Disc del mes VI

"A tu que somies amb una estrella i un veler que et portin a les illes del cel més verdader. I quan la teva ment emprèn el vol t'adones que t'has quedat sol. A tu que escoltes el meu disc potser somrient, et juro que la mateixa ràbia estic vivint. Estem a la mateixa barca tu i jo."

La Kermés és un projecte que ha nascut aquest any a Madrid i que va més enllà de la música. Surten de la norma i decideixen regalar-nos (literalment) la seva música, doncs creuen que la cultura no hauria de tenir preu. Per això han tret un cd copyleft, és a dir, lliure de drets, per poder copiar-lo i distribuir-lo a la xarxa (de fet te'l pots baixar de l'Emule sense "delictir" o directament de la seva web).
I a més resulta que el CD està molt i molt bé, amb una barreja d'estils musicals (reggae, rumbeta, hip-hop...) i unes lletres força intel·ligents, sutils i directes, tristes i alegres, combatives i amoroses...

La lletra de la cançó que pujo m'agrada molt, potser perquè algun cop també he pensat que valdria la pena no acabar mai certs moments. La música aquí és un reggae força tranquilet...

Powered by Castpost

Despedirse al llegar (La Kermés)
Me preguntaste por qué
los árboles se abrigan en verano.
Y caí desarmado
a los pies de tu caminar preguntando.

Era domingo como todos los días
y abril en pleno mes de mayo.
Cómo imaginar entonces
que todo lo bueno se acaba
que cabe un invierno en abril
Y hay un paso
de la lluvia a la escarcha.

Y ahora sé que es mejor despedirse al llegar,
Así no duele cuando uno se va.

Prefiero que me olvides
a que me confundas con otro.
Te decía cuando jugando
me cambiabas el nombre.
Vivir era como viajar
en un tren de madera,
y nos emborrachábamos
con un vaso de agua.
Cómo imaginar entonces
que todo lo bueno se acaba.

Com tú vulguis

Feia molt de temps que ho portava a dins i ****** s'havia atrevit a dir-li. Creia que era el millor que podia haver fet, però ara dubtava si estava equivocat o no. Sempre havia pensat que no era dolent poder ****** els sentiments, doncs això permet ******. Però aquell cop es pensava que havia estat diferent.
Aquests dubtes no li eren estranys, doncs ja estava ****** ****** conviure amb ells i n'estava ****** .
Tot això l'havia convençut d'intentar acabar amb tants i tants dubtes. Sabrà escollir la millor paraula a partir d'ara?

Polítics

S'acosten eleccions. El sistema atual ens demana que un cop cada 4 anys decidim qui seran els que dictaran les regles del joc. El pitjor de tot és que desde fora, és a dir, del món real, del dia a dia, cada cop ens sentim menys representats amb els polítics en general, que no en la política. Potser el problema és que l'únic resultat visible és el canvi d'algunes cares i petits canvis socials segons les diferents tendències dels que manen. I són aquest petit nombre de canvis els que ens decanten cap a un o altre partit.
Però, no prefeririem un sistema on el poder de la gent fos més gran? I es què on teòricament és la gent qui té el poder (democracia) acaben manant números, economia, ànsies de poder, interessos... Una autèntica pena!

De moment, i fins que no surti algun lumbreres amb idees interessants i aplicables ens hem de conformar amb anar visitant de tant en tant les urnes i sentir-nos amb poder un dia cada 1460 dies. Nosaltres decidirem si votarem al partit tal o qual, o si introduirem un paperet en blanc. Per un dia.

Diuen que a vegades si parlant no t'escolten, t'has de fer sentir cridant. I amb cançons com aquesta és com criden els Hechos contra el decoro perquè no sempre cridar és sinónim d'alçar la veu:

¿qué es la realidad, qué es la ficción?
no distingues tu vida de la televisión.
Es un laberinto, una entrada sin salida
un principio sin final que te habita y te domina.

