bé la realitat puc arribar a entendre-la, i en això estic.

Fugaç

2007-03-18T23:11:00.000+01:00

D'un temps ençà els somnis han començat a creuar la barrera que els separa de la realitat. La realitat, intrigada, ha decidit que també la creuarà. I així es troba encara, intentant esbrinar on és la frontera entre somnis i realitat.

Pressa

2007-03-12T23:21:00.000+01:00

Prenc els cartons i els coloco a la cantonada, porto 2 setmanes passant les nits aquí i m'hi començo a acostumar. És un carrer molt freqüentat, per això em sento acompanyat i molt més segur.
Avui un músic fa sonar la seva guitarra ben a prop d'on estic assegut, toca cançons força animades. De les que ha cantat fins ara només n'he identificat una, és aquella del Bob Marley que diu "every little thing gonna be allright". Les cançons m'acaben influint molt en l'estat d'ànim, potser això explica perquè estic tan positiu ara mateix, sense tenir-ne masses motius. Perquè tot i fer ja una estona que ha acabat la cançó, la tornada segueix repetint-se al meu cap: "every little thing gonna be allright"; una i altra vegada aquestes paraules s'entremesclen dins meu amb els acords de les següents cançons.
Ell segueix cantant i la gent segueix passant pel davant, tothom gira el cap, però ningú s'atura a escoltar-lo. Ni tan sols aquell noi que li ha tirat una moneda a la funda de la guitarra. Tothom té pressa, una pressa imposada per ves a saber qui o què. Una pressa que no els hi permet escoltar al músic ni els hi permet aturar-se per contemplar com tothom sembla tenir pressa. I mentres els contemplo torna a sonar la cançó dins meu, però ara ho crido ben alt: "Everything gonna be allright!!!!!!!!" i ho repeteixo i ho torno a repetir, i així fins que aconsegueixi que algú s'aturi.

Camins

2007-03-09T15:31:00.000+01:00

Us confeso un secret? Per la nit, quan no ens n'adonem hi ha una persona que es dedica a canviar les direccions dels carrers. No us preocupeu si us sentiu perduts, tan sols és que us han canviat el camí pel que solieu anar.
Haureu de caminar amb els ulls ben oberts i sense por si voleu ser capaços de descobrir tots els canvis. S'han creat noves desviacions que et porten a llocs màgics, dreceres que van de nou cap a aquell camí que fa tan temps vas abandonar, pujades que et conduiran a unes vistes úniques i baixades que et duran a un relax incomparable. Però, només qui estigui atenta i amb els ulls oberts podrà escollir el creuament únic, un camí que encara ningú ha conseguit desviar i que et porta a qualsevol altre camí. Sort.

La lluna per tu robaria

2007-02-27T22:01:00.000+01:00

Aquest dissabte hi ha algú que ha promès deixar-nos uns instants sense lluna. Serà als volts de les 23:30, quan aquest lladre de llunes, sense saber-ho o sabent-ho, facilitarà el retrobament d' aquests amants impossibles que són la lluna i el Sol. Aprofitaran per explicar-se tots els secrets que la llunyania i el temps els hi ha impedit conéixer, en saben tants...
Mentrestant, estarem esperant que el lladre robador de llunes truqui a la nostra porta i ens regali només per uns moments la lluna . Si no és així, encara podem somiar ser algun dia nosaltres els afortunats de tan increïble regal o podem seguir gaudint-la de lluny per desitjar-la encara més.

LA LLUNA (Ken Zazpi) Ves i digue-li a la pluja que no torni a venir. Digue-li a la soletat que no la vull avui. Ets la soga que m'aguanta i m'ofega al mateix temps. La que em va fer néixer els somnis, la que me'ls fa malvé. Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria. I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania. Un somrís tan malferit, pel patiment que per tu ploro. Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets. Digues que el que ara sento no és de veritat. Tot el que no som per creure, per creure en un instant. Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria. I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania. Un somrís tan malferit, pel patiment que per tu ploro. Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets

Volar

2007-02-24T16:23:00.000+01:00

Què pogués volar ho veien com un perill.
-Us imagineu que un dia allà dalt, enmig de tants núvols, es confon i no retroba la manera de tornar a casa- deien uns, argumentant que era una mica desmemoriat.
-Fins i tot podria arribar a caure- s'ensumaven els més pesimistes mentres asseguraven que una caiguda de tan amunt gairebé sempre comporta conseqüències fatals.
I així tot el poble hi va anar dient la seva. No entenien com, tot i els perills evidents que comportava volar, ell seguia dia sí dia també temptant a la fortuna. Quan temps més li seguirà somrient la sort? Van estar xerrant tota la tarda sobre el mateix tema. No era la primera vegada que ho feien, però si va ser el primer cop que van decidir actuar. Va ser mentres dormia plàcidament, quan li van colocar unes peces de plom a l'esquena. Definitivament, a partir d'aquell dia deixaria de jugar amb la sort i tindria, per fi, una vida més segura.
Al matí següent la pastissera el va trobar estès a la vorera, just uns metres davant del seu balcó, des d'on tantes vegades l'havia vist empendre el vol. La gent va acudir ràpidament després d'escoltar els crits desesperats de la pastissera, però ningú va poder fer res per reanimar-lo. Per la tarda l'enterraven sota la mirada del poble sencer. Hi estaven tots aquells que van decidir què era allò que més li convenia, hi eren tots aquells que no el van deixar volar.

Alfabets de futur

2007-02-23T14:42:00.000+01:00

"Pren ben fort el punys i a caminar. Nodreix les teues ales i a volar, fes-te tan visible que la lluna dedique les estrelles al teu nom. Travessa les fronteres del teu cos i aprèn a volar ."

Els discos d'en Feliu Ventura pots escoltar-los o pots llegir-los, fins i tot les 2 coses alhora (això ja requereix un cert nivell...). Ell és, segons la meva humil opinió, un dels millors lletristes en la nostra llengua.
Un estil més fresc l'ha fet trencar motlles i li ha permès connectar amb molts i moltes que no ens sentiem especialment atrets pel món dels cantautors (amb alguna excepció).

El videoclip que pujo em va cridar l'atenció només veure'l. És una de les millors idees que he vist últimament i suposo que diu força més del que jo podria dir, així que millor que cadascú el miri i tregui les seves pròpies conclusions.

EL PES D'UN SOMRIURE (Alfabets de futur - Feliu Ventura)

Et vaig veure a través de satèl•lits de bruta tenebra
com el croma darrere de l’èxit d'algun reporter.
I avui encara em desperte en la nit amb regust de tristesa
que és el puny que et colpeja l'estómac quan ve un mal record.

Et promet recordar aquell dia com una tempesta
i no escriure el teu nom, amb el dit, en la pols de l'oblit.
Oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans.

T'escoltava a través de tertúlies d'alè de vinagre
on mentir és un verb conjugat en honor als diners,
per a tu construeixen barreres i murs franquejables
per la fam, el dolor i la por que t'empeny a seguir.

Et promet una terra fecunda d'olor a ginesta,
on fundar el demà i inventar alfabets de futur.
Estimar que estimant he estimat estimar estimar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

Il•lumines el món amb els píxels d’aquesta mirada
que no et poden sostindre els senyors de la guerra i l’horror.
Tu desarmes exèrcits sencers amb el pes d’un somriure
On el pes d’una bala val més que la vida i la mort

Et promet recordar aquell dia com una tempesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur.
Oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans.

Oblidar que estimant he oblidat estimar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans.
oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i cantar-te que aquesta promesa és més que una cançó.

Links

2007-02-20T21:50:00.000+01:00

Quan em deixen sol a casa pujo al núvol blau per, junts, donar un tomb pel fabulós món de la xarxa. Nosaltres dos no naveguem, volem.
Volant, volant ens enlairem tant que ho veiem tot petit, molt petit. Quasi tan petit i minimalista com ho veuria la diminuta. Veure-ho tot així de petit fa que apreciis la bellesa d'aquest món, un món que està canviant, però que alguns ens ressignem a seguir perdent-lo. Perque només en un món com aquest pots estar volant, passar per algun lloc per sobre de l'arc de Sant Martí i descobrir que a vegades fantasia i realitat van agafades de la mà, s'entremesclen tant que et pot costar diferenciar-les. Una realitat que no sempre és com ens expliquen els que manen, per sort encara hi ha gent inconformista que dona veu als que no la tenen. Just el contrari que el Lari i el Gafa que donen imatge (i gràcia) als que sovint ja tenen veu.
De tant en tant també deixem el cel per anar cap a la terra, una terra fèrtil però plena d'obstacles. M'adono que sovint ens hem de convertir en obstaculistes per anar superant un rera l'altre cada un d'ells. Però val la pena superar-los si al final del camí trobes un kastell on hi ha una bruixa disposada a encantar-te amb les seves paraules. Doncs ella també sap que la vida es màgica i per això en comparteix un troset amb tots els que la van a veure. Tan màgica com l'art de capturar la bellesa i immortalitzar-la per sempre, com una fragància pels ulls del visitant. Llàstima no tenir el suficient temps per quedar-nos hores i hores enlluernats per tanta bellesa i tanta màgia, ni per les reflexions tan interessants que ens ofereix un nyèbit qualsevol sortit de ves a saber on, ja que el camí encara és llarg i el temps no s'atura. S'ha fet tard, però ara això ja no em preocupa doncs caminant entre les estrelles puc veure-ho tot clar, sempre presents t'ajuden a triar el camí encertat. De tornada no em puc estar de passar per allà on un dia unes guspires de deliri van iluminar-me i segueixo conservant l'esperança que tornin a encendre's per recordar-me que els somnis tard o d'hora s'acaben complint.
Sé que la excursió no ha estat tan llarga com m'hauria agradat, però també sé que trobaré altres moments per descobrir nous llocs i creuar-me amb noves companyies, si pot ser que siguin com aquella filla de puta amb clase amb la que fa temps vam fer-ho (creuar-nos, vull dir)

*** si hi ha algú que prefereix que el seu link no surti que ho digui i ja em pensare si el trec***

El desert

2007-02-17T14:06:00.000+01:00

M'hagués endinsat al bell mig del desert, allà on la solitut únicament es veiés amenaçada amb la meva presència. Allà, al mig del desert, acompanyat de l'infinit i del res alhora; deixaria fluir els pensaments, les preocupacions. Miraria al cel i el veuria blau, un blau intens i em preguntaria el perquè. Perquè sovint estem tristos, perquè a vegades riem o perquè recordem el que volem olvidar. Perquè ens equivoquem, perquè tenim por i perquè ens necessitem. Perquè ens creem dependències, perquè tants dubtes o perquè tantes dificultats. Perquè som iguals i perquè són diferents. Llavors em preguntaria perquè estic sol allà enmig intentant buscar respostes i apareixeria algú, algú que m'explicaria que hi ha coses que mai aconseguiré entendre, com un oasis al mig del desert.

Escriure

2007-02-04T23:15:00.000+01:00

Tan o més important que el què vas escrivint a les teves pàgines o a les dels altres solen ser altres coses normalment ignorades.
La lletra és una d'elles. Sovint tinc la sensació què poca gent m'entén la lletra, ni tan sols quan m'esforço a que sigui prou clara. És un pèl desesperant escriure només per a un mateix. Tot i que amb esforç, finalment la gent l'acava entenent i llavors per fi em sento compartint una mateixa llengua.

La primera decissió difícil arriba fins i tot abans de començar, just en el moment que has de triar entre el boli o el llapis. Que tries? El llapis et dona la seguretat de poder tornar a enrera. Quan t'equivoques borres i tornes a reescriure, deixant només una petita senyal d'allò que havies escrit. En canvi, el boli té un efecte molt més permanent i una equivocació pot resultar fatal si no ets capaç de solucionar-la ben ràpidament. Per altra banda, saps que allò que escrius amb el boli quedarà per sempre, doncs no hi ha ningú que et ve per darrera borrant el que has anat escrivint inocentment amb el teu llapis. Potser per això, i tot i els molts avantatges que li veig al llapis, m'agradaria utilitzar molt més el boli i saber que aquestes pàgines ja ningú les podrà borrar, però s'ha de ser valent per empunyar un boli, molt valent.

Després et planteges com seran els espais, seran petits o grans? Paraules molt juntes les unes amb les altres que conformin fulls atapaïts de mots, o deixar un espai suficient entre elles i entre linies. Si les vas posant més juntes podràs escriure'n moltísimes, en canvi no seran tan assimilables com si entre elles hi deixessis més espai. El mateix passa amb els punts aparts.

Fins i tot es bo plantejar-se quantes pàgines en blanc han de separar els diferents capítols. Personalment, les trobo importantísimes, vitals. Són com uns instants de reflexió sobre allò que acabes d'escriure o llegir. Quasi tan importants com aquells silencis que es donen a vegades parlant amb algú, o aquells altres silencis que expressen molt més que paraules superficials en molt menys temps.
Ja per últim, has de decidir si rellegeixes allò que has escrit per enrecordar-te'n més bé després i interioritzar-ho millor o si un cop acabat el capítol, comences a pensar ja en com serà la propera pàgina.

Endevinalla

2007-01-31T11:31:00.000+01:00

Una endevinalla musical, aviam qui hi troba solucions...

ENDEVINALLA (La Troba Kung-Fú- clavell morenet)
Des d'orient fins a occident, del gran Sol fins Barbaria
he robat tots els tresors per riure'm del qui els tenia
M'he rigut de l'home àvar, m'he saltat la jerarquia.
M'han executat 1000 cops, però jo neixo cada dia.

Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eiii sóc aquí, sóc aquí.

