Irme

Un dels blogs que vaig visitant sovint, avui m'ha agradat encara més. I és que has de ser una filla de puta amb clase per saber dir les coses així:

Irme (http://unahijadeputaconclase.blogspot.com/)
He de ir preparándome para mi huida. He de organizarlo todo.
Primero haré la maleta, y en ella meteré sólo lo imprescindible, sólo lo que voy a necesitar una vez haya llegado a allí. Meteré mis sueños, aquellos de los que nunca te hablé; meteré mi pasiones, sólo las mías; meteré también el olvido, voy a necesitarlo tanto; me llevaré el desamor, a ti no va a hacerte falta. Sólo voy a dejarte los recuerdos, si me los llevó yo no sabré qué hacer con ellos, en cambio tú podrás olvidarlos, de nuevo.
Una vez esté hecha la maleta, recompondré mi alma, o lo que quede de ella y también me la llevaré. Si te encuentras algún trocito barriendo ya me lo mandarás.
Por cierto, también me llevaré el corazón. Me he acostumbrado a su ritmo de sístole y diástole y no sabría que hacer sin él.
Creo que ya está todo listo, no me falta nada, me lo llevo todo, incluso a ti.


Com ella, hi ha dies que desitjo fugir, però o bé em manca el valor per fer-ho o no trobo que posar-hi a la maleta.

Disc del mes VII

"Pero hoy no nos queda ilusión y los sueños se pudren. Hoy ya no veo figuras si miro a las nubes. Hoy, que nos contaminaron con algo asqueroso. Hoy, con rencor, con poder, con dinero y con odio"

Com un joc de paraules el 7è és pel disc de Platero y Tu que es diu 7. És el disc que més m'agrada de Platero, i ara que sembla que el Fito s'està fent tant megafamós no està malament recordar el que feia abans. Crec que és queda enmig del rock més dur dels primers cds de platero i el més melòdic que fa actualment Fito.
Aquest cop no penjo la cançó, sino el videoclip (m'estic tornant friki del youtube) de Alucinante, la cançó és una passada, per mi de lo milloret que ha fet el Fito. Ahh m'encanta com acaba el videoclip, una idea genial.

Alucinante

No sé si es cierto lo que he visto o es el efecto de una droga.
¡Qué bien! Hoy todo es tan distinto... parece que el mundo funciona.
La gente ya no siente miedo, las sombras tienen mil colores,
el viento barre los problemas y en las pistolas crecen flores.
Y es que es tan alucinante que hace días que no duermo.
Por si acaso al despertarme veo que todo ha sido un sueño.
Porque nacemos indefensos nos dan un nudo en el ombligo,
luego nos quitan nuestros sueños y nos confunden en el camino.
Maldigo a todos esos locos que quieren gobernar la vida
sin las palabras del poeta y sin las manos del artista.
Y es que es tan alucinante que hace días que no duermo.
Por si acaso al despertarme veo que todo ha sido un sueño.

Per cert, vaig veure que Fito i Fitipaldis tornaran a fer un concert a Barcelona, aviam si aquest cop no esgota les entrades...

Triar?

El color que més m'agrada és el blau com els cels d'estiu o com l'aigua d'alguna caleta de la costa, o potser el verd de la gespa. No! definitivament és el vermell, com aquelles postes de sol que vaig poder gaudir... o encara eren més extraordinàries quan agafaven aquell to ataronjat? Serà que el color més maco és el blanc radiant de la lluna, quan es fa tan i tan grossa que sembla voler abraçar al mar o potser el negre del cel que la separa del mar qui, notant la lluna tan propera, ha arribat a una tonalitat indescriptible. Tot i que el transparent del riu del poble, que et deixa contemplar tot allò que cobreix, no està gens malament. Com tampoc ho està el marró d'aquell gatet tan simpàtic, ni el rosa de les roses de Malgrat o el lila de les violetes que observen amb admiració aquella papallona de colors vius descansant damunt seu.
I el mateix que amb els colors passa amb les persones.

