La fórmula de la felicitat

Em van cridar l'atenció aquell parell parlant, semblava una conversa entretinguda i jo no ho estava gaire aquells dies. A més la intuició em deia que seria un bon moment per aprendre, així que vaig decidir acostar-me i em vaig limitar a escoltar-los.

-Sí sí, hi ha una de la classe, que sempre treu matrícules!!!! La veritat és que em sembla que no fa gaire res més que estudiar....
-Perqué no és una persona!! és una extraterrestre disfressada de noia.
-Em sembla que algun dia intentaré treure-li la pell falsa. A veure que passa....
-Però no provis de possarte-la perquè et convertiries en una d'ells i només faries que estudiar.
-Bueno, potser ella ja és feliç estudiant i prou.
-No crec. Pot pensar que ho es, però dubto que ho sigui.
-Si pensa que ho és ja ho és, no?
-No, no!!!
-Com saps si nomes t'ho penses o si realment ho ets? Si jo ara em penso que sóc feliç, que més em dona si "realment" no ho sóc?
-No sé...
-T'has quedat fotut eh???!!
-És que el concepte de felicitat es tan relatiu, no? Pots pensar que ets feliç, és veritat. Però és dur saber que possiblement ho series més si tinguesis l'opció de fer coses noves o almenys provar aquestes coses per saber si et faran ser més feliç o no
-Sí, potser si, però no et pots passar la vida provant, t'has de decantar cap algun costat, si no podries perdre el que abans de provar et feia feliç.
-Tens raó, però hauriem de saber trobar l'equilibri entre aquelles coses que ens fan ser feliç (o creure que som feliços) i les coses que qui sap si ens ho faran ser.
-Bé, doncs sembla que hem trobat la fórmula de la felicitat, no?? l'equilibri aquest... a que esperem?
-Com sempre la teoria és molt més fàcil que la pràctica...
-Sí, és ben veritat!
-A més l'equilibri perfecte no existeix... (algo m'ha de quedar de tanta termodinàmica). O sigui que ens haurem de conformar amb una aproximació a la felicitat!
-Sí, i si canviem el nom i diem que a a partir d'ara aproximació a la felicitat es diu felicitat?? Podrem ser totalment feliços!
-Potser si. Provem-ho!!
-Això mateix, a posar-ho en pràctica. Jo començo demà!!
-Molt bé. Tant de bo es compleixi la teoria doncs!
-Tant de bo...
-Pero has de ser aplicada i seguir la regla tal com l'hem formulada ehh!
-Ehm... com anava? Ja no me'n recordo...
-Comencem bé!!

Viatges impossibles

Hem de fer un viatge i estem indecissos, necessitem idees... jo havia pensat en els següents:

• Viatge a un altre món, per exemple al teu món.
• Viatjar per la quarta dimensió, més coneguda com a temps, i moure's amunt i avall per arribar realment a confondre l'espai i el temps... quina paranoia!
• Agafar un veler i arribar a l'illa del tresor, però sense anar a buscar-hi cap tresor perquè el tresor ja el portarem amb nosaltres. Limitar-nos a gaudir i a ser buscats nosaltres pels buscadors i buscadores de tresors.
  
• Buscar (i trobar) un planeta molt petit, quasi tant com el del petit princep, on poguessim contemplar tantes postes de sol en 24 hores com tonalitats diferents pot agafar el sol.
• Agafar un núvol allà a on neixi i no separar-se d'ell fins que deixi de ser núvol per convertir-se en aigua. Si tenim més temps seguir també aquesta aigua pels mars o pels rius per on ella haurà decidit portar-nos.
• Anar aquella muntanya que diuen mai ningú ha trepitjat, apropar-s'hi ben a prop, però sense arribar a tocar-la, doncs no serem nosaltres els encarregats d'acabar amb la màgia de la muntanya.
• Mirar el mapa enviat per una o un nàufrag dins una botella, i en comptes d'anar a rescatar-lo, anar a fer-li companyia.
  

Segur que teniu moltíssimes més idees. Vinga ens heu d'ajudar!!

Archivo de palabras tristes

Estàvem sopant a Arzúa, un dels pobles per on passa el camino, quan un videoclip que sortia per la tele del menjador em va captar l'atenció. Era un video genial, però no podia escoltar la música ni el que deia la seva lletra. I em vaig quedar amb les ganes.
Però ahir al concert de Pastora es van aclarir aquests dubtes: com sospitava era un video de Pastora. Per cert, el concert va ser genial, la cantant està ben boja i contagia l'alegria al públic.
Us deixo penjat el video perquè penso que coincidireu amb mi en que és una obra d'art.
La lletra ja és una qüestió més personal, els i les que us hi trobeu reflexats us agradarà i els qui no, la trobareu un pel cursi...
I fins aquí la coincidència que tocava avui, i no parlo només d'haver descobert quin era el video.