Acompanyo el boig amant perquè trobi companyia,
l'abandono trist poruc si ell és ple de gelosia.
Nedo sempre entre bons vins, petonejant l'alegria
m'emborratxo ben amarg si no s'hi ha a la taula amiga.

Sóc allò que no té nom, si el tingués mai no el diria
Sóc allò que no té nom, si el digués us mentiria.

Un tros de cel
un xic d'estació
un cop de vent
un trist de blau
xiulet d'amor
motin de tren
a prop de tu
un riff de rock

Un cop de sort
un cap de núvol
un cop de mà
un cop de cap
un pic de mar
un ull de blau
un cau de llop
o el tros de cel

Faig del desig un plaer si el que desitja sommia
si el que sommia és amor
si no ho és, obro ferida
Que amb el pres no em trobarà ni posant-me al punt de mira
Abraçaré aquell que em veu i el meu nom mai cridaria.

Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eii sóc aquí, sóc aquí.

Petits moments

2007-01-26T22:08:00.000+01:00

Quan trobo a faltar les petites coses és quan recordo que són aquestes les que t'acaben donant petits moments de felicitat. Fins i tot diria que són les que et fan ser com ets, perquè el teu interior sap que el conjunt d'aquestes petites estones et fan sentir bé i t'empeny a adaptar-te a una determinada manera de ser que et permeti tornar-les a repetir.

Tinc moltes ganes:
De sortir a caminar i no tenir res a fer després, per poder arribar quan vulgui i no tenir cap remordiment. De passejar pels carrers d'aquesta màgica ciutat i observar-los detingudament, amb la tranquil·litat que et dona no haver de mirar el moviment constant de les agulles del rellotge. D'imaginar quantes histories ha viscut aquell barri al llarg de la seva vida. De mirar aquells nens com juguen a la placeta i jugar a inventar-me el que els hi passa pel cap, sabent que irremediablement acabaré perdent, doncs la imaginació d'un nen segueix sent insuperable. De creuar-me amb aquella noia i convertir-la en la protagonista d'una història fantàstica, en un món allunyat del que sembla instal·lada avui. D'imaginar-me que hagués passat si l'altra noia, la que està passant per l'acera de davant s'hagués creuat amb mi. Hauria entrat a formar part d'alguna d'aquestes històries? Voldria entrar-hi?. D'acostar-me a la platja i mirar cap al mar. De recordar-lo quan és estiu. Recordar com de bé et sents a dins de l'aigua, nedant, allunyant-te cada cop més de la vora fins trobar-te allà al mig del mar mirant cap a la platja.
Tinc ganes de tot això o senzillament de donar aquesta volta amb la teva companyia, o amb la seva, o amb tú.

La lluna

2007-01-24T15:37:00.001+01:00

Quan es sentia sola sempre sortia a veure-la. L'havia acompanyat tants cops abans que ara ja s'havia acostumat a compartir amb la lluna els seus moments més tristos. Mica a mica ha anant aprenent que té una extraordinària capacitat per canviar diàriament la seva forma i el seu color i així aconseguir una infinitat de convinacions diferents. Segurament, aquesta màgia de la lluna per canviar la seva imatge sense perdre ni una espurna de bellesa, és la que també la fa sentir acompanyada quan es troba sola.

Aquella nit era freda, però això no va ser impediment per- com sempre que es sent sola - sortir a buscar la seva companyia. Va tornar a observar el cel des del seu jardí, però aquesta vegada es va trobar amb un cel fosc. Llavors, va entendre-ho: la lluna no hi era, havia marxat, però sabia que tornaria amb noves figures i nous colors que la seguirien encissant. Així va ser com, tot i no ser-hi aquella nit, la lluna li va mostrar que el sentiment de solitut era només momentani.
Mentrestant, podia gaudir amb les estrelles que, a pesar de no posseir la màgia de la lluna, conformaven una imatge igualment espectacular. I mirant-les es va quedar dormida, pensant en com seria el seu retorn.

Direccions

2007-01-16T22:15:00.000+01:00

Avui he anat una estoneta en tren, i la companya de viatge m'ha tornat a ensenyar una altra cosa: hi ha gent que sempre s'asseu de cara a la direcció que va el tren, per així veure el paisatge que vindrà i no el que ja han passat (del contrari es marejarien).
Un cop acabat aquest breu viatge, he pensat en això i m'he preguntat com viatgem per les nostres vides. Ho fem de manera que veiem allò que anem deixant enrera a mesura que avança la vida o, al contrari, estem en una posició que ens permet veure o intuir cap a on es dirigeix aquest camí. Llavors, sense capacitat per trobar cap resposta, tanco els ulls per volar cap al núvol i imaginar-me en aquest tren assegut enfront de la meva companya de viatges. Jo li explicava per on acabàvem de passar, mentres ella em deia cap a on ens dirigiem. Suposo que el que el núvol em volia ensenyar és que per tenir una idea completa de les nostres vides necessitem quelcom més que la nostra pròpia visió, que hem de saber escoltar aquells i aquelles que més estimem. Tot i que jo em quedo amb quant curiosa era la imatge de dues persones veient diferents paisatges a través d'una mateixa finestra.

Qui?

2007-01-13T16:19:00.000+01:00

Heu experimentat mai la sensació d'estar visquent alguna cosa que ja us havia passat abans? Els que proven d'entendre com funciona el cervell li'n diuen déjà vu.
El que em va passar dubto que sigui tan freqüent com això, vaig tenir un déjà vu d'una altra persona. M'explico, vaig trobar-me en una situació que sé perfectament que no l'he viscut mai, però vaig tenir la sensació de conéixer el que em passava. Suposo que és degut a que algú proper ja havia viscut aquella mateixa experiència i ha estat capaç de transmetre-m'ho d'alguna manera, no sé com, però sense explicar-m'ho. Perquè si hagués utilitzat només paraules la sensació seria diferent, la intensitat no seria tan forta i la seguretat de conéixer allò que em passava no seria tan real. Ara em fa falta saber qui em va transmetre aquella sensació perquè tinc un munt de preguntes per fer-li.

Barrio

2007-01-10T12:00:00.000+01:00

Barrio és una de les pelis que més m'han impactat, parla sobre la vida de 3 nois de l'extraradi de Madrid, i és una peli, com totes les de Fernando Leon de Aranoa, que dona una visió crítica d'alguns dels problemes de la societat urbana amb bastantes pincellades d'humor àcid.
Aquesta és una escena que va ser rodada a l'estació "fantasma" de Chamberí, és molt potent (llàstima que sigui un pel fosca per veure-ho en una pantalla tan petita):

A més la B.S.O és molt guay. Hechos contra el decoro en són els protagonistes, com a mostra la lletra de la cançó que van compondre per la peli (és com un resum de l'argument pels qui encara no l'heu vista ;) ):

Canción prohibida (hechos contra el decoro - Danza de los nadie- B.S.O Barrio)

camino en círculos concéntricos, no soy dueño de mis sueños cada paso es un anhelo repetido, repito, cada paso y así año tras engaño el horizonte se estrecha. Sé que alguien ha abierto brecha y ha escapado, saltó el muro y cruzó el barrio.
Más allá de la autopista y de este cerco cotidiano hay salidas, lo he oído, se que existen cientos de metros despejados y sin un cristal en medio que me impida recorrerlos.
No soy dueño de mis sueños, siempre están en la pantalla, son de otros y están lejos, nunca puedo retenerlos. Y otra vez el mismo mapa que me mantiene encerrado en un recorrido ciego, paso a paso, año tras año, estación tras estación, desengaño a desengaño.

hey como va, dime chaval como va, ¿a quién le ha tocado tu parte?, ¿quién será el primero en disparar?. ¿hey quién controla, quién maneja la bola, cuánto durará el paseo, quién puede parar la olas?.

Visto lo visto no te extrañe si me quedo frió, tío. Así es la vida de los míos, sal al barrio y da una vuelta y después ven y me narras si hay algo de lo que cuentan por la tele esos tan listos. Desde luego no en mi fiesta, ni en la plaza donde paro, ni en el callejón oscuro donde las agujas tejen la mortaja de mi hermano, con su piel y algunos sueños arrancados de su pecho y clavados sobre un tablón en sus manos.

Y estación tras estación, siempre la misma canción. Muertos en vida como fantasmas pero aún late un corazón que imagina, que destila frustración y traga quina. Pero aún leo en las esquinas la letra de una canción prohibida que dice que en esta vida todo lo que sube baja y que la cuerda se parte y se raja la baraja si toda la mierda cae siempre de este lado de la balanza.

la realitat mai supera la ficció

2007-01-07T00:16:00.000+01:00

Totes aquelles històries que eren pura fantasia havien cobrat vida per la nit: els ocells baixaven del cel per donar-me els consells que volia sentir o el meu boli, de color vermell, que ara podia dibuixar pensaments i somnis. Per no parlar de la granota que va aparèixer de sobte per explicar-me noseque sobre que realment era una princesa i que l'havia de besar. "A una granota li he de fer un petó?"- vaig pensar- i vaig decidir continuar el camí fins topar amb la estàtua que descansa tres cantonades abans d'arribar al pis. Que pesada!! Semblava que feia segles que no parlava amb ningú... que si ell va defensar el país, que si actualment la gent havia canviat massa, que ja no el respectaven. Per sort, era estàtua i com no es podia moure no em va costar gaire d'esquivar-la, fent veure que no escoltava els seus crits amenaçadors. Mentres estava pensant si em faltava algo per veure aquella nit, és quan vaig ensopegar amb una llàntia daurada; quasi em mato. Just després de dins hi va sortir un senyor tot enfadat per haver-lo despertat tan bruscament. Quin mal despertar tenen els genis, ni que fos dilluns... és més, a ell no el desperta cada dia un maleït despertador.
El món s'havia tornat boig? El millor que podia fer era arribar a casa , anar a dormir i esperar que la lluna, que encara reia de la ridícula ensopegada amb la llàntia, marxés i tornés el dia. Poc m'esperava que la xerrameca de l'oset de peluix aquella nit no em deixaria dormir.

Imagina

2007-01-03T14:00:00.000+01:00

Perquè una cosa tan desitjada per tothom (o gairebé tothom) i tan aparentment senzilla es converteix en imposible? Potser és perquè els humans som massa egoïstes o potser perquè el món està muntat d'una manera que 3 o 4 persones decideixen més que millons de nosaltres.

Amb algun dia de retràs, ja he decidit el meu desig per aquest nou any. És altra vegada pràcticament irrealitzable, però tant de bo quan hagi acabat l'any la pau estigui una miqueta més propera...
Perquè si imaginem durant uns segons que pot ser possible, posarem un altre granet d'arena i farem que aquest desig comenci mica a mica a fer-se gran, per així algun dia llunyà, una muntanya de granets d'arena s'empassi tot l'odi del món.
Aquest desig de pau queda molt ben reflexat en la cançó (Imagine) versionada per Khaled (Algèria) i Noa (Israel). Dues persones tan diferents, però que comparteixen un mateix sentiment i consegueixen posar-me la pell de gallina cada vegada que escolto aquesta preciosa versió.

Imagine (John Lennon)

Imagine there's no heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today...

Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace...

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world...

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will live as one

Imagina que no existeix cap paradís
És senzill si ho intentes
Cap infern sota nostre
Sobre nosaltres només el cel
Imagina tota la gent
Vivint l'avui

Imagina que no existeixen els països
No és difícil de fer-ho
Res pel que s’hagi de matar o morir
Ni tampoc cap religió
Imagina tota la gent
Vivint la vida en pau

Imagina que no existeixen les possessions
Em pregunto si pots
Cap necessitat per cobdícia o fam
Una germandat d’homes
Imagina tota la gent
Compartint el món

Pots dir que sóc un somniador
Però no sóc l’únic
Espero que algun dia t’uneixis a nosaltres
I que hi hagi un sol món

dos mil i tants

2006-12-30T15:49:00.000+01:00

S'acaba el 2006.

Aquest ha estat un any ple de moments inolvidables i buit de moments per recordar. Un any de recórrer camins que porten al mateix lloc i de perdres en camins sense destí, aquells que arriben just on volia. Redescobrir al conegut i conèixer el desconegut. De tenir clar que tot són dubtes. Un any amb paraules no dites, de pàgines en blanc que ho expliquen tot. De concerts sense música. De petons sense sentiment i sentiments sense petons. On la sorpresa sempre hi ha estat present, però mai ha deixat de sorprendre'm. De somiar en dormir i de somiar mentres no dormo. De mirar al cel buscant estrelles i trobar-hi la lluna, més brillant que qualsevol estrella. Un any en el que s'han complert els somnis que mai havia tingut.

I comença el 2007...

Disc del mes VIII

2006-12-28T11:37:00.000+01:00

"Els colors viuen presos de dia, però per la nit s'escapen volant i formen part dels somnis de gent dormida, per viure en llibertat almenys unes hores. Per això els somnis solen ser tan vius."

Vinga l'últim de l'any. Bé de fet són dos: Bidean (en el camí) i Atzo da bihar (ahir és demà). Descobriment del grup (Ken Zazpi) al foto-video del camino, potser per això m'agrada tant... Confirmació de que l'euskera és una llengua que queda molt bé amb la música, no sé el perquè. També s'han atrevit amb un parell de cançons en català, molt xules per cert.

Cançons que parlen d'amor i desamor, de guerra i pau, de llibertat i presons, de distància..., aquí en va una:

Zenbat min (cuanto daño)
Soy libre en secreto,la sonrisa en los ojos.
Cegado por nubes de ilusión al borde del abismo
después de la calma viene la fuerte tormenta.

