Comiat

M'entusiasma veure l'anar i venir del trens a l'estació. Recordo com de petit convencia als pares per anar a l'Estació de França a acomiadar en silenci tots aquells desconeguts que marxaven lluny. Ara, amb 25 anys, quan estic en alguna estació em continua captivant la continua entrada i sortida dels trens; com si d'un joc ordenat de benvingudes i comiats es tractés, un entreteniment per a la imaginació. Però, tot i tenir aquest passatemps, no hi era quan ella va agafar un d'aquests trens. Un tren qualsevol que la portaria a un lloc qualsevol. Perquè existien milers de destins diferents i no volia escollir-ne cap, tampoc descartar-ne cap.

En el seu cas marxar no era sinònim d'abandonar ni de rendir-se. Senzillament, pensava que triant el moment del seu comiat feia més fàcil deixar un bon record a aquells que l'havien descobert. És fàcil conèixer a algú- ens deia-, però no tant descobrir-lo . Va costar-me, però ho vaig anar entenent i ara m'alegro molt d'haver aconseguit descobrir-la. Perquè amb ella apreniem, sense que ensenyar fos la seva intenció, a valorar els petits detalls i a minimitzar les grans preocupacions. A veure les sorpreses que ens amaga la vida i a disfrutar-les. A no buscar per així estar obert a trobar.

Va encertar. Són molts els dies que, com avui, venen els seus bons records fent-me desaparèixer les ganes d'enyorar-la. I encara que sembli de bojos, crec que allà on sigui em continua ensenyant. Ho penso perquè des de que ens va deixar m'ha estat més fàcil descobrir a persones de les qui he gaudit i après molt, i alhora tinc la impressió que alguna d'elles ha arribat també a descobrir-me.

M'agradaria explicar-t'ho, i dir-te allò que mai et vaig dir perquè sabia que ja m'entenies sense paraules. Dir-te que estiguis tranquila, que no et trobo a faltar. Que segueixes amb mi.





Bé i amb això poso un punt al blog. No sé si serà un punt apart, un punt i seguit o un punt final.
És el moment doncs de confesar que m'agrada saber que molts i moltes (més dels que em pensava) heu dedicat uns segons de les vostres vides a llegir el que un boig us ha anat explicant. D' alguna manera o altra m'heu ajudat, dient-me que us ho miraveu (i fins i tot us agradava), enllaçant-lo, o simplement entrant per casualitat...
També ara puc dir que no hagués estat igual sense l'Alba i sense el Víctor, perquè continuament m'heu fet sentir que hi havia algú darrera la pantalla, gastant encara uns quants segons més per fer d'aquestes històries un camí de 2 direccions.

Espero ho hagueu passat tan bé com jo mentres trobava aquestes idees que s'anaven transformant en paraules, frases, paràgrafs... En petites històries.

FINS AVIAT!!!!

Diàlegs

- És maca la vida, oi?

- Sí, sobretot si vas en bicicleta.

Después

El tren se va, se va a Bescanó!! Y Los Delinqüentes vamos a ver para bailar, para cantar y hasta volar! Hay que tomarse la vida con risas. Si el mundo se rie de nosotros, pues vamos y nos reimos del mundo, porque no hay nada más divertido que vivir en un mundo que está loco. Riete y no quieras entenderlo. Y a esto nos ayudaran nuestros amigos delinqüentes.

Los Delinquentes y Bebe - Después (directe)
Una de les meves cançons preferides i el grup amb el directe més divertit que he vist.

"Después del humo negro hay que ser valiente y despertar. Y vivir como vive la gente. Hay que ser valiente amigo, yo tengo que volar!!
No, yo no puedo quedarme aquí si tu quieres quédate tu. Esta vida no es para mí. Yo quiero vivir con amor, con mi gente abajito del sol, con las olas y el amanecer. Como un niño jugando otra vez, sin parar de correr después."

Amsterdam

Escolto el timbre d'una bicicleta. Alço la vista i veig els seus ulls. Preciosos. Em somriu, estic anant en direcció contraria. Benvinguts a Amsterdam.



Perduts, ens sentim perduts i ens agrada. Com a la vida, perduts i ens agrada.



Hi ha sensacions que tenim a dins, però estan amagades. Quan surten és genial. Hauriem d'aprendre a controlar la ment. Sempre.




Ser diferent. Aprecio les persones que són diferents. També a les ciutats i pobles que ho són.



Des de dalt es veu tot petit, molt petit. Els problemes, les preocupacions, el teu món. Petit, molt petit.

Cançons oblidades

Fa anys la vaig escoltar, potser també l'havia cantat. I des de llavors la guardava en un racó, oblidada. I en tornar-la a escoltar és quan van despertar els records, els bons records. Els dolents els havia cremat perquè no tornessin a sortir.

I aquesta mateixa cançó oblidada em transporta del pasat al present, tot i que prefereixo no entrentindre'm gaire en el present. Almenys en el present d'aquest món ple de merda. Observo l'encenedor de records, el tinc molt més aprop del que ningú s'imagina i tinc ganes de tornar a utilitzar-lo, però aquest cop m'esperaré a ser feliç per fer-ho.



Tot queda igual (Sopa de Cabra)
Busco una llum busco un color
camino sense direcció.
El carrer és fosc me'n vaig de tort
avui no em sento un triomfador.

Espero que et vagi tot bé
ja ens trobarem allà a l'infern
ens en riurem del que vam ser.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

M'aixecaré d'aquest racó,
m'escaparé de la paret
als meus records calaré foc
quan trobaré algun bar obert

Vull perdre el nord vull estar boig
beure'm un riu sencer d'alcohol
vull cridar al cel que ja no hi sóc.

No sé si això és l'inici del final
no sé si estic despert o estic somniant
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

La niña de los ojos del extraradio

La Juani (Facto de la Fe - B.S.O Yo soy la Juani)

Lucha niña guapa, hazlo chica buena. Huye de este ruido por la carretera, sigue a las estrellas. Vive porque brillas, hazlo con constancia y nunca te rindas.
Que hermosas las calles por las que caminas, todas las esquinas de ti se enamoran, te guiñan el ojo hasta las palomas. Ciertos aleantes solo para amarte. Dulce aquel sueño. Intenso aquel café.
Como la mañana, clara es tu mirada. Tu aroma es la envidia de todas las flores, y en tu pelo brillan todos los colores: blanco, rojo, verde, amarillo.
Hoy estan de fiesta todos en el barrio, la niña morena esta paseando y mira palante como las valientes. Suenan campanas, laten corazones, cruje cemento, luce el cristal, la fuerza del puño brilla en tus ojos. Partes de cero vas hacia el cielo. Los hombres se giran, los jovenes silban, los viejos sonrien desde las terrazas, los niños te agarran por la falda y gritan, Juani la más guapa!! es la mas bonita!!
El aire se aparta ante tu fragancia y las nubes cantan esta melodia, suenan los tambores y todos los mobiles pierden cobertura por la criatura.

Lucha niña guapa, hazlo niña buena. Huye de este ruido por la carretera.

Tu ombligo siempre al aire, como retiras el pelo de tu cara y lo guardas detras la oreja. Como te lames los labios despúes de sorber el café con leche. Como te endureces cuando sientes miedo. Tu sonrisa pícara
cuando te manchas de Ketchup. La pasión que desprendes. Tus sueños.
La niña de los ojos del extraradio, la niña que aspira, la superviviente, la que mira palante i no se arrepiente. Dale gas!

La belleza está en la cabeza

Proclaman algunos que la belleza está en la cabeza. Y tienen razón, porque la más grande de las bellezas permanece escondida de aquellos ojos que deambulan ciegos por tanto querer mirar. Como cuando el sol te deslumbra, privándote así de ver todo lo que su luz te hubiera permitido percibir de no haber sido tan osado.

La belleza a la que creo se referían ciertamente no es superficial, pero eso no te prohibe verla. La puedes ver cuando escuchándola o escuchándole - porque esta belleza no discrimina a nadie- eres capaz de entender hasta sus silencios. O cuando puedes verla a pesar de estar con los ojos cerrados, o incluso de sentir como te acaricia sin tocarte. Pero mucho más importante que cualquiera de estas cosas, si queremos encontrar esta belleza escondida en la cabeza, es entender que ésta la encuentras sin buscar porque es ella quien te busca a ti.
Lástima los que crean haberla visto con sus ojos porque difícilmente a ellos les buscará.

semàfors

Esperem a que es posi verd?
O travessem sense mirar?















