Esperant

Sona la maleïda alarma del mòvil. Aquest soroll no em deixa continuar amb el somni que m'allunyava de la dura i clara realitat. Obro el llum i em quedo deu minuts estirat al llit, sense fer res més que rallar-me fins que la gana m'obliga a alçar-me. Vaig a la cuina. Descobreixo que la llet s'ha acabat i el suc de pinya està calent. Opto per pendre un trist got d'aigua de l'aixeta i unes maries que fins aquell moment s'amagaven a un racó de l'armari. Miro el rellotge. Ja son dos quarts: torno a fer tard. Amb les presses he sortit sense el paraigua i quan arribo a l'estació ja sóc ben xop. L'andana es va omplint de gent que espera el metro, cada cop més impacientment. Per la megafonia sento com diuen que el metro està avariat, com sempre que plou (això últim no ho diuen, només ho penso). Finalment arriba el metro. La gent passa per damunt dels altres per posar-se dins d'aquell vagó, com si la seva vida depengués d'entrar a aquell metro. Decideixo esperar el següent. No és una llauna de sardines com l'anterior, però va suficientment ple com per no deixar-me treure el llibre que aquests dies estic llegint. Sé que poder llegir-lo em distreuria per uns moments de problemes i preocupacions, però la manca d'espai m'ho impedeix. Arribo amb mitja hora de retràs a clase, tot i així vull entrar-hi. La professora em dirigeix una mirada amenaçant. Ho considera una manca de respecte. No sap com em va el dia, si ho sapigués no em miraria així. Em reprimeixo de dir-li res. M'assec. Trec un boli i un full. Amb el cap a una altra banda vaig agafant apunts sense entendre res del que explica aquesta dona. El mateix faig a les següents hores. Acaben les clases i marxo sol. Al carrer segueix plovent. Hi havia qui volia parlar amb mi però l'esquivo, avui no estaria bé ni tan sols amb aquells amb qui sempre estic a gust. Aquest cop el metro no s'espatlla i arribo a casa abans del que pensava, això sí torno a estar xop. Difícilment demà no estaré refredat. El primer que faig es canviar-me i posar-me un xandall sec. Després m'assec al sofà a veure la tele. Només em calen uns minuts per reafirmar-me en que cada dia ens estant enxufant més merda per la televisió, ja no es salven ni els informatius. Apago el televisor. Encenc la ràdio. Sona aquell programa que habitualment escolto, però precissament avui tenen com a convidat a aquell hipòcrita a qui no soporto. Increïblement els periodistes li estant seguint el seu joc de mentides. Desitjo que se'ls hi espatllin els micros, però avui no és el meu dia de sort i continuen soltant ximpleries. Tantes i tantes que al final ja se me'n foten. El cansament comença a castigar el meu cos i els ulls van lentament tancant-se. Em quedo adormit al sofà esperant que demà sigui un dia millor. Esperant.