ARCHIVO DE PALABRAS TRISTES (Pastora- La vida moderna)

Ya me había pasado
No lo había soñado
Esto me había “pasao”
Y por tonta me vuelve a pasar.

Qué lento es el coco
cuando tiene que aprender
siempre se queda corto.

Llevo un tiempo pensando
Que tú, que yo, que los dos
íbamos tirando
Se acabó el pensar …
Las cosas que no tiran
Se las lleva el viento.

Y se llevó el sabor de las ganas de querernos
Y se llevó un amor que un día creí que era eterno

Y soñar que vuelve a estar a mi “lao”
Que to’ lo había soñado despierta
Y tal vez, sepamos aprovechar
Las horas que quedaron sueltas.

Pastora

Pastora diumenge a les 22h a plaça Catalunya. Algú s'anima a veure'ls??
Per les i els que no estigueu convençuts aquí deixo la lletra d'aquesta cançó, és preciosa.

PLANETES MARINS (Pastora- la vida moderna)

Aigüa avall baixava una rosa
Cel amunt volava un ocell
I la flor besava una onada
Que d’una abraçada la deixà sense arrels.

Entre núvols l’ocell la mirava
Quèien els pètals, nua la flor
Tot piulant volia salvar-la
Però les espines punxàven el vòl

ELS AMORS QUE NO OBLIDARÉ
SÓN AQUELLS QUE NO VAIG TENIR
SI POGUÉS, NOMÉS, SOMMIAR
QUE UNA ONA EM POGUÉS ESTIMAR.

Era el mar més gran que recordo
Un planeta de peixos i sal
I la flor per més que estudiava
la seva bellesa, no aprenia a nedar.

ELS AMORS QUE NO OBLIDARÉ
SÓN AQUELLS QUE NO VAIG TENIR
SI POGUÉS, NOMÉS, SOMMIAR
QUE UNA ONA EM POGUÉS SEGRESTAR.

De nit

No hem mirat el rellotge i s'ha fet tard. De nit sembla com si la meva ciutat canviés, els carrers es fan més estrets i llargs, i es buiden de gent i cotxes. Aquesta soletat accentua encara més la sensació de foscor; ni les faroles ni la lluna hi poden fer res, és fosc i t'hi has d'acostumar.
Mentres enfilo el camí cap a casa escolto unes passes que em segueixen de lluny, accelero el ritme sense girar la vista ja que no vull fer notar a qui m'està seguint que he percebut la seva presència. És inútil, intueixo el seu acostament i aprofito el gir per córrer uns pocs segons. Topo amb aquella noia de mirada profunda; la miro jo també, però no puc parar-me a demanar-li disculpes. Espero que hagi comprès la meva mirada de por i entengui que haurem d'esperar a que el destí ens torni a creuar. Aquests segons perduts em fan tornar a escoltar els maleïts passos ben a prop. Els nervis, la por i el cansament m'estant accelerant cada cop més el pols i la respiració. Començo a sentir-me esgotat i la suor freda ja mulla la samarreta de dalt a baix, però no deixo d'escoltar aquestes passes.
Ja no puc més, m'aturo i mig plorant em vaig girant a poc a poc mentres miro al terra temerós. Alço la vista i em trobo només amb el carrer estret i fosc, no hi ha ningú. Merda, he estat fugint d'algú que no existeix! He tornat a perdre una altra oportunitat de coneixer-la per culpa d'una por inventada per mi. Ara ja no estic tan segur de que el destí ens torni a creuar.

Disc del mes V

Ja era hora!! Ja tenim un nou CD d'aquest crack de la música que és el Fito. A mi m'agraden més els ritmes i les melodies dels dos primers, però aquest sona molt bé, diria que és el que sona més bé de tots.
Com sempre les lletres genials, en moltes d'elles un se sent força identificat, com si estiguessin cantant sobre tú, serà que ens espia? o potser que segueix sent una persona "normal" al qui encara no li han pujat els fums??
Curiositat: versió de Deltoya (mítica cançó dels Extremoduro) i de Abrazado a la tristeza (extrechinato y tu)

La cançó que he triat m'agrada molt, és senzilla però molt enganxosa, l'escoltes 2 cops i ja se't queda (y no se va...). Ahhhh y no té res a veure amb la noia que s'ha passat l'estiu explicant-nos que lo sentia, pero que se iba :)


VIENE Y VA.
Que pena estar siempre pegado al suelo
el cielo queda demasiado lejos
tendre que soñar que puedo volar.

No es nada facil cuando estas perdido
buscar la musica entre tanto ruido,
no puedo escuchar, no puedo escuchar.

