dos mil i tants

S'acaba el 2006.

Aquest ha estat un any ple de moments inolvidables i buit de moments per recordar. Un any de recórrer camins que porten al mateix lloc i de perdres en camins sense destí, aquells que arriben just on volia. Redescobrir al conegut i conèixer el desconegut. De tenir clar que tot són dubtes. Un any amb paraules no dites, de pàgines en blanc que ho expliquen tot. De concerts sense música. De petons sense sentiment i sentiments sense petons. On la sorpresa sempre hi ha estat present, però mai ha deixat de sorprendre'm. De somiar en dormir i de somiar mentres no dormo. De mirar al cel buscant estrelles i trobar-hi la lluna, més brillant que qualsevol estrella. Un any en el que s'han complert els somnis que mai havia tingut.

I comença el 2007...

Disc del mes VIII

"Els colors viuen presos de dia, però per la nit s'escapen volant i formen part dels somnis de gent dormida, per viure en llibertat almenys unes hores. Per això els somnis solen ser tan vius."

Vinga l'últim de l'any. Bé de fet són dos: Bidean (en el camí) i Atzo da bihar (ahir és demà). Descobriment del grup (Ken Zazpi) al foto-video del camino, potser per això m'agrada tant... Confirmació de que l'euskera és una llengua que queda molt bé amb la música, no sé el perquè. També s'han atrevit amb un parell de cançons en català, molt xules per cert.

Cançons que parlen d'amor i desamor, de guerra i pau, de llibertat i presons, de distància..., aquí en va una:

Zenbat min (cuanto daño)
Soy libre en secreto,la sonrisa en los ojos.
Cegado por nubes de ilusión al borde del abismo
después de la calma viene la fuerte tormenta.

Al verte de frente me ahoga de nuevo mi fuego interior
la duda me asusta, el miedo me protege
el pensar dónde estás me llena dolorido de odio

Cuánto llanto y cuánto daño
cuántas noches sin dormir
cuántos besos sin dar
(cuántas palabras sin decir)
cuántas lagrimas...... por que te quiero
sin ti......dónde estás.

no hi som tots

Cada nadal anava a buscar sota el tió el que més desitjava, no li calia demanar-ho, doncs el tió entenia el que volia. Sempre havia desitjat coses senzilles, eren aquestes les que més l'omplien i més bé el feien sentir.
Però aquest any era diferent, no desitjava altra cosa que veure'l de nou. Es conformaria amb tan poc, només poder-li dir que el trobava a faltar ja el faria sentir millor. I és que aquella matinada no van poder despedir-se. Ni tan sols sap si va marxar o se'l van endur, simplement va deixar de veure'l aquella nit freda i fosca, tal i com solien ser les nits de nadal en aquell, el seu poble.
La soletat en la que es troba avui ha fet que els seus records emergissin de nou i ocupessin tot el lloc que guardava pels desitjos, per això aquest any per primer cop a la vida no li ha fet falta anar a mirar que hi havia sota el tió. Sabia de sobres, que com mai abans, avui estaria buit.
I quan la primera llàgrima cau de les seves pestanyes, tres cops retomben a la porta d'abaix. Només una persona picava a la porta d'aquesta manera.

A totes i tots bones festes!! I recordeu que per difícil que sembli si ho heu desitjat, el tió potser us ha deixat el vostre regal en un o altre lloc, simplement heu de saber trobar-lo.

No hi som tots (Betagarri - hamaika gara)
Diuen que arriba l'hivern, tot estarà bé
si arriba el nou any també
la pluja, i la fred.
Avui el foc encendrem
Molt feliços sereu si aixi ho voleu
desembre blanc i blanca neu.
El nen i la creu... que contents esteu.

Això que havia de ser només una cançó
que parlès de nadal i amor
de quan ens agrada la pau al món
els nostres desitjos d'una vida millor.
no m'apeteix que et parli d'això,
parlaré d'amics, distància i dolor.
Perquè aquesta nit, en aquesta taula
falta un germà, sobra un lloc.
No hi som tots.

metamorfosis

De quin color serà ara allò qué era vermell al principi, un dia va decidir tornar-se invisible i ara un dia és verd, l'altre groc, torna a ser vermell, i després desapareix per tornar a canviar de color?
De moment ja he comprès que pot anar canviant el color i que he d'estar especialment atent, doncs m'agrada molt més quan és vermell. Per això, quan torni a ser-ho, hauré de trobar la fòrmula per aturar aquesta inquietant metamorfosis de color. Sembla difícil, no? Doncs molt més difícil és explicar el que tens clar.

contes?

A vegades la vida és com un conte o serà que hi ha un conte per a cada vida...

Us deixo un dels moments més originals que he vist últimament al cine, és un fragment de la pel·lícula "las muñecas rusas":

el diari

Diariament escribia al meu diari tot el que em passava, pensava que aquella era una bona manera de recordar. Amb el temps les pàgines havien anat acumulant un munt d'experiències, records, somnis i fins i tot sentiments. Només jo conec els secrets que amaga el meu diari.
Però no va ser fins fa poques setmanes quan vaig descobrir la màgia del diari. Va ser per casualitat. El dia havia estat una autèntica merda, un d'aquells pocs dies en que valdria la pena no haver sortit del llit. Sense gaire ganes vaig explicar-ho al meu diari, però en tornar-ho a llegir vaig sentir-me tan malament i tan ple de ràbia que vaig estripar la pàgina, mai abans havia tingut aquest impuls. De sobte, va passar algo sorprenent: havia oblidat completament el perquè d'aquell dia tan desastrós. Des de llavors més d'un cop m'ha fet falta repetir aquesta experiència, per així aconseguir el contrari de l'objectiu inicial del diari.
I no només això, crec que la seva màgia va més enllà. Tinc la sensació (quasi certesa) que si escric saltant-me unes pàgines el que vull que em passi, allò mateix ocorrerà el dia que hauria de ser escrita aquella pàgina. Però no trobo la manera de comprovar-ho, és desesperant no saber que escriure-hi.
Potser el millor seria regalar aquest diari màgic a algú que el pugui aprofitar. A algú a qui no li importi conèixer els secrets que amaga el meu diari perquè aquestes pàgines no les penso arrencar.

l'amistat

Ara la nena ja s'ha fet gran i sense ser-ne concient encara recorda la lliçó que va aprendre aquell dia quan tornava cap a casa des de l'escola:
A mig camí va parar-se a la botiga de llaminadures d'on va sortir-ne amb una bosseta de caramels on hi tenia un de llimona, un de menta, un d'anís, un de maduixa, un de pinya... Es va posar aquesta bosseta a la butxaca i va reempendre el camí cap a casa. La bosseta feta d'un plàstic suau es va esquerdar sense que la nena pogués assabentar-se'n i així van anar caient els caramels al terra. No va entendre com el de maduixa, que era el que més li agradava, seguia aferrat a aquella bosseta esquerdada. En comptes de sentir-se trista va mirar la bossa i va somriure, doncs el seu caramel preferit continuava, inexplicablement, amb ella. El va agafar fort amb la seva mà, i va continuar el camí cap a casa sabent que aquell caramel ja no podia caure.
Ara aquesta nena que ja és una noia tampoc és conscient que ha ensenyat la mateixa lliçó a aquell noi que encara és un nen i al que també se li ha esquerdat la seva bosseta de plàstic; però, com el caramel de maduixa, ella s'ha aferrat a ell d'una manera tan inexplicable que el noi ha entès que res podrà separar-los.

Después

Quantes coses de fora ens canvien els ànims. Moltes d'elles, per desgràcia, són incontrolables, en canvi n'hi ha un bon munt que sí podem fer-ho i transformar un dia gris i trist, en un dia més soportable.
Una manera senzilla és amb la música. Cançons que a dies et fan pensar, o et fan sentir protagonista de les seves històries, o simplement et conviden a ballar... Són algunes d'elles qui, en aquests dies més tristos, coneixen el secret per animar-nos.
Avui, m'ha funcionat amb aquesta unió de Los delinqüentes i Bebe, deu ser pel bon rollo que desprenen plegats.


DESPUÉS (Los delinqüentes y Bebe - el verde rebelde vuelve)
Después del humo negro hay que ser valiente y despertar
Y vivir como vive la gente.
Hay que ser valiente amigo: yo tengo que volar.
No, ya no puedo quedarme aquí
si tu quieres quédate tu.
Esta vida no es para mí.

Yo quiero vivir con amor,
con mi gente abajito del sol,
con las olas y el amanecer.
Como un niño jugando otra vez
Sin parar de correr después.

Estoy embrujado y ladro como un perro.
Yo me siento un animal la oscuridad me puede y me lleva.
Si me aburro miento, yo solito me abro las heridas.
Sin idea yo retengo el destino de mi pobre vida.
Yo no quiero malos rencores solo busco todas las salidas.
Libertad que me espera más allá del sur
Te digo que no, yo no puedo quedarme aquí
Si tu quieres quédate tu.
Esta vida no es para mi, yo quiero vivir con amor...

Hace mucho tiempo que he acordao yo con el viento,
con las nubes del cielo azules.
Escucha a la gente porque ya se sabe: eres malo,
tienes el mundo aterrorizao
Con la guerra y con los misiles,
el potaje nunca la probao.

No se si a mi me ha pasao que me siento perdedor.
Yo te juro por mis cuernos que tengo que seguir
yo te digo que no...
Después de un largo tiempo escondío,
todo oscuro con hambre y muerto de frío,
sin nada que hacer tan solo esperar.
Busco libertad amigo mío tengo que volar

TENGO QUE VOLAR, TENGO QUE VOLAR!!!


