la realitat mai supera la ficció

Totes aquelles històries que eren pura fantasia havien cobrat vida per la nit: els ocells baixaven del cel per donar-me els consells que volia sentir o el meu boli, de color vermell, que ara podia dibuixar pensaments i somnis. Per no parlar de la granota que va aparèixer de sobte per explicar-me noseque sobre que realment era una princesa i que l'havia de besar. "A una granota li he de fer un petó?"- vaig pensar- i vaig decidir continuar el camí fins topar amb la estàtua que descansa tres cantonades abans d'arribar al pis. Que pesada!! Semblava que feia segles que no parlava amb ningú... que si ell va defensar el país, que si actualment la gent havia canviat massa, que ja no el respectaven. Per sort, era estàtua i com no es podia moure no em va costar gaire d'esquivar-la, fent veure que no escoltava els seus crits amenaçadors. Mentres estava pensant si em faltava algo per veure aquella nit, és quan vaig ensopegar amb una llàntia daurada; quasi em mato. Just després de dins hi va sortir un senyor tot enfadat per haver-lo despertat tan bruscament. Quin mal despertar tenen els genis, ni que fos dilluns... és més, a ell no el desperta cada dia un maleït despertador.
El món s'havia tornat boig? El millor que podia fer era arribar a casa , anar a dormir i esperar que la lluna, que encara reia de la ridícula ensopegada amb la llàntia, marxés i tornés el dia. Poc m'esperava que la xerrameca de l'oset de peluix aquella nit no em deixaria dormir.