Passeig de Sant Joan / Casp (Barcelona)

l'estiu

El que recorda que ja ha començat l'estiu no són els petards de Sant Joan, tampoc ho és la pujada del mercuri dels termòmetres, ni el primer bany a la platja. Per suposat, tampoc ho és el canvi de color de la pell (encara estariem esperant l'estiu del 2003...).
Temps de festes majors i festivals. On les nits, fosques la resta de l'any, semblen que recobren vida. Els carrers i places s'omplen de gent en busca d'una llibertat a la que renunciava abans. Són aquestes ganes de gresca les que un dia et porten a perdre't per un racó de la ciutat, un altre cap a una terrassa en busca d'una refrescant clareta i inevitablement cap a algun dels milers de concerts a l'aire lliure repartits entre pobles i ciutats del país. Tot això sí és el que em recorda que ja és estiu.

Com aquest cap de setmana amb el concert de Macaco i Muchachito. Una passada, vam acabar amb un mal de cames bèstia després de passar 5 hores (lo bueno es mucho más que breve) saltant, ballant, cantant. Genial. La gent de Mataró s'ho ha currat molt organitzant aquest festival (cruïlla de cultures) i tornen a ensenyar-nos que no cal fer-ho tot a Barcelona.

He estat dubtant molt si penjar el video o no, perquè ni de bon tros transmet la marxa que té aquest home a la sang i queda un pèl fred, però pensant en els qui no vau venir, aquí va un fragment d'un d'aquests concerts d'estiu. És d'en Muchachito cantant "siempre que quiera", mentres en Santos de Veracruz dibuixa al ritme de la música. Una idea que parla per si sola.

Aquel día en aquel sueño soñando soñé, que estaba soñando contigo,
bajo un cielo de estrellas mil, hay que ver, precioso, precioso.
Y en aquel mar que no nos pudimos bañar, por ser tan caprichosos.

Esperar

Sabia que havia d'esperar. Els segons es convertien en minuts i aquests lentament en hores. Mirava el rellotge cada dos per tres per comprovar si seguia girant. Algun cop havia tingut un malson en que tots els rellotges es paraven i tothom es quedava parat, tothom menys ell.
L'espantava quedar-se sol, però en un segon -just el temps que trigava l'agulla a moure's- aquesta por ja s'havia esbaït. Segons que eren minuts. Tenia por.

Les parets de casa l'atrapaven i se'n volia lliurar.

Com es coneix el camí de memòria pot caminar sense haver de pensar en res. Així es va trobar al parc on tenia la sensació que la espera es faria menys feixuga. Allà podia observar com jugaven els nens. Com un empaitava a un altre, mentrestant el de més enllà, a sobre d'un gronxador, s'imaginava que era un cavaller i el seu company semblava creure-s'ho. Alhora els dos avis xerraven pausadament, tot donant bossins de pà sec als coloms. Ell els mirava a tots plegats i intentava esbrinar quin seria el proper moviment. Atraparia aquell nen a l'altre? Cauria el nen amb rinxols del cavall imaginari?
Al cap d'una estona va recordar que el que estava fent al parc era esperar. Torna a mirar el rellotge.

Te quiero mal

Un títol molt explícit. Us recomeno dedicar 15 minuts a aquest curt, no diré res més.

TE QUIERO MAL - (Mireia Giró)

Comiats

Ens vam despedir. Adéu li vaig dir. Una paraula que resumia un munt de sentiments.
Solem associar els comiats a moments tristos, a imatges de l'enamorat corrent al costat del tren que agafa la seva estimada (o a l'inrevés), a clínex mullats amb llàgrimes, a finals de petites o grans històries. I no sempre és així.

Podriem haver escollit qualsevol de les moltes altres opcions existents. Com "Fins aviat!", aquest quan és sincer és potser el comiat més agradable que un pot sentir, és com si et diguessin "ara marxo, però ja estic pensant en el moment en que ens tornarem a veure". O "Salut" associat sovint a un comiat antisistema, tot i que no comprenc perquè. Sigui pel que sigui tots els grans revolucionaris acaven (potser aquí el verb estaria millor en passat) les seves cartes amb un "Salut". No m'imagino a ningú despedint-se amb un "Diners", per molt convençut que estigui dels beneficis del sistema capitalista.
El que no m'agrada és el "fins sempre", suposo que com sóc una mica curt em deixa descolocat. Què vol dir? "fins qualsevol moment" o "no et vull tornar a veure mai més"? Per això ni se'm va passar pel cap dir-li, no fós que les meves limitacions lingüístiques em tornessin a posar altra vegada en un compromís.
També li hagués pogut desitjar "Sort!", però si ho pareu a pensar el concepte de sort és tan abstracte. Desitjem sovint "sort" i estic segur que la majoria no coneixem el significat exacte de la paraula. Hauria preferit desitjar-li "sorpreses". El concepte és molt més clar i penso que les sorpreses són com petits moments de màgia capaços de canviar un dia rutinari. Això sí, hagués corregut el risc d'espantar-la i fer-li sospitar un acostament perillós al límit de la bogeria patològica. On s'ha vist algú que s'acomiadi dien-te "Sorpreses!". A més del tall amb que l'hagués deixat... Com ho hauria de respondre? "Moments!!" o "Diversió!"? I és que hem viscut situacions surrealistes, però això ja sobrepassaria els límits que vaig prometre no passar.
Així que de dins em va sortir un enèrgic i tradicional "Adéu!" , però darrera aquestes quatre lletres s'hi amagava un "passa-ho molt bé perquè ets una persona genial, com poques. Et trobaré a faltar i en algun que altre moment pensaré en tú, així que si et xiula l'orella no t'espantis."

Plorar

Què és el que pensaria el nen que s'ha posat a plorar desesperadament just quan el tren s'ha endinsat al túnel? Haurà pensat que aquell tren era un vehicle que el portava directe a una vida sense llums? O potser, davant la indiferència de la resta de passatgers, ens volia advertir que abandonàvem el plàcid viatge i que ens esperava un futur incert. Un futur que a diferència d'uns instants abans ja no veia gens clar, més ben dit no veia.
Ell plorava i mentrestant tothom seguia llegint, escoltant música o xerrant. Algú el mirava i tractava de consolar-lo, però ell plorava, plorava com si ens volgués dir algo. I el tren seguia circulant pel túnel.


... I m'ha fet pensar en una cançó que tenia semioblidada en algun racó, i així aprofito per posar una cançó més canyera que les darreres (pels i per les que preferiu una mica més de contundència).


Kaixo (Borreroak Baditu Milaka Aurpegi - Negu Gorriak)
Cualquiera, cuando nace y no hace más
que saludar a la vida, en una demostración
de visión de futuro empieza a llorar.
Y los padres felices...
felices todavía...
y el crío llorando...
llorando a lágrimas.

Cualquiera muere, y no hace más que despedirse de la vida.
Al lado de una caja de madera, la gente empieza a llorar.
Y la familia está triste...
están todos muy tristes...
y el difunto callado...
está muy callado.

Caprichos de la vida,
empezar y acabar llorando.
Vaya, vaya...

L'amor

La protagonista d'aquesta història és una papallona. La vaig conéixer un dia que seia al bell mig del prat que separa els dos pobles. Movia les seves ales i voltejava sense un sentit aparent, això justament era el que més m'encissava d'ella. Llavors vaig tenir un presentiment; si parava la mà, aquella papallona aturaria el seu vol a sobre. I increïblement així va ser.
Puc dir-vos que la vaig tenir a la meva mà i que vaig comprovar d'aprop la seva bellesa. Mai n'havia vist cap d'igual. Per això, durant un segon vaig pensar endurme-la a casa entre les dues mans. Allà li hagués donat les millors flors del poble, l'hauria cuidat com si fos la més maca de les papallones (així era per mi). Però sabia que no ho havia de fer i vaig quedar-me amb la mà estesa. Mirant-la. Fins que ella va tornar a reemprendre el vol que l'anava allunyant de les meves mans i l'acostava allà on ella somiava arribar algun dia.

Sovint torno al mateix prat. Sé que no la tornaré a tenir mai a la mà, però el seu record em fa sentir bé. Tan bé que a vegades em quedo adormit a l'ombra de l'avet i sommio que soc una papallona volant sense sentit aparent quan veig una mà. La teva?

Muchachito

Segueixo pensant que s'ha de veure en concert per valorar-lo, però aquí us deixo el que és l'avanç del seu proper disc (Digan lo que digan). Si aquest estiu sorgeix la possibilitat de veure'l no us ho perdeu, un espectacle!