Afegit: un segon tast de petits plaers en un mateix dia! He sortit a córrer (estava fart d'estudiar) i m'he trobat un camí ple de bassals i fang, i no he fet res per esquivar-los. Al contrari, anava passant pel mig com un nen petit, sense preocupacions. Alhora que mirava i escoltava com les onades anaven desfent-se i petaven a pocs metres de la platja.

camins

Tinc ganes de sortir a fora i que tot sigui fosc, tant com per no veure res del món exterior. I així podré caminar amb la incertesa de no saber on em portarà el següent pas, no saber si començo un nou camí o estic passant pel mateix camí que abans recorria amb la companyia de la seva llum, la del sol i la lluna. Serà així, sense veure-hi, quan aconseguiré no perdre'm, doncs tanta llum ho va tornar tot invisible. En canvi, ara tinc una confiança cega en arribar, arribar allà on el destí m'ha volgut portar, allà on la foscor em guiarà. I quan hagi arribat prometo tornar a obrir els ulls.

Irme

Un dels blogs que vaig visitant sovint, avui m'ha agradat encara més. I és que has de ser una filla de puta amb clase per saber dir les coses així:

Irme (http://unahijadeputaconclase.blogspot.com/)
He de ir preparándome para mi huida. He de organizarlo todo.
Primero haré la maleta, y en ella meteré sólo lo imprescindible, sólo lo que voy a necesitar una vez haya llegado a allí. Meteré mis sueños, aquellos de los que nunca te hablé; meteré mi pasiones, sólo las mías; meteré también el olvido, voy a necesitarlo tanto; me llevaré el desamor, a ti no va a hacerte falta. Sólo voy a dejarte los recuerdos, si me los llevó yo no sabré qué hacer con ellos, en cambio tú podrás olvidarlos, de nuevo.
Una vez esté hecha la maleta, recompondré mi alma, o lo que quede de ella y también me la llevaré. Si te encuentras algún trocito barriendo ya me lo mandarás.
Por cierto, también me llevaré el corazón. Me he acostumbrado a su ritmo de sístole y diástole y no sabría que hacer sin él.
Creo que ya está todo listo, no me falta nada, me lo llevo todo, incluso a ti.


Com ella, hi ha dies que desitjo fugir, però o bé em manca el valor per fer-ho o no trobo que posar-hi a la maleta.

Disc del mes VII

"Pero hoy no nos queda ilusión y los sueños se pudren. Hoy ya no veo figuras si miro a las nubes. Hoy, que nos contaminaron con algo asqueroso. Hoy, con rencor, con poder, con dinero y con odio"

Com un joc de paraules el 7è és pel disc de Platero y Tu que es diu 7. És el disc que més m'agrada de Platero, i ara que sembla que el Fito s'està fent tant megafamós no està malament recordar el que feia abans. Crec que és queda enmig del rock més dur dels primers cds de platero i el més melòdic que fa actualment Fito.
Aquest cop no penjo la cançó, sino el videoclip (m'estic tornant friki del youtube) de Alucinante, la cançó és una passada, per mi de lo milloret que ha fet el Fito. Ahh m'encanta com acaba el videoclip, una idea genial.

Alucinante

No sé si es cierto lo que he visto o es el efecto de una droga.
¡Qué bien! Hoy todo es tan distinto... parece que el mundo funciona.
La gente ya no siente miedo, las sombras tienen mil colores,
el viento barre los problemas y en las pistolas crecen flores.
Y es que es tan alucinante que hace días que no duermo.
Por si acaso al despertarme veo que todo ha sido un sueño.
Porque nacemos indefensos nos dan un nudo en el ombligo,
luego nos quitan nuestros sueños y nos confunden en el camino.
Maldigo a todos esos locos que quieren gobernar la vida
sin las palabras del poeta y sin las manos del artista.
Y es que es tan alucinante que hace días que no duermo.
Por si acaso al despertarme veo que todo ha sido un sueño.

Per cert, vaig veure que Fito i Fitipaldis tornaran a fer un concert a Barcelona, aviam si aquest cop no esgota les entrades...

Triar?

El color que més m'agrada és el blau com els cels d'estiu o com l'aigua d'alguna caleta de la costa, o potser el verd de la gespa. No! definitivament és el vermell, com aquelles postes de sol que vaig poder gaudir... o encara eren més extraordinàries quan agafaven aquell to ataronjat? Serà que el color més maco és el blanc radiant de la lluna, quan es fa tan i tan grossa que sembla voler abraçar al mar o potser el negre del cel que la separa del mar qui, notant la lluna tan propera, ha arribat a una tonalitat indescriptible. Tot i que el transparent del riu del poble, que et deixa contemplar tot allò que cobreix, no està gens malament. Com tampoc ho està el marró d'aquell gatet tan simpàtic, ni el rosa de les roses de Malgrat o el lila de les violetes que observen amb admiració aquella papallona de colors vius descansant damunt seu.
I el mateix que amb els colors passa amb les persones.

Una historia de princeses

Em van explicar que hi havia una princesa que vivia lluny del seu regne, tan lluny que tothom desconeixia que aquella noia preciosa era una princesa, la més maca de totes les princeses.
Aquella princesa havia marxat cap a una ciutat en busca del seu particular príncep, doncs estava farta de trobar prínceps perfectes (com els del contes que escoltava quan era petita). I ella no volia un príncep perfecte, només buscava algú que l'entengués i l'estimés de veritat.
Ara la seva vida havia canviat per complet, a la ciutat era una més entre totes les noies. Aquesta nova vida li va ensenyar a descobrir milers de sensacions. Tot i això, encara quedava una cosa sense variar, no havia trobat a ningú que s'enamorés d'ella de veritat. En aquella ciutat, els nois ja no sabien que ella era una princesa, però ara la seva bellesa era allò que eclipsava totes les altres virtuts. D'aquesta manera van anar passant uns quants nois per la seva vida i cap era capaç d'apreciar aquestes altres virtuts, fins i tot n'hi havia més d'un que ni havia intentat coneixer-la...
Diuen que finalment va trobar algú diferent i per primer cop a la vida es va enamorar de veritat. Ningú (excepte ella) sabia perquè amb aquell noi (i no amb els altres) havia trobat allò que buscava: ser feliç.

La llegenda també diu que aquella princesa no va voler tornar al seu regne, i va preferir passar la resta de la seva vida a la ciutat. I és en aquesta ciutat on vaig trobar una de les seves descendents. La vaig reconéixer perquè segueix conservant la bellesa i les ganes de trobar un amor de veritat que tenia la princesa, la princesa més maca que mai havia existit.

Esperant

Passen cinc minuts de dos quarts, tot just fa cinc minuts que s'espera, però ja se li està fent etern. Torna a mirar el rellotge i li sembla que no s'ha mogut, llavors alça la vista per assegurar-se que no s'ha quedat atrapat en el temps. Com pensava els cotxes segueixen passant per davant seu, la gent camina (alguns fins i tot parlen), al balcó aquella dona estén un llençol blanc... tot sembla anar normal, però la Laia no arriba i ara ja deu fer 7 minuts que espera.
La cançó que escolta ha anat perdent el ritme i ara ni li fa cas, ja no li diu res aquella melodia enganxosa ni aquella lletra enginyosa. Preocupat, no s'ha adonat que a cinc metres de la seva cara uns pardals han començat a volar , ni que a la cantonada d'enfront una noia preguntava desesperadament pel carrer Villarroel. Tampoc ha vist com poc després un Seat Toledo gris passava per sobre d'aquesta noia mentres creuava el carrer amb presses. No ha sentit el rebombori de la gent, ni la sirena de l'ambulància. Tampoc ha vist com l'ambulància se'n duia la Laia cap a l'hospital.

Sort

Et passes mitja vida buscant la sort, per aquí i per allà. I quan et sembla tenir-la just davant teu, gires el cap, mires a una altra banda i segueixes caminant cap a endavant.

Mar el poder del mar

Des de fires de Girona m'he reenganxat a aquesta cançó, la trobo tan i tan preciosa. Ara ja sabreu la cançó a que em referia en aquell mail... I en un acte d'egoïsme la poso per poder-la llegir jo mateix, però també per pensar en totes i tots els que sé que de tant en tant passeu uns minutets per aquí. Muaaa sou genials!

Mar el poder del mar (facto de la fe y las flores azules)
Dices que vengo que voy
Que siento que escucho que pertenezco
Que sirvo para mucho que me estremezco
Que mi mirada es limpia suave brisa
Que sientes el deseo de tenerme cerca
Que te distancias por miedo a perderme
Que el barrio es mas hermoso desde que apareci
Que soy la flor que alumbra el jardin
El viento que se lleva la señora luna
para que luzca el sol , mi amor
Hoy solo quiero decir…

Siento lo mismo por ti
El mismo sentimiento por ti

Que si que si que bien
Que me encanta escucharte
Adoro sentirte
Verte moverte y sorprenderte .. de pronto
Haciendote cosquillas en las rodillas
Que si que si que bien
Que me encanta escucharte
Adoro sentirte
El barrio es mas hermoso desde que apareciste
Que hoy luce el sol en mi corazon
Mi niña mi amor mi rayo de luz
El camino que lleva a tu casa es mi alegria
La primavera ha llegado a la ciudad
Y no sabes lo bien que me sienta mamá
Los dias tranquilos transcurren serenos
Tus pasos los mios peinando el sendero
¿Quien dijo que los muertos no iban a resucitar?
Hoy llego mas puro que el agua mineral
Tu cara tu casa tus ojos sonriendo mi cara
La brisa la mañana el sol por la ventana
La calma caricias tu respiracion
resuenan campanas desde el control
las nubes en el cielo y pasa un avion
dibuja una linea blanca algodón
tu almohada tus ojos tu mirada
estoy en tu casa adoro tu casa
cambio de color
pasa un avion traza una linea ahora de plata
de plata la medalla del subcampeon
Hoy gano tu ganas ganamos los dos
Hoy gano tu ganas ganamos los dos
Hoy gano tu ganas ganamos los dos
Esto no se para
Esto no se para
Esto no se para
Esto no se para
Esto no se para

Tot i que jo segueixo pensant que diu esto nos separa... i que algun dia dirà esto no se para. :-)

Mirades

A vegades m'agradaria que la gent entengués les mirades, seria més fàcil dir el que no saps dir amb les paraules. Perquè una mirada vol dir amor, una altra por, una altra admiració, una altra desig, alegria, ràbia, impotència, tristesa o felicitat.
Més tard ella em mira i jo no sé quina mirada usar per expressar-li alhora amor i por, admiració i desig, alegria i ràbia, impotència, tristesa i felicitat.

