El destí

Sentat a la taula del bar. Un bar amb una paret de vidre que li permet seguir la vida a fora. Veu com 3 noies i 2 nois baixen de l'autobús, cap d'ells sembla coneixer-se. També veu un nen amb bici, uns quants metres per davant d'aquell que suposa deu ser el pare. I una dona que compra un diari o una revista (no ho distingeix des de la taula) al quiosc de l'altra vorera. Però res d'això li causa el trasvals, el que li ha fet disparar el cor és veure-la a ella. Veure com s'acosta. S'imagina que ella el veurà i picarà al vidre, llavors la convidarà a un cafè i li explicarà que les casualitats potser són cosa del destí i ella li dirà que justament estava pensant en ell i ell li respondrà que també havia pensat en ella uns moments abans (i no és cap mentida), llavors aprofitarà per dir-li que ell... bé que ella... que ella és molt important en la seva vida i ella li somriurà, no li caldrà dir res. Somriurà perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafarà la mà i no faran falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules. Però quan ella ja és a pocs metres de la seva taula, ell gira el cap i es posa a llegir el diari.

Ella també l'havia vist just abans de cabilar com s'ho faria per atraure la seva atenció. Quan passa pel davant aminora el ritme, i veu com ell segueix encaparrat amb el diari. Passa de llarg i s'imagina que hauria passat si hagués decidit picar el vidre per fer-li adonar que estava allà. S'imagina que ell l'hauria convidat a un cafè i li hauria explicat que les casualitats potser són cosa del destí i ella li diria que justament estava pensant en ell (i no seria cap mentida) i ell li hagués respost que ell també havia pensat en ella uns moments abans, llavors aprofitaria per dir-li que ella... bé que ell... que ell és molt important en la seva vida i ell li somriuria, no li caldria dir res. Somriuria perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafaria la mà i no hagués fet falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules.

Mama Tierra

"Supongo que en el fondo todo sentimos lo mismo, puesto que al fin y al cabo venimos de lo mismo: hidrógeno, helio, oxígeno, metano, neón, carbono, azufre, silicio y hierro, los compuestos básicos del universo, moléculas básicas que existen desde el principio de los tiempos y que, recombinadas entre si, han dado lugar a otras más complejas. El desarollo de la vida es un milagro inevitable, una milagrosa combinación de elementos según una trayectoria de mínima resistencia. Dadas las condiciones de la Tierra primitiva, la vida tenía necesariamente que surgir; del mismo modo que el hierro inevitablemente se oxidará con el oxígeno húmedo. Cualquier otro planeta que se pareciese física y químicamente a la Tierra desarrollaría vida. Todos somos inevitable, todos venimos de lo mismo, todos constituimos un milagro en nosotros mismo. Energía y moléculas es vida. Amor y frustración igual a celos. Milagros que provocan en mí reacciones elementales e inevitables. Mujeres que son mundos en si mismas, mundos habitados por millones de seres vivos -células, y microbios y bacterias y parásitos microscópicos que significan a nuestro cuerpo lo mismo que nuestros cuerpos a la Tierra-, mundos similares aunque distantes. Mundos todas nosotras, planetas que orbitamos en torno a una fuente de energía: el afecto, o su carencia. Órbita cementerio."
(Beatriz y los cuerpos celestes - Lucía Etxebarria)


Ahh i un videoclip que em va descobrir l'Aouita produit per National Geographic a partir d'una cançó de Macaco amb colaboracions de la Bebe, Fito, Amparanoia, Muchachito, Estopa, etc...



Mama Tierra (Macaco - Ingravito)
Que dificil cantarle a tierra madre, que nos aguanta y nos vio crecer,
y a los padres de tus padres y a tus hijos los que vendrán despues,
si la miras como a tu mama quizas nos cambie la mirada,
y actuemos como el que defiende a los tuyos y a los que vienen con el.

la raiz en mis pies yo sentí, levante la mano y ví,
que todo va unido, que todo es un ciclo,
la tierra, el cielo y de nuevo aqui,
como el agua del mar a las nubes va,
llueve el agua y vuelta a empezar,oye i yee

Grite ,grite...o no lo ves??
va muriendo lentamente,mama tierra...mother earth...
(bis)

No se trata de romper ventanas, ni farolas ni de caras,
mejor romper conciencias..equivocadas..oye..
nadie nos enseñó ni a ti ni a mi,
nadie nos explicó ni a ti ni a mí,
mejor aprender, que corra la voz y quizás conseguir..

Segons

Mai no heu tingut ganes de jugar amb el temps? Fer que les agulles del rellotge comencin a córrer ràpid, o aturar-les. Fer-les anar endavant, tornar endarrera...
L'altre dia vaig decidir que les faria anar més a poc a poc; així seria capaç de superar els problemes que tinc amb el temps: tot va massa ràpid i el temps sempre em guanya la carrera. Avança implacablement i jo sempre darrera seu, provant d'atrapar-lo. Aquell dia em sentia capaç de canviar el maleït guió que m'otorgava el paper d'arribar sempre tard i reescriure'n un de nou en el qual jo, el que sempre feia tard, no em tornaria a deixar avançar mai més pel temps...
Sabia com fer-ho i no havia d'haver deixat perdre l'oportunitat. Encara no recordo si vaig fracassar perquè no vaig poder, o perquè en l'últim moment em vaig fer enrera. Sigui pel que sigui, el que està clar és que encara vaig darrera, perseguint el temps. A vegades crec que ja el tinc a tocar, però mai l'acabo d'atrapar. Qui sap si això és impossible.

RELLOTGES (Joan Miquel Oliver - surfistes en càmera lenta)

Rellotge de paret a sa cuina
rellotge despertador de quars
rellotge calculadora ja sumes 30 anys
rellotge de sa tele de s'hotel

Rellotge tens sa vida per davant
rellotge no te pots aturar
rellotge fill de puta es temps que t'has menjat
i el món seguirà endavant.

Ràpid

Ell només volia demanar-li un desig: que li regalés una mica de temps, del seu temps. Però ella va marxar abans que li ho digués, tenia pressa.

Fallar

Si! Fins i tot aquelles persones que havia idealitzat, fins i tot elles un dia fallen.
Quan ho descobreixo em sento trist perquè creia que elles sempre actuaven tal i com la meva imaginació les pensava. I al descobrir que no és així, em sento enganyat, decebut.
Amb el temps m'adono que havia tornat a barrejar el món real i l'imaginari. Després la veueta que habita en el segon d'aquests móns surt per recordar-me que els habitants del seu món, l'imaginari, també han de fallar i equivocar-se. Ho han de fer per ensenyar-me que, com tota la resta de nosaltres, també existeixen en l'altre món, el real.
I al final m'alegro que m'hagin decebut, perquè això les acosta més a mi. Elles també s'equivoquen i també poden aprofitar els errors per seguir aprenent, per seguir aprenent que les persones sovint fallem i que això ens acosta. Ens acosta tant que altra volta es tornen a barrejar el món real i l'imaginari.