AZUL (Muchachito Bombo Infierno)

Primera oprtunitat:
6 de Juliol: Muchachito Bombo Infierno + Macaco al Festival Cruïlla de Cultures (Mataró)

Senzillament

Tan senzill com un passeig per la platja, com unes paraules, com un record, com un com estàs?, com un somriure, com un missatge, com que t'escoltin, com una sorpresa, com una mirada, com un hola!, com un cafè, com sentir-se estimat, com un gràcies, com un vols algo?, com una estona, com un fins aviat. Tan senzill, tan difícil.

Entre línies

Em passo els segons buscant allà on quasi ningú busca. Per això quan miro a través de l'esquerda d'aquella paret descobreixo un pati ple de flors, confirmant que les primaveres arriben també a les ciutats. O veig com la lluna, avergonyida, s'amaga darrera un núvol que plora la seva tristesa. També entenc el missatge que l'escriptora va voler deixar emmascarat enmig de tanta lletra. Busco en cada petit racó un missatge escrit per ves a saber qui i quan. A les parets, als tovallons dels bars, a les taules de les clases, fins i tot a dins la bossa. Sé que he d'anar ben atent si no el vull deixar escapar.
Em passo els segons buscant allà on quasi ningú busca i deu ser per això que no soc capaç de veure les més gran evidències. Hauré d'escollir entre centrar la mirada i veure les pedres que em fan ensopegar o seguir buscant petites espurnes de màgia a cada racó del meu camí. Sembla que tot no és possible, però sóc (i vull ser) un tossut.

Tomber la chemise

Oh maman qu'elle tourne vite cette horloge
Allez les gars vous avez promis le soleil
On peut vous dire ce soir qu'on a pas sommeil...

Tomber la chemise (Zebda - Essence Ordinaire)

Palestina

Per desgràcia milers de vegades sentim a parlar amb molta frivolitat sobre atemptats suïcides. Algun cop em pregunto què pot portar a algú a sacrificar la seva pròpia vida per acabar amb la dels altres. Quin és el grau de desesperació que et porta a aquest extrem de revenja?
Diuen que per intentar solucionar els problemes abans s'han d'entendre.
Aquest curt d'animació realitzat per un estudiant de la UPF no proposa cap solució, però pot ajudar a entendre algun perquè. I a veure que darrera de cada número hi ha una història.

El destí

Sentat a la taula del bar. Un bar amb una paret de vidre que li permet seguir la vida a fora. Veu com 3 noies i 2 nois baixen de l'autobús, cap d'ells sembla coneixer-se. També veu un nen amb bici, uns quants metres per davant d'aquell que suposa deu ser el pare. I una dona que compra un diari o una revista (no ho distingeix des de la taula) al quiosc de l'altra vorera. Però res d'això li causa el trasvals, el que li ha fet disparar el cor és veure-la a ella. Veure com s'acosta. S'imagina que ella el veurà i picarà al vidre, llavors la convidarà a un cafè i li explicarà que les casualitats potser són cosa del destí i ella li dirà que justament estava pensant en ell i ell li respondrà que també havia pensat en ella uns moments abans (i no és cap mentida), llavors aprofitarà per dir-li que ell... bé que ella... que ella és molt important en la seva vida i ella li somriurà, no li caldrà dir res. Somriurà perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafarà la mà i no faran falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules. Però quan ella ja és a pocs metres de la seva taula, ell gira el cap i es posa a llegir el diari.

Ella també l'havia vist just abans de cabilar com s'ho faria per atraure la seva atenció. Quan passa pel davant aminora el ritme, i veu com ell segueix encaparrat amb el diari. Passa de llarg i s'imagina que hauria passat si hagués decidit picar el vidre per fer-li adonar que estava allà. S'imagina que ell l'hauria convidat a un cafè i li hauria explicat que les casualitats potser són cosa del destí i ella li diria que justament estava pensant en ell (i no seria cap mentida) i ell li hagués respost que ell també havia pensat en ella uns moments abans, llavors aprofitaria per dir-li que ella... bé que ell... que ell és molt important en la seva vida i ell li somriuria, no li caldria dir res. Somriuria perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafaria la mà i no hagués fet falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules.

Mama Tierra

"Supongo que en el fondo todo sentimos lo mismo, puesto que al fin y al cabo venimos de lo mismo: hidrógeno, helio, oxígeno, metano, neón, carbono, azufre, silicio y hierro, los compuestos básicos del universo, moléculas básicas que existen desde el principio de los tiempos y que, recombinadas entre si, han dado lugar a otras más complejas. El desarollo de la vida es un milagro inevitable, una milagrosa combinación de elementos según una trayectoria de mínima resistencia. Dadas las condiciones de la Tierra primitiva, la vida tenía necesariamente que surgir; del mismo modo que el hierro inevitablemente se oxidará con el oxígeno húmedo. Cualquier otro planeta que se pareciese física y químicamente a la Tierra desarrollaría vida. Todos somos inevitable, todos venimos de lo mismo, todos constituimos un milagro en nosotros mismo. Energía y moléculas es vida. Amor y frustración igual a celos. Milagros que provocan en mí reacciones elementales e inevitables. Mujeres que son mundos en si mismas, mundos habitados por millones de seres vivos -células, y microbios y bacterias y parásitos microscópicos que significan a nuestro cuerpo lo mismo que nuestros cuerpos a la Tierra-, mundos similares aunque distantes. Mundos todas nosotras, planetas que orbitamos en torno a una fuente de energía: el afecto, o su carencia. Órbita cementerio."
(Beatriz y los cuerpos celestes - Lucía Etxebarria)


Ahh i un videoclip que em va descobrir l'Aouita produit per National Geographic a partir d'una cançó de Macaco amb colaboracions de la Bebe, Fito, Amparanoia, Muchachito, Estopa, etc...



Mama Tierra (Macaco - Ingravito)
Que dificil cantarle a tierra madre, que nos aguanta y nos vio crecer,
y a los padres de tus padres y a tus hijos los que vendrán despues,
si la miras como a tu mama quizas nos cambie la mirada,
y actuemos como el que defiende a los tuyos y a los que vienen con el.

la raiz en mis pies yo sentí, levante la mano y ví,
que todo va unido, que todo es un ciclo,
la tierra, el cielo y de nuevo aqui,
como el agua del mar a las nubes va,
llueve el agua y vuelta a empezar,oye i yee

Grite ,grite...o no lo ves??
va muriendo lentamente,mama tierra...mother earth...
(bis)

No se trata de romper ventanas, ni farolas ni de caras,
mejor romper conciencias..equivocadas..oye..
nadie nos enseñó ni a ti ni a mi,
nadie nos explicó ni a ti ni a mí,
mejor aprender, que corra la voz y quizás conseguir..

Segons

Mai no heu tingut ganes de jugar amb el temps? Fer que les agulles del rellotge comencin a córrer ràpid, o aturar-les. Fer-les anar endavant, tornar endarrera...
L'altre dia vaig decidir que les faria anar més a poc a poc; així seria capaç de superar els problemes que tinc amb el temps: tot va massa ràpid i el temps sempre em guanya la carrera. Avança implacablement i jo sempre darrera seu, provant d'atrapar-lo. Aquell dia em sentia capaç de canviar el maleït guió que m'otorgava el paper d'arribar sempre tard i reescriure'n un de nou en el qual jo, el que sempre feia tard, no em tornaria a deixar avançar mai més pel temps...
Sabia com fer-ho i no havia d'haver deixat perdre l'oportunitat. Encara no recordo si vaig fracassar perquè no vaig poder, o perquè en l'últim moment em vaig fer enrera. Sigui pel que sigui, el que està clar és que encara vaig darrera, perseguint el temps. A vegades crec que ja el tinc a tocar, però mai l'acabo d'atrapar. Qui sap si això és impossible.

RELLOTGES (Joan Miquel Oliver - surfistes en càmera lenta)

Rellotge de paret a sa cuina
rellotge despertador de quars
rellotge calculadora ja sumes 30 anys
rellotge de sa tele de s'hotel

Rellotge tens sa vida per davant
rellotge no te pots aturar
rellotge fill de puta es temps que t'has menjat
i el món seguirà endavant.

Ràpid

Ell només volia demanar-li un desig: que li regalés una mica de temps, del seu temps. Però ella va marxar abans que li ho digués, tenia pressa.

