L'Aouita es va preguntar al seu blog (visita recomenada) quin era el millor videoclip.
Jo no sé si és el millor, bàsicament perquè no tinc gaire cultura videoclipil, però m'encanta el de Love Generation.
Pels qui teniu la sort de tenir ADSL, mireu-lo ja veureu que xulo!
-¿Qué podría decirte, venerable? Quizá que has buscado demasiado. Que de tanto buscar, no tienes ocasión para encontrar.
-¿Cómo es eso? -preguntó Govinda.
-Cuando alguien busca -continuó Siddharta-, fácilmente puede ocurrir que su ojo sólo se fije en lo que busca; pero como no lo halla, tampoco deja entrar en su ser otra cosa, ya que únicamente piensa en lo que busca, tiene un fin y está obsesionado con esa meta. Buscar significa tener un objetivo. Encontrar, sin embargo, significa estar libre, abierto, no necesitar ningún fin. Tú, venerable, quizás eres realmente uno que busca, pues persiguiendo tu objetivo, no ves muchas cosas que están a la vista.
Siddharta - Hermann Hesse
Res a dir!
Diuen que una imatge val més que 1000 paraules, però no he estat capaç de trobar-ne cap per definir les bones estones passades amb el meu AMIC Victor, o l'amabilitat dels bascos i basques, o el soroll de les onades a Lekeitio. Segurament 1000 paraules tampoc em servirien, i és que realment han estat uns dies especials.
Començo a pensar que és impossible viatjar amb els Ratilla i acabar passant un viatge normal, bé, el que la majoria de persones entendria per normal.
Entrada triunfal a Bilbo amb la roda punxada (mea culpa). Visita al barri de San Francisko, una especie de Raval a la basca, pinchitos i zuritos al casco viejo i cap al cafe Antzozkia on ens peguem una colada davant dels seguratas i a veure el concert de gratis... Som legals i el pressupost s'acaba quedant al mateix lloc, però en forma de kalimotxos. Ens adonem que a Bilbo tot val zazpi, jaja.
El destí vol que punxem la 2a roda en dos dies, amb l'avantatge que a sobre és festa, que bé! Pero cest la vie, tot estava previst pel qui controla els nostres destins per poder creuar-nos amb en Josetxu, el reparador de rodes més simpàtic d'Euskal Herria. Ja sap que està convidat a unes birres quan vingui a Barna perque gràcies a sus artes vam poder seguir la ruta prevista.
No em penso estendre en descriure la costa basca, únicament us diré que s'ha de veure.
Els bascos són gent de contrastos i nosaltres no voliem ser menys: el 1r dia hotel i pintxos, els altres tenda i rossant el vagabundisme :) , segons en Victor això ens fa especials, el poder variar, el saber-nos adaptar sense preocupacions, amb alegria. Sí que es veritat (com es nota que ja s'ha llegit Siddharta).
El viatge continua, els paisatges que sentim són una passada. He escrit sentim i no veiem perque he après que les coses maques s'han de veure, i alhora escoltar, olorar i fins i tot tocar quan es pot. No, no començo a delirar encara. És fantàstic escoltar el soroll únic de les onades a Lekeito, o tocar la fina sorra de Mundaka mentres es contemplen aquests regals que ens ha fet la natura i que la seva bellesa els ha protegit de la mà sempre destructora de l'home.
I vorejant la costa arribem a Donosti, un meravellós punt final per la nostra ruta. Preciosa ciutat que ens dona la despedida a la platja de la Concha, on la pujada de la marea ens recorda que el temps no s'atura, el temps passa i queda molt per fer.
El senyor Q pegava a la Lola, la seva dona, perquè s'ho mereixia, s'ho buscava. Quan la Lola deia prou, ell li explicava que ho feia perquè l'estimava, perquè era seua.
El torero P matava en Negre, un brau, perquè era una tradició del seu país, deia que era cultura. Quan el Negre deia prou, ell pensava que havia tingut una mort digna, essent torejat per un famós torero.
El policia M torturava a la Nekane, una "pressumpta culpable". Havia de demostrar que era una terrorista. Quan demanava prou es justificava, ell ho feia pel bé de la democràcia.