Al verte de frente me ahoga de nuevo mi fuego interior
la duda me asusta, el miedo me protege
el pensar dónde estás me llena dolorido de odio

Cuánto llanto y cuánto daño
cuántas noches sin dormir
cuántos besos sin dar
(cuántas palabras sin decir)
cuántas lagrimas...... por que te quiero
sin ti......dónde estás.

no hi som tots

2006-12-25T16:24:00.000+01:00

Cada nadal anava a buscar sota el tió el que més desitjava, no li calia demanar-ho, doncs el tió entenia el que volia. Sempre havia desitjat coses senzilles, eren aquestes les que més l'omplien i més bé el feien sentir.
Però aquest any era diferent, no desitjava altra cosa que veure'l de nou. Es conformaria amb tan poc, només poder-li dir que el trobava a faltar ja el faria sentir millor. I és que aquella matinada no van poder despedir-se. Ni tan sols sap si va marxar o se'l van endur, simplement va deixar de veure'l aquella nit freda i fosca, tal i com solien ser les nits de nadal en aquell, el seu poble.
La soletat en la que es troba avui ha fet que els seus records emergissin de nou i ocupessin tot el lloc que guardava pels desitjos, per això aquest any per primer cop a la vida no li ha fet falta anar a mirar que hi havia sota el tió. Sabia de sobres, que com mai abans, avui estaria buit.
I quan la primera llàgrima cau de les seves pestanyes, tres cops retomben a la porta d'abaix. Només una persona picava a la porta d'aquesta manera.

A totes i tots bones festes!! I recordeu que per difícil que sembli si ho heu desitjat, el tió potser us ha deixat el vostre regal en un o altre lloc, simplement heu de saber trobar-lo.

No hi som tots (Betagarri - hamaika gara)
Diuen que arriba l'hivern, tot estarà bé
si arriba el nou any també
la pluja, i la fred.
Avui el foc encendrem
Molt feliços sereu si aixi ho voleu
desembre blanc i blanca neu.
El nen i la creu... que contents esteu.

Això que havia de ser només una cançó
que parlès de nadal i amor
de quan ens agrada la pau al món
els nostres desitjos d'una vida millor.
no m'apeteix que et parli d'això,
parlaré d'amics, distància i dolor.
Perquè aquesta nit, en aquesta taula
falta un germà, sobra un lloc.
No hi som tots.

metamorfosis

2006-12-23T13:46:00.000+01:00

De quin color serà ara allò qué era vermell al principi, un dia va decidir tornar-se invisible i ara un dia és verd, l'altre groc, torna a ser vermell, i després desapareix per tornar a canviar de color?
De moment ja he comprès que pot anar canviant el color i que he d'estar especialment atent, doncs m'agrada molt més quan és vermell. Per això, quan torni a ser-ho, hauré de trobar la fòrmula per aturar aquesta inquietant metamorfosis de color. Sembla difícil, no? Doncs molt més difícil és explicar el que tens clar.

contes?

2006-12-19T13:29:00.000+01:00

A vegades la vida és com un conte o serà que hi ha un conte per a cada vida...

Us deixo un dels moments més originals que he vist últimament al cine, és un fragment de la pel·lícula "las muñecas rusas":

el diari

2006-12-16T14:07:00.000+01:00

Diariament escribia al meu diari tot el que em passava, pensava que aquella era una bona manera de recordar. Amb el temps les pàgines havien anat acumulant un munt d'experiències, records, somnis i fins i tot sentiments. Només jo conec els secrets que amaga el meu diari.
Però no va ser fins fa poques setmanes quan vaig descobrir la màgia del diari. Va ser per casualitat. El dia havia estat una autèntica merda, un d'aquells pocs dies en que valdria la pena no haver sortit del llit. Sense gaire ganes vaig explicar-ho al meu diari, però en tornar-ho a llegir vaig sentir-me tan malament i tan ple de ràbia que vaig estripar la pàgina, mai abans havia tingut aquest impuls. De sobte, va passar algo sorprenent: havia oblidat completament el perquè d'aquell dia tan desastrós. Des de llavors més d'un cop m'ha fet falta repetir aquesta experiència, per així aconseguir el contrari de l'objectiu inicial del diari.
I no només això, crec que la seva màgia va més enllà. Tinc la sensació (quasi certesa) que si escric saltant-me unes pàgines el que vull que em passi, allò mateix ocorrerà el dia que hauria de ser escrita aquella pàgina. Però no trobo la manera de comprovar-ho, és desesperant no saber que escriure-hi.
Potser el millor seria regalar aquest diari màgic a algú que el pugui aprofitar. A algú a qui no li importi conèixer els secrets que amaga el meu diari perquè aquestes pàgines no les penso arrencar.

l'amistat

2006-12-09T12:34:00.000+01:00

Ara la nena ja s'ha fet gran i sense ser-ne concient encara recorda la lliçó que va aprendre aquell dia quan tornava cap a casa des de l'escola:
A mig camí va parar-se a la botiga de llaminadures d'on va sortir-ne amb una bosseta de caramels on hi tenia un de llimona, un de menta, un d'anís, un de maduixa, un de pinya... Es va posar aquesta bosseta a la butxaca i va reempendre el camí cap a casa. La bosseta feta d'un plàstic suau es va esquerdar sense que la nena pogués assabentar-se'n i així van anar caient els caramels al terra. No va entendre com el de maduixa, que era el que més li agradava, seguia aferrat a aquella bosseta esquerdada. En comptes de sentir-se trista va mirar la bossa i va somriure, doncs el seu caramel preferit continuava, inexplicablement, amb ella. El va agafar fort amb la seva mà, i va continuar el camí cap a casa sabent que aquell caramel ja no podia caure.
Ara aquesta nena que ja és una noia tampoc és conscient que ha ensenyat la mateixa lliçó a aquell noi que encara és un nen i al que també se li ha esquerdat la seva bosseta de plàstic; però, com el caramel de maduixa, ella s'ha aferrat a ell d'una manera tan inexplicable que el noi ha entès que res podrà separar-los.

Después

2006-12-06T12:48:00.000+01:00

Quantes coses de fora ens canvien els ànims. Moltes d'elles, per desgràcia, són incontrolables, en canvi n'hi ha un bon munt que sí podem fer-ho i transformar un dia gris i trist, en un dia més soportable.
Una manera senzilla és amb la música. Cançons que a dies et fan pensar, o et fan sentir protagonista de les seves històries, o simplement et conviden a ballar... Són algunes d'elles qui, en aquests dies més tristos, coneixen el secret per animar-nos.
Avui, m'ha funcionat amb aquesta unió de Los delinqüentes i Bebe, deu ser pel bon rollo que desprenen plegats.

DESPUÉS (Los delinqüentes y Bebe - el verde rebelde vuelve)
Después del humo negro hay que ser valiente y despertar
Y vivir como vive la gente.
Hay que ser valiente amigo: yo tengo que volar.
No, ya no puedo quedarme aquí
si tu quieres quédate tu.
Esta vida no es para mí.

Yo quiero vivir con amor,
con mi gente abajito del sol,
con las olas y el amanecer.
Como un niño jugando otra vez
Sin parar de correr después.

Estoy embrujado y ladro como un perro.
Yo me siento un animal la oscuridad me puede y me lleva.
Si me aburro miento, yo solito me abro las heridas.
Sin idea yo retengo el destino de mi pobre vida.
Yo no quiero malos rencores solo busco todas las salidas.
Libertad que me espera más allá del sur
Te digo que no, yo no puedo quedarme aquí
Si tu quieres quédate tu.
Esta vida no es para mi, yo quiero vivir con amor...

Hace mucho tiempo que he acordao yo con el viento,
con las nubes del cielo azules.
Escucha a la gente porque ya se sabe: eres malo,
tienes el mundo aterrorizao
Con la guerra y con los misiles,
el potaje nunca la probao.

No se si a mi me ha pasao que me siento perdedor.
Yo te juro por mis cuernos que tengo que seguir
yo te digo que no...
Después de un largo tiempo escondío,
todo oscuro con hambre y muerto de frío,
sin nada que hacer tan solo esperar.
Busco libertad amigo mío tengo que volar

TENGO QUE VOLAR, TENGO QUE VOLAR!!!

Afegit: un segon tast de petits plaers en un mateix dia! He sortit a córrer (estava fart d'estudiar) i m'he trobat un camí ple de bassals i fang, i no he fet res per esquivar-los. Al contrari, anava passant pel mig com un nen petit, sense preocupacions. Alhora que mirava i escoltava com les onades anaven desfent-se i petaven a pocs metres de la platja.

camins

2006-12-03T17:22:00.000+01:00

Tinc ganes de sortir a fora i que tot sigui fosc, tant com per no veure res del món exterior. I així podré caminar amb la incertesa de no saber on em portarà el següent pas, no saber si començo un nou camí o estic passant pel mateix camí que abans recorria amb la companyia de la seva llum, la del sol i la lluna. Serà així, sense veure-hi, quan aconseguiré no perdre'm, doncs tanta llum ho va tornar tot invisible. En canvi, ara tinc una confiança cega en arribar, arribar allà on el destí m'ha volgut portar, allà on la foscor em guiarà. I quan hagi arribat prometo tornar a obrir els ulls.

Irme

2006-11-29T23:02:00.000+01:00

Un dels blogs que vaig visitant sovint, avui m'ha agradat encara més. I és que has de ser una filla de puta amb clase per saber dir les coses així:

Irme (http://unahijadeputaconclase.blogspot.com/)
He de ir preparándome para mi huida. He de organizarlo todo.
Primero haré la maleta, y en ella meteré sólo lo imprescindible, sólo lo que voy a necesitar una vez haya llegado a allí. Meteré mis sueños, aquellos de los que nunca te hablé; meteré mi pasiones, sólo las mías; meteré también el olvido, voy a necesitarlo tanto; me llevaré el desamor, a ti no va a hacerte falta. Sólo voy a dejarte los recuerdos, si me los llevó yo no sabré qué hacer con ellos, en cambio tú podrás olvidarlos, de nuevo.
Una vez esté hecha la maleta, recompondré mi alma, o lo que quede de ella y también me la llevaré. Si te encuentras algún trocito barriendo ya me lo mandarás.
Por cierto, también me llevaré el corazón. Me he acostumbrado a su ritmo de sístole y diástole y no sabría que hacer sin él.
Creo que ya está todo listo, no me falta nada, me lo llevo todo, incluso a ti.

Com ella, hi ha dies que desitjo fugir, però o bé em manca el valor per fer-ho o no trobo que posar-hi a la maleta.

Disc del mes VII

2006-11-28T22:32:00.000+01:00

"Pero hoy no nos queda ilusión y los sueños se pudren. Hoy ya no veo figuras si miro a las nubes. Hoy, que nos contaminaron con algo asqueroso. Hoy, con rencor, con poder, con dinero y con odio"

Com un joc de paraules el 7è és pel disc de Platero y Tu que es diu 7. És el disc que més m'agrada de Platero, i ara que sembla que el Fito s'està fent tant megafamós no està malament recordar el que feia abans. Crec que és queda enmig del rock més dur dels primers cds de platero i el més melòdic que fa actualment Fito.
Aquest cop no penjo la cançó, sino el videoclip (m'estic tornant friki del youtube) de Alucinante, la cançó és una passada, per mi de lo milloret que ha fet el Fito. Ahh m'encanta com acaba el videoclip, una idea genial.

Alucinante

No sé si es cierto lo que he visto o es el efecto de una droga.
¡Qué bien! Hoy todo es tan distinto... parece que el mundo funciona.
La gente ya no siente miedo, las sombras tienen mil colores,
el viento barre los problemas y en las pistolas crecen flores.
Y es que es tan alucinante que hace días que no duermo.
Por si acaso al despertarme veo que todo ha sido un sueño.
Porque nacemos indefensos nos dan un nudo en el ombligo,
luego nos quitan nuestros sueños y nos confunden en el camino.
Maldigo a todos esos locos que quieren gobernar la vida
sin las palabras del poeta y sin las manos del artista.
Y es que es tan alucinante que hace días que no duermo.
Por si acaso al despertarme veo que todo ha sido un sueño.

Per cert, vaig veure que Fito i Fitipaldis tornaran a fer un concert a Barcelona, aviam si aquest cop no esgota les entrades...

Triar?

2006-11-25T14:07:00.000+01:00

El color que més m'agrada és el blau com els cels d'estiu o com l'aigua d'alguna caleta de la costa, o potser el verd de la gespa. No! definitivament és el vermell, com aquelles postes de sol que vaig poder gaudir... o encara eren més extraordinàries quan agafaven aquell to ataronjat? Serà que el color més maco és el blanc radiant de la lluna, quan es fa tan i tan grossa que sembla voler abraçar al mar o potser el negre del cel que la separa del mar qui, notant la lluna tan propera, ha arribat a una tonalitat indescriptible. Tot i que el transparent del riu del poble, que et deixa contemplar tot allò que cobreix, no està gens malament. Com tampoc ho està el marró d'aquell gatet tan simpàtic, ni el rosa de les roses de Malgrat o el lila de les violetes que observen amb admiració aquella papallona de colors vius descansant damunt seu.
I el mateix que amb els colors passa amb les persones.