Fallar

Si! Fins i tot aquelles persones que havia idealitzat, fins i tot elles un dia fallen.
Quan ho descobreixo em sento trist perquè creia que elles sempre actuaven tal i com la meva imaginació les pensava. I al descobrir que no és així, em sento enganyat, decebut.
Amb el temps m'adono que havia tornat a barrejar el món real i l'imaginari. Després la veueta que habita en el segon d'aquests móns surt per recordar-me que els habitants del seu món, l'imaginari, també han de fallar i equivocar-se. Ho han de fer per ensenyar-me que, com tota la resta de nosaltres, també existeixen en l'altre món, el real.
I al final m'alegro que m'hagin decebut, perquè això les acosta més a mi. Elles també s'equivoquen i també poden aprofitar els errors per seguir aprenent, per seguir aprenent que les persones sovint fallem i que això ens acosta. Ens acosta tant que altra volta es tornen a barrejar el món real i l'imaginari.

Un dia qualsevol?

En Pep ha decidit que avui era el dia ideal per estrenar la seva samarreta de ratlles blaves. Després de vestir-se es pren un cafè i decideix sortir a fer un tomb. Fa un gran dia i al parc la Maria prova d'empaitar la Gina. El Marc se les mira mentres espera que arribi la Laia. En Pep i la Laia es creuen a la sortida del parc, la Laia va corrent perquè no li agrada fer tard. No sap que al Marc no li importa haver d'esperar-la. Uns minuts després de creuar-se amb la Laia, topa amb en Yousseff, que anava llegint el diari, instintivament els dos es demanen perdó i segueix el seu camí. S'atura enfront aquell semàfor, on mira l'Alba que avui porta un bonic vestit de color violeta, quan el semàfor es posa verd travessa i abans d'arribar a la vorera veu com el Manuel li ven 250 grams de maduixes a la Mireia i com en Blanc, el gosset de la Mireia, prova de mossegar-se la cua sense massa èxit. A la vorera una noia de cabells arrissats s'ha aturat a cordar-se la sabata, en Pep se la mira i es pregunta com se li haurà descordat la sabata a aquella noia.
L' Helena avui s'ha llevat més tard del normal i per això ha canviat el seu recorregut habitual. No ha pogut passar pel parc, que és per on més li agrada passar tot i que faci més volta. No ha vist com la Maria finalment ha atrapat a la Gina, ni com en Marc somreia quan veia arribar a la Laia esverada. A l'Helena li ha fet gràcia veure al Yousseff caminar distret llegint un diari, i també veure com el Manuel finalment convencia a la Mireia perque li comprés 250 grams de maduixes. Fa una estona s'ha fixat en el vestit tan maco que porta avui l'Alba. Mentres s'imagina com li quedaria a ella es dona compte que se li ha descordat la sabata. S'atura per cordar-se-la i es mira al noi de la samarreta de ratlles blaves que està travessant el semàfor.

Jo encara no he vist a la Maria ni la Gina, tampoc al Marc i la Laia. Encara no m'he creuat amb en Youssef i m'he perdut al Manuel ensarronant la Mireia perquè li compri les maduixes. Però just quan passo per davant del semàfor que hi ha al costat de la fruiteria, veig com la noia que s'està cordant la sabata i el noi de la samarreta de ratlles blaves creuen les seves mirades . M'imagino com em quedaria aquesta samarreta i m'adono que a mi també se m'ha descordat la bamba. M'aturo a cordar-me-la, però quan alço la vista no veig ningú que m'estigui mirant.

Roses

-Perquè m'estàs arrencant les espines?? M'estàs fent mal!
- A la gent no li agrada punxar-se quan t'agafa...
-Però si m'agafessin delicadament, tampoc es punxarien. És questió d'anar amb una miqueta de compte.
-Suposo que tens raó, però ara tothom s'ha acostumat a agafar-te de qualsevol manera i no punxar-se.
- És això el que més em preocupa, fins i tot més que el mal que m'estàs fent mentres em vas arrencant cada una de les meves punxes. Abans la gent ens tallava del roser i ens portaven sempre amb molta cura, erem tractades amb tanta suavitat... Com si fóssim un fràgil tresor. Ara tot es diferent, la gent ens agafa amb la mateixa mà que porta la maleta, sense fixar-se gaire en allò que duen a les seves mans. Ja no ens sentim com el fràgil tresor que t'explicava abans, més aviat com un insenible plàstic.
-M'estàs dient que us sentieu millor quan encara punxaveu...
-T'estic dient que les roses no només som la nostra admirada bellesa, també som les nostres espines. I qui s'emporta una rosa amb espines s'està emportant la veritable rosa, i sap que ha d'agafar-nos amb la suavitat adequada per no fer-se mal i amb la força necessària per no deixar-nos escapar. I això fa que es fixi més que entre els seus dits hi porta una rosa, una bella rosa.

- Hola em pot donar una rosa? Serà per la meva nena.
-Tingui!
- Però em sembla que s'ha deixat de treure totes les espines.
-Sí. Tracti-la amb molta suavitat. Com si fos un fràgil tresor.

Fermin Muguruza

He après a disfrutar de les persones que s'escapen dels cànons, perquè quan aquestes fan algo que m'agrada, m'agrada molt més. Simplement pel fet de ser diferent. Trobaria (per sort) 1000 exemples, un d'ells és aquest músic basc que ha portat una llengua tan minoritària com l'euskera arreu del món amb Kortatu, Negu Gorriak amb el Manu Chao, en solitari, etc. I és que potser és aquesta mania de no lligar-se permanentment a res el que el fa diferent.
La seva nova gira (la última?) el porta de nou a Catalunya: dijous 26 Razzmatazz i dissabte 28 a La Mirona (Salt). Hi ha algú que s'hi anima?

Com sé que la majoria dels que passeu per aquí no el coneixeu, pujaré un video d'un bolo al Fujirock de Japó, és molt curiós veure com milers de japones@s viuen a la seva manera el concert, crec que flipen fins i tot els músics.
I una cançó de l'últim Cd, la lletra que cadascú l'agafi com vulgui que és el que mola.




03. BAXUA ETA LURRA (EL BAJO Y LA TIERRA)
El Sound System del vientre materno sonaba endiabladamente alto
Las paredes del útero retumbaban en todo momento
Un Rude Boy astronauta bailando en el líquido amniótico
Y en este microclima se gestó mi ciudad-matriz, mundo-matrix

A este lado de la realidad percibiendo la Tierra
como un conductor de resonancia acústica
Disfrutando la vibración del bajo
Como algo maternal
Cuanto más alto más seguro te sientes

Por el contrario si vivimos en el mundo de los objetos decorativos
La música no es más que un adorno cultural
El amor para popularizar la ignorancia
Tantas canciones insulsas, contaminación acústica
Empeñados en rendir culto a los sentimientos heridos
Striptease emocional en la industria del entretenimiento
Pero tú juegas en otra liga
Señalo el laberinto-frontón-casa-pueblo-mundo
¿Tengo que decirte: Te quiero?
Tu juegas en otra liga
Digo laberinto-frontón-casa-pueblo-mundo

Es la cultura del bajo
Por esto el reggae es curativo
Mira también Wu Tan Clan, Tom Waits y Mikel Laboa
Mezclando medicina y música

Linton Kwesi Johnson y Smith&Mighty
La constante de Michael Franti: “Mantenerse humano”
Elías Canetti decía que aunque los filósofos no lo consideraran
“Tener un hijo o una hija es algo más”.

Sobre la existencia, lanzamos la pelota contra las paredes
Preguntas y respuestas, el juego va a comenzar
Gritemos como Franka Potente
Corre, Lola, corre, que la vida es un milagro

Muntanyes

Em va explicar que es mirava la muntanya de lluny i li semblava petita. Tan petita que pujar-la no hauria de suposar-li gaires dificultats. Però, a mesura que s'hi anava acostant la veia més i més gran. La mateixa percepció que l'havia estat enganyant en la llunyania, fent-li creure que només era un petit bony, li mostrava en estar-hi a sobre, aquella muntanya com un autèntic mur infranquejable. Però no volia tornar enrera, estava decidit a pujar-la i no volia marxar sense almenys intentar-ho. Per això va continuar endavant, pas a pas.
Mai m'ha acabat d'explicar si va aconseguir arribar a la cima o no. Sempre que li ho pregunto em diu que el mèrit no recau en arribar a dalt. Tampoc el fet de superar les percepcions negatives li sembla un mèrit remarcable...