Sorpreses

De tant en quant és genial fer les coses sense pensar, fer-ho només perque et ve de gust. Com ahir a la nit, surto de casa per fer un tomb i mirar una mica el Barça i acabem a les barrakes de Girona. Quan aquest tipus de propostes arriben per part d'algú que no t'hi té acostumat encara són millors.
I realment va valer la pena, la gent de Girona té algo especial. Suposo que viure al costat d'una ciutat tan màgica influeix en la seva manera de ser. A més toquen els Facto de la Fe i no s'estan de repetir les cançons més guays, la gent volia més concert i ells ja havien acabat el repertori; "ja no tenim més cançons, així que haurem de repetir-ne alguna...", doncs a mi ja m'està bé! Finalment tombs per barraques, ens ho passem genial cantant i ballant.
Feia molta fred, però com la cançó de facto aquesta sensació es va esbaïnt al llarg de la nit.

Enero en la playa (Facto de la Fe)
“Y tu piel es blanca, como esta mañana de Enero. Demasiado hermosa como para ir a trabajar. Y sin pestañear, hablamos con el jefe un cuento chino. Y como niños nos volvemos a acostar. Se supone que debía ser fácil ¿Tienes frío? Pero a veces, lo hago un poco difícil. Perdón. Suerte que tú ríes y no te enfadas. Porque eres más lista y menos egoísta que yo ¿Todavía tienes frío? Bueno. Cierra los ojos un minuto que te llevo a un lugar:

Imagina una calita. Yo te sirvo una clara. Es verano y luce el sol. Es la costa catalana. Y estamos tranquilos, como anestesiados. Después del gazpacho nos quedamos dormidos. Mirando el Tour de Francia en la típica etapa donde Lance gana imponiéndose al sprint con un segundo de ventaja en el último suspiro, colgándose a sus hombros el maillot amarillo. De nuevo el chiringuito. Un bañito. Helado de pistacho y partida al futbolín. Lanzamos unos frisbis. Jugamos unas cartas. Y acabamos cenando sardinas y ensalada. Bebemos, dorados. Hablamos, callados. La luna. La sal. Tus labios, mojados. Me entra la sed y pido una copa. Y España se queda en cuartos, en la Eurocopa.

Pero nos da igual. Hoy ganaremos el Mundial. Subimos a casa. Hacemos el amor y sudamos tanto que nos deshidratamos. El tiempo se para. El aire no corre. Mosquitos volando y grillos cantando. Y tú a mi lado, muriendo de sueño. Cansada. Contenta. Me pides un cuento y yo te lo cuento. Mas bien lo invento. Te explico que un niño cruzó el Universo, montado en un burro con alas de plata. Buscando una estrella llamada Renata, que bailaba salsa con un asteroide llamado Julián Rodríguez de Malta. Malvado. Engreído. Traidor forajido. Conocido bandido en la Vía Láctea por vender estrellas independientes a multinacionales semiespaciales.
Y te duermes.

Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.
Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.

Al principio, como siempre, dormimos abrazados. Y cuando ya suspiras, me retiro a mi espacio. Me gusta dormir solo. A tu lado de la cama. Esta cama. Hoy repleta de mantas. En esta mañana fría. Fría. Fría. Congelada. Congelada.”

Esperant

Sona la maleïda alarma del mòvil. Aquest soroll no em deixa continuar amb el somni que m'allunyava de la dura i clara realitat. Obro el llum i em quedo deu minuts estirat al llit, sense fer res més que rallar-me fins que la gana m'obliga a alçar-me. Vaig a la cuina. Descobreixo que la llet s'ha acabat i el suc de pinya està calent. Opto per pendre un trist got d'aigua de l'aixeta i unes maries que fins aquell moment s'amagaven a un racó de l'armari. Miro el rellotge. Ja son dos quarts: torno a fer tard. Amb les presses he sortit sense el paraigua i quan arribo a l'estació ja sóc ben xop. L'andana es va omplint de gent que espera el metro, cada cop més impacientment. Per la megafonia sento com diuen que el metro està avariat, com sempre que plou (això últim no ho diuen, només ho penso). Finalment arriba el metro. La gent passa per damunt dels altres per posar-se dins d'aquell vagó, com si la seva vida depengués d'entrar a aquell metro. Decideixo esperar el següent. No és una llauna de sardines com l'anterior, però va suficientment ple com per no deixar-me treure el llibre que aquests dies estic llegint. Sé que poder llegir-lo em distreuria per uns moments de problemes i preocupacions, però la manca d'espai m'ho impedeix. Arribo amb mitja hora de retràs a clase, tot i així vull entrar-hi. La professora em dirigeix una mirada amenaçant. Ho considera una manca de respecte. No sap com em va el dia, si ho sapigués no em miraria així. Em reprimeixo de dir-li res. M'assec. Trec un boli i un full. Amb el cap a una altra banda vaig agafant apunts sense entendre res del que explica aquesta dona. El mateix faig a les següents hores. Acaben les clases i marxo sol. Al carrer segueix plovent. Hi havia qui volia parlar amb mi però l'esquivo, avui no estaria bé ni tan sols amb aquells amb qui sempre estic a gust. Aquest cop el metro no s'espatlla i arribo a casa abans del que pensava, això sí torno a estar xop. Difícilment demà no estaré refredat. El primer que faig es canviar-me i posar-me un xandall sec. Després m'assec al sofà a veure la tele. Només em calen uns minuts per reafirmar-me en que cada dia ens estant enxufant més merda per la televisió, ja no es salven ni els informatius. Apago el televisor. Encenc la ràdio. Sona aquell programa que habitualment escolto, però precissament avui tenen com a convidat a aquell hipòcrita a qui no soporto. Increïblement els periodistes li estant seguint el seu joc de mentides. Desitjo que se'ls hi espatllin els micros, però avui no és el meu dia de sort i continuen soltant ximpleries. Tantes i tantes que al final ja se me'n foten. El cansament comença a castigar el meu cos i els ulls van lentament tancant-se. Em quedo adormit al sofà esperant que demà sigui un dia millor. Esperant.

Disc del mes VI

"A tu que somies amb una estrella i un veler que et portin a les illes del cel més verdader. I quan la teva ment emprèn el vol t'adones que t'has quedat sol. A tu que escoltes el meu disc potser somrient, et juro que la mateixa ràbia estic vivint. Estem a la mateixa barca tu i jo."

La Kermés és un projecte que ha nascut aquest any a Madrid i que va més enllà de la música. Surten de la norma i decideixen regalar-nos (literalment) la seva música, doncs creuen que la cultura no hauria de tenir preu. Per això han tret un cd copyleft, és a dir, lliure de drets, per poder copiar-lo i distribuir-lo a la xarxa (de fet te'l pots baixar de l'Emule sense "delictir" o directament de la seva web).
I a més resulta que el CD està molt i molt bé, amb una barreja d'estils musicals (reggae, rumbeta, hip-hop...) i unes lletres força intel·ligents, sutils i directes, tristes i alegres, combatives i amoroses...

La lletra de la cançó que pujo m'agrada molt, potser perquè algun cop també he pensat que valdria la pena no acabar mai certs moments. La música aquí és un reggae força tranquilet...

Powered by Castpost

Despedirse al llegar (La Kermés)
Me preguntaste por qué
los árboles se abrigan en verano.
Y caí desarmado
a los pies de tu caminar preguntando.

Era domingo como todos los días
y abril en pleno mes de mayo.
Cómo imaginar entonces
que todo lo bueno se acaba
que cabe un invierno en abril
Y hay un paso
de la lluvia a la escarcha.

Y ahora sé que es mejor despedirse al llegar,
Así no duele cuando uno se va.

Prefiero que me olvides
a que me confundas con otro.
Te decía cuando jugando
me cambiabas el nombre.
Vivir era como viajar
en un tren de madera,
y nos emborrachábamos
con un vaso de agua.
Cómo imaginar entonces
que todo lo bueno se acaba.

Com tú vulguis

Feia molt de temps que ho portava a dins i ****** s'havia atrevit a dir-li. Creia que era el millor que podia haver fet, però ara dubtava si estava equivocat o no. Sempre havia pensat que no era dolent poder ****** els sentiments, doncs això permet ******. Però aquell cop es pensava que havia estat diferent.
Aquests dubtes no li eren estranys, doncs ja estava ****** ****** conviure amb ells i n'estava ****** .
Tot això l'havia convençut d'intentar acabar amb tants i tants dubtes. Sabrà escollir la millor paraula a partir d'ara?

Polítics

S'acosten eleccions. El sistema atual ens demana que un cop cada 4 anys decidim qui seran els que dictaran les regles del joc. El pitjor de tot és que desde fora, és a dir, del món real, del dia a dia, cada cop ens sentim menys representats amb els polítics en general, que no en la política. Potser el problema és que l'únic resultat visible és el canvi d'algunes cares i petits canvis socials segons les diferents tendències dels que manen. I són aquest petit nombre de canvis els que ens decanten cap a un o altre partit.
Però, no prefeririem un sistema on el poder de la gent fos més gran? I es què on teòricament és la gent qui té el poder (democracia) acaben manant números, economia, ànsies de poder, interessos... Una autèntica pena!