Una historia de princeses

2006-11-19T16:08:00.000+01:00

Em van explicar que hi havia una princesa que vivia lluny del seu regne, tan lluny que tothom desconeixia que aquella noia preciosa era una princesa, la més maca de totes les princeses.
Aquella princesa havia marxat cap a una ciutat en busca del seu particular príncep, doncs estava farta de trobar prínceps perfectes (com els del contes que escoltava quan era petita). I ella no volia un príncep perfecte, només buscava algú que l'entengués i l'estimés de veritat.
Ara la seva vida havia canviat per complet, a la ciutat era una més entre totes les noies. Aquesta nova vida li va ensenyar a descobrir milers de sensacions. Tot i això, encara quedava una cosa sense variar, no havia trobat a ningú que s'enamorés d'ella de veritat. En aquella ciutat, els nois ja no sabien que ella era una princesa, però ara la seva bellesa era allò que eclipsava totes les altres virtuts. D'aquesta manera van anar passant uns quants nois per la seva vida i cap era capaç d'apreciar aquestes altres virtuts, fins i tot n'hi havia més d'un que ni havia intentat coneixer-la...
Diuen que finalment va trobar algú diferent i per primer cop a la vida es va enamorar de veritat. Ningú (excepte ella) sabia perquè amb aquell noi (i no amb els altres) havia trobat allò que buscava: ser feliç.

La llegenda també diu que aquella princesa no va voler tornar al seu regne, i va preferir passar la resta de la seva vida a la ciutat. I és en aquesta ciutat on vaig trobar una de les seves descendents. La vaig reconéixer perquè segueix conservant la bellesa i les ganes de trobar un amor de veritat que tenia la princesa, la princesa més maca que mai havia existit.

Esperant

2006-11-14T22:07:00.000+01:00

Passen cinc minuts de dos quarts, tot just fa cinc minuts que s'espera, però ja se li està fent etern. Torna a mirar el rellotge i li sembla que no s'ha mogut, llavors alça la vista per assegurar-se que no s'ha quedat atrapat en el temps. Com pensava els cotxes segueixen passant per davant seu, la gent camina (alguns fins i tot parlen), al balcó aquella dona estén un llençol blanc... tot sembla anar normal, però la Laia no arriba i ara ja deu fer 7 minuts que espera.
La cançó que escolta ha anat perdent el ritme i ara ni li fa cas, ja no li diu res aquella melodia enganxosa ni aquella lletra enginyosa. Preocupat, no s'ha adonat que a cinc metres de la seva cara uns pardals han començat a volar , ni que a la cantonada d'enfront una noia preguntava desesperadament pel carrer Villarroel. Tampoc ha vist com poc després un Seat Toledo gris passava per sobre d'aquesta noia mentres creuava el carrer amb presses. No ha sentit el rebombori de la gent, ni la sirena de l'ambulància. Tampoc ha vist com l'ambulància se'n duia la Laia cap a l'hospital.

Sort

2006-11-12T23:21:00.000+01:00

Et passes mitja vida buscant la sort, per aquí i per allà. I quan et sembla tenir-la just davant teu, gires el cap, mires a una altra banda i segueixes caminant cap a endavant.

Mar el poder del mar

2006-11-11T12:25:00.000+01:00

Des de fires de Girona m'he reenganxat a aquesta cançó, la trobo tan i tan preciosa. Ara ja sabreu la cançó a que em referia en aquell mail... I en un acte d'egoïsme la poso per poder-la llegir jo mateix, però també per pensar en totes i tots els que sé que de tant en tant passeu uns minutets per aquí. Muaaa sou genials!

Mar el poder del mar (facto de la fe y las flores azules)
Dices que vengo que voy
Que siento que escucho que pertenezco
Que sirvo para mucho que me estremezco
Que mi mirada es limpia suave brisa
Que sientes el deseo de tenerme cerca
Que te distancias por miedo a perderme
Que el barrio es mas hermoso desde que apareci
Que soy la flor que alumbra el jardin
El viento que se lleva la señora luna
para que luzca el sol , mi amor
Hoy solo quiero decir…

Siento lo mismo por ti
El mismo sentimiento por ti

Que si que si que bien
Que me encanta escucharte
Adoro sentirte
Verte moverte y sorprenderte .. de pronto
Haciendote cosquillas en las rodillas
Que si que si que bien
Que me encanta escucharte
Adoro sentirte
El barrio es mas hermoso desde que apareciste
Que hoy luce el sol en mi corazon
Mi niña mi amor mi rayo de luz
El camino que lleva a tu casa es mi alegria
La primavera ha llegado a la ciudad
Y no sabes lo bien que me sienta mamá
Los dias tranquilos transcurren serenos
Tus pasos los mios peinando el sendero
¿Quien dijo que los muertos no iban a resucitar?
Hoy llego mas puro que el agua mineral
Tu cara tu casa tus ojos sonriendo mi cara
La brisa la mañana el sol por la ventana
La calma caricias tu respiracion
resuenan campanas desde el control
las nubes en el cielo y pasa un avion
dibuja una linea blanca algodón
tu almohada tus ojos tu mirada
estoy en tu casa adoro tu casa
cambio de color
pasa un avion traza una linea ahora de plata
de plata la medalla del subcampeon
Hoy gano tu ganas ganamos los dos
Hoy gano tu ganas ganamos los dos
Hoy gano tu ganas ganamos los dos
Esto no se para
Esto no se para
Esto no se para
Esto no se para
Esto no se para

Tot i que jo segueixo pensant que diu esto nos separa... i que algun dia dirà esto no se para. :-)

Mirades

2006-11-07T22:23:00.000+01:00

A vegades m'agradaria que la gent entengués les mirades, seria més fàcil dir el que no saps dir amb les paraules. Perquè una mirada vol dir amor, una altra por, una altra admiració, una altra desig, alegria, ràbia, impotència, tristesa o felicitat.
Més tard ella em mira i jo no sé quina mirada usar per expressar-li alhora amor i por, admiració i desig, alegria i ràbia, impotència, tristesa i felicitat.

Sorpreses

2006-11-05T14:23:00.000+01:00

De tant en quant és genial fer les coses sense pensar, fer-ho només perque et ve de gust. Com ahir a la nit, surto de casa per fer un tomb i mirar una mica el Barça i acabem a les barrakes de Girona. Quan aquest tipus de propostes arriben per part d'algú que no t'hi té acostumat encara són millors.
I realment va valer la pena, la gent de Girona té algo especial. Suposo que viure al costat d'una ciutat tan màgica influeix en la seva manera de ser. A més toquen els Facto de la Fe i no s'estan de repetir les cançons més guays, la gent volia més concert i ells ja havien acabat el repertori; "ja no tenim més cançons, així que haurem de repetir-ne alguna...", doncs a mi ja m'està bé! Finalment tombs per barraques, ens ho passem genial cantant i ballant.
Feia molta fred, però com la cançó de facto aquesta sensació es va esbaïnt al llarg de la nit.

Enero en la playa (Facto de la Fe)
“Y tu piel es blanca, como esta mañana de Enero. Demasiado hermosa como para ir a trabajar. Y sin pestañear, hablamos con el jefe un cuento chino. Y como niños nos volvemos a acostar. Se supone que debía ser fácil ¿Tienes frío? Pero a veces, lo hago un poco difícil. Perdón. Suerte que tú ríes y no te enfadas. Porque eres más lista y menos egoísta que yo ¿Todavía tienes frío? Bueno. Cierra los ojos un minuto que te llevo a un lugar:

Imagina una calita. Yo te sirvo una clara. Es verano y luce el sol. Es la costa catalana. Y estamos tranquilos, como anestesiados. Después del gazpacho nos quedamos dormidos. Mirando el Tour de Francia en la típica etapa donde Lance gana imponiéndose al sprint con un segundo de ventaja en el último suspiro, colgándose a sus hombros el maillot amarillo. De nuevo el chiringuito. Un bañito. Helado de pistacho y partida al futbolín. Lanzamos unos frisbis. Jugamos unas cartas. Y acabamos cenando sardinas y ensalada. Bebemos, dorados. Hablamos, callados. La luna. La sal. Tus labios, mojados. Me entra la sed y pido una copa. Y España se queda en cuartos, en la Eurocopa.

Pero nos da igual. Hoy ganaremos el Mundial. Subimos a casa. Hacemos el amor y sudamos tanto que nos deshidratamos. El tiempo se para. El aire no corre. Mosquitos volando y grillos cantando. Y tú a mi lado, muriendo de sueño. Cansada. Contenta. Me pides un cuento y yo te lo cuento. Mas bien lo invento. Te explico que un niño cruzó el Universo, montado en un burro con alas de plata. Buscando una estrella llamada Renata, que bailaba salsa con un asteroide llamado Julián Rodríguez de Malta. Malvado. Engreído. Traidor forajido. Conocido bandido en la Vía Láctea por vender estrellas independientes a multinacionales semiespaciales.
Y te duermes.

Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.
Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.

Al principio, como siempre, dormimos abrazados. Y cuando ya suspiras, me retiro a mi espacio. Me gusta dormir solo. A tu lado de la cama. Esta cama. Hoy repleta de mantas. En esta mañana fría. Fría. Fría. Congelada. Congelada.”

Esperant

2006-11-02T20:07:00.000+01:00

Sona la maleïda alarma del mòvil. Aquest soroll no em deixa continuar amb el somni que m'allunyava de la dura i clara realitat. Obro el llum i em quedo deu minuts estirat al llit, sense fer res més que rallar-me fins que la gana m'obliga a alçar-me. Vaig a la cuina. Descobreixo que la llet s'ha acabat i el suc de pinya està calent. Opto per pendre un trist got d'aigua de l'aixeta i unes maries que fins aquell moment s'amagaven a un racó de l'armari. Miro el rellotge. Ja son dos quarts: torno a fer tard. Amb les presses he sortit sense el paraigua i quan arribo a l'estació ja sóc ben xop. L'andana es va omplint de gent que espera el metro, cada cop més impacientment. Per la megafonia sento com diuen que el metro està avariat, com sempre que plou (això últim no ho diuen, només ho penso). Finalment arriba el metro. La gent passa per damunt dels altres per posar-se dins d'aquell vagó, com si la seva vida depengués d'entrar a aquell metro. Decideixo esperar el següent. No és una llauna de sardines com l'anterior, però va suficientment ple com per no deixar-me treure el llibre que aquests dies estic llegint. Sé que poder llegir-lo em distreuria per uns moments de problemes i preocupacions, però la manca d'espai m'ho impedeix. Arribo amb mitja hora de retràs a clase, tot i així vull entrar-hi. La professora em dirigeix una mirada amenaçant. Ho considera una manca de respecte. No sap com em va el dia, si ho sapigués no em miraria així. Em reprimeixo de dir-li res. M'assec. Trec un boli i un full. Amb el cap a una altra banda vaig agafant apunts sense entendre res del que explica aquesta dona. El mateix faig a les següents hores. Acaben les clases i marxo sol. Al carrer segueix plovent. Hi havia qui volia parlar amb mi però l'esquivo, avui no estaria bé ni tan sols amb aquells amb qui sempre estic a gust. Aquest cop el metro no s'espatlla i arribo a casa abans del que pensava, això sí torno a estar xop. Difícilment demà no estaré refredat. El primer que faig es canviar-me i posar-me un xandall sec. Després m'assec al sofà a veure la tele. Només em calen uns minuts per reafirmar-me en que cada dia ens estant enxufant més merda per la televisió, ja no es salven ni els informatius. Apago el televisor. Encenc la ràdio. Sona aquell programa que habitualment escolto, però precissament avui tenen com a convidat a aquell hipòcrita a qui no soporto. Increïblement els periodistes li estant seguint el seu joc de mentides. Desitjo que se'ls hi espatllin els micros, però avui no és el meu dia de sort i continuen soltant ximpleries. Tantes i tantes que al final ja se me'n foten. El cansament comença a castigar el meu cos i els ulls van lentament tancant-se. Em quedo adormit al sofà esperant que demà sigui un dia millor. Esperant.

Disc del mes VI

2006-10-28T21:43:00.000+02:00

"A tu que somies amb una estrella i un veler que et portin a les illes del cel més verdader. I quan la teva ment emprèn el vol t'adones que t'has quedat sol. A tu que escoltes el meu disc potser somrient, et juro que la mateixa ràbia estic vivint. Estem a la mateixa barca tu i jo."

La Kermés és un projecte que ha nascut aquest any a Madrid i que va més enllà de la música. Surten de la norma i decideixen regalar-nos (literalment) la seva música, doncs creuen que la cultura no hauria de tenir preu. Per això han tret un cd copyleft, és a dir, lliure de drets, per poder copiar-lo i distribuir-lo a la xarxa (de fet te'l pots baixar de l'Emule sense "delictir" o directament de la seva web).
I a més resulta que el CD està molt i molt bé, amb una barreja d'estils musicals (reggae, rumbeta, hip-hop...) i unes lletres força intel·ligents, sutils i directes, tristes i alegres, combatives i amoroses...

La lletra de la cançó que pujo m'agrada molt, potser perquè algun cop també he pensat que valdria la pena no acabar mai certs moments. La música aquí és un reggae força tranquilet...

Powered by Castpost

Despedirse al llegar (La Kermés)
Me preguntaste por qué
los árboles se abrigan en verano.
Y caí desarmado
a los pies de tu caminar preguntando.

Era domingo como todos los días
y abril en pleno mes de mayo.
Cómo imaginar entonces
que todo lo bueno se acaba
que cabe un invierno en abril
Y hay un paso
de la lluvia a la escarcha.

Y ahora sé que es mejor despedirse al llegar,
Así no duele cuando uno se va.

Prefiero que me olvides
a que me confundas con otro.
Te decía cuando jugando
me cambiabas el nombre.
Vivir era como viajar
en un tren de madera,
y nos emborrachábamos
con un vaso de agua.
Cómo imaginar entonces
que todo lo bueno se acaba.