Tot i que ja he pujat i baixat moltes muntanyes encara no he estat capaç de conéixer quin és aquest misteriós mèrit. Potser algun dia ho aprendré. Mentrestant em miro els problemes de lluny i els veig com bonys que es fan grans a mesura que s'acosten, tan grans com les ganes de continuar endavant, pas a pas.

Menorca

Menorca és: blau, turquesa, blanc, verd, marró i taronja. És el mar, les cales, els arbres, l'arena i les postes de Sol. És la llum de les estrelles i la foscor de l'aïllament, és el foc que t'hipnotitza i t'escalfa. Són els moments de diversió, els moments de bogeria i els moments de reflexió. Són les paraules i són els silencis. És caminar, acampar, jugar, llegir, pensar o simplement ser. És sa llengua i són ses bèsties. És gaudir amb la companyia de dos grans amics i no oblidar a les i els que estan allà, a l'altra banda de la Mediterrània.
Menorca ha estat blava, turquesa, blanca, verda, marró, taronja i de tots els colors que et puguis imaginar perquè és màgica.
Aquí us deixo alguns dels colors que hem pogut captar:

mentiders

Que passaria si es trobessin totes i tots els qui afirmen ser la persona més feliç del món?

Els diners

"Solo después que el último árbol haya sido cortado
Solo después que el último rio haya sido envenenado
Solo después de que el último pez haya sido pescado
Solo entonces descubrirás que el dinero no se puede comer"
(profecía de los indios Cree)

I una cançoneta d'un grup (Almasäla) que he descobert de casualitat i que relativitza la importància dels diners, no? Pues eso! una mica de flamenquillo, killo! I alegria!

¡Que no tengo prisa! - Almasäla
Oiganme señores porque no tengo prisa
y no me apuren porque prefiero morirme de risa
y no me pidan que me gane yo su dinero
que al fin y al cabo eso no me cura
ayy q no compra lo que yo quiero
ayy q no compra lo que yo quiero

Mirenme señores yo me paso el dia trabajando
total pa ná, pues después no tengo yo ni dos cuartos
Y que me dices: que pague el piso,
Y que me dices: que pague el agua,
Y que me dices: que paga, que paga, que paga y paga
Y yo le digo: ¿que es lo que dices?
Y yo le digo: ¿que es lo que pasa?
Y yo le digo: que para, que para, que para y para

Mirenme señores que aunque pase el dia trabajando
Yo soy feliz aunque no gane ni tres cuartos
Y aunque me digan que pague el piso
Y aunque me digan que pague el agua
Y aunque me digan que yo me guiso
Y aunque me digan que paga y paga

Ay si me dicen que compre el piso
pues yo me voy cantando
si me dicen que pague el metro
mira yo me voy cantando

Dubtes

Vaig a escriure sobre la primavera, és tan maca que les flors surten per poder-la veure. No, això és massa cursi per escriure... millor explicar el que he vist aquest matí sortint del metro, tot i que seria massa difícil fer-ho sense molestar ningú. Potser estaria bé reflexionar, per exemple sobre perquè ens costa prendre decisions, però ben mirat tampoc serviria de gaire, doncs ens seguirà costant igual. Ja ho sé! intentaré portar la imaginació lluny d'aquest món, ja veig una preciosa princesa esperant el seu princep blau... ostres, això crec que algú ja ho ha escrit. Millor un drac avorrit perquè cap guerrer s'ha preocupat d'anar a rescatar a la princessa segrestada ja fa mesos. Es que acàs no va quedar prou clar en el seu comunicat que la tenia segrestada? uyy això sona massa terrorista, no?... Potser seria millor dir que el drac avorrit de tan esperar, decideix deixar-la lliure... i t'imagines que bo seria que ella no volgués marxar, com si tingués síndrome d'Estocolm amb el drac. No, no un altre conte no, massa difícil a aquestes hores fer funcionar la imaginació... si es que porto tot el dia amunt i avall i un està cansat. Per si fos poc no parar en tot el dia, avui he tornat a anar a córrer una estona. Segueixo sense entendre a la gent que corre sobre cintes, allà tancats als gimnasos i perdent-se les onades de l'aigua del mar o el vent xocant a la cara, aquests corredors "immòbils" podrien ser una bona metàfora de la societat on vivim. Com en el videoclip de la korrika del Fermín Muguruza, on surten uns homes amb un codi de barres tatuats corrent en una cinta col·locada sobre un camió que els va portant a diferents paisatges... Ahh clar! Podria dir que el Fermín farà un concert a Barcelona i un a la Mirona a finals d'abril, potser així algú s'animaria a acompanyar-me... difícil, no conec a ningú que li agradi i és una llàstima, doncs és un dels imprescindibles de la meva llista. Saps que? potser que pengi un youtube amb alguna cançó i fora, però quina?? aquella de sexu makina no està gens malament... però el so no és gaire bó... ho deixaré per més endavant, quan s'acosti el concert. Ja ho sé, aprofitaré el blog per dir que marxo uns dies a fer el hippie a Menorca, però aquest blog no té gaire de diari... no, no, a més, que diria? Si ni jo sé que farem.
Potser que no escrigui res. Justament avui que en tenia tantes ganes.

Princesas

"¿Se podrá tener nostalgia de algo que aún no te ha pasado? Porque a mi a veces me pasa; me pasa cuando imagino como van a ser las cosas: los chicos, por ejemplo, o con la vida en general. Y luego me da pena cuando me acuerdo de lo bonitas que iban a ser, porque iban a ser preciosas, en serio, preciosas. Y luego cuando lo pienso me da nostalgia, porque iban a ser tan bonitas. Cuando me doy cuenta de que aún no han pasado y de que a lo mejor no pasan nunca me pongo super triste; super triste, tía. Pero es como una tristeza a cuenta. Como la fianza cuando alquilas una casa pero con tristeza, que la pones por delante, que total sabes que la vas a acabar utilizando igual."

"Hay un día, ya verás. Un día que es la hostia.
Ese día todo es bueno. Ves a la gente que quieres ver, comes la comida que más te gusta y todo lo que te pasa ese día, es todo lo que tú quieres que te pase. Si pones la radio, la música que sale es tu canción favorita. Si vas a la tele ese día, por ejemplo a un concurso, lo ganas todo: el dinero, los viajes, todo.
Pasa sólo una vez en la vida, por eso hay que estar muy atenta, no sea que se te pase. Es como un desvío. Como cuando vas por la carretera y hay un desvío hacia otro sitio pero a lo mejor vas hablando por el móvil o estás discutiendo o pensando en lo que sea y no te das cuenta y se te pasa, y te jodiste porque no puedes volver atrás.
Pues ese día, es lo mismo: un desvío. Y es muy importante porque puedes elegir por dónde va a ir todo, si por ese camino que es nuevo o no.
Por eso tenemos que estar muy atentas Zule, muy atentas. Porque hay muy pocas cosas buenas y si encima se te pasan porque estás hablando por el móvil o pensando en otra cosa, sería una mierda. Una mierda completa."

(Princesas - Fernando León de Aranoa)

Realitat

El Víctor em va dir que feia molt que no escribia sobre la realitat aquí i que ho hauria de fer més, i com és el soci honorífic de l'espai té certs privilegis (si poder demanar tema es considera un privilegi).
Ja ho he intentat molts cops, però no ho aconsegueixo i m'acaben sortint paranoies que fins i tot a mi em costa entendre, però em distreuen mentres les penso i escric (espero no ser l'únic).

Bé, doncs fare l'enèsim intent... Avui tornava a casa amb la música a tope, no li feia massa cas ja que tenia el cap ocupat en coses meves. Així he passat el viatge de Sarrià fins a Catalunya amb els ferroCats, després endut per la inèrcia he anat cap a la línea vermella. Inèrcia perquè m'he trobat allà, esperant el metro, sense haver pensat mai que m'hi estava dirigint. Llavors he pensat en el munt de coses que fem per inèrcia al llarg d'un dia. Decideixo que durant una estona aniré contra les lleis de la física. Perquè m'he de fotre al metro si realment prefereixo anar caminant? Vinga! Cap a fora!!
Caminar sol pot semblar avorrit, però si tens el cap actiu és un bon moment per ser egoïsta i pensar només en tu, aïllar-te una mica del món. I això he fet, pensar en mi. Si fos el protagonista d'un conte m'hagués passat algo interessant o senzillament hagués fet un viatge tan profund que m'hagués arribat a trobar a mi mateix, però no, avui no hi havien idees flotant pel cel, quan alçava els ulls només veia balcons. I mirant un d'aquests balcons he pensat que sovint no sé llegir la realitat, la confonc. Per culpa d'això, a vegades em rallo o m'equivoco i altres ho acaben pagant. Intento canviar? A la següent cantonada ja m'he convençut, cadascú és com és i això ens fa ser especials, diferents. Podem intentar fer petits canvis, però sense mai perdre l'essència. Torno a aixecar la vista i me n'adono que tot i que no sé llegir massa bé la realitat puc arribar a entendre-la, i en això estic.