De moment, i fins que no surti algun lumbreres amb idees interessants i aplicables ens hem de conformar amb anar visitant de tant en tant les urnes i sentir-nos amb poder un dia cada 1460 dies. Nosaltres decidirem si votarem al partit tal o qual, o si introduirem un paperet en blanc. Per un dia.

Diuen que a vegades si parlant no t'escolten, t'has de fer sentir cridant. I amb cançons com aquesta és com criden els Hechos contra el decoro perquè no sempre cridar és sinónim d'alçar la veu:

¿qué es la realidad, qué es la ficción?
no distingues tu vida de la televisión.
Es un laberinto, una entrada sin salida
un principio sin final que te habita y te domina.

Y aunque cambien las caras se conserva el escenario:
el que vive del engaño y el que paga su vida a plazos
quien engulle el pastel y quien ni lo cata aunque lo ha amasado.
Un mercado de promesas, un político redentor
discursos estudiados, consignas calculadas:
hábil maniobra de distracción, perfecta tecnología de la separación
que lleva a pensar más allá de la indignación
que lo político es cosa de los políticos, que con tu vida eso no tiene relación.
Y es que no puede ir mejor, hipnotizado el ganado entre telebasura y supermercado

Mientras comparten mantel y acuerdan estragos
entre disputas para la galería y abrazos en privado
sacando sus cuentas cada cuatro años
hipotecando el presente a un futuro lejano.

boom boom diguirididú y ahora te quitas tú
boom boom diguirididó porque ahora me pongo yo
guan tú de tú guan, guan guan tú que tú sabes de qué te hablo,
no me vas a mirar mal tú eres yo, yo soy tú
y me pongo a disparar el mensaje más directo que podáis imaginar

llueve sobre mojado y estamos curados de espanto
si crees que somos tontos es que no lo has intentado
inténtalo! entra en mi vida:
húrgame en las heridas del trabajo negro, del paro o del jamaro
inténtalo y verás como de ésta sí que sales mal parado
vamos entra en el barrio, mánchate de calle
mendíganos el voto o véndenos las ventajas del mercado
¿mercado?, mambo es lo que vas a llevar pedazo de sapo
con tus cálculos, tu moneda única tu código penal y tu lengua de trapo.
nadie predice el futuro: ni bola de cristal, ni tarot ni la madre que te trajo
pero aquí se cuece algo, respira el aire de mi gente, de mi barrio
y verás como tanta policía y tantos palos
van a acabar por explotaros en las manos
¿qué te crees que estamos ivernando? la paciencia tiene un límite
y esto no se ha terminado os vamos a dar europa de dos velocidades
vividores chupasangres que nos estáis matando
ay! bichos malos pero aquí está mi gente vivita y coleando

"Esto no se ha terminado" (La danza de los nadie)

Somnis

Ja feia molts anys des de que es va convèncer que els seus somnis mai es farien realitat.

Quan era una nena, somiava que volava. Tot i no estar desperta, sentia l'aire fresc xocant amb força a la seva careta rodona. Era una sensació tan diferent, tan real, que quan es llevava i veia els seus cabells despentinats reflexats al mirall, creia haver-se passat la nit volant enmig dels núvols. Aquest era el somni que més se li repetia i també el que més li agradava, fins que un trist dia un adult va pensar que la nena ja era prou gran com per explicar-li que allò que tan bé la feia sentir no era res més que un somni. Li va aconsellar no barrejar somnis amb realitat. Potser per això, aquella nit havia estat l'última en que sommià volar i el primer dia en creure que mai més es complirien els seus somnis.

La nena va anar creixent, de fet ja no era una nena sinó una preciosa noia. Amb el temps s'havia fet alta, el cos li havia anat prenent una forma esvelta, també el temps l'havia convertit en una noia responsable i molt treballadora. Quedava encara quelcom sense canviar: a les nits, quan els ulls se li tancaven, s'obria la porta d' aquell estrany món dels somnis. Però, fins i tot això era diferent, doncs ara ja cap somni se li repetia, ni tampoc en tenia cap de favorit. Tots li agradaven igual i sabia que no es complien ni es complirien mai, devia ser per això que els somnis havien perdut aquella sensació de realitat que sí tenien anys enrera.
Si somiava que anava a aquella illa sabia que mai aniria aquella illa. Quan sommiava que aquella llarga guerra per fi havia acabat, llegia al diari que les bombes seguien esclatant. Si somiava que el seu equip guanyava aquell partit, no li calia ni jugar, doncs ja sabia que perdrien.

La llista de somnis no complerts creixia irremediablement i ja la començava a trobar interminable, desesperant. Però, un bon dia i sense saber perquè, va a tornar a sentir aquella sensació de realitat ja olvidada. Aquella nit havia sommiat que aquell noi (en qui per sort mai hi havia sommiat abans) i ella començaven per fi a estimar-se. Com quan era nena, tornava a recordar tots els detalls del somni: recordava que feia un dia radiant, que anava vestida amb aquells texans trencats que tant li agradaven i amb la samarreta negra. També recordava com se'l va trobar esperant el 41, aquell autobús que rarament ella agafava.
Va decidir que ja era hora d'intentar girar la seva sort. Es va posar aquells texans trencats que tant li agradaven i la samarreta negra i va sortir de casa camí de la parada del 41, aquell autobús que rarament agafava. Era dilluns i feia un dia radiant.

La gaviota agasajada

El secreto no sólo está en dar, sino en saber qué hay que proporcionar. De otra manera podemos dañar a la "gaviota".
Era un dia claro y despejado. Una hermosa gaviota sobrevoló la capital de Lu y, finalmente, se decidió a bajar y posarse en uno de los distritos de la ciudad. Fue notificado de ello el gobernador de Lu, y no sólo acudió a dar la bienvenida a la gaviota, sino que determinó preparar un festejo para ella.
Se dispuso un templo para la situación. Los mejores músicos comenzaron a tocar, pero aquella música atolondraba a la apacible gaviota. Se quemaron sándalos e inciensos, pero aquellos aromas mareaban al ave. Se hicieron largos sacrificios, que confundían a la visitante. Pero, además, se le hizo tomar viandas y licores, aun a su pesar, en el afán de agasajarla lo mejor posible. Todo ello a lo largo de varios dias, hasta que el animalito murió de tristeza y desolación. El gobernador había agasajado tal como él hubiera anhelado ser agasajado, en vez de ponerse en el lugar de la gaviota.

101 cuentos clásicos de la China - recopilación de Chang Shiru y Ramiro Calle.

contradiccions habituals

• Parlar per no ser escoltat.

• Amagar-te perquè et vegi qui no et veia quan estaves al seu davant.

• Pensar i tornar a pensar per no arribar a cap conclusió.

• Buscar per no trobar, i creure que has trobat per no seguir buscant.

• Voler sense saber que és allò que vols.

• Tenir tant que no valores res i tenir tan poc que ho valores tot.

• Somiar despert i viure dormint.

• Desitjar acabar per poder tornar a començar.

Petits homenets de muntanya

Diuen que la frontera entre genis i bojos sovint és molt estreta. El primer que vaig pensar quan vaig rebre la trucada d'en Victor proposant-me una manera diferent de passar aquest pont va ser "està boig", a qui se li ocorre atravessar el Montseny així a pel, és a dir, sense mapa, fiant-se de l'orientació, plantant la tenda allà on ens vingués de gust... Començo a sospitar que no és ni boig, ni geni, simplement sap viure en aquesta estreta frontera.
Realment el Montseny presenta sempre unes vistes impressionants, però la diferència d'aquesta vegada ha estat el viure-ho segon a segon. El no saber amb la certesa d'un bon mapa (simplement teniem una foto d'un mapa que ens vam trobar a Gualba) que el camí escollit és el correcte; el caminar sense saber on et pararàs a dormir; el veure el destí proper i sentir la frustració d'estar equivocat; l'alegria d'haver sabut escollir, sinó el millor, si un bon camí que t'ha portat més o menys allà on t'esperaves... I aprendre una mica més a valorar les petites coses, a tenir més confiança en nosaltres mateixos, a saber sumar petites victòries.
Aquests dies he tingut la sensació que un camí es fa etern quan no estàs convençut de saber on et portarà, en canvi, un camí del que tens la certesa que arriba allà on vols se't passa ràpid. És aquest contrast una altra metàfora de la vida?

Tot això passava durant el dia, a la nit tot és diferent. Doncs, amb la tenda plantada en bell mig del bosc qualsevol soroll se'ns multiplica a dins nostre, però ens acabem autoconvencent que tot és causa del vent i de les fulles. Després de la xarrera i alguna que altra filosofada, normal que li entri la són. La meva son és més lenta i arribarà més tard, però aprofito aquest temps per pensar en mil coses: algunes importants per mi, unes altres, xorrades varies.
La segona nit estem molt més cansats, ja que la caminata ha estat força bèstia, però no vull desaprofitar de fer una cosa important per mi, contemplar les estrelles... això requereix despertar-se quan és ben fosc i passar una mica de fred, tot i així val la pena! M'encanten els cels per la nit, llàstima que sigui una visita tan breu doncs la rasca és considerable.

Per acabar, tenia ell raó quan m'intentava convéncer dijous de que tot aniria bé, tot i que segueixo sense entendre quina força fa que sempre ens acabi sortint bé aquestes idees que neixen de la improvització. Tant de bo aquesta només sigui una altra més.

P.D: he flipat (i he sentit enveja) de la seva capacitat orientativa. Em trec el barret davant la seva lobuznez esteparia.

Casualitats?

