Comiat

M'entusiasma veure l'anar i venir del trens a l'estació. Recordo com de petit convencia als pares per anar a l'Estació de França a acomiadar en silenci tots aquells desconeguts que marxaven lluny. Ara, amb 25 anys, quan estic en alguna estació em continua captivant la continua entrada i sortida dels trens; com si d'un joc ordenat de benvingudes i comiats es tractés, un entreteniment per a la imaginació. Però, tot i tenir aquest passatemps, no hi era quan ella va agafar un d'aquests trens. Un tren qualsevol que la portaria a un lloc qualsevol. Perquè existien milers de destins diferents i no volia escollir-ne cap, tampoc descartar-ne cap.

En el seu cas marxar no era sinònim d'abandonar ni de rendir-se. Senzillament, pensava que triant el moment del seu comiat feia més fàcil deixar un bon record a aquells que l'havien descobert. És fàcil conèixer a algú- ens deia-, però no tant descobrir-lo . Va costar-me, però ho vaig anar entenent i ara m'alegro molt d'haver aconseguit descobrir-la. Perquè amb ella apreniem, sense que ensenyar fos la seva intenció, a valorar els petits detalls i a minimitzar les grans preocupacions. A veure les sorpreses que ens amaga la vida i a disfrutar-les. A no buscar per així estar obert a trobar.

Va encertar. Són molts els dies que, com avui, venen els seus bons records fent-me desaparèixer les ganes d'enyorar-la. I encara que sembli de bojos, crec que allà on sigui em continua ensenyant. Ho penso perquè des de que ens va deixar m'ha estat més fàcil descobrir a persones de les qui he gaudit i après molt, i alhora tinc la impressió que alguna d'elles ha arribat també a descobrir-me.

M'agradaria explicar-t'ho, i dir-te allò que mai et vaig dir perquè sabia que ja m'entenies sense paraules. Dir-te que estiguis tranquila, que no et trobo a faltar. Que segueixes amb mi.





Bé i amb això poso un punt al blog. No sé si serà un punt apart, un punt i seguit o un punt final.
És el moment doncs de confesar que m'agrada saber que molts i moltes (més dels que em pensava) heu dedicat uns segons de les vostres vides a llegir el que un boig us ha anat explicant. D' alguna manera o altra m'heu ajudat, dient-me que us ho miraveu (i fins i tot us agradava), enllaçant-lo, o simplement entrant per casualitat...
També ara puc dir que no hagués estat igual sense l'Alba i sense el Víctor, perquè continuament m'heu fet sentir que hi havia algú darrera la pantalla, gastant encara uns quants segons més per fer d'aquestes històries un camí de 2 direccions.

Espero ho hagueu passat tan bé com jo mentres trobava aquestes idees que s'anaven transformant en paraules, frases, paràgrafs... En petites històries.

FINS AVIAT!!!!

Diàlegs

- És maca la vida, oi?

- Sí, sobretot si vas en bicicleta.

Después

El tren se va, se va a Bescanó!! Y Los Delinqüentes vamos a ver para bailar, para cantar y hasta volar! Hay que tomarse la vida con risas. Si el mundo se rie de nosotros, pues vamos y nos reimos del mundo, porque no hay nada más divertido que vivir en un mundo que está loco. Riete y no quieras entenderlo. Y a esto nos ayudaran nuestros amigos delinqüentes.

Los Delinquentes y Bebe - Después (directe)
Una de les meves cançons preferides i el grup amb el directe més divertit que he vist.

"Después del humo negro hay que ser valiente y despertar. Y vivir como vive la gente. Hay que ser valiente amigo, yo tengo que volar!!
No, yo no puedo quedarme aquí si tu quieres quédate tu. Esta vida no es para mí. Yo quiero vivir con amor, con mi gente abajito del sol, con las olas y el amanecer. Como un niño jugando otra vez, sin parar de correr después."

Amsterdam

Escolto el timbre d'una bicicleta. Alço la vista i veig els seus ulls. Preciosos. Em somriu, estic anant en direcció contraria. Benvinguts a Amsterdam.



Perduts, ens sentim perduts i ens agrada. Com a la vida, perduts i ens agrada.



Hi ha sensacions que tenim a dins, però estan amagades. Quan surten és genial. Hauriem d'aprendre a controlar la ment. Sempre.




Ser diferent. Aprecio les persones que són diferents. També a les ciutats i pobles que ho són.



Des de dalt es veu tot petit, molt petit. Els problemes, les preocupacions, el teu món. Petit, molt petit.

Cançons oblidades

Fa anys la vaig escoltar, potser també l'havia cantat. I des de llavors la guardava en un racó, oblidada. I en tornar-la a escoltar és quan van despertar els records, els bons records. Els dolents els havia cremat perquè no tornessin a sortir.

I aquesta mateixa cançó oblidada em transporta del pasat al present, tot i que prefereixo no entrentindre'm gaire en el present. Almenys en el present d'aquest món ple de merda. Observo l'encenedor de records, el tinc molt més aprop del que ningú s'imagina i tinc ganes de tornar a utilitzar-lo, però aquest cop m'esperaré a ser feliç per fer-ho.



Tot queda igual (Sopa de Cabra)
Busco una llum busco un color
camino sense direcció.
El carrer és fosc me'n vaig de tort
avui no em sento un triomfador.

Espero que et vagi tot bé
ja ens trobarem allà a l'infern
ens en riurem del que vam ser.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

M'aixecaré d'aquest racó,
m'escaparé de la paret
als meus records calaré foc
quan trobaré algun bar obert

Vull perdre el nord vull estar boig
beure'm un riu sencer d'alcohol
vull cridar al cel que ja no hi sóc.

No sé si això és l'inici del final
no sé si estic despert o estic somniant
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.