Com tú vulguis

2006-10-26T22:56:00.000+02:00

Feia molt de temps que ho portava a dins i ****** s'havia atrevit a dir-li. Creia que era el millor que podia haver fet, però ara dubtava si estava equivocat o no. Sempre havia pensat que no era dolent poder ****** els sentiments, doncs això permet ******. Però aquell cop es pensava que havia estat diferent.
Aquests dubtes no li eren estranys, doncs ja estava ****** ****** conviure amb ells i n'estava ****** .
Tot això l'havia convençut d'intentar acabar amb tants i tants dubtes. Sabrà escollir la millor paraula a partir d'ara?

Polítics

2006-10-26T21:57:00.001+02:00

S'acosten eleccions. El sistema atual ens demana que un cop cada 4 anys decidim qui seran els que dictaran les regles del joc. El pitjor de tot és que desde fora, és a dir, del món real, del dia a dia, cada cop ens sentim menys representats amb els polítics en general, que no en la política. Potser el problema és que l'únic resultat visible és el canvi d'algunes cares i petits canvis socials segons les diferents tendències dels que manen. I són aquest petit nombre de canvis els que ens decanten cap a un o altre partit.
Però, no prefeririem un sistema on el poder de la gent fos més gran? I es què on teòricament és la gent qui té el poder (democracia) acaben manant números, economia, ànsies de poder, interessos... Una autèntica pena!

De moment, i fins que no surti algun lumbreres amb idees interessants i aplicables ens hem de conformar amb anar visitant de tant en tant les urnes i sentir-nos amb poder un dia cada 1460 dies. Nosaltres decidirem si votarem al partit tal o qual, o si introduirem un paperet en blanc. Per un dia.

Diuen que a vegades si parlant no t'escolten, t'has de fer sentir cridant. I amb cançons com aquesta és com criden els Hechos contra el decoro perquè no sempre cridar és sinónim d'alçar la veu:

¿qué es la realidad, qué es la ficción?
no distingues tu vida de la televisión.
Es un laberinto, una entrada sin salida
un principio sin final que te habita y te domina.

Y aunque cambien las caras se conserva el escenario:
el que vive del engaño y el que paga su vida a plazos
quien engulle el pastel y quien ni lo cata aunque lo ha amasado.
Un mercado de promesas, un político redentor
discursos estudiados, consignas calculadas:
hábil maniobra de distracción, perfecta tecnología de la separación
que lleva a pensar más allá de la indignación
que lo político es cosa de los políticos, que con tu vida eso no tiene relación.
Y es que no puede ir mejor, hipnotizado el ganado entre telebasura y supermercado

Mientras comparten mantel y acuerdan estragos
entre disputas para la galería y abrazos en privado
sacando sus cuentas cada cuatro años
hipotecando el presente a un futuro lejano.

boom boom diguirididú y ahora te quitas tú
boom boom diguirididó porque ahora me pongo yo
guan tú de tú guan, guan guan tú que tú sabes de qué te hablo,
no me vas a mirar mal tú eres yo, yo soy tú
y me pongo a disparar el mensaje más directo que podáis imaginar

llueve sobre mojado y estamos curados de espanto
si crees que somos tontos es que no lo has intentado
inténtalo! entra en mi vida:
húrgame en las heridas del trabajo negro, del paro o del jamaro
inténtalo y verás como de ésta sí que sales mal parado
vamos entra en el barrio, mánchate de calle
mendíganos el voto o véndenos las ventajas del mercado
¿mercado?, mambo es lo que vas a llevar pedazo de sapo
con tus cálculos, tu moneda única tu código penal y tu lengua de trapo.
nadie predice el futuro: ni bola de cristal, ni tarot ni la madre que te trajo
pero aquí se cuece algo, respira el aire de mi gente, de mi barrio
y verás como tanta policía y tantos palos
van a acabar por explotaros en las manos
¿qué te crees que estamos ivernando? la paciencia tiene un límite
y esto no se ha terminado os vamos a dar europa de dos velocidades
vividores chupasangres que nos estáis matando
ay! bichos malos pero aquí está mi gente vivita y coleando

"Esto no se ha terminado" (La danza de los nadie)

Somnis

2006-10-21T14:33:00.000+02:00

Ja feia molts anys des de que es va convèncer que els seus somnis mai es farien realitat.

Quan era una nena, somiava que volava. Tot i no estar desperta, sentia l'aire fresc xocant amb força a la seva careta rodona. Era una sensació tan diferent, tan real, que quan es llevava i veia els seus cabells despentinats reflexats al mirall, creia haver-se passat la nit volant enmig dels núvols. Aquest era el somni que més se li repetia i també el que més li agradava, fins que un trist dia un adult va pensar que la nena ja era prou gran com per explicar-li que allò que tan bé la feia sentir no era res més que un somni. Li va aconsellar no barrejar somnis amb realitat. Potser per això, aquella nit havia estat l'última en que sommià volar i el primer dia en creure que mai més es complirien els seus somnis.

La nena va anar creixent, de fet ja no era una nena sinó una preciosa noia. Amb el temps s'havia fet alta, el cos li havia anat prenent una forma esvelta, també el temps l'havia convertit en una noia responsable i molt treballadora. Quedava encara quelcom sense canviar: a les nits, quan els ulls se li tancaven, s'obria la porta d' aquell estrany món dels somnis. Però, fins i tot això era diferent, doncs ara ja cap somni se li repetia, ni tampoc en tenia cap de favorit. Tots li agradaven igual i sabia que no es complien ni es complirien mai, devia ser per això que els somnis havien perdut aquella sensació de realitat que sí tenien anys enrera.
Si somiava que anava a aquella illa sabia que mai aniria aquella illa. Quan sommiava que aquella llarga guerra per fi havia acabat, llegia al diari que les bombes seguien esclatant. Si somiava que el seu equip guanyava aquell partit, no li calia ni jugar, doncs ja sabia que perdrien.

La llista de somnis no complerts creixia irremediablement i ja la començava a trobar interminable, desesperant. Però, un bon dia i sense saber perquè, va a tornar a sentir aquella sensació de realitat ja olvidada. Aquella nit havia sommiat que aquell noi (en qui per sort mai hi havia sommiat abans) i ella començaven per fi a estimar-se. Com quan era nena, tornava a recordar tots els detalls del somni: recordava que feia un dia radiant, que anava vestida amb aquells texans trencats que tant li agradaven i amb la samarreta negra. També recordava com se'l va trobar esperant el 41, aquell autobús que rarament ella agafava.
Va decidir que ja era hora d'intentar girar la seva sort. Es va posar aquells texans trencats que tant li agradaven i la samarreta negra i va sortir de casa camí de la parada del 41, aquell autobús que rarament agafava. Era dilluns i feia un dia radiant.

La gaviota agasajada

2006-10-20T21:41:00.000+02:00

El secreto no sólo está en dar, sino en saber qué hay que proporcionar. De otra manera podemos dañar a la "gaviota".
Era un dia claro y despejado. Una hermosa gaviota sobrevoló la capital de Lu y, finalmente, se decidió a bajar y posarse en uno de los distritos de la ciudad. Fue notificado de ello el gobernador de Lu, y no sólo acudió a dar la bienvenida a la gaviota, sino que determinó preparar un festejo para ella.
Se dispuso un templo para la situación. Los mejores músicos comenzaron a tocar, pero aquella música atolondraba a la apacible gaviota. Se quemaron sándalos e inciensos, pero aquellos aromas mareaban al ave. Se hicieron largos sacrificios, que confundían a la visitante. Pero, además, se le hizo tomar viandas y licores, aun a su pesar, en el afán de agasajarla lo mejor posible. Todo ello a lo largo de varios dias, hasta que el animalito murió de tristeza y desolación. El gobernador había agasajado tal como él hubiera anhelado ser agasajado, en vez de ponerse en el lugar de la gaviota.

101 cuentos clásicos de la China - recopilación de Chang Shiru y Ramiro Calle.

contradiccions habituals

2006-10-17T13:22:00.000+02:00

Parlar per no ser escoltat.

Amagar-te perquè et vegi qui no et veia quan estaves al seu davant.

Pensar i tornar a pensar per no arribar a cap conclusió.

Buscar per no trobar, i creure que has trobat per no seguir buscant.

Voler sense saber que és allò que vols.

Tenir tant que no valores res i tenir tan poc que ho valores tot.

Somiar despert i viure dormint.

Desitjar acabar per poder tornar a començar.

Petits homenets de muntanya

2006-10-15T22:20:00.000+02:00

Diuen que la frontera entre genis i bojos sovint és molt estreta. El primer que vaig pensar quan vaig rebre la trucada d'en Victor proposant-me una manera diferent de passar aquest pont va ser "està boig", a qui se li ocorre atravessar el Montseny així a pel, és a dir, sense mapa, fiant-se de l'orientació, plantant la tenda allà on ens vingués de gust... Començo a sospitar que no és ni boig, ni geni, simplement sap viure en aquesta estreta frontera.
Realment el Montseny presenta sempre unes vistes impressionants, però la diferència d'aquesta vegada ha estat el viure-ho segon a segon. El no saber amb la certesa d'un bon mapa (simplement teniem una foto d'un mapa que ens vam trobar a Gualba) que el camí escollit és el correcte; el caminar sense saber on et pararàs a dormir; el veure el destí proper i sentir la frustració d'estar equivocat; l'alegria d'haver sabut escollir, sinó el millor, si un bon camí que t'ha portat més o menys allà on t'esperaves... I aprendre una mica més a valorar les petites coses, a tenir més confiança en nosaltres mateixos, a saber sumar petites victòries.
Aquests dies he tingut la sensació que un camí es fa etern quan no estàs convençut de saber on et portarà, en canvi, un camí del que tens la certesa que arriba allà on vols se't passa ràpid. És aquest contrast una altra metàfora de la vida?

Tot això passava durant el dia, a la nit tot és diferent. Doncs, amb la tenda plantada en bell mig del bosc qualsevol soroll se'ns multiplica a dins nostre, però ens acabem autoconvencent que tot és causa del vent i de les fulles. Després de la xarrera i alguna que altra filosofada, normal que li entri la són. La meva son és més lenta i arribarà més tard, però aprofito aquest temps per pensar en mil coses: algunes importants per mi, unes altres, xorrades varies.
La segona nit estem molt més cansats, ja que la caminata ha estat força bèstia, però no vull desaprofitar de fer una cosa important per mi, contemplar les estrelles... això requereix despertar-se quan és ben fosc i passar una mica de fred, tot i així val la pena! M'encanten els cels per la nit, llàstima que sigui una visita tan breu doncs la rasca és considerable.

Per acabar, tenia ell raó quan m'intentava convéncer dijous de que tot aniria bé, tot i que segueixo sense entendre quina força fa que sempre ens acabi sortint bé aquestes idees que neixen de la improvització. Tant de bo aquesta només sigui una altra més.

P.D: he flipat (i he sentit enveja) de la seva capacitat orientativa. Em trec el barret davant la seva lobuznez esteparia.

Casualitats?

2006-10-09T22:40:00.000+02:00

"Hay miles de casualidades en el aire, siempre hay casualidades que vienen por aquí y por allá. Lo que pasa es que la gente no se entera, o no las ve o no sabe vivir con ellas.
Lo bonito de la vida es leer la casualidad. Saber cuando viene, saber cuando está, no tener miedo de cambiar el rumbo por una señal, por un pájaro que pasa, por un coche de color azul que te de una señal."

"Cada dia hay que levantarse con razones. Si te levanatas sin razón hay que encontrarla rápida porque si no te come el desengaño."

(Manu Chao - babylonia en guagua)

Infinita tristesa

2006-10-06T22:50:00.000+02:00

"Què és la malegria? Una tristesa inexplicable, no hi és ni al diccionari. És una tristesa que es combat amb el riure, és una llàgrima d'or"

Alguna persona anònima m'ha enviat la següent història i m'ha deixat compartir-la amb tothom qui ho vulgui llegir. És una història trista, escrita per algú que no coneix la tristesa.

Era un trist matí, d’un hivern trist. Entristidament s’havia aixecat del llit, havia anat al lavabo. S’estava afligidament contemplant al mirall. Observava amb resignació aquella llànguida mirada, aquella melancòlica expressió amb la que cada matí es topava. Estava decidida. Havia de canviar la seva vida. Tenia 24 anys, i durant tot aquest llarg temps havia estat sempre igual.
Va néixer a principis de febrer, en ple hivern, en el sí d’una família desolada. Desolada no pel seu naixement, sinó per les circumstàncies en que es trobaven. Era una situació tant penosa que més val no parlar-ne. I de fet no en parlaven mai. En mig d’aquella melangia es va anar criant.
De petita pensava que en emancipar-se les coses canviarien. Ara tenia 24 anys, onze mesos i cinc dies, faltava poc pel seu aniversari. Vivia sola en un petit estudi en una zona marginal d’una gran ciutat. Tot i ser independent se sentia abatuda, luctuosa, realment no existia la paraula concreta per descriure la seva pena. Tristesa era la que més s’hi acostava.
Ara s’estava rentant les dents, i mentre tant pensava; com ho puc fer per canviar la meva vida? No era el primer cop que ho pensava. Fins i tot ho havia intentat diverses vegades. En una ocasió es va comprar un gatet molt bonic i pelut. Era de color blanc i tenia una taca negre a l’ull esquerre. Era un gatet tant alegre i joliu! Però el pobre gatet al cap de pocs mesos es va morir. Un matí se’l va trobar damunt la cadira (com era habitual) però en tocar-lo el va notar fred. S’havia mort de pena, i ella encara es va enfonsar més en el seu dol.
Navegant entre els seu pensaments, no s’havia adonat de que estava apunt de fer tard a la feina. Així que va creure que el més oportú fora posposar els seus propòsits de canviar la seva amarga vida. Es va vestir ràpidament i va córrer cap a la feina.