"Hay miles de casualidades en el aire, siempre hay casualidades que vienen por aquí y por allá. Lo que pasa es que la gente no se entera, o no las ve o no sabe vivir con ellas.
Lo bonito de la vida es leer la casualidad. Saber cuando viene, saber cuando está, no tener miedo de cambiar el rumbo por una señal, por un pájaro que pasa, por un coche de color azul que te de una señal."

"Cada dia hay que levantarse con razones. Si te levanatas sin razón hay que encontrarla rápida porque si no te come el desengaño."

(Manu Chao - babylonia en guagua)

Infinita tristesa

"Què és la malegria? Una tristesa inexplicable, no hi és ni al diccionari. És una tristesa que es combat amb el riure, és una llàgrima d'or"

Alguna persona anònima m'ha enviat la següent història i m'ha deixat compartir-la amb tothom qui ho vulgui llegir. És una història trista, escrita per algú que no coneix la tristesa.

Era un trist matí, d’un hivern trist. Entristidament s’havia aixecat del llit, havia anat al lavabo. S’estava afligidament contemplant al mirall. Observava amb resignació aquella llànguida mirada, aquella melancòlica expressió amb la que cada matí es topava. Estava decidida. Havia de canviar la seva vida. Tenia 24 anys, i durant tot aquest llarg temps havia estat sempre igual.
Va néixer a principis de febrer, en ple hivern, en el sí d’una família desolada. Desolada no pel seu naixement, sinó per les circumstàncies en que es trobaven. Era una situació tant penosa que més val no parlar-ne. I de fet no en parlaven mai. En mig d’aquella melangia es va anar criant.
De petita pensava que en emancipar-se les coses canviarien. Ara tenia 24 anys, onze mesos i cinc dies, faltava poc pel seu aniversari. Vivia sola en un petit estudi en una zona marginal d’una gran ciutat. Tot i ser independent se sentia abatuda, luctuosa, realment no existia la paraula concreta per descriure la seva pena. Tristesa era la que més s’hi acostava.
Ara s’estava rentant les dents, i mentre tant pensava; com ho puc fer per canviar la meva vida? No era el primer cop que ho pensava. Fins i tot ho havia intentat diverses vegades. En una ocasió es va comprar un gatet molt bonic i pelut. Era de color blanc i tenia una taca negre a l’ull esquerre. Era un gatet tant alegre i joliu! Però el pobre gatet al cap de pocs mesos es va morir. Un matí se’l va trobar damunt la cadira (com era habitual) però en tocar-lo el va notar fred. S’havia mort de pena, i ella encara es va enfonsar més en el seu dol.
Navegant entre els seu pensaments, no s’havia adonat de que estava apunt de fer tard a la feina. Així que va creure que el més oportú fora posposar els seus propòsits de canviar la seva amarga vida. Es va vestir ràpidament i va córrer cap a la feina.

Al final i quasi sense adonar-se’n, els anys van anar infaustament passant. Tenia els cabells blancs i encara estava desoladament sola. Però finalment va succeir un canvi en la seva vida.
Va ser un trist matí, d’un hivern trist. No es va entristidament aixecar del llit, ni va anar al lavabo. Tampoc es va contemplar afligidament al mirall. No va veure aquella llànguida mirada, aquella melancòlica expressió amb la que cada matí es topava. Un trist matí, d’un hivern trist, simplement no es va llevar, i no ho tornaria a fer mai més. Sòpitament restava sense vida estirada al llit, amb un somriure als llavis. Quan van trobar el cos els veïns comentaren: devia tenir una vida tan joiosa i plaent que va morir amb un somriure al rostre.

Recordant

No us passa que quan escolteu cançons que feia molt temps que no sentieu us venen imatges de temps passats?
L'altre dia fent una llista de cançons que m'havia demanat la Sandra vaig tenir una sobredosis de records... després el problema va ser poder dormir. És curiós com els canvis en la teva vida es veuen, en part, reflectits en determinades cançons. És curiós també com les cançons que vas escoltar amb 15 o 16 anys són les que més et marquen i com aquestes les pots seguir cantant encara que faci segles que no les escoltes. I en canvi, les cançons que ara dius t'agraden tant les olvides en uns pocs mesos.
Cançons que fa uns anys et passaven desapercebudes, no les entenies i ara, uns anys després, t'agraden justament perquè saps de que parlen.

I com no podia ser d'una altra manera avui, penjo una cançó d'un d'aquests grups (Agua Bendita) que m'ha fet venir records, com quan ananavem amb la penya del cole a comprar la seva maketa al carrer Tallers (encara no existia l'Emule...)
Més tard van aconseguir treure un parell de CDs, però van tenir menys èxit que les maketes, suposo perquè van voler fugir de la moda (ska-p, discipulos de otilia, etc...) i fer algo diferent. Per això prefereixo penjar una cançó del cd i no de les maketes que és el que havia pensat al principi...

Powered by Castpost
En canvi la lletra que posaré sí serà de la maqueta, perquè seguim vivint en un món marcat pels estereotips i hem de fer un esforç continu si volem sortir-nos de la norma, anar contracorrent i no prejutjar a la gent per les seves aparences i alhora tú ser tú mateix, i no voler-se assemblar a tal o tal altra...

TEN CUIDAO (Agua Bendita)
Ten cuidao con el punky de la eskina
que tiene el pelo lleno de resina.
Ten cuidao con el heavy de al lao
que tiene el pelo muy bien peinao

Ten cuidao con el skin de arriba
que apalea a todo al que se le arrima
Ten cuidao con el hippi denfrente
que es el más guarro de toda la gente

TEN CUIDAO!! TEN CUIDAO!!

Ten cuidao con el moderno del centro
que baila muy bien música techno
TEN CUIDAO CON LAS ETIQUETAS
VIVE COMO PIENSAS Y ELIGE TU META

La fórmula de la felicitat

Em van cridar l'atenció aquell parell parlant, semblava una conversa entretinguda i jo no ho estava gaire aquells dies. A més la intuició em deia que seria un bon moment per aprendre, així que vaig decidir acostar-me i em vaig limitar a escoltar-los.

-Sí sí, hi ha una de la classe, que sempre treu matrícules!!!! La veritat és que em sembla que no fa gaire res més que estudiar....
-Perqué no és una persona!! és una extraterrestre disfressada de noia.
-Em sembla que algun dia intentaré treure-li la pell falsa. A veure que passa....
-Però no provis de possarte-la perquè et convertiries en una d'ells i només faries que estudiar.
-Bueno, potser ella ja és feliç estudiant i prou.
-No crec. Pot pensar que ho es, però dubto que ho sigui.
-Si pensa que ho és ja ho és, no?
-No, no!!!
-Com saps si nomes t'ho penses o si realment ho ets? Si jo ara em penso que sóc feliç, que més em dona si "realment" no ho sóc?
-No sé...
-T'has quedat fotut eh???!!
-És que el concepte de felicitat es tan relatiu, no? Pots pensar que ets feliç, és veritat. Però és dur saber que possiblement ho series més si tinguesis l'opció de fer coses noves o almenys provar aquestes coses per saber si et faran ser més feliç o no
-Sí, potser si, però no et pots passar la vida provant, t'has de decantar cap algun costat, si no podries perdre el que abans de provar et feia feliç.
-Tens raó, però hauriem de saber trobar l'equilibri entre aquelles coses que ens fan ser feliç (o creure que som feliços) i les coses que qui sap si ens ho faran ser.
-Bé, doncs sembla que hem trobat la fórmula de la felicitat, no?? l'equilibri aquest... a que esperem?
-Com sempre la teoria és molt més fàcil que la pràctica...
-Sí, és ben veritat!
-A més l'equilibri perfecte no existeix... (algo m'ha de quedar de tanta termodinàmica). O sigui que ens haurem de conformar amb una aproximació a la felicitat!
-Sí, i si canviem el nom i diem que a a partir d'ara aproximació a la felicitat es diu felicitat?? Podrem ser totalment feliços!
-Potser si. Provem-ho!!
-Això mateix, a posar-ho en pràctica. Jo començo demà!!
-Molt bé. Tant de bo es compleixi la teoria doncs!
-Tant de bo...
-Pero has de ser aplicada i seguir la regla tal com l'hem formulada ehh!
-Ehm... com anava? Ja no me'n recordo...
-Comencem bé!!

Viatges impossibles

Hem de fer un viatge i estem indecissos, necessitem idees... jo havia pensat en els següents:

• Viatge a un altre món, per exemple al teu món.
• Viatjar per la quarta dimensió, més coneguda com a temps, i moure's amunt i avall per arribar realment a confondre l'espai i el temps... quina paranoia!
• Agafar un veler i arribar a l'illa del tresor, però sense anar a buscar-hi cap tresor perquè el tresor ja el portarem amb nosaltres. Limitar-nos a gaudir i a ser buscats nosaltres pels buscadors i buscadores de tresors.
  
• Buscar (i trobar) un planeta molt petit, quasi tant com el del petit princep, on poguessim contemplar tantes postes de sol en 24 hores com tonalitats diferents pot agafar el sol.
• Agafar un núvol allà a on neixi i no separar-se d'ell fins que deixi de ser núvol per convertir-se en aigua. Si tenim més temps seguir també aquesta aigua pels mars o pels rius per on ella haurà decidit portar-nos.
• Anar aquella muntanya que diuen mai ningú ha trepitjat, apropar-s'hi ben a prop, però sense arribar a tocar-la, doncs no serem nosaltres els encarregats d'acabar amb la màgia de la muntanya.
• Mirar el mapa enviat per una o un nàufrag dins una botella, i en comptes d'anar a rescatar-lo, anar a fer-li companyia.
  

Segur que teniu moltíssimes més idees. Vinga ens heu d'ajudar!!