Un dia la suerte entro por mi ventana
vino una noche se fué una mañana
quizás solamente me vino a enseñar
QUE VIENE Y VA!!

como las olas, como el mar se mueve
VIENE Y VA!!
como la luna , como el rayo verde
VIENE Y VA!!
como una idea como el estribillo
VIENE Y VA!!
como un recuerdo, como un espejismo
VIENE Y VA!!
igual que los problemas por la noche
VIENE Y VA!!
como un famoso que nadie conoce
VIENE Y VA!!
que todos pueden tener y nadie puede guardar
que viene y va!

De tanto hacerlo sin parar
me acostumbre a respirar y a derrochar el aire fresco
Ypienso si te vas las veces que te tengo
y cada vez que estas, que te echaré de menos.
Vuelvo a respirar, vuelvo a respirar
un dia la suerte entro por mi ventana...

Viene y va (Por la boca vive el pez) - Fito&fitipaldis

un dels dies que m'agraden...

A mi els dies que més m'agraden són aquells en que acabes fent coses que no tenies previstes quan surts de casa. Per sort, últimament aquests dies es repeteixen amb més freqüència.
Ahir va ser un d'ells, el que havia de ser un passeig per veure al Fito y fitipaldis signant el nou CD, s'acaba convertint en una gran estona amb moolt bona companyia veient un rastafari tocant al metro de plaça Catalunya. Vam flipar amb aquest payo, increible com versionava a Bob Marley i el bon rotllo que transmitia. Mostra d'això és que al principi només hi erem nosaltres 2 i al cap d'una estona ja hi havia un bon munt de gent cantant i ballant amb ell. Ens agrada tant que li comprem el CD, una petita ajuda perquè algú de vosaltres pugui topar amb la seva música algun dia pel centre de Barcelona.
I així hem passat aquesta tarda que va començar amb el sol fent-nos creure que venia per quedar-se i acaba amb una tormenta que no ens deixa veure la lluna.
Un dia que em feia falta passar, i un estribillo que em feia falta sentir i al que m'enganxo per recordar-me que he de ser positiu.
Per casualitat (cada dia crec menys en les coïncidencies) portava una càmara a sobre...

(la qualitat de la imatge i so deixa molt que desitjar i no sé com es gira, però m'agrada compartir una estona del meu bon dia amb la gent que llegeix això... espero no acabeu amb torticulis ;) )

don't worry about a thing
'cause every little thing gonna be all right!
singin': "don't worry about a thing,
'cause every little thing gonna be all right!"

Rise up this mornin',
smiled with the risin' sun,
three little birds
pitch by my doorstep
singin' sweet songs
of melodies pure and true,

sayin', ("this is my message to you-ou-ou:")
singin': "don't worry about a thing" - i won't worry!
"'cause every little thing gonna be all right."
Singin': "don't worry about a thing, oh no!

el rellotge màgic

Li va arribar a les mans un rellotge que li permitia jugar amb el temps. A partir d'ara ja podria tornar enrera, canviar totes aquelles decissions que amb el temps ha vist eren equivocades; anar endavant i veure cap a on el durà el camí que ha triat. Sap que a partir d'ara ja no tornarà a cometre errors, n'està ben convençut. Ja mai més es tornarà a fer aquella maleïda pregunta que no el deixava dormir per les nits: "que hauria passat si en comptes de... hagués...?"
Però ni s'imagina que aquest rellotge és el pitjor que li podia arribar a les mans. Perquè qui no s'equivoca mai no sap valorar els encerts, qui no sofreix no sap gaudir, qui no ha plorat no riu de veritat.
I quan deixi de sentir aquella sensació d'haver triat el camí correcte, quan oblidi tot el que s'apren quan t'equivoques, en aquest moment es preguntarà: "que hauria passat si en comptes d'haver trobat el rellotge màgic hagués seguit equivocant-me?". I coneixerà la resposta sense haver d'utilitzar els poders d'aquest rellotge màgic.

I aquesta és la història que s'ha inventat la meva ment per no sentir-me com un estúpid avui.

Camiño de Santiago

Torno del camí de Santiago amb la sensació d'haver gaudit d'una grandíssima experiència. No cal que m'esforci en explicar la bellesa de tot allò que anavem veient, simplement perquè no en sabria prou. Per això he decidit posar unes fotos i que aquestes donin una mínima idea de tot el que hem vist.
El que ningú pot recollir en imatges és la manera com ens han tractat les gents de Galiza ( no estem acostumats a tanta generositat), ni el companyerisme que hi ha entre persones que apenes es coneixen o les ganes d'ajudar que té tothom. Tampoc he pogut fotografiar la sensació d'estar tan ben acompanyat; la Roser, l'Alba i la Sandra tot i passar estones dures sempre tenien l'alegria i les ganes a punt i, com em va recordar una dóna d'allà, puc sentir-me afortunat d'haver compartit camí amb 3 noies tan maques.


(clickant a sobre veureu les imatges més grans, és que això ho he apres a fer avui :P)