Una historia de princeses

Em van explicar que hi havia una princesa que vivia lluny del seu regne, tan lluny que tothom desconeixia que aquella noia preciosa era una princesa, la més maca de totes les princeses.
Aquella princesa havia marxat cap a una ciutat en busca del seu particular príncep, doncs estava farta de trobar prínceps perfectes (com els del contes que escoltava quan era petita). I ella no volia un príncep perfecte, només buscava algú que l'entengués i l'estimés de veritat.
Ara la seva vida havia canviat per complet, a la ciutat era una més entre totes les noies. Aquesta nova vida li va ensenyar a descobrir milers de sensacions. Tot i això, encara quedava una cosa sense variar, no havia trobat a ningú que s'enamorés d'ella de veritat. En aquella ciutat, els nois ja no sabien que ella era una princesa, però ara la seva bellesa era allò que eclipsava totes les altres virtuts. D'aquesta manera van anar passant uns quants nois per la seva vida i cap era capaç d'apreciar aquestes altres virtuts, fins i tot n'hi havia més d'un que ni havia intentat coneixer-la...
Diuen que finalment va trobar algú diferent i per primer cop a la vida es va enamorar de veritat. Ningú (excepte ella) sabia perquè amb aquell noi (i no amb els altres) havia trobat allò que buscava: ser feliç.

La llegenda també diu que aquella princesa no va voler tornar al seu regne, i va preferir passar la resta de la seva vida a la ciutat. I és en aquesta ciutat on vaig trobar una de les seves descendents. La vaig reconéixer perquè segueix conservant la bellesa i les ganes de trobar un amor de veritat que tenia la princesa, la princesa més maca que mai havia existit.

Esperant

Passen cinc minuts de dos quarts, tot just fa cinc minuts que s'espera, però ja se li està fent etern. Torna a mirar el rellotge i li sembla que no s'ha mogut, llavors alça la vista per assegurar-se que no s'ha quedat atrapat en el temps. Com pensava els cotxes segueixen passant per davant seu, la gent camina (alguns fins i tot parlen), al balcó aquella dona estén un llençol blanc... tot sembla anar normal, però la Laia no arriba i ara ja deu fer 7 minuts que espera.
La cançó que escolta ha anat perdent el ritme i ara ni li fa cas, ja no li diu res aquella melodia enganxosa ni aquella lletra enginyosa. Preocupat, no s'ha adonat que a cinc metres de la seva cara uns pardals han començat a volar , ni que a la cantonada d'enfront una noia preguntava desesperadament pel carrer Villarroel. Tampoc ha vist com poc després un Seat Toledo gris passava per sobre d'aquesta noia mentres creuava el carrer amb presses. No ha sentit el rebombori de la gent, ni la sirena de l'ambulància. Tampoc ha vist com l'ambulància se'n duia la Laia cap a l'hospital.

Sort

Et passes mitja vida buscant la sort, per aquí i per allà. I quan et sembla tenir-la just davant teu, gires el cap, mires a una altra banda i segueixes caminant cap a endavant.

Mar el poder del mar

Des de fires de Girona m'he reenganxat a aquesta cançó, la trobo tan i tan preciosa. Ara ja sabreu la cançó a que em referia en aquell mail... I en un acte d'egoïsme la poso per poder-la llegir jo mateix, però també per pensar en totes i tots els que sé que de tant en tant passeu uns minutets per aquí. Muaaa sou genials!