El president B bombardejava un país, va ferir el Brahim, tenia 10 anys. Eren ells els culpables de viure en el mateix país que els seus enemics. Quan tothom li suplicava prou, ell deia que únicament es defensava.
La Lola, el Negre, la Nekane i en Brahim han organitzat una festa. Hi han convidat al senyor Q, P, M i també al president B. Per demostrar que elles també els estimen, també respecten les tradicions. Que també volen el bé per la democràcia i què només pretenen defensar-se, els hi ofereixen la seva pròpia medicina. I quan els convidats supliquin prou, elles encara els hi donaran més amor, més tradició, més democràcia.
Divendres: Nova aventura musical d'en Lari. Sonen realment molt bé. Hardkoretas: si voleu veure un bateria capaç de posar-se a 15000 revolucions per minut, un superbaix i 2 elèctriques mooolt canyeres amb cançons a 3 veus ja podeu anar apuntant aquest nom: START TODAY.
Amb bones sensacions marxo cap a l'Almodobar una estoneta amb les meves estimades E. colis i la resta de penya. Confirmat: estem fatal!! He d'abandonar aviat que l'endemà hi ha competi...
Pues eso, ahir va començar la lliga de clubs i els grocs que hi erem vam arrassar!! Jo vaig fer el meu primer 5000 i em va agradar força, a més per fi vaig correr inteligentment (crec), resultat: 2n amb l'Aouita per davant meu! Millor imposible...
Amb les cames cansades cap a l'Ateneu de Nou Barris a veure els Corcho, quin cap de setmana més musical! I amb les cames encara més cansades cap al centre amb l'Oski on som humillats al futbolí (9 a 1 contra ¡¡1!! payo d'uns 50 anys!!!! kin crack!!!). Al final acabem al be good amb les biòlogues més simpàtiques de Girona. Posen: Amparanoia, Macaco, Mano Negra, Dusminguet, Fito... y yo sin saberlo.
Com no hi ha boquerons, ens mengem uns xurros i cap al llit. Quin munt de coses que hem fet aquest cap de setmana!! Ara a estudiar?
Soy nacido en la calle, en fin,
digamos que el tomate había borrado las finas hierbas y el champán era Fanta.
Los días de fiesta sólo había eso en la mesa.
Una calle que no era la de Beaux Arts.
Una calle donde Mohamed Alí dejó k.o. a Mozart.
Donde la fritura es al amigo Schubert lo que "Tes morts" al Petit Robert
Calle de chicas que no querían nada con nosotros.
Tienes el pelo rizado y lleno de piojos.
Es una gorra quien nos lo enseña, nuestras cabezas no necesitan peine
Pasa la vida, pasa el tiempo. Pasa la vida, pasa la caravana, y sin embargo pasa.
Pasa la vida, pasa la caravana, y pasa. Pasa la caravana y después la vida, pasa.
Pasa la vida, pasa la caravana, y pasa el tiempo
Soy nacido en la calle, no en la peor.
Donde las caries nos prohiben sonreir
Donde los recién nacidos entraban bailando
porque todos los días se festejaba un nacimiento
Aquí pillas una pulmonía y te ríes de ella.
Aquí el invierno se ha comido la carpintería.
Así pues, una regla, si naces "sé robusto".
Nada de Calimeros para decir "es demasiado injusto" .
Calle donde el fuego eran mujeres celosas
no consoladas por las guitarras andaluzas
Con catorce años las chicas soñaban con ser madres.
Peregrinaciones a Saintes Maries de la Mer.
No era callejuela, sino calle de camellos.
Un impasse donde "te quiero" era una gran confidencia.
Donde los nombres, lo podrás verificar,
no son de los que se encuentran en los calendarios
No era la calle de las declinaciones latinas,
nos llamábamos, ¿adivinas? Fulano, Mengana
Y el cobre, la ferralla e incluso el zinc eran el único escaparate de las tiendas
Y como dijo el otro "Viva Francia". Rodar en Peugeot 102 sin seguro
Calle de "si no eres de aquí te escolto" a no ser que vendas tu Ford Escort.