Fugaç

D'un temps ençà els somnis han començat a creuar la barrera que els separa de la realitat. La realitat, intrigada, ha decidit que també la creuarà. I així es troba encara, intentant esbrinar on és la frontera entre somnis i realitat.

Pressa

Prenc els cartons i els coloco a la cantonada, porto 2 setmanes passant les nits aquí i m'hi començo a acostumar. És un carrer molt freqüentat, per això em sento acompanyat i molt més segur.
Avui un músic fa sonar la seva guitarra ben a prop d'on estic assegut, toca cançons força animades. De les que ha cantat fins ara només n'he identificat una, és aquella del Bob Marley que diu "every little thing gonna be allright". Les cançons m'acaben influint molt en l'estat d'ànim, potser això explica perquè estic tan positiu ara mateix, sense tenir-ne masses motius. Perquè tot i fer ja una estona que ha acabat la cançó, la tornada segueix repetint-se al meu cap: "every little thing gonna be allright"; una i altra vegada aquestes paraules s'entremesclen dins meu amb els acords de les següents cançons.
Ell segueix cantant i la gent segueix passant pel davant, tothom gira el cap, però ningú s'atura a escoltar-lo. Ni tan sols aquell noi que li ha tirat una moneda a la funda de la guitarra. Tothom té pressa, una pressa imposada per ves a saber qui o què. Una pressa que no els hi permet escoltar al músic ni els hi permet aturar-se per contemplar com tothom sembla tenir pressa. I mentres els contemplo torna a sonar la cançó dins meu, però ara ho crido ben alt: "Everything gonna be allright!!!!!!!!" i ho repeteixo i ho torno a repetir, i així fins que aconsegueixi que algú s'aturi.

Camins

Us confeso un secret? Per la nit, quan no ens n'adonem hi ha una persona que es dedica a canviar les direccions dels carrers. No us preocupeu si us sentiu perduts, tan sols és que us han canviat el camí pel que solieu anar.
Haureu de caminar amb els ulls ben oberts i sense por si voleu ser capaços de descobrir tots els canvis. S'han creat noves desviacions que et porten a llocs màgics, dreceres que van de nou cap a aquell camí que fa tan temps vas abandonar, pujades que et conduiran a unes vistes úniques i baixades que et duran a un relax incomparable. Però, només qui estigui atenta i amb els ulls oberts podrà escollir el creuament únic, un camí que encara ningú ha conseguit desviar i que et porta a qualsevol altre camí. Sort.

La lluna per tu robaria

Aquest dissabte hi ha algú que ha promès deixar-nos uns instants sense lluna. Serà als volts de les 23:30, quan aquest lladre de llunes, sense saber-ho o sabent-ho, facilitarà el retrobament d' aquests amants impossibles que són la lluna i el Sol. Aprofitaran per explicar-se tots els secrets que la llunyania i el temps els hi ha impedit conéixer, en saben tants...
Mentrestant, estarem esperant que el lladre robador de llunes truqui a la nostra porta i ens regali només per uns moments la lluna . Si no és així, encara podem somiar ser algun dia nosaltres els afortunats de tan increïble regal o podem seguir gaudint-la de lluny per desitjar-la encara més.


LA LLUNA (Ken Zazpi)
Ves i digue-li a la pluja
que no torni a venir.
Digue-li a la soletat
que no la vull avui.

Ets la soga que m'aguanta
i m'ofega al mateix temps.
La que em va fer néixer els somnis,
la que me'ls fa malvé.

Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.
I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.
Un somrís tan malferit, pel patiment que per tu ploro.
Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets.

Digues que el que ara sento
no és de veritat.
Tot el que no som per creure,
per creure en un instant.

Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.
I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.
Un somrís tan malferit, pel patiment que per tu ploro.
Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets

Volar

Què pogués volar ho veien com un perill.
-Us imagineu que un dia allà dalt, enmig de tants núvols, es confon i no retroba la manera de tornar a casa- deien uns, argumentant que era una mica desmemoriat.
-Fins i tot podria arribar a caure- s'ensumaven els més pesimistes mentres asseguraven que una caiguda de tan amunt gairebé sempre comporta conseqüències fatals.
I així tot el poble hi va anar dient la seva. No entenien com, tot i els perills evidents que comportava volar, ell seguia dia sí dia també temptant a la fortuna. Quan temps més li seguirà somrient la sort? Van estar xerrant tota la tarda sobre el mateix tema. No era la primera vegada que ho feien, però si va ser el primer cop que van decidir actuar. Va ser mentres dormia plàcidament, quan li van colocar unes peces de plom a l'esquena. Definitivament, a partir d'aquell dia deixaria de jugar amb la sort i tindria, per fi, una vida més segura.
Al matí següent la pastissera el va trobar estès a la vorera, just uns metres davant del seu balcó, des d'on tantes vegades l'havia vist empendre el vol. La gent va acudir ràpidament després d'escoltar els crits desesperats de la pastissera, però ningú va poder fer res per reanimar-lo. Per la tarda l'enterraven sota la mirada del poble sencer. Hi estaven tots aquells que van decidir què era allò que més li convenia, hi eren tots aquells que no el van deixar volar.

Alfabets de futur

"Pren ben fort el punys i a caminar. Nodreix les teues ales i a volar, fes-te tan visible que la lluna dedique les estrelles al teu nom. Travessa les fronteres del teu cos i aprèn a volar ."

Els discos d'en Feliu Ventura pots escoltar-los o pots llegir-los, fins i tot les 2 coses alhora (això ja requereix un cert nivell...). Ell és, segons la meva humil opinió, un dels millors lletristes en la nostra llengua.
Un estil més fresc l'ha fet trencar motlles i li ha permès connectar amb molts i moltes que no ens sentiem especialment atrets pel món dels cantautors (amb alguna excepció).

El videoclip que pujo em va cridar l'atenció només veure'l. És una de les millors idees que he vist últimament i suposo que diu força més del que jo podria dir, així que millor que cadascú el miri i tregui les seves pròpies conclusions.


EL PES D'UN SOMRIURE (Alfabets de futur - Feliu Ventura)

Et vaig veure a través de satèl•lits de bruta tenebra
com el croma darrere de l’èxit d'algun reporter.
I avui encara em desperte en la nit amb regust de tristesa
que és el puny que et colpeja l'estómac quan ve un mal record.

Et promet recordar aquell dia com una tempesta
i no escriure el teu nom, amb el dit, en la pols de l'oblit.
Oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans.

T'escoltava a través de tertúlies d'alè de vinagre
on mentir és un verb conjugat en honor als diners,
per a tu construeixen barreres i murs franquejables
per la fam, el dolor i la por que t'empeny a seguir.

Et promet una terra fecunda d'olor a ginesta,
on fundar el demà i inventar alfabets de futur.
Estimar que estimant he estimat estimar estimar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

Il•lumines el món amb els píxels d’aquesta mirada
que no et poden sostindre els senyors de la guerra i l’horror.
Tu desarmes exèrcits sencers amb el pes d’un somriure
On el pes d’una bala val més que la vida i la mort

Et promet recordar aquell dia com una tempesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur.
Oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans.

Oblidar que estimant he oblidat estimar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans.
oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i cantar-te que aquesta promesa és més que una cançó.