Al final i quasi sense adonar-se’n, els anys van anar infaustament passant. Tenia els cabells blancs i encara estava desoladament sola. Però finalment va succeir un canvi en la seva vida.
Va ser un trist matí, d’un hivern trist. No es va entristidament aixecar del llit, ni va anar al lavabo. Tampoc es va contemplar afligidament al mirall. No va veure aquella llànguida mirada, aquella melancòlica expressió amb la que cada matí es topava. Un trist matí, d’un hivern trist, simplement no es va llevar, i no ho tornaria a fer mai més. Sòpitament restava sense vida estirada al llit, amb un somriure als llavis. Quan van trobar el cos els veïns comentaren: devia tenir una vida tan joiosa i plaent que va morir amb un somriure al rostre.

Recordant

2006-10-05T22:52:00.000+02:00

No us passa que quan escolteu cançons que feia molt temps que no sentieu us venen imatges de temps passats?
L'altre dia fent una llista de cançons que m'havia demanat la Sandra vaig tenir una sobredosis de records... després el problema va ser poder dormir. És curiós com els canvis en la teva vida es veuen, en part, reflectits en determinades cançons. És curiós també com les cançons que vas escoltar amb 15 o 16 anys són les que més et marquen i com aquestes les pots seguir cantant encara que faci segles que no les escoltes. I en canvi, les cançons que ara dius t'agraden tant les olvides en uns pocs mesos.
Cançons que fa uns anys et passaven desapercebudes, no les entenies i ara, uns anys després, t'agraden justament perquè saps de que parlen.

I com no podia ser d'una altra manera avui, penjo una cançó d'un d'aquests grups (Agua Bendita) que m'ha fet venir records, com quan ananavem amb la penya del cole a comprar la seva maketa al carrer Tallers (encara no existia l'Emule...)
Més tard van aconseguir treure un parell de CDs, però van tenir menys èxit que les maketes, suposo perquè van voler fugir de la moda (ska-p, discipulos de otilia, etc...) i fer algo diferent. Per això prefereixo penjar una cançó del cd i no de les maketes que és el que havia pensat al principi...

Powered by Castpost
En canvi la lletra que posaré sí serà de la maqueta, perquè seguim vivint en un món marcat pels estereotips i hem de fer un esforç continu si volem sortir-nos de la norma, anar contracorrent i no prejutjar a la gent per les seves aparences i alhora tú ser tú mateix, i no voler-se assemblar a tal o tal altra...

TEN CUIDAO (Agua Bendita)
Ten cuidao con el punky de la eskina
que tiene el pelo lleno de resina.
Ten cuidao con el heavy de al lao
que tiene el pelo muy bien peinao

Ten cuidao con el skin de arriba
que apalea a todo al que se le arrima
Ten cuidao con el hippi denfrente
que es el más guarro de toda la gente

TEN CUIDAO!! TEN CUIDAO!!

Ten cuidao con el moderno del centro
que baila muy bien música techno
TEN CUIDAO CON LAS ETIQUETAS
VIVE COMO PIENSAS Y ELIGE TU META

La fórmula de la felicitat

2006-09-30T23:50:00.000+02:00

Em van cridar l'atenció aquell parell parlant, semblava una conversa entretinguda i jo no ho estava gaire aquells dies. A més la intuició em deia que seria un bon moment per aprendre, així que vaig decidir acostar-me i em vaig limitar a escoltar-los.

-Sí sí, hi ha una de la classe, que sempre treu matrícules!!!! La veritat és que em sembla que no fa gaire res més que estudiar....
-Perqué no és una persona!! és una extraterrestre disfressada de noia.
-Em sembla que algun dia intentaré treure-li la pell falsa. A veure que passa....
-Però no provis de possarte-la perquè et convertiries en una d'ells i només faries que estudiar.
-Bueno, potser ella ja és feliç estudiant i prou.
-No crec. Pot pensar que ho es, però dubto que ho sigui.
-Si pensa que ho és ja ho és, no?
-No, no!!!
-Com saps si nomes t'ho penses o si realment ho ets? Si jo ara em penso que sóc feliç, que més em dona si "realment" no ho sóc?
-No sé...
-T'has quedat fotut eh???!!
-És que el concepte de felicitat es tan relatiu, no? Pots pensar que ets feliç, és veritat. Però és dur saber que possiblement ho series més si tinguesis l'opció de fer coses noves o almenys provar aquestes coses per saber si et faran ser més feliç o no
-Sí, potser si, però no et pots passar la vida provant, t'has de decantar cap algun costat, si no podries perdre el que abans de provar et feia feliç.
-Tens raó, però hauriem de saber trobar l'equilibri entre aquelles coses que ens fan ser feliç (o creure que som feliços) i les coses que qui sap si ens ho faran ser.
-Bé, doncs sembla que hem trobat la fórmula de la felicitat, no?? l'equilibri aquest... a que esperem?
-Com sempre la teoria és molt més fàcil que la pràctica...
-Sí, és ben veritat!
-A més l'equilibri perfecte no existeix... (algo m'ha de quedar de tanta termodinàmica). O sigui que ens haurem de conformar amb una aproximació a la felicitat!
-Sí, i si canviem el nom i diem que a a partir d'ara aproximació a la felicitat es diu felicitat?? Podrem ser totalment feliços!
-Potser si. Provem-ho!!
-Això mateix, a posar-ho en pràctica. Jo començo demà!!
-Molt bé. Tant de bo es compleixi la teoria doncs!
-Tant de bo...
-Pero has de ser aplicada i seguir la regla tal com l'hem formulada ehh!
-Ehm... com anava? Ja no me'n recordo...
-Comencem bé!!

Viatges impossibles

2006-09-28T20:48:00.003+02:00

Hem de fer un viatge i estem indecissos, necessitem idees... jo havia pensat en els següents:

Viatge a un altre món, per exemple al teu món.
Viatjar per la quarta dimensió, més coneguda com a temps, i moure's amunt i avall per arribar realment a confondre l'espai i el temps... quina paranoia!
Agafar un veler i arribar a l'illa del tresor, però sense anar a buscar-hi cap tresor perquè el tresor ja el portarem amb nosaltres. Limitar-nos a gaudir i a ser buscats nosaltres pels buscadors i buscadores de tresors.
Buscar (i trobar) un planeta molt petit, quasi tant com el del petit princep, on poguessim contemplar tantes postes de sol en 24 hores com tonalitats diferents pot agafar el sol.
Agafar un núvol allà a on neixi i no separar-se d'ell fins que deixi de ser núvol per convertir-se en aigua. Si tenim més temps seguir també aquesta aigua pels mars o pels rius per on ella haurà decidit portar-nos.
Anar aquella muntanya que diuen mai ningú ha trepitjat, apropar-s'hi ben a prop, però sense arribar a tocar-la, doncs no serem nosaltres els encarregats d'acabar amb la màgia de la muntanya.
Mirar el mapa enviat per una o un nàufrag dins una botella, i en comptes d'anar a rescatar-lo, anar a fer-li companyia.

Segur que teniu moltíssimes més idees. Vinga ens heu d'ajudar!!

Archivo de palabras tristes

2006-09-25T22:23:00.001+02:00

Estàvem sopant a Arzúa, un dels pobles per on passa el camino, quan un videoclip que sortia per la tele del menjador em va captar l'atenció. Era un video genial, però no podia escoltar la música ni el que deia la seva lletra. I em vaig quedar amb les ganes.
Però ahir al concert de Pastora es van aclarir aquests dubtes: com sospitava era un video de Pastora. Per cert, el concert va ser genial, la cantant està ben boja i contagia l'alegria al públic.
Us deixo penjat el video perquè penso que coincidireu amb mi en que és una obra d'art.
La lletra ja és una qüestió més personal, els i les que us hi trobeu reflexats us agradarà i els qui no, la trobareu un pel cursi...
I fins aquí la coincidència que tocava avui, i no parlo només d'haver descobert quin era el video.

ARCHIVO DE PALABRAS TRISTES (Pastora- La vida moderna)

Ya me había pasado
No lo había soñado
Esto me había “pasao”
Y por tonta me vuelve a pasar.

Qué lento es el coco
cuando tiene que aprender
siempre se queda corto.

Llevo un tiempo pensando
Que tú, que yo, que los dos
íbamos tirando
Se acabó el pensar …
Las cosas que no tiran
Se las lleva el viento.

Y se llevó el sabor de las ganas de querernos
Y se llevó un amor que un día creí que era eterno

Y soñar que vuelve a estar a mi “lao”
Que to’ lo había soñado despierta
Y tal vez, sepamos aprovechar
Las horas que quedaron sueltas.

Pastora

2006-09-23T13:51:00.000+02:00

Pastora diumenge a les 22h a plaça Catalunya. Algú s'anima a veure'ls??
Per les i els que no estigueu convençuts aquí deixo la lletra d'aquesta cançó, és preciosa.

PLANETES MARINS (Pastora- la vida moderna)

Aigüa avall baixava una rosa
Cel amunt volava un ocell
I la flor besava una onada
Que d’una abraçada la deixà sense arrels.

Entre núvols l’ocell la mirava
Quèien els pètals, nua la flor
Tot piulant volia salvar-la
Però les espines punxàven el vòl

ELS AMORS QUE NO OBLIDARÉ
SÓN AQUELLS QUE NO VAIG TENIR
SI POGUÉS, NOMÉS, SOMMIAR
QUE UNA ONA EM POGUÉS ESTIMAR.

Era el mar més gran que recordo
Un planeta de peixos i sal
I la flor per més que estudiava
la seva bellesa, no aprenia a nedar.

ELS AMORS QUE NO OBLIDARÉ
SÓN AQUELLS QUE NO VAIG TENIR
SI POGUÉS, NOMÉS, SOMMIAR
QUE UNA ONA EM POGUÉS SEGRESTAR.

De nit

2006-09-19T13:07:00.000+02:00

No hem mirat el rellotge i s'ha fet tard. De nit sembla com si la meva ciutat canviés, els carrers es fan més estrets i llargs, i es buiden de gent i cotxes. Aquesta soletat accentua encara més la sensació de foscor; ni les faroles ni la lluna hi poden fer res, és fosc i t'hi has d'acostumar.
Mentres enfilo el camí cap a casa escolto unes passes que em segueixen de lluny, accelero el ritme sense girar la vista ja que no vull fer notar a qui m'està seguint que he percebut la seva presència. És inútil, intueixo el seu acostament i aprofito el gir per córrer uns pocs segons. Topo amb aquella noia de mirada profunda; la miro jo també, però no puc parar-me a demanar-li disculpes. Espero que hagi comprès la meva mirada de por i entengui que haurem d'esperar a que el destí ens torni a creuar. Aquests segons perduts em fan tornar a escoltar els maleïts passos ben a prop. Els nervis, la por i el cansament m'estant accelerant cada cop més el pols i la respiració. Començo a sentir-me esgotat i la suor freda ja mulla la samarreta de dalt a baix, però no deixo d'escoltar aquestes passes.
Ja no puc més, m'aturo i mig plorant em vaig girant a poc a poc mentres miro al terra temerós. Alço la vista i em trobo només amb el carrer estret i fosc, no hi ha ningú. Merda, he estat fugint d'algú que no existeix! He tornat a perdre una altra oportunitat de coneixer-la per culpa d'una por inventada per mi. Ara ja no estic tan segur de que el destí ens torni a creuar.

Disc del mes V

2006-09-17T22:49:00.000+02:00

Ja era hora!! Ja tenim un nou CD d'aquest crack de la música que és el Fito. A mi m'agraden més els ritmes i les melodies dels dos primers, però aquest sona molt bé, diria que és el que sona més bé de tots.
Com sempre les lletres genials, en moltes d'elles un se sent força identificat, com si estiguessin cantant sobre tú, serà que ens espia? o potser que segueix sent una persona "normal" al qui encara no li han pujat els fums??
Curiositat: versió de Deltoya (mítica cançó dels Extremoduro) i de Abrazado a la tristeza (extrechinato y tu)

La cançó que he triat m'agrada molt, és senzilla però molt enganxosa, l'escoltes 2 cops i ja se't queda (y no se va...). Ahhhh y no té res a veure amb la noia que s'ha passat l'estiu explicant-nos que lo sentia, pero que se iba :)

VIENE Y VA.
Que pena estar siempre pegado al suelo
el cielo queda demasiado lejos
tendre que soñar que puedo volar.

No es nada facil cuando estas perdido
buscar la musica entre tanto ruido,
no puedo escuchar, no puedo escuchar.

Un dia la suerte entro por mi ventana
vino una noche se fué una mañana
quizás solamente me vino a enseñar
QUE VIENE Y VA!!

como las olas, como el mar se mueve
VIENE Y VA!!
como la luna , como el rayo verde
VIENE Y VA!!
como una idea como el estribillo
VIENE Y VA!!
como un recuerdo, como un espejismo
VIENE Y VA!!
igual que los problemas por la noche
VIENE Y VA!!
como un famoso que nadie conoce
VIENE Y VA!!
que todos pueden tener y nadie puede guardar
que viene y va!

De tanto hacerlo sin parar
me acostumbre a respirar y a derrochar el aire fresco
Ypienso si te vas las veces que te tengo
y cada vez que estas, que te echaré de menos.
Vuelvo a respirar, vuelvo a respirar
un dia la suerte entro por mi ventana...