Y aunque cambien las caras se conserva el escenario:
el que vive del engaño y el que paga su vida a plazos
quien engulle el pastel y quien ni lo cata aunque lo ha amasado.
Un mercado de promesas, un político redentor
discursos estudiados, consignas calculadas:
hábil maniobra de distracción, perfecta tecnología de la separación
que lleva a pensar más allá de la indignación
que lo político es cosa de los políticos, que con tu vida eso no tiene relación.
Y es que no puede ir mejor, hipnotizado el ganado entre telebasura y supermercado

Mientras comparten mantel y acuerdan estragos
entre disputas para la galería y abrazos en privado
sacando sus cuentas cada cuatro años
hipotecando el presente a un futuro lejano.

boom boom diguirididú y ahora te quitas tú
boom boom diguirididó porque ahora me pongo yo
guan tú de tú guan, guan guan tú que tú sabes de qué te hablo,
no me vas a mirar mal tú eres yo, yo soy tú
y me pongo a disparar el mensaje más directo que podáis imaginar

llueve sobre mojado y estamos curados de espanto
si crees que somos tontos es que no lo has intentado
inténtalo! entra en mi vida:
húrgame en las heridas del trabajo negro, del paro o del jamaro
inténtalo y verás como de ésta sí que sales mal parado
vamos entra en el barrio, mánchate de calle
mendíganos el voto o véndenos las ventajas del mercado
¿mercado?, mambo es lo que vas a llevar pedazo de sapo
con tus cálculos, tu moneda única tu código penal y tu lengua de trapo.
nadie predice el futuro: ni bola de cristal, ni tarot ni la madre que te trajo
pero aquí se cuece algo, respira el aire de mi gente, de mi barrio
y verás como tanta policía y tantos palos
van a acabar por explotaros en las manos
¿qué te crees que estamos ivernando? la paciencia tiene un límite
y esto no se ha terminado os vamos a dar europa de dos velocidades
vividores chupasangres que nos estáis matando
ay! bichos malos pero aquí está mi gente vivita y coleando

"Esto no se ha terminado" (La danza de los nadie)

Somnis

Ja feia molts anys des de que es va convèncer que els seus somnis mai es farien realitat.

Quan era una nena, somiava que volava. Tot i no estar desperta, sentia l'aire fresc xocant amb força a la seva careta rodona. Era una sensació tan diferent, tan real, que quan es llevava i veia els seus cabells despentinats reflexats al mirall, creia haver-se passat la nit volant enmig dels núvols. Aquest era el somni que més se li repetia i també el que més li agradava, fins que un trist dia un adult va pensar que la nena ja era prou gran com per explicar-li que allò que tan bé la feia sentir no era res més que un somni. Li va aconsellar no barrejar somnis amb realitat. Potser per això, aquella nit havia estat l'última en que sommià volar i el primer dia en creure que mai més es complirien els seus somnis.

La nena va anar creixent, de fet ja no era una nena sinó una preciosa noia. Amb el temps s'havia fet alta, el cos li havia anat prenent una forma esvelta, també el temps l'havia convertit en una noia responsable i molt treballadora. Quedava encara quelcom sense canviar: a les nits, quan els ulls se li tancaven, s'obria la porta d' aquell estrany món dels somnis. Però, fins i tot això era diferent, doncs ara ja cap somni se li repetia, ni tampoc en tenia cap de favorit. Tots li agradaven igual i sabia que no es complien ni es complirien mai, devia ser per això que els somnis havien perdut aquella sensació de realitat que sí tenien anys enrera.
Si somiava que anava a aquella illa sabia que mai aniria aquella illa. Quan sommiava que aquella llarga guerra per fi havia acabat, llegia al diari que les bombes seguien esclatant. Si somiava que el seu equip guanyava aquell partit, no li calia ni jugar, doncs ja sabia que perdrien.

La llista de somnis no complerts creixia irremediablement i ja la començava a trobar interminable, desesperant. Però, un bon dia i sense saber perquè, va a tornar a sentir aquella sensació de realitat ja olvidada. Aquella nit havia sommiat que aquell noi (en qui per sort mai hi havia sommiat abans) i ella començaven per fi a estimar-se. Com quan era nena, tornava a recordar tots els detalls del somni: recordava que feia un dia radiant, que anava vestida amb aquells texans trencats que tant li agradaven i amb la samarreta negra. També recordava com se'l va trobar esperant el 41, aquell autobús que rarament ella agafava.
Va decidir que ja era hora d'intentar girar la seva sort. Es va posar aquells texans trencats que tant li agradaven i la samarreta negra i va sortir de casa camí de la parada del 41, aquell autobús que rarament agafava. Era dilluns i feia un dia radiant.