Links

Quan em deixen sol a casa pujo al núvol blau per, junts, donar un tomb pel fabulós món de la xarxa. Nosaltres dos no naveguem, volem.
Volant, volant ens enlairem tant que ho veiem tot petit, molt petit. Quasi tan petit i minimalista com ho veuria la diminuta. Veure-ho tot així de petit fa que apreciis la bellesa d'aquest món, un món que està canviant, però que alguns ens ressignem a seguir perdent-lo. Perque només en un món com aquest pots estar volant, passar per algun lloc per sobre de l'arc de Sant Martí i descobrir que a vegades fantasia i realitat van agafades de la mà, s'entremesclen tant que et pot costar diferenciar-les. Una realitat que no sempre és com ens expliquen els que manen, per sort encara hi ha gent inconformista que dona veu als que no la tenen. Just el contrari que el Lari i el Gafa que donen imatge (i gràcia) als que sovint ja tenen veu.
De tant en tant també deixem el cel per anar cap a la terra, una terra fèrtil però plena d'obstacles. M'adono que sovint ens hem de convertir en obstaculistes per anar superant un rera l'altre cada un d'ells. Però val la pena superar-los si al final del camí trobes un kastell on hi ha una bruixa disposada a encantar-te amb les seves paraules. Doncs ella també sap que la vida es màgica i per això en comparteix un troset amb tots els que la van a veure. Tan màgica com l'art de capturar la bellesa i immortalitzar-la per sempre, com una fragància pels ulls del visitant. Llàstima no tenir el suficient temps per quedar-nos hores i hores enlluernats per tanta bellesa i tanta màgia, ni per les reflexions tan interessants que ens ofereix un nyèbit qualsevol sortit de ves a saber on, ja que el camí encara és llarg i el temps no s'atura. S'ha fet tard, però ara això ja no em preocupa doncs caminant entre les estrelles puc veure-ho tot clar, sempre presents t'ajuden a triar el camí encertat. De tornada no em puc estar de passar per allà on un dia unes guspires de deliri van iluminar-me i segueixo conservant l'esperança que tornin a encendre's per recordar-me que els somnis tard o d'hora s'acaben complint.
Sé que la excursió no ha estat tan llarga com m'hauria agradat, però també sé que trobaré altres moments per descobrir nous llocs i creuar-me amb noves companyies, si pot ser que siguin com aquella filla de puta amb clase amb la que fa temps vam fer-ho (creuar-nos, vull dir)

*** si hi ha algú que prefereix que el seu link no surti que ho digui i ja em pensare si el trec***

El desert

M'hagués endinsat al bell mig del desert, allà on la solitut únicament es veiés amenaçada amb la meva presència. Allà, al mig del desert, acompanyat de l'infinit i del res alhora; deixaria fluir els pensaments, les preocupacions. Miraria al cel i el veuria blau, un blau intens i em preguntaria el perquè. Perquè sovint estem tristos, perquè a vegades riem o perquè recordem el que volem olvidar. Perquè ens equivoquem, perquè tenim por i perquè ens necessitem. Perquè ens creem dependències, perquè tants dubtes o perquè tantes dificultats. Perquè som iguals i perquè són diferents. Llavors em preguntaria perquè estic sol allà enmig intentant buscar respostes i apareixeria algú, algú que m'explicaria que hi ha coses que mai aconseguiré entendre, com un oasis al mig del desert.

Escriure

Tan o més important que el què vas escrivint a les teves pàgines o a les dels altres solen ser altres coses normalment ignorades.
La lletra és una d'elles. Sovint tinc la sensació què poca gent m'entén la lletra, ni tan sols quan m'esforço a que sigui prou clara. És un pèl desesperant escriure només per a un mateix. Tot i que amb esforç, finalment la gent l'acava entenent i llavors per fi em sento compartint una mateixa llengua.

La primera decissió difícil arriba fins i tot abans de començar, just en el moment que has de triar entre el boli o el llapis. Que tries? El llapis et dona la seguretat de poder tornar a enrera. Quan t'equivoques borres i tornes a reescriure, deixant només una petita senyal d'allò que havies escrit. En canvi, el boli té un efecte molt més permanent i una equivocació pot resultar fatal si no ets capaç de solucionar-la ben ràpidament. Per altra banda, saps que allò que escrius amb el boli quedarà per sempre, doncs no hi ha ningú que et ve per darrera borrant el que has anat escrivint inocentment amb el teu llapis. Potser per això, i tot i els molts avantatges que li veig al llapis, m'agradaria utilitzar molt més el boli i saber que aquestes pàgines ja ningú les podrà borrar, però s'ha de ser valent per empunyar un boli, molt valent.

Després et planteges com seran els espais, seran petits o grans? Paraules molt juntes les unes amb les altres que conformin fulls atapaïts de mots, o deixar un espai suficient entre elles i entre linies. Si les vas posant més juntes podràs escriure'n moltísimes, en canvi no seran tan assimilables com si entre elles hi deixessis més espai. El mateix passa amb els punts aparts.

Fins i tot es bo plantejar-se quantes pàgines en blanc han de separar els diferents capítols. Personalment, les trobo importantísimes, vitals. Són com uns instants de reflexió sobre allò que acabes d'escriure o llegir. Quasi tan importants com aquells silencis que es donen a vegades parlant amb algú, o aquells altres silencis que expressen molt més que paraules superficials en molt menys temps.
Ja per últim, has de decidir si rellegeixes allò que has escrit per enrecordar-te'n més bé després i interioritzar-ho millor o si un cop acabat el capítol, comences a pensar ja en com serà la propera pàgina.

Endevinalla

Una endevinalla musical, aviam qui hi troba solucions...

ENDEVINALLA (La Troba Kung-Fú- clavell morenet)
Des d'orient fins a occident, del gran Sol fins Barbaria
he robat tots els tresors per riure'm del qui els tenia
M'he rigut de l'home àvar, m'he saltat la jerarquia.
M'han executat 1000 cops, però jo neixo cada dia.

Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eiii sóc aquí, sóc aquí.

Acompanyo el boig amant perquè trobi companyia,
l'abandono trist poruc si ell és ple de gelosia.
Nedo sempre entre bons vins, petonejant l'alegria
m'emborratxo ben amarg si no s'hi ha a la taula amiga.

Sóc allò que no té nom, si el tingués mai no el diria
Sóc allò que no té nom, si el digués us mentiria.

Un tros de cel
un xic d'estació
un cop de vent
un trist de blau
xiulet d'amor
motin de tren
a prop de tu
un riff de rock

Un cop de sort
un cap de núvol
un cop de mà
un cop de cap
un pic de mar
un ull de blau
un cau de llop
o el tros de cel

Faig del desig un plaer si el que desitja sommia
si el que sommia és amor
si no ho és, obro ferida
Que amb el pres no em trobarà ni posant-me al punt de mira
Abraçaré aquell que em veu i el meu nom mai cridaria.

Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eii sóc aquí, sóc aquí.

Petits moments

Quan trobo a faltar les petites coses és quan recordo que són aquestes les que t'acaben donant petits moments de felicitat. Fins i tot diria que són les que et fan ser com ets, perquè el teu interior sap que el conjunt d'aquestes petites estones et fan sentir bé i t'empeny a adaptar-te a una determinada manera de ser que et permeti tornar-les a repetir.

Tinc moltes ganes:
De sortir a caminar i no tenir res a fer després, per poder arribar quan vulgui i no tenir cap remordiment. De passejar pels carrers d'aquesta màgica ciutat i observar-los detingudament, amb la tranquil·litat que et dona no haver de mirar el moviment constant de les agulles del rellotge. D'imaginar quantes histories ha viscut aquell barri al llarg de la seva vida. De mirar aquells nens com juguen a la placeta i jugar a inventar-me el que els hi passa pel cap, sabent que irremediablement acabaré perdent, doncs la imaginació d'un nen segueix sent insuperable. De creuar-me amb aquella noia i convertir-la en la protagonista d'una història fantàstica, en un món allunyat del que sembla instal·lada avui. D'imaginar-me que hagués passat si l'altra noia, la que està passant per l'acera de davant s'hagués creuat amb mi. Hauria entrat a formar part d'alguna d'aquestes històries? Voldria entrar-hi?. D'acostar-me a la platja i mirar cap al mar. De recordar-lo quan és estiu. Recordar com de bé et sents a dins de l'aigua, nedant, allunyant-te cada cop més de la vora fins trobar-te allà al mig del mar mirant cap a la platja.
Tinc ganes de tot això o senzillament de donar aquesta volta amb la teva companyia, o amb la seva, o amb tú.

La lluna

Quan es sentia sola sempre sortia a veure-la. L'havia acompanyat tants cops abans que ara ja s'havia acostumat a compartir amb la lluna els seus moments més tristos. Mica a mica ha anant aprenent que té una extraordinària capacitat per canviar diàriament la seva forma i el seu color i així aconseguir una infinitat de convinacions diferents. Segurament, aquesta màgia de la lluna per canviar la seva imatge sense perdre ni una espurna de bellesa, és la que també la fa sentir acompanyada quan es troba sola.