Viene y va (Por la boca vive el pez) - Fito&fitipaldis

un dels dies que m'agraden...

2006-09-15T15:19:00.000+02:00

A mi els dies que més m'agraden són aquells en que acabes fent coses que no tenies previstes quan surts de casa. Per sort, últimament aquests dies es repeteixen amb més freqüència.
Ahir va ser un d'ells, el que havia de ser un passeig per veure al Fito y fitipaldis signant el nou CD, s'acaba convertint en una gran estona amb moolt bona companyia veient un rastafari tocant al metro de plaça Catalunya. Vam flipar amb aquest payo, increible com versionava a Bob Marley i el bon rotllo que transmitia. Mostra d'això és que al principi només hi erem nosaltres 2 i al cap d'una estona ja hi havia un bon munt de gent cantant i ballant amb ell. Ens agrada tant que li comprem el CD, una petita ajuda perquè algú de vosaltres pugui topar amb la seva música algun dia pel centre de Barcelona.
I així hem passat aquesta tarda que va començar amb el sol fent-nos creure que venia per quedar-se i acaba amb una tormenta que no ens deixa veure la lluna.
Un dia que em feia falta passar, i un estribillo que em feia falta sentir i al que m'enganxo per recordar-me que he de ser positiu.
Per casualitat (cada dia crec menys en les coïncidencies) portava una càmara a sobre...

(la qualitat de la imatge i so deixa molt que desitjar i no sé com es gira, però m'agrada compartir una estona del meu bon dia amb la gent que llegeix això... espero no acabeu amb torticulis ;) )

don't worry about a thing
'cause every little thing gonna be all right!
singin': "don't worry about a thing,
'cause every little thing gonna be all right!"

Rise up this mornin',
smiled with the risin' sun,
three little birds
pitch by my doorstep
singin' sweet songs
of melodies pure and true,

sayin', ("this is my message to you-ou-ou:")
singin': "don't worry about a thing" - i won't worry!
"'cause every little thing gonna be all right."
Singin': "don't worry about a thing, oh no!

el rellotge màgic

2006-09-13T15:31:00.000+02:00

Li va arribar a les mans un rellotge que li permitia jugar amb el temps. A partir d'ara ja podria tornar enrera, canviar totes aquelles decissions que amb el temps ha vist eren equivocades; anar endavant i veure cap a on el durà el camí que ha triat. Sap que a partir d'ara ja no tornarà a cometre errors, n'està ben convençut. Ja mai més es tornarà a fer aquella maleïda pregunta que no el deixava dormir per les nits: "que hauria passat si en comptes de... hagués...?"
Però ni s'imagina que aquest rellotge és el pitjor que li podia arribar a les mans. Perquè qui no s'equivoca mai no sap valorar els encerts, qui no sofreix no sap gaudir, qui no ha plorat no riu de veritat.
I quan deixi de sentir aquella sensació d'haver triat el camí correcte, quan oblidi tot el que s'apren quan t'equivoques, en aquest moment es preguntarà: "que hauria passat si en comptes d'haver trobat el rellotge màgic hagués seguit equivocant-me?". I coneixerà la resposta sense haver d'utilitzar els poders d'aquest rellotge màgic.

I aquesta és la història que s'ha inventat la meva ment per no sentir-me com un estúpid avui.

Camiño de Santiago

2006-09-11T17:54:00.000+02:00

Torno del camí de Santiago amb la sensació d'haver gaudit d'una grandíssima experiència. No cal que m'esforci en explicar la bellesa de tot allò que anavem veient, simplement perquè no en sabria prou. Per això he decidit posar unes fotos i que aquestes donin una mínima idea de tot el que hem vist.
El que ningú pot recollir en imatges és la manera com ens han tractat les gents de Galiza ( no estem acostumats a tanta generositat), ni el companyerisme que hi ha entre persones que apenes es coneixen o les ganes d'ajudar que té tothom. Tampoc he pogut fotografiar la sensació d'estar tan ben acompanyat; la Roser, l'Alba i la Sandra tot i passar estones dures sempre tenien l'alegria i les ganes a punt i, com em va recordar una dóna d'allà, puc sentir-me afortunat d'haver compartit camí amb 3 noies tan maques.

(clickant a sobre veureu les imatges més grans, és que això ho he apres a fer avui :P)

Galiza muere

2006-08-30T13:00:00.000+02:00

D'aquí uns dies començaré l'experiència de poder viure el Camino, serà extraodinari, ho sé. Però ara quan penso en Galícia, em venen al cap els gilipolles (ho sento, però no se m'ocorre cap altra paraula) que s'han dedicat a anar cremant allò que l'home mai ha estat capaç d'apoderar-se'n, allò que amb els diners no podien comprar: la natura.
Si per casualitat cap d'aquests gilipolles està llegint això, m'agradaria donar-vos idees de coses que podrieu fer l'any que ve quan estigueu avorrits, ho podeu fer com si fos una gimkama:
1. cremar-vos un a un tots els pelets que tingueu pel cos, us tindrà una bona estona entretinguts.
2. contar la superficie verda que queda al vostre país pam a pam, perquè en hectarees acabeu massa ràpids.
3.1 Buscar quin és l'arbre més alt, és imprescindible buscar bosc a bosc.
3.2. Un cop trobat es tracta d'escalar-lo sense ajudes externes. Podeu aprofitar per mesurar-lo, també en pams, és clar (us serà útil pel següent punt)
3.3 Si quan arribeu a dalt la idea de cremar boscos us segueix rondant pel cap, és el punt de saltar i calcular en pams per segon quadrat quina és la força de la gravetat.
4. Quedar amb els altres companys de "feina" i descobrir qui és el que es pot beure més xupitos de qualsevol líquid que tinguis per casa, per exemple de benzina.
5. Buscar tots els malparits (avui estic escàs de vocabulari) que pensen treure profit de les vostres gestes i tornar a començar junts la gimkama.

Chiapas vive

2006-08-29T15:20:00.000+02:00

Farta de la violació de drets que sofrien dia rera dia, la comunitat indígena de Chiapas va cridar prou ja fa uns anys i es van organitzar en l'EZLN (Ejercito Zapatista de Liberación Nacional), per reclamar la seva dignitat, perduda desde la invasió espanyola fa més de 500 anys.
Amb la força que li donen la raó i les paraules (molts cops pura poesia) van guanyant el suport de les persones d'arreu.
Tot això ve perque he tingut l'oportunitat de llegir un dels textos més increibles que havia llegit mai i tenia ganes de posar-lo aquí perquè també el poguessiu llegir (qui no ho hagi fet ja).

(Manifiesto zapatista en náhuatl).

Al pueblo de México:
A los pueblos y gobiernos del mundo:

Hermanos:
No morirá la flor de la palabra. Podrá morir el rostro oculto de quien la nombra hoy, pero la palabra que vino desde el fondo de la historia y de la tierra ya no podrá ser arrancada por la soberbia del poder.

Nosotros nacimos de la noche. En ella vivimos. Moriremos en ella. Pero la luz será mañana para los más, para todos aquellos que hoy lloran la noche, para quienes se niega el día, para quienes es regalo la muerte, para quienes está prohibida la vida. Para todos la luz. Para todos todo. Para nosotros el dolor y la angustia, para nosotros la alegre rebeldía, para nosotros el futuro negado, para nosotros la dignidad insurrecta. Para nosotros nada.

Nuestra lucha es por hacernos escuchar, y el mal gobierno grita soberbia y tapa con cañones sus oídos.
Nuestra lucha es por el hambre, y el mal gobierno regala plomo y papel a los estómagos de nuestros hijos.
Nuestra lucha es por un techo digno, y el mal gobierno destruye nuestra casa y nuestra historia.
Nuestra lucha es por el saber, y el mal gobierno reparte ignorancia y desprecio.
Nuestra lucha es por la tierra, y el mal gobierno ofrece cementerios.
Nuestra lucha es por un trabajo justo y digno, y el mal gobierno compra y vende cuerpos y vergenzas.
Nuestra lucha es por la vida, y el mal gobierno oferta muerte como futuro.
Nuestra lucha es por el respeto a nuestro derecho a gobernar y gobernarnos, y el mal gobierno impone a los más la ley de los menos.
Nuestra lucha es por la libertad para el pensamiento y el caminar, y el mal gobierno pone cárceles y tumbas.
Nuestra lucha es por la justicia, y el mal gobierno se llena de criminales y asesinos.
Nuestra lucha es por la historia, y el mal gobierno propone olvido.
Nuestra lucha es por la Patria, y el mal gobierno sueña con la bandera y la lengua extranjeras.
Nuestra lucha es por la paz, y el mal gobierno anuncia guerra y destrucción.

Techo, tierra, trabajo, pan, salud, educación, independencia, democracia, libertad, justicia y paz. Estas fueron nuestras banderas en la madrugada de 1994. Estas fueron nuestras demandas en la larga noche de los 500 años. Estas son, hoy, nuestras exigencias.

Nuestra sangre y la palabra nuestra encendieron un fuego pequeñito en la montaña y lo caminamos rumbo a la casa del poder y del dinero. Hermanos y hermanas de otras razas y otras lenguas, de otro color y mismo corazón, protegieron nuestra luz y en ella bebieron sus respectivos fuegos.
Vino el poderoso a apagarnos con su fuerte soplido, pero nuestra luz se creció en otras luces. Sueña el rico con apagar la luz primera. Es inútil, hay ya muchas luces y todas son primeras.

Quiere el soberbio apagar una rebeldía que su ignorancia ubica en el amanecer de 1994. Pero la rebeldía que hoy tiene rostro moreno y lengua verdadera, no se nació ahora. Antes habló con otras lenguas y en otras tierras. En muchas montañas y muchas historias ha caminado la rebeldía contra la injusticia. Ha hablado ya en lengua náhuatl, paipai, kiliwa, cúcapa, cochimi, kumiai, yuma, seri, chontal, chinanteco, pame, chichimeca, otomí, mazahua, matlazinca, ocuilteco, zapoteco, solteco, chatino, papabuco, mixteco, cuicateco, triqui, amuzgo, mazateco, chocho, izcateco, huave, tlapaneco, totonaca, tepehua, popoluca, mixe, zoque, huasteco, lacandón, maya, chol, tzeltal, tzotzil, tojolabal, mame, teco, ixil, aguacateco, motocintleco, chicomucelteco, kanjobal, jacalteco, quiché, cakchiquel, ketchi, pima, tepehuán, tarahumara, mayo, yaqui, cahíta, ópata, cora, huichol, purépecha y kikap&uacu.

Trobar

2006-08-25T22:26:00.000+02:00

Quan algú busca algo (o a algú) amb molta força ho acava trobant, però en el moment més inesperat. Això em deia la meva àvia quan de petit ja començava a perdre les meves coses, o millor dit, a no trobar-les . I el temps li ha anat donant la raó, ja que normalment acabes trobant allò que ja no buscaves perquè interiorment pensaves que era impossible de trobar-ho.
I quan arriba allò abans desitjat i ara començat a olvidar, l'alegria encara és més gran que si ho haguessis trobat quan ho estaves buscant, perquè trobar és una obligació per aquell qui busca, en canvi l'arribada és inesperada, sorprenent.
I amb això no vull dir pas que no haguem de buscar, ja ho he dit al principi, el que acava apareixent és allò que havies buscat amb molta força . Simplement que no ens hem d'obsessionar en trobar-ho costi el que costi, peti qui peti.

I mentres escrivia això m'ha vingut al cap un comte del Tibet que no fa gaire temps vaig llegir i en el que un home estava preocupat perquè buscava dia i nit durant molts mesos la pau interior i no aconseguia trobar-la. Li va explicar la seva preocupació a un vell i aquest li va dir que estava tan obsessionat en buscar que no tenia la ment lliure per trobar. Ja veieu quina similitud entre la tradició oriental explicada pel vell i la occidental de la meva àvia.

Mais je sais...