La gaviota agasajada

El secreto no sólo está en dar, sino en saber qué hay que proporcionar. De otra manera podemos dañar a la "gaviota".
Era un dia claro y despejado. Una hermosa gaviota sobrevoló la capital de Lu y, finalmente, se decidió a bajar y posarse en uno de los distritos de la ciudad. Fue notificado de ello el gobernador de Lu, y no sólo acudió a dar la bienvenida a la gaviota, sino que determinó preparar un festejo para ella.
Se dispuso un templo para la situación. Los mejores músicos comenzaron a tocar, pero aquella música atolondraba a la apacible gaviota. Se quemaron sándalos e inciensos, pero aquellos aromas mareaban al ave. Se hicieron largos sacrificios, que confundían a la visitante. Pero, además, se le hizo tomar viandas y licores, aun a su pesar, en el afán de agasajarla lo mejor posible. Todo ello a lo largo de varios dias, hasta que el animalito murió de tristeza y desolación. El gobernador había agasajado tal como él hubiera anhelado ser agasajado, en vez de ponerse en el lugar de la gaviota.

101 cuentos clásicos de la China - recopilación de Chang Shiru y Ramiro Calle.

contradiccions habituals

• Parlar per no ser escoltat.

• Amagar-te perquè et vegi qui no et veia quan estaves al seu davant.

• Pensar i tornar a pensar per no arribar a cap conclusió.

• Buscar per no trobar, i creure que has trobat per no seguir buscant.

• Voler sense saber que és allò que vols.

• Tenir tant que no valores res i tenir tan poc que ho valores tot.

• Somiar despert i viure dormint.

• Desitjar acabar per poder tornar a començar.

Petits homenets de muntanya

Diuen que la frontera entre genis i bojos sovint és molt estreta. El primer que vaig pensar quan vaig rebre la trucada d'en Victor proposant-me una manera diferent de passar aquest pont va ser "està boig", a qui se li ocorre atravessar el Montseny així a pel, és a dir, sense mapa, fiant-se de l'orientació, plantant la tenda allà on ens vingués de gust... Començo a sospitar que no és ni boig, ni geni, simplement sap viure en aquesta estreta frontera.
Realment el Montseny presenta sempre unes vistes impressionants, però la diferència d'aquesta vegada ha estat el viure-ho segon a segon. El no saber amb la certesa d'un bon mapa (simplement teniem una foto d'un mapa que ens vam trobar a Gualba) que el camí escollit és el correcte; el caminar sense saber on et pararàs a dormir; el veure el destí proper i sentir la frustració d'estar equivocat; l'alegria d'haver sabut escollir, sinó el millor, si un bon camí que t'ha portat més o menys allà on t'esperaves... I aprendre una mica més a valorar les petites coses, a tenir més confiança en nosaltres mateixos, a saber sumar petites victòries.
Aquests dies he tingut la sensació que un camí es fa etern quan no estàs convençut de saber on et portarà, en canvi, un camí del que tens la certesa que arriba allà on vols se't passa ràpid. És aquest contrast una altra metàfora de la vida?

Tot això passava durant el dia, a la nit tot és diferent. Doncs, amb la tenda plantada en bell mig del bosc qualsevol soroll se'ns multiplica a dins nostre, però ens acabem autoconvencent que tot és causa del vent i de les fulles. Després de la xarrera i alguna que altra filosofada, normal que li entri la són. La meva son és més lenta i arribarà més tard, però aprofito aquest temps per pensar en mil coses: algunes importants per mi, unes altres, xorrades varies.
La segona nit estem molt més cansats, ja que la caminata ha estat força bèstia, però no vull desaprofitar de fer una cosa important per mi, contemplar les estrelles... això requereix despertar-se quan és ben fosc i passar una mica de fred, tot i així val la pena! M'encanten els cels per la nit, llàstima que sigui una visita tan breu doncs la rasca és considerable.

Per acabar, tenia ell raó quan m'intentava convéncer dijous de que tot aniria bé, tot i que segueixo sense entendre quina força fa que sempre ens acabi sortint bé aquestes idees que neixen de