Aquella nit era freda, però això no va ser impediment per- com sempre que es sent sola - sortir a buscar la seva companyia. Va tornar a observar el cel des del seu jardí, però aquesta vegada es va trobar amb un cel fosc. Llavors, va entendre-ho: la lluna no hi era, havia marxat, però sabia que tornaria amb noves figures i nous colors que la seguirien encissant. Així va ser com, tot i no ser-hi aquella nit, la lluna li va mostrar que el sentiment de solitut era només momentani.
Mentrestant, podia gaudir amb les estrelles que, a pesar de no posseir la màgia de la lluna, conformaven una imatge igualment espectacular. I mirant-les es va quedar dormida, pensant en com seria el seu retorn.

Direccions

Avui he anat una estoneta en tren, i la companya de viatge m'ha tornat a ensenyar una altra cosa: hi ha gent que sempre s'asseu de cara a la direcció que va el tren, per així veure el paisatge que vindrà i no el que ja han passat (del contrari es marejarien).
Un cop acabat aquest breu viatge, he pensat en això i m'he preguntat com viatgem per les nostres vides. Ho fem de manera que veiem allò que anem deixant enrera a mesura que avança la vida o, al contrari, estem en una posició que ens permet veure o intuir cap a on es dirigeix aquest camí. Llavors, sense capacitat per trobar cap resposta, tanco els ulls per volar cap al núvol i imaginar-me en aquest tren assegut enfront de la meva companya de viatges. Jo li explicava per on acabàvem de passar, mentres ella em deia cap a on ens dirigiem. Suposo que el que el núvol em volia ensenyar és que per tenir una idea completa de les nostres vides necessitem quelcom més que la nostra pròpia visió, que hem de saber escoltar aquells i aquelles que més estimem. Tot i que jo em quedo amb quant curiosa era la imatge de dues persones veient diferents paisatges a través d'una mateixa finestra.

Qui?

Heu experimentat mai la sensació d'estar visquent alguna cosa que ja us havia passat abans? Els que proven d'entendre com funciona el cervell li'n diuen déjà vu.
El que em va passar dubto que sigui tan freqüent com això, vaig tenir un déjà vu d'una altra persona. M'explico, vaig trobar-me en una situació que sé perfectament que no l'he viscut mai, però vaig tenir la sensació de conéixer el que em passava. Suposo que és degut a que algú proper ja havia viscut aquella mateixa experiència i ha estat capaç de transmetre-m'ho d'alguna manera, no sé com, però sense explicar-m'ho. Perquè si hagués utilitzat només paraules la sensació seria diferent, la intensitat no seria tan forta i la seguretat de conéixer allò que em passava no seria tan real. Ara em fa falta saber qui em va transmetre aquella sensació perquè tinc un munt de preguntes per fer-li.

Barrio

Barrio és una de les pelis que més m'han impactat, parla sobre la vida de 3 nois de l'extraradi de Madrid, i és una peli, com totes les de Fernando Leon de Aranoa, que dona una visió crítica d'alguns dels problemes de la societat urbana amb bastantes pincellades d'humor àcid.
Aquesta és una escena que va ser rodada a l'estació "fantasma" de Chamberí, és molt potent (llàstima que sigui un pel fosca per veure-ho en una pantalla tan petita):


A més la B.S.O és molt guay. Hechos contra el decoro en són els protagonistes, com a mostra la lletra de la cançó que van compondre per la peli (és com un resum de l'argument pels qui encara no l'heu vista ;) ):

Canción prohibida (hechos contra el decoro - Danza de los nadie- B.S.O Barrio)

camino en círculos concéntricos, no soy dueño de mis sueños cada paso es un anhelo repetido, repito, cada paso y así año tras engaño el horizonte se estrecha. Sé que alguien ha abierto brecha y ha escapado, saltó el muro y cruzó el barrio.
Más allá de la autopista y de este cerco cotidiano hay salidas, lo he oído, se que existen cientos de metros despejados y sin un cristal en medio que me impida recorrerlos.
No soy dueño de mis sueños, siempre están en la pantalla, son de otros y están lejos, nunca puedo retenerlos. Y otra vez el mismo mapa que me mantiene encerrado en un recorrido ciego, paso a paso, año tras año, estación tras estación, desengaño a desengaño.

hey como va, dime chaval como va, ¿a quién le ha tocado tu parte?, ¿quién será el primero en disparar?. ¿hey quién controla, quién maneja la bola, cuánto durará el paseo, quién puede parar la olas?.

Visto lo visto no te extrañe si me quedo frió, tío. Así es la vida de los míos, sal al barrio y da una vuelta y después ven y me narras si hay algo de lo que cuentan por la tele esos tan listos. Desde luego no en mi fiesta, ni en la plaza donde paro, ni en el callejón oscuro donde las agujas tejen la mortaja de mi hermano, con su piel y algunos sueños arrancados de su pecho y clavados sobre un tablón en sus manos.

Y estación tras estación, siempre la misma canción. Muertos en vida como fantasmas pero aún late un corazón que imagina, que destila frustración y traga quina. Pero aún leo en las esquinas la letra de una canción prohibida que dice que en esta vida todo lo que sube baja y que la cuerda se parte y se raja la baraja si toda la mierda cae siempre de este lado de la balanza.

la realitat mai supera la ficció

Totes aquelles històries que eren pura fantasia havien cobrat vida per la nit: els ocells baixaven del cel per donar-me els consells que volia sentir o el meu boli, de color vermell, que ara podia dibuixar pensaments i somnis. Per no parlar de la granota que va aparèixer de sobte per explicar-me noseque sobre que realment era una princesa i que l'havia de besar. "A una granota li he de fer un petó?"- vaig pensar- i vaig decidir continuar el camí fins topar amb la estàtua que descansa tres cantonades abans d'arribar al pis. Que pesada!! Semblava que feia segles que no parlava amb ningú... que si ell va defensar el país, que si actualment la gent havia canviat massa, que ja no el respectaven. Per sort, era estàtua i com no es podia moure no em va costar gaire d'esquivar-la, fent veure que no escoltava els seus crits amenaçadors. Mentres estava pensant si em faltava algo per veure aquella nit, és quan vaig ensopegar amb una llàntia daurada; quasi em mato. Just després de dins hi va sortir un senyor tot enfadat per haver-lo despertat tan bruscament. Quin mal despertar tenen els genis, ni que fos dilluns... és més, a ell no el desperta cada dia un maleït despertador.
El món s'havia tornat boig? El millor que podia fer era arribar a casa , anar a dormir i esperar que la lluna, que encara reia de la ridícula ensopegada amb la llàntia, marxés i tornés el dia. Poc m'esperava que la xerrameca de l'oset de peluix aquella nit no em deixaria dormir.

Imagina

Perquè una cosa tan desitjada per tothom (o gairebé tothom) i tan aparentment senzilla es converteix en imposible? Potser és perquè els humans som massa egoïstes o potser perquè el món està muntat d'una manera que 3 o 4 persones decideixen més que millons de nosaltres.

Amb algun dia de retràs, ja he decidit el meu desig per aquest nou any. És altra vegada pràcticament irrealitzable, però tant de bo quan hagi acabat l'any la pau estigui una miqueta més propera...
Perquè si imaginem durant uns segons que pot ser possible, posarem un altre granet d'arena i farem que aquest desig comenci mica a mica a fer-se gran, per així algun dia llunyà, una muntanya de granets d'arena s'empassi tot l'odi del món.
Aquest desig de pau queda molt ben reflexat en la cançó (Imagine) versionada per Khaled (Algèria) i Noa (Israel). Dues persones tan diferents, però que comparteixen un mateix sentiment i consegueixen posar-me la pell de gallina cada vegada que escolto aquesta preciosa versió.

Imagine (John Lennon)

Imagine there's no heaven It's easy if you try No hell below us Above us only sky Imagine all the people Living for today... Imagine there's no countries It isn't hard to do Nothing to kill or die for And no religion too Imagine all the people Living life in peace... Imagine no possessions I wonder if you can No need for greed or hunger A brotherhood of man Imagine all the people Sharing all the world... You may say I'm a dreamer But I'm not the only one I hope someday you'll join us And the world will live as one

Imagina que no existeix cap paradís És senzill si ho intentes Cap infern sota nostre Sobre nosaltres només el cel Imagina tota la gent Vivint l'avui Imagina que no existeixen els països No és difícil de fer-ho Res pel que s’hagi de matar o morir Ni tampoc cap religió Imagina tota la gent Vivint la vida en pau Imagina que no existeixen les possessions Em pregunto si pots Cap necessitat per cobdícia o fam Una germandat d’homes Imagina tota la gent Compartint el món Pots dir que sóc un somniador Però no sóc l’únic Espero que algun dia t’uneixis a nosaltres I que hi hagi un sol món