2006-08-22T15:09:00.000+02:00

"Cuando uno canta nunca es dueño del sentido de lo que canta. El sentido siempre está del lado del otro, del que escucha y baila. Las canciones por sí solas no significan nada, por eso en ellas no hay nunca nada que comprender. Lo que importa es el afuera de las canciones y la capacidad que tienen de producir intensidades precisamente ahí, en el exterior. Por eso el autor de una canción es siempre tanto el que la escribe, como el que la escucha y la baila." (Ruso - compositor de la Kermés)

Però sé... (la Kermés)
Però sé que et somnio despert i quan respiro
t'abraço i et trobo entre els meus desvetllaments.
Però sé que encara que petits
junts som l'esperança contra la derrota de món.
Com quan molts grans de sorra s'uneixen per fer una platja,
com quan tantes petites estrelles il·luminen el cel.
Junts contra la derrota del món…

No sé per què volen els avions,
No sé per què floten els vaixells,
Sóc petit com un gra de sorra,
Com una bombolla de sabó perduda en l'aire de la ciutat.
No sé per què la nit i el dia,
No sé qui ha inventat les paraules,
Però sé que al carrer, frec a frec, som molts més que dos,
L'esperança contra la derrota del món…

Mais je sais...
Mais je sais que je te rêve éveillé et quand je respire
Je t’étreins et te recontre entre mes insomnies
Mais je sais que même petits
Ensemble nous sommes l’espoir contre la défaite du monde
Comme quand plein de petits grains de sable s’unissent pour faire
une plage
Comme quand telment de petites étoiles emflamment le ciel…
Ensemble contre la défaite du monde
Je ne sais pourquoi volent les avions
Je ne sais pourquoi flottent les bateaux
Je suis petit comme un grain de sable
Comme une bulle de savon perdue dans l’air de la ville
Je ne sais pourquoi la nuit et le jour
Je ne sais qui a inventé les mots
Mais je sais que dans la rue, coude contre coude, nous sommes
bien plus que deux
L’espoir contre la défaite du monde

London

2006-08-21T21:49:00.000+02:00

Ja he tornat de l'escapada a aquesta ciutat multiracial, multicultural. Només 4 dies amb les seves nits, però que hem sapigut exprimir-los per conéixer una miqueta tot el que és Londres: els grans monuments, algunes costums, la puntualitat portada a l'extrem, les pors, l'amabilitat de les seves gents, els parcs,les presses, la pluja...
I seria força lògic parlar de la bellesa dels seus parcs i monuments o de la esplendor de les seves avingudes, però em quedo amb la seva gent. Londres acull amb una normalitat que aquí se'ns faria estranya milers de cultures diferents: britànics, indis, xinesos, llatins, pakistanesos, africans, etc... més totes les combinacions resultants de les primeres; el resultat és una espectacular barreja que dona molts més altres colors a la ciutat que el verd de l'herba i el gris dels núvols.
I una minúscula mostra ha estat la gent amb qui he pogut passar estones: la gent d'aquí (el Victor, l'Alba, la Berta, la Silvia i la Laura i l'Oscar) que ens van obrir les portes de les seves habitacions i a més de fer-nos estalviar uns quants (molts) pounds han estat els principals responsables de que els 4 dies em sabessin a tan poc; l'Àlex, un italo-galego-brasiler molt simpàtic, i el grup de taiwaneses: Niam-T, Rebeca i companyia, més el mag taiwanès Aquiles i el pirat de la pista de Hong-Kong. Quina passada la gent d'Àsia, semblen tan diferents! Però crec que elles encara flipaven més amb les spanish and catalan "traditions". Com era... Wo ai ni !!! (no se com s'escriu)

Torno convençut que és una de les ciutats que un ha de conéixer a fons, per això m'agradaria tornar-hi però per coneixer-la de veritat i no simplement una ullada.

Quin cap de setmana!

2006-08-13T23:24:00.000+02:00

Per variar una miqueta, avui provaré d'imitar als que utiliten el blog a mode de diari (diuen que això ajuda a recordar, sobretot quan ho llegeixi o llegim al cap d'un cert temps)...

És agost, temps de tormentes al Mediterrani. Aquesta afirmació juntada amb la famosa llei de Murphy queda demostrada aquest cap de setmana: pluja i anulació dels concerts de Betagarri divendres i Frenetics + La troba kung -fu dissabte. Què és el que em passa aquest any amb els concerts??
Però la pluja que anula els concerts no ens pot anular la diversió. Quina colla que ens hem ajuntat! El pis ple de gent i quina gent! Cadascú aporta un granet d'arena, hi ha qui posa el seu gra de bogeria, altres la felicitat, altres la mica de seny necessària, altres els somriures constants, uns altres les sortides de to... i tot junt fa que es crei un ambient al que és molt fàcil enganxar-s'hi.
El divendres no hi ha concert, però hi ha whisky peach a can Pau (segueix igual de punky i igual de bona persona), i apa a matar les penes!! Pas per barraques i el Gerard i jo, que tenim molta energia, cap a la disco, no entenc com vam ser capaços d'orientar-nos amb la de voltes que donava el terra, un cop allà molt guay, bé i no explico res més.
Dissabte despedida del Gerard, però arribada d'un bon grapat de gent. Platgeta sense massa sol, compres, dinar a la cubana i viciada a les cartes, més riures. Passejades sota la pluja (som així) amunt i avall, avall i amunt i cap a preparar el sopar (s'ho curren en Chus i en Pepe, chapeau mestres!) i despres de sopar 2 granets més d'arena de la bona i tothom a beure, aquest cop no em passo tant que n'ha de quedar per tothom! Preparem les cantimplores i d'excursió a sota la pluja, amunt i avall, a l'esquerra i a la dreta, fent pujades que pujen i baixades que baixen i confirmació de que no guanyarem mai cap cursa d'orientació i de que no hi ha barraques, que hi farem, doncs cap a la disco. I aquí menció per l'Osky, tot i ser tan diferents és un gran amic, tenim una xerrada que em fa emocionar, quin gran nanu i quina alegria que estigui tan feliç! No vull, però s'ha de dormir (ho aconsellen els metges) i som molts, recurs: matalassos extres, llits sobrepoblats... ens aconseguim apanyar. I per 1 cop, sóc el més afortunat de tots, peaso de companyia!!
Diumenge dia de cansament, perreo i despedides. Moltes despedides, millor dit molts fins aviat!

sense llum

2006-08-10T00:33:00.000+02:00

Com una metàfora de la vida, ahir per la nit ens vam quedar sense llum a casa. I quan ja havia començat a fer-me la idea que hauria de conviure amb aquella foscor, per si sola va tornar (la llum). Aquest curt temps ja ha estat suficient com per adonar-me'n quan importants han arribat a ser aquestes llums, com m'han arribat a influenciar i a malacostumar positivament (existeix la paraula benacostumar?? )
I és curiós com sempre es troba a faltar allò que no tenim en aquell moment, potser ho hem tingut molt temps i no li hem donat la importància que es mereixia, però quan marxa és l'instant que et dones compte que el seu paper és essencial.

I parlant de trobar a faltar i per contradir-me una mica, recordo un moment de la pel·lícula "Princesas" on la Candela Peña explicava que ella troba a faltar allò que mai ha tingut, allò que creia que podia arribar a passar i ara quan veu que els seus desitjos no s'han complert, sent nostalgia d'aquells pensaments. I pensant en això, va tornar la llum, les llums.

Afegit:
Casualitats (o no), l'endemà escoltant betagarri, escolto aquesta cançó i ohh sorpresa:

Nora joan ziren?
(¿adónde se fueron?)

una noche, mil horas,
un miedo en la luna,
¿no van a llegar nunca los que nunca se fueron?
mil estrellas, dos ojos,
lo peor de la oscuridad
es que viene sin llamar.

lo que realmente somos.
una vida, mil años,
la felicidad o sin ti.
se me hace difícil cerrar los ojos
y no ver nada.
eran mil, uno por favor,
cuál y cómo no importa,
cuál o adónde,
que vaya al cielo, a tu cielo.

¿adónde se fueron si alguna vez los tuvimos?
¿adónde se fueron nuestros sueños?
¿adónde se fueron si alguna vez fueron nuestros?
¿adónde se fueron nuestros sueños?

mil luces, dos sombras.
dime que es mentira,
que todo ha sido un mal sueño
y que todavía estamos dormidos,
que todavía estamos.

tu y yo mil veces dijimos que sí,
la noche fue testigo,
que los sueños eran posibles,
eran posibles.

Betagarri - Arnasa Hartu.

disc del mes IV

2006-08-01T21:49:00.000+02:00

Extrechinato y tu: Poesia básica
¡Que importa que me engañes si luego me sonríes!
¡Qué importa ser poeta o ser basura!

Bé aquest no és un disc convencional, és un híbrid entre un llibre de poesies i un cd de música. Poesies urbanes (Manolito Chinato), musicades pel Robe d'Extremoduro y elFito (platero y tu, fito y los fitipaldis). Costa, almenys a mi em va costar, trobar-li el punt, ja que no és normal escoltar poesia cantada i molt menys d'aquesta manera, però un cop el consegueixes trobar és converteix en extraordinari. Per trobar-li aquest punt, jo l'escolto i el llegeixo alhora (sí, tot i ser home he aconseguit fer 2 coses a la vegada! ). Vinga, uns quants fragments de poesies (sencers guanyen molt, però per fer una idea...):

...(viento) Déjame ir contigo que en tí están mis sueños.
Déjame ir contigo... o se irá mi sueño.

...La justicia está arrestada por orden de la avaricia;
el dinero que te salva es el mismo que te asesina.
menos mal que con los rifles no se matan las palabras.

Escucharé historias escalofriantes de viejos.
Contaré historias inventadas
a preciosos niños dulces y traviesos;
y amaré tierna y locamente
a la mujer que merezca del amor puro
de aquel dulce vagabundo.

Y yo no he muerto.
Me alegro de la lluvia
y me alegro del viento.
Si tengo frío, me caliento;
si tengo miedo, ¡Que no lo tengo!,
susurro y pienso...

y cualquier día volveré a ver pasar por mis sierras
con la lluvia, con la nube y con el viento
a mi ejército de sueños, aún errantes.

I per continuar la tradició també us regalo una cançó, potser és la més melòdica i cursi del disc, però reconec que m'agrada! abans el fito ja l'havia versionat per un disc seu (a puerta cerrada):

Powered by Castpost

Rojitas las orejas (Manolillo Chinato):

¿Qué tiene tu veneno que me quita la vida sólo con un beso
y me lleva a la luna y me ofrece la droga que todo lo cura?
Dependencia bendita; invisible cadena que me ata a la vida,
y en momentos oscuros palmadita en la espalda y ya estoy más seguro.
Se me ponen si me besas rojitas las orejas.

Pon carita de pena que ya sabes que haré todo lo que tú quieras.
Ojos de luna llena: tu mirada es de fuego y mi cuerpo de cera.
tú eres mi verso, pluma, papel y sentimiento;
la noche yo, y tú la luna; tú la cerveza y yo la espuma.

Tengo ronca el alma de quererte
en esta soledad llena que me ahoga;
tengo los ojos llenos de luz de imaginarte
y tengo los ojos ciegos de no verte;
tengo mi cuerpo abandonado al abandono
y tengo mi cuerpo tiritando de no poder tocarte;
tengo la voz tosca de hablar con tanta gente
y tengo la voz preciosa de cantarte;
tengo las manos agrietadas de la escarcha
y tengo las manos suaves de en el cielo acariciarte;
tengo soledad, luz, alegría, tristeza,
rebeldías, amor, sonrisas y lágrimas...

Y también te tengo a ti, preciosa,
caminando por las venas con mi sangre.

Adéu juliol

2006-07-31T15:17:00.000+02:00

Adéu juliol!! Adéu a un mes prou intens amb tantes coses fetes i moltísimes que m'han quedat per fer, potser a l'agost... Adéu també a un mes ple de sorpreses i coses estranyes que li passen a un. A partir d'ara començaré a intentar d'entendre més bé tot el que passa al vostre món, aquí tot és molt més senzill, però ni vosaltres m'enteneu a mi, ni menys encara, jo a vosaltres. Així que quin remei, més fàcil serà que jo m'esforci una mica més que no pas fer-vos canviar a totes i tots!! Tot i que jo seguiré allà dalt, observant-vos i inventant/imaginant.
Aahh i adéu per sempre a la meva càmara, tants moments que puc recordar. Per sort els records (fotos) que m'ha deixat no se'ls poden endur aquells que no pensen en altra cosa que en si mateix, tot i que sigui a costa de fotre als altres.

I hola al mes d'agost! un mes on sembla que tothom té ganes de fugir de la vida quotidiana, per desconectar. Jo prefereixo creure que realment el que volem és fer tot allò que no tenim temps de fer quan no estem de vacances, més que escapar uns dies d'una vida que alguns troben aborrida; perquè llavors en comptes de vacances el que convindria fer és un canvi.
Doncs això, espero que tots disfrutem al màxim aquest mes i aprofitem per fer moltissimes coses i passar-ho bé, conéixer gent i llocs, i aprofundir la gent i els llocs que ja coneixem!! Molt bon agost!!!

el viatger solitari

2006-07-22T14:50:00.000+02:00

I va decidir que havia de conéixer món, va fer les maletes i no va esperar a ningú. Que senten la gent d'allà?, perquè són tan diferents als d'aquí? Quants indrets s'amaguen més enllà d'aquelles parets imaginàries que el retenien?
No sabia d'on treuria les forces, però el viatger solitari ja ho havia decidit, era el moment de respondre's aquelles preguntes i les ganes suplirien la força.

El primer tren que passava el portava al país veí, el va agafar. No trigà en adonar-se que tampoc eren tan diferents a la gent del seu país, va deduir que això era degut a que eren veïns i històricament havien compartit un grapat de tradicions i tenien unes arrels semblants, fins i tot, amb una mica d'esforç, podia entendre el que deien. No era aquesta la idea del viatge, per això va agafar un avió que el va portar lluny, molt lluny.
Allò sí era un món totalment diferent al que coneixia fins ara. Les gents no eren com ell, feien coses que mai havia vist fer, parlaven en una llengua que mai havia escoltat. Ara sí, estava convençut que havia arribat allà on volia, a un món nou.
Amb el pas del temps va començar a entendre aquella llengua que li havia estat estranya al principi, feia aquelles coses que fa uns anys ni s'imaginava que existien. Més tard ja era un més d'ells, indistingible si no fos per la seva aparença.
Els anys anaven passant i amb ells l'enyorança cap als seus anava creixent, fins que no va poder aguantar més i va agafar el vol de tornada cap a casa, cap aquell país que temia li fós ara estrany. Un cop allà, va tornar a trigar poc en adonar-se que són mínimes les diferencies entre allà i aquí, entre uns i altres. Allà i aquí riuen i ploren, estimen, canten, enyoren, busquen i troben. Allà i aquí la natura ens regala paisatges hermosos. Va entendre que les diferències entre uns i altres estan dins nostre i no pas fora. I el viatger solitari ara ja sap on buscar els diferents móns.