Archivo de palabras tristes

Estàvem sopant a Arzúa, un dels pobles per on passa el camino, quan un videoclip que sortia per la tele del menjador em va captar l'atenció. Era un video genial, però no podia escoltar la música ni el que deia la seva lletra. I em vaig quedar amb les ganes.
Però ahir al concert de Pastora es van aclarir aquests dubtes: com sospitava era un video de Pastora. Per cert, el concert va ser genial, la cantant està ben boja i contagia l'alegria al públic.
Us deixo penjat el video perquè penso que coincidireu amb mi en que és una obra d'art.
La lletra ja és una qüestió més personal, els i les que us hi trobeu reflexats us agradarà i els qui no, la trobareu un pel cursi...
I fins aquí la coincidència que tocava avui, i no parlo només d'haver descobert quin era el video.

ARCHIVO DE PALABRAS TRISTES (Pastora- La vida moderna)

Ya me había pasado
No lo había soñado
Esto me había “pasao”
Y por tonta me vuelve a pasar.

Qué lento es el coco
cuando tiene que aprender
siempre se queda corto.

Llevo un tiempo pensando
Que tú, que yo, que los dos
íbamos tirando
Se acabó el pensar …
Las cosas que no tiran
Se las lleva el viento.

Y se llevó el sabor de las ganas de querernos
Y se llevó un amor que un día creí que era eterno

Y soñar que vuelve a estar a mi “lao”
Que to’ lo había soñado despierta
Y tal vez, sepamos aprovechar
Las horas que quedaron sueltas.

Pastora

Pastora diumenge a les 22h a plaça Catalunya. Algú s'anima a veure'ls??
Per les i els que no estigueu convençuts aquí deixo la lletra d'aquesta cançó, és preciosa.

PLANETES MARINS (Pastora- la vida moderna)

Aigüa avall baixava una rosa
Cel amunt volava un ocell
I la flor besava una onada
Que d’una abraçada la deixà sense arrels.

Entre núvols l’ocell la mirava
Quèien els pètals, nua la flor
Tot piulant volia salvar-la
Però les espines punxàven el vòl

ELS AMORS QUE NO OBLIDARÉ
SÓN AQUELLS QUE NO VAIG TENIR
SI POGUÉS, NOMÉS, SOMMIAR
QUE UNA ONA EM POGUÉS ESTIMAR.

Era el mar més gran que recordo
Un planeta de peixos i sal
I la flor per més que estudiava
la seva bellesa, no aprenia a nedar.

ELS AMORS QUE NO OBLIDARÉ
SÓN AQUELLS QUE NO VAIG TENIR
SI POGUÉS, NOMÉS, SOMMIAR
QUE UNA ONA EM POGUÉS SEGRESTAR.

De nit

No hem mirat el rellotge i s'ha fet tard. De nit sembla com si la meva ciutat canviés, els carrers es fan més estrets i llargs, i es buiden de gent i cotxes. Aquesta soletat accentua encara més la sensació de foscor; ni les faroles ni la lluna hi poden fer res, és fosc i t'hi has d'acostumar.
Mentres enfilo el camí cap a casa escolto unes passes que em segueixen de lluny, accelero el ritme sense girar la vista ja que no vull fer notar a qui m'està seguint que he percebut la seva presència. És inútil, intueixo el seu acostament i aprofito el gir per córrer uns pocs segons. Topo amb aquella noia de mirada profunda; la miro jo també, però no puc parar-me a demanar-li disculpes. Espero que hagi comprès la meva mirada de por i entengui que haurem d'esperar a que el destí ens torni a creuar. Aquests segons perduts em fan tornar a escoltar els maleïts passos ben a prop. Els nervis, la por i el cansament m'estant accelerant cada cop més el pols i la respiració. Començo a sentir-me esgotat i la suor freda ja mulla la samarreta de dalt a baix, però no deixo d'escoltar aquestes passes.
Ja no puc més, m'aturo i mig plorant em vaig girant a poc a poc mentres miro al terra temerós. Alço la vista i em trobo només amb el carrer estret i fosc, no hi ha ningú. Merda, he estat fugint d'algú que no existeix! He tornat a perdre una altra oportunitat de coneixer-la per culpa d'una por inventada per mi. Ara ja no estic tan segur de que el destí ens torni a creuar.

Disc del mes V

Ja era hora!! Ja tenim un nou CD d'aquest crack de la música que és el Fito. A mi m'agraden més els ritmes i les melodies dels dos primers, però aquest sona molt bé, diria que és el que sona més bé de tots.
Com sempre les lletres genials, en moltes d'elles un se sent força identificat, com si estiguessin cantant sobre tú, serà que ens espia? o potser que segueix sent una persona "normal" al qui encara no li han pujat els fums??
Curiositat: versió de Deltoya (mítica cançó dels Extremoduro) i de Abrazado a la tristeza (extrechinato y tu)

La cançó que he triat m'agrada molt, és senzilla però molt enganxosa, l'escoltes 2 cops i ja se't queda (y no se va...). Ahhhh y no té res a veure amb la noia que s'ha passat l'estiu explicant-nos que lo sentia, pero que se iba :)


VIENE Y VA.
Que pena estar siempre pegado al suelo
el cielo queda demasiado lejos
tendre que soñar que puedo volar.

No es nada facil cuando estas perdido
buscar la musica entre tanto ruido,
no puedo escuchar, no puedo escuchar.

Un dia la suerte entro por mi ventana
vino una noche se fué una mañana
quizás solamente me vino a enseñar
QUE VIENE Y VA!!

como las olas, como el mar se mueve
VIENE Y VA!!
como la luna , como el rayo verde
VIENE Y VA!!
como una idea como el estribillo
VIENE Y VA!!
como un recuerdo, como un espejismo
VIENE Y VA!!
igual que los problemas por la noche
VIENE Y VA!!
como un famoso que nadie conoce
VIENE Y VA!!
que todos pueden tener y nadie puede guardar
que viene y va!

De tanto hacerlo sin parar
me acostumbre a respirar y a derrochar el aire fresco
Ypienso si te vas las veces que te tengo
y cada vez que estas, que te echaré de menos.
Vuelvo a respirar, vuelvo a respirar
un dia la suerte entro por mi ventana...

Viene y va (Por la boca vive el pez) - Fito&fitipaldis

un dels dies que m'agraden...

A mi els dies que més m'agraden són aquells en que acabes fent coses que no tenies previstes quan surts de casa. Per sort, últimament aquests dies es repeteixen amb més freqüència.
Ahir va ser un d'ells, el que havia de ser un passeig per veure al Fito y fitipaldis signant el nou CD, s'acaba convertint en una gran estona amb moolt bona companyia veient un rastafari tocant al metro de plaça Catalunya. Vam flipar amb aquest payo, increible com versionava a Bob Marley i el bon rotllo que transmitia. Mostra d'això és que al principi només hi erem nosaltres 2 i al cap d'una estona ja hi havia un bon munt de gent cantant i ballant amb ell. Ens agrada tant que li comprem el CD, una petita ajuda perquè algú de vosaltres pugui topar amb la seva música algun dia pel centre de Barcelona.
I així hem passat aquesta tarda que va començar amb el sol fent-nos creure que venia per quedar-se i acaba amb una tormenta que no ens deixa veure la lluna.
Un dia que em feia falta passar, i un estribillo que em feia falta sentir i al que m'enganxo per recordar-me que he de ser positiu.
Per casualitat (cada dia crec menys en les coïncidencies) portava una càmara a sobre...

(la qualitat de la imatge i so deixa molt que desitjar i no sé com es gira, però m'agrada compartir una estona del meu bon dia amb la gent que llegeix això... espero no acabeu amb torticulis ;) )

don't worry about a thing
'cause every little thing gonna be all right!
singin': "don't worry about a thing,
'cause every little thing gonna be all right!"

Rise up this mornin',
smiled with the risin' sun,
three little birds
pitch by my doorstep
singin' sweet songs
of melodies pure and true,

sayin', ("this is my message to you-ou-ou:")
singin': "don't worry about a thing" - i won't worry!
"'cause every little thing gonna be all right."
Singin': "don't worry about a thing, oh no!

el rellotge màgic

Li va arribar a les mans un rellotge que li permitia jugar amb el temps. A partir d'ara ja podria tornar enrera, canviar totes aquelles decissions que amb el temps ha vist eren equivocades; anar endavant i veure cap a on el durà el camí que ha triat. Sap que a partir d'ara ja no tornarà a cometre errors, n'està ben convençut. Ja mai més es tornarà a fer aquella maleïda pregunta que no el deixava dormir per les nits: "que hauria passat si en comptes de... hagués...?"
Però ni s'imagina que aquest rellotge és el pitjor que li podia arribar a les mans. Perquè qui no s'equivoca mai no sap valorar els encerts, qui no sofreix no sap gaudir, qui no ha plorat no riu de veritat.
I quan deixi de sentir aquella sensació d'haver triat el camí correcte, quan oblidi tot el que s'apren quan t'equivoques, en aquest moment es preguntarà: "que hauria passat si en comptes d'haver trobat el rellotge màgic hagués seguit equivocant-me?". I coneixerà la resposta sense haver d'utilitzar els poders d'aquest rellotge màgic.

I aquesta és la història que s'ha inventat la meva ment per no sentir-me com un estúpid avui.

Camiño de Santiago

Torno del camí de Santiago amb la sensació d'haver gaudit d'una grandíssima experiència. No cal que m'esforci en explicar la bellesa de tot allò que anavem veient, simplement perquè no en sabria prou. Per això he decidit posar unes fotos i que aquestes donin una mínima idea de tot el que hem vist.
El que ningú pot recollir en imatges és la manera com ens han tractat les gents de Galiza ( no estem acostumats a tanta generositat), ni el companyerisme que hi ha entre persones que apenes es coneixen o les ganes d'ajudar que té tothom. Tampoc he pogut fotografiar la sensació d'estar tan ben acompanyat; la Roser, l'Alba i la Sandra tot i passar estones dures sempre tenien l'alegria i les ganes a punt i, com em va recordar una dóna d'allà, puc sentir-me afortunat d'haver compartit camí amb 3 noies tan maques.


