De nit

No hem mirat el rellotge i s'ha fet tard. De nit sembla com si la meva ciutat canviés, els carrers es fan més estrets i llargs, i es buiden de gent i cotxes. Aquesta soletat accentua encara més la sensació de foscor; ni les faroles ni la lluna hi poden fer res, és fosc i t'hi has d'acostumar.
Mentres enfilo el camí cap a casa escolto unes passes que em segueixen de lluny, accelero el ritme sense girar la vista ja que no vull fer notar a qui m'està seguint que he percebut la seva presència. És inútil, intueixo el seu acostament i aprofito el gir per córrer uns pocs segons. Topo amb aquella noia de mirada profunda; la miro jo també, però no puc parar-me a demanar-li disculpes. Espero que hagi comprès la meva mirada de por i entengui que haurem d'esperar a que el destí ens torni a creuar. Aquests segons perduts em fan tornar a escoltar els maleïts passos ben a prop. Els nervis, la por i el cansament m'estant accelerant cada cop més el pols i la respiració. Començo a sentir-me esgotat i la suor freda ja mulla la samarreta de dalt a baix, però no deixo d'escoltar aquestes passes.
Ja no puc més, m'aturo i mig plorant em vaig girant a poc a poc mentres miro al terra temerós. Alço la vista i em trobo només amb el carrer estret i fosc, no hi ha ningú. Merda, he estat fugint d'algú que no existeix! He tornat a perdre una altra oportunitat de coneixer-la per culpa d'una por inventada per mi. Ara ja no estic tan segur de que el destí ens torni a creuar.