Mar el poder del mar (facto de la fe y las flores azules)
Dices que vengo que voy
Que siento que escucho que pertenezco
Que sirvo para mucho que me estremezco
Que mi mirada es limpia suave brisa
Que sientes el deseo de tenerme cerca
Que te distancias por miedo a perderme
Que el barrio es mas hermoso desde que apareci
Que soy la flor que alumbra el jardin
El viento que se lleva la señora luna
para que luzca el sol , mi amor
Hoy solo quiero decir…

Siento lo mismo por ti
El mismo sentimiento por ti

Que si que si que bien
Que me encanta escucharte
Adoro sentirte
Verte moverte y sorprenderte .. de pronto
Haciendote cosquillas en las rodillas
Que si que si que bien
Que me encanta escucharte
Adoro sentirte
El barrio es mas hermoso desde que apareciste
Que hoy luce el sol en mi corazon
Mi niña mi amor mi rayo de luz
El camino que lleva a tu casa es mi alegria
La primavera ha llegado a la ciudad
Y no sabes lo bien que me sienta mamá
Los dias tranquilos transcurren serenos
Tus pasos los mios peinando el sendero
¿Quien dijo que los muertos no iban a resucitar?
Hoy llego mas puro que el agua mineral
Tu cara tu casa tus ojos sonriendo mi cara
La brisa la mañana el sol por la ventana
La calma caricias tu respiracion
resuenan campanas desde el control
las nubes en el cielo y pasa un avion
dibuja una linea blanca algodón
tu almohada tus ojos tu mirada
estoy en tu casa adoro tu casa
cambio de color
pasa un avion traza una linea ahora de plata
de plata la medalla del subcampeon
Hoy gano tu ganas ganamos los dos
Hoy gano tu ganas ganamos los dos
Hoy gano tu ganas ganamos los dos
Esto no se para
Esto no se para
Esto no se para
Esto no se para
Esto no se para

Tot i que jo segueixo pensant que diu esto nos separa... i que algun dia dirà esto no se para. :-)

Mirades

A vegades m'agradaria que la gent entengués les mirades, seria més fàcil dir el que no saps dir amb les paraules. Perquè una mirada vol dir amor, una altra por, una altra admiració, una altra desig, alegria, ràbia, impotència, tristesa o felicitat.
Més tard ella em mira i jo no sé quina mirada usar per expressar-li alhora amor i por, admiració i desig, alegria i ràbia, impotència, tristesa i felicitat.

Sorpreses

De tant en quant és genial fer les coses sense pensar, fer-ho només perque et ve de gust. Com ahir a la nit, surto de casa per fer un tomb i mirar una mica el Barça i acabem a les barrakes de Girona. Quan aquest tipus de propostes arriben per part d'algú que no t'hi té acostumat encara són millors.
I realment va valer la pena, la gent de Girona té algo especial. Suposo que viure al costat d'una ciutat tan màgica influeix en la seva manera de ser. A més toquen els Facto de la Fe i no s'estan de repetir les cançons més guays, la gent volia més concert i ells ja havien acabat el repertori; "ja no tenim més cançons, així que haurem de repetir-ne alguna...", doncs a mi ja m'està bé! Finalment tombs per barraques, ens ho passem genial cantant i ballant.
Feia molta fred, però com la cançó de facto aquesta sensació es va esbaïnt al llarg de la nit.

Enero en la playa (Facto de la Fe)
“Y tu piel es blanca, como esta mañana de Enero. Demasiado hermosa como para ir a trabajar. Y sin pestañear, hablamos con el jefe un cuento chino. Y como niños nos volvemos a acostar. Se supone que debía ser fácil ¿Tienes frío? Pero a veces, lo hago un poco difícil. Perdón. Suerte que tú ríes y no te enfadas. Porque eres más lista y menos egoísta que yo ¿Todavía tienes frío? Bueno. Cierra los ojos un minuto que te llevo a un lugar:

Imagina una calita. Yo te sirvo una clara. Es verano y luce el sol. Es la costa catalana. Y estamos tranquilos, como anestesiados. Después del gazpacho nos quedamos dormidos. Mirando el Tour de Francia en la típica etapa donde Lance gana imponiéndose al sprint con un segundo de ventaja en el último suspiro, colgándose a sus hombros el maillot amarillo. De nuevo el chiringuito. Un bañito. Helado de pistacho y partida al futbolín. Lanzamos unos frisbis. Jugamos unas cartas. Y acabamos cenando sardinas y ensalada. Bebemos, dorados. Hablamos, callados. La luna. La sal. Tus labios, mojados. Me entra la sed y pido una copa. Y España se queda en cuartos, en la Eurocopa.