(clickant a sobre veureu les imatges més grans, és que això ho he apres a fer avui :P)

Galiza muere

D'aquí uns dies començaré l'experiència de poder viure el Camino, serà extraodinari, ho sé. Però ara quan penso en Galícia, em venen al cap els gilipolles (ho sento, però no se m'ocorre cap altra paraula) que s'han dedicat a anar cremant allò que l'home mai ha estat capaç d'apoderar-se'n, allò que amb els diners no podien comprar: la natura.
Si per casualitat cap d'aquests gilipolles està llegint això, m'agradaria donar-vos idees de coses que podrieu fer l'any que ve quan estigueu avorrits, ho podeu fer com si fos una gimkama:
1. cremar-vos un a un tots els pelets que tingueu pel cos, us tindrà una bona estona entretinguts.
2. contar la superficie verda que queda al vostre país pam a pam, perquè en hectarees acabeu massa ràpids.
3.1 Buscar quin és l'arbre més alt, és imprescindible buscar bosc a bosc.
3.2. Un cop trobat es tracta d'escalar-lo sense ajudes externes. Podeu aprofitar per mesurar-lo, també en pams, és clar (us serà útil pel següent punt)
3.3 Si quan arribeu a dalt la idea de cremar boscos us segueix rondant pel cap, és el punt de saltar i calcular en pams per segon quadrat quina és la força de la gravetat.
4. Quedar amb els altres companys de "feina" i descobrir qui és el que es pot beure més xupitos de qualsevol líquid que tinguis per casa, per exemple de benzina.
5. Buscar tots els malparits (avui estic escàs de vocabulari) que pensen treure profit de les vostres gestes i tornar a començar junts la gimkama.

Chiapas vive

Farta de la violació de drets que sofrien dia rera dia, la comunitat indígena de Chiapas va cridar prou ja fa uns anys i es van organitzar en l'EZLN (Ejercito Zapatista de Liberación Nacional), per reclamar la seva dignitat, perduda desde la invasió espanyola fa més de 500 anys.
Amb la força que li donen la raó i les paraules (molts cops pura poesia) van guanyant el suport de les persones d'arreu.
Tot això ve perque he tingut l'oportunitat de llegir un dels textos més increibles que havia llegit mai i tenia ganes de posar-lo aquí perquè també el poguessiu llegir (qui no ho hagi fet ja).

(Manifiesto zapatista en náhuatl).

Al pueblo de México:
A los pueblos y gobiernos del mundo:

Hermanos:
No morirá la flor de la palabra. Podrá morir el rostro oculto de quien la nombra hoy, pero la palabra que vino desde el fondo de la historia y de la tierra ya no podrá ser arrancada por la soberbia del poder.

Nosotros nacimos de la noche. En ella vivimos. Moriremos en ella. Pero la luz será mañana para los más, para todos aquellos que hoy lloran la noche, para quienes se niega el día, para quienes es regalo la muerte, para quienes está prohibida la vida. Para todos la luz. Para todos todo. Para nosotros el dolor y la angustia, para nosotros la alegre rebeldía, para nosotros el futuro negado, para nosotros la dignidad insurrecta. Para nosotros nada.

Nuestra lucha es por hacernos escuchar, y el mal gobierno grita soberbia y tapa con cañones sus oídos.
Nuestra lucha es por el hambre, y el mal gobierno regala plomo y papel a los estómagos de nuestros hijos.
Nuestra lucha es por un techo digno, y el mal gobierno destruye nuestra casa y nuestra historia.
Nuestra lucha es por el saber, y el mal gobierno reparte ignorancia y desprecio.
Nuestra lucha es por la tierra, y el mal gobierno ofrece cementerios.
Nuestra lucha es por un trabajo justo y digno, y el mal gobierno compra y vende cuerpos y vergenzas.
Nuestra lucha es por la vida, y el mal gobierno oferta muerte como futuro.
Nuestra lucha es por el respeto a nuestro derecho a gobernar y gobernarnos, y el mal gobierno impone a los más la ley de los menos.
Nuestra lucha es por la libertad para el pensamiento y el caminar, y el mal gobierno pone cárceles y tumbas.
Nuestra lucha es por la justicia, y el mal gobierno se llena de criminales y asesinos.
Nuestra lucha es por la historia, y el mal gobierno propone olvido.
Nuestra lucha es por la Patria, y el mal gobierno sueña con la bandera y la lengua extranjeras.
Nuestra lucha es por la paz, y el mal gobierno anuncia guerra y destrucción.

Techo, tierra, trabajo, pan, salud, educación, independencia, democracia, libertad, justicia y paz. Estas fueron nuestras banderas en la madrugada de 1994. Estas fueron nuestras demandas en la larga noche de los 500 años. Estas son, hoy, nuestras exigencias.

Nuestra sangre y la palabra nuestra encendieron un fuego pequeñito en la montaña y lo caminamos rumbo a la casa del poder y del dinero. Hermanos y hermanas de otras razas y otras lenguas, de otro color y mismo corazón, protegieron nuestra luz y en ella bebieron sus respectivos fuegos.
Vino el poderoso a apagarnos con su fuerte soplido, pero nuestra luz se creció en otras luces. Sueña el rico con apagar la luz primera. Es inútil, hay ya muchas luces y todas son primeras.

Quiere el soberbio apagar una rebeldía que su ignorancia ubica en el amanecer de 1994. Pero la rebeldía que hoy tiene rostro moreno y lengua verdadera, no se nació ahora. Antes habló con otras lenguas y en otras tierras. En muchas montañas y muchas historias ha caminado la rebeldía contra la injusticia. Ha hablado ya en lengua náhuatl, paipai, kiliwa, cúcapa, cochimi, kumiai, yuma, seri, chontal, chinanteco, pame, chichimeca, otomí, mazahua, matlazinca, ocuilteco, zapoteco, solteco, chatino, papabuco, mixteco, cuicateco, triqui, amuzgo, mazateco, chocho, izcateco, huave, tlapaneco, totonaca, tepehua, popoluca, mixe, zoque, huasteco, lacandón, maya, chol, tzeltal, tzotzil, tojolabal, mame, teco, ixil, aguacateco, motocintleco, chicomucelteco, kanjobal, jacalteco, quiché, cakchiquel, ketchi, pima, tepehuán, tarahumara, mayo, yaqui, cahíta, ópata, cora, huichol, purépecha y kikap&uacu.

Trobar

Quan algú busca algo (o a algú) amb molta força ho acava trobant, però en el moment més inesperat. Això em deia la meva àvia quan de petit ja començava a perdre les meves coses, o millor dit, a no trobar-les . I el temps li ha anat donant la raó, ja que normalment acabes trobant allò que ja no buscaves perquè interiorment pensaves que era impossible de trobar-ho.
I quan arriba allò abans desitjat i ara començat a olvidar, l'alegria encara és més gran que si ho haguessis trobat quan ho estaves buscant, perquè trobar és una obligació per aquell qui busca, en canvi l'arribada és inesperada, sorprenent.
I amb això no vull dir pas que no haguem de buscar, ja ho he dit al principi, el que acava apareixent és allò que havies buscat amb molta força . Simplement que no ens hem d'obsessionar en trobar-ho costi el que costi, peti qui peti.

I mentres escrivia això m'ha vingut al cap un comte del Tibet que no fa gaire temps vaig llegir i en el que un home estava preocupat perquè buscava dia i nit durant molts mesos la pau interior i no aconseguia trobar-la. Li va explicar la seva preocupació a un vell i aquest li va dir que estava tan obsessionat en buscar que no tenia la ment lliure per trobar. Ja veieu quina similitud entre la tradició oriental explicada pel vell i la occidental de la meva àvia.

Mais je sais...

"Cuando uno canta nunca es dueño del sentido de lo que canta. El sentido siempre está del lado del otro, del que escucha y baila. Las canciones por sí solas no significan nada, por eso en ellas no hay nunca nada que comprender. Lo que importa es el afuera de las canciones y la capacidad que tienen de producir intensidades precisamente ahí, en el exterior. Por eso el autor de una canción es siempre tanto el que la escribe, como el que la escucha y la baila." (Ruso - compositor de la Kermés)

Però sé... (la Kermés)
Però sé que et somnio despert i quan respiro
t'abraço i et trobo entre els meus desvetllaments.
Però sé que encara que petits
junts som l'esperança contra la derrota de món.
Com quan molts grans de sorra s'uneixen per fer una platja,
com quan tantes petites estrelles il·luminen el cel.
Junts contra la derrota del món…

No sé per què volen els avions,
No sé per què floten els vaixells,
Sóc petit com un gra de sorra,
Com una bombolla de sabó perduda en l'aire de la ciutat.
No sé per què la nit i el dia,
No sé qui ha inventat les paraules,
Però sé que al carrer, frec a frec, som molts més que dos,
L'esperança contra la derrota del món…

Mais je sais...
Mais je sais que je te rêve éveillé et quand je respire
Je t’étreins et te recontre entre mes insomnies
Mais je sais que même petits
Ensemble nous sommes l’espoir contre la défaite du monde
Comme quand plein de petits grains de sable s’unissent pour faire
une plage
Comme quand telment de petites étoiles emflamment le ciel…
Ensemble contre la défaite du monde
Je ne sais pourquoi volent les avions
Je ne sais pourquoi flottent les bateaux
Je suis petit comme un grain de sable
Comme une bulle de savon perdue dans l’air de la ville
Je ne sais pourquoi la nuit et le jour
Je ne sais qui a inventé les mots
Mais je sais que dans la rue, coude contre coude, nous sommes
bien plus que deux
L’espoir contre la défaite du monde

London

Ja he tornat de l'escapada a aquesta ciutat multiracial, multicultural. Només 4 dies amb les seves nits, però que hem sapigut exprimir-los per conéixer una miqueta tot el que és Londres: els grans monuments, algunes costums, la puntualitat portada a l'extrem, les pors, l'amabilitat de les seves gents, els parcs,les presses, la pluja...
I seria força lògic parlar de la bellesa dels seus parcs i monuments o de la esplendor de les seves avingudes, però em quedo amb la seva gent. Londres acull amb una normalitat que aquí se'ns faria estranya milers de cultures diferents: britànics, indis, xinesos, llatins, pakistanesos, africans, etc... més totes les combinacions resultants de les primeres; el resultat és una espectacular barreja que dona molts més altres colors a la ciutat que el verd de l'herba i el gris dels núvols.
I una minúscula mostra ha estat la gent amb qui he pogut passar estones: la gent d'aquí (el Victor, l'Alba, la Berta, la Silvia i la Laura i l'Oscar) que ens van obrir les portes de les seves habitacions i a més de fer-nos estalviar uns quants (molts) pounds han estat els principals responsables de que els 4 dies em sabessin a tan poc; l'Àlex, un italo-galego-brasiler molt simpàtic, i el grup de taiwaneses: Niam-T, Rebeca i companyia, més el mag taiwanès Aquiles i el pirat de la pista de Hong-Kong. Quina passada la gent d'Àsia, semblen tan diferents! Però crec que elles encara flipaven més amb les spanish and catalan "traditions". Com era... Wo ai ni !!! (no se com s'escriu)

Torno convençut que és una de les ciutats que un ha de conéixer a fons, per això m'agradaria tornar-hi però per coneixer-la de veritat i no simplement una ullada.

Quin cap de setmana!

Per variar una miqueta, avui provaré d'imitar als que utiliten el blog a mode de diari (diuen que això ajuda a recordar, sobretot quan ho llegeixi o llegim al cap d'un cert temps)...

És agost, temps de tormentes al Mediterrani. Aquesta afirmació juntada amb la famosa llei de Murphy queda demostrada aquest cap de setmana: pluja i anulació dels concerts de Betagarri divendres i Frenetics + La troba kung -fu dissabte. Què és el que em passa aquest any amb els concerts??
Però la pluja que anula els concerts no ens pot anular la diversió. Quina colla que ens hem ajuntat! El pis ple de gent i quina gent! Cadascú aporta un granet d'arena, hi ha qui posa el seu gra de bogeria, altres la felicitat, altres la mica de seny necessària, altres els somriures constants, uns altres les sortides de to... i tot junt fa que es crei un ambient al que és molt fàcil enganxar-s'hi.
El divendres no hi ha concert, però hi ha whisky peach a can Pau (segueix igual de punky i igual de bona persona), i apa a matar les penes!! Pas per barraques i el Gerard i jo, que tenim molta energia, cap a la disco, no entenc com vam ser capaços d'orientar-nos amb la de voltes que donava el terra, un cop allà molt guay, bé i no explico res més.
Dissabte despedida del Gerard, però arribada d'un bon grapat de gent. Platgeta sense massa sol, compres, dinar a la cubana i viciada a les cartes, més riures. Passejades sota la pluja (som així) amunt i avall, avall i amunt i cap a preparar el sopar (s'ho curren en Chus i en Pepe, chapeau mestres!) i despres de sopar 2 granets més d'arena de la bona i tothom a beure, aquest cop no em passo tant que n'ha de quedar per tothom! Preparem les cantimplores i d'excursió a sota la pluja, amunt i avall, a l'esquerra i a la dreta, fent pujades que pujen i baixades que baixen i confirmació de que no guanyarem mai cap cursa d'orientació i de que no hi ha barraques, que hi farem, doncs cap a la disco. I aquí menció per l'Osky, tot i ser tan diferents és un gran amic, tenim una xerrada que em fa emocionar, quin gran nanu i quina alegria que estigui tan feliç! No vull, però s'ha de dormir (ho aconsellen els metges) i som molts, recurs: matalassos extres, llits sobrepoblats... ens aconseguim apanyar. I per 1 cop, sóc el més afortunat de tots, peaso de companyia!!
Diumenge dia de cansament, perreo i despedides. Moltes despedides, millor dit molts fins aviat!

sense llum

Com una metàfora de la vida, ahir per la nit ens vam quedar sense llum a casa. I quan ja havia començat a fer-me la idea que hauria de conviure amb aquella foscor, per si sola va tornar (la llum). Aquest curt temps ja ha estat suficient com per adonar-me'n quan importants han arribat a ser aquestes llums, com m'han arribat a influenciar i a malacostumar positivament (existeix la paraula benacostumar?? )
I és curiós com sempre es troba a faltar allò que no tenim en aquell moment, potser ho hem tingut molt temps i no li hem donat la importància que es mereixia, però quan marxa és l'instant que et dones compte que el seu paper és essencial.

I parlant de trobar a faltar i per contradir-me una mica, recordo un moment de la pel·lícula "Princesas" on la Candela Peña explicava que ella troba a faltar allò que mai ha tingut, allò que creia que podia arribar a passar i ara quan veu que els seus desitjos no s'han complert, sent nostalgia d'aquells pensaments. I pensant en això, va tornar la llum, les llums.

Afegit:
Casualitats (o no), l'endemà escoltant betagarri, escolto aquesta cançó i ohh sorpresa:

Nora joan ziren?
(¿adónde se fueron?)

una noche, mil horas,
un miedo en la luna,
¿no van a llegar nunca los que nunca se fueron?
mil estrellas, dos ojos,
lo peor de la oscuridad
es que viene sin llamar.

lo que realmente somos.
una vida, mil años,
la felicidad o sin ti.
se me hace difícil cerrar los ojos
y no ver nada.
eran mil, uno por favor,
cuál y cómo no importa,
cuál o adónde,
que vaya al cielo, a tu cielo.

¿adónde se fueron si alguna vez los tuvimos?
¿adónde se fueron nuestros sueños?
¿adónde se fueron si alguna vez fueron nuestros?
¿adónde se fueron nuestros sueños?

mil luces, dos sombras.
dime que es mentira,
que todo ha sido un mal sueño
y que todavía estamos dormidos,
que todavía estamos.

tu y yo mil veces dijimos que sí,
la noche fue testigo,
que los sueños eran posibles,
eran posibles.

Betagarri - Arnasa Hartu.

disc del mes IV

Extrechinato y tu: Poesia básica
¡Que importa que me engañes si luego me sonríes!
¡Qué importa ser poeta o ser basura!

Bé aquest no és un disc convencional, és un híbrid entre un llibre de poesies i un cd de música. Poesies urbanes (Manolito Chinato), musicades pel Robe d'Extremoduro y elFito (platero y tu, fito y los fitipaldis). Costa, almenys a mi em va costar, trobar-li el punt, ja que no és normal escoltar poesia cantada i molt menys d'aquesta manera, però un cop el consegueixes trobar és converteix en extraordinari. Per trobar-li aquest punt, jo l'escolto i el llegeixo alhora (sí, tot i ser home he aconseguit fer 2 coses a la vegada! ). Vinga, uns quants fragments de poesies (sencers guanyen molt, però per fer una idea...):

...(viento) Déjame ir contigo que en tí están mis sueños.
Déjame ir contigo... o se irá mi sueño.

...La justicia está arrestada por orden de la avaricia;
el dinero que te salva es el mismo que te asesina.
menos mal que con los rifles no se matan las palabras.

Escucharé historias escalofriantes de viejos.
Contaré historias inventadas
a preciosos niños dulces y traviesos;
y amaré tierna y locamente
a la mujer que merezca del amor puro
de aquel dulce vagabundo.

Y yo no he muerto.
Me alegro de la lluvia
y me alegro del viento.
Si tengo frío, me caliento;
si tengo miedo, ¡Que no lo tengo!,
susurro y pienso...

y cualquier día volveré a ver pasar por mis sierras
con la lluvia, con la nube y con el viento
a mi ejército de sueños, aún errantes.

I per continuar la tradició també us regalo una cançó, potser és la més melòdica i cursi del disc, però reconec que m'agrada! abans el fito ja l'havia versionat per un disc seu (a puerta cerrada):

Powered by Castpost

Rojitas las orejas (Manolillo Chinato):

¿Qué tiene tu veneno que me quita la vida sólo con un beso
y me lleva a la luna y me ofrece la droga que todo lo cura?
Dependencia bendita; invisible cadena que me ata a la vida,
y en momentos oscuros palmadita en la espalda y ya estoy más seguro.
Se me ponen si me besas rojitas las orejas.

Pon carita de pena que ya sabes que haré todo lo que tú quieras.
Ojos de luna llena: tu mirada es de fuego y mi cuerpo de cera.
tú eres mi verso, pluma, papel y sentimiento;
la noche yo, y tú la luna; tú la cerveza y yo la espuma.

Tengo ronca el alma de quererte
en esta soledad llena que me ahoga;
tengo los ojos llenos de luz de imaginarte
y tengo los ojos ciegos de no verte;
tengo mi cuerpo abandonado al abandono
y tengo mi cuerpo tiritando de no poder tocarte;
tengo la voz tosca de hablar con tanta gente
y tengo la voz preciosa de cantarte;
tengo las manos agrietadas de la escarcha
y tengo las manos suaves de en el cielo acariciarte;
tengo soledad, luz, alegría, tristeza,
rebeldías, amor, sonrisas y lágrimas...

Y también te tengo a ti, preciosa,
caminando por las venas con mi sangre.