Pero nos da igual. Hoy ganaremos el Mundial. Subimos a casa. Hacemos el amor y sudamos tanto que nos deshidratamos. El tiempo se para. El aire no corre. Mosquitos volando y grillos cantando. Y tú a mi lado, muriendo de sueño. Cansada. Contenta. Me pides un cuento y yo te lo cuento. Mas bien lo invento. Te explico que un niño cruzó el Universo, montado en un burro con alas de plata. Buscando una estrella llamada Renata, que bailaba salsa con un asteroide llamado Julián Rodríguez de Malta. Malvado. Engreído. Traidor forajido. Conocido bandido en la Vía Láctea por vender estrellas independientes a multinacionales semiespaciales.
Y te duermes.

Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.
Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.

Al principio, como siempre, dormimos abrazados. Y cuando ya suspiras, me retiro a mi espacio. Me gusta dormir solo. A tu lado de la cama. Esta cama. Hoy repleta de mantas. En esta mañana fría. Fría. Fría. Congelada. Congelada.”

Esperant

Sona la maleïda alarma del mòvil. Aquest soroll no em deixa continuar amb el somni que m'allunyava de la dura i clara realitat. Obro el llum i em quedo deu minuts estirat al llit, sense fer res més que rallar-me fins que la gana m'obliga a alçar-me. Vaig a la cuina. Descobreixo que la llet s'ha acabat i el suc de pinya està calent. Opto per pendre un trist got d'aigua de l'aixeta i unes maries que fins aquell moment s'amagaven a un racó de l'armari. Miro el rellotge. Ja son dos quarts: torno a fer tard. Amb les presses he sortit sense el paraigua i quan arribo a l'estació ja sóc ben xop. L'andana es va omplint de gent que espera el metro, cada cop més impacientment. Per la megafonia sento com diuen que el metro està avariat, com sempre que plou (això últim no ho diuen, només ho penso). Finalment arriba el metro. La gent passa per damunt dels altres per posar-se dins d'aquell vagó, com si la seva vida depengués d'entrar a aquell metro. Decideixo esperar el següent. No és una llauna de sardines com l'anterior, però va suficientment ple com per no deixar-me treure el llibre que aquests dies estic llegint. Sé que poder llegir-lo em distreuria per uns moments de problemes i preocupacions, però la manca d'espai m'ho impedeix. Arribo amb mitja hora de retràs a clase, tot i així vull entrar-hi. La professora em dirigeix una mirada amenaçant. Ho considera una manca de respecte. No sap com em va el dia, si ho sapigués no em miraria així. Em reprimeixo de dir-li res. M'assec. Trec un boli i un full. Amb el cap a una altra banda vaig agafant apunts sense entendre res del que explica aquesta dona. El mateix faig a les següents hores. Acaben les clases i marxo sol. Al carrer segueix plovent. Hi havia qui volia parlar amb mi però l'esquivo, avui no estaria bé ni tan sols amb aquells amb qui sempre estic a gust. Aquest cop el metro no s'espatlla i arribo a casa abans del que pensava, això sí torno a estar xop. Difícilment demà no estaré refredat. El primer que faig es canviar-me i posar-me un xandall sec. Després m'assec al sofà a veure la tele. Només em calen uns minuts per reafirmar-me en que cada dia ens estant enxufant més merda per la televisió, ja no es salven ni els informatius. Apago el televisor. Encenc la ràdio. Sona aquell programa que habitualment escolto, però precissament avui tenen com a convidat a aquell hipòcrita a qui no soporto. Increïblement els periodistes li estant seguint el seu joc de mentides. Desitjo que se'ls hi espatllin els micros, però avui no és el meu dia de sort i continuen soltant ximpleries. Tantes i tantes que al final ja se me'n foten. El cansament comença a castigar el meu cos i els ulls van lentament tancant-se. Em quedo adormit al sofà esperant que demà sigui un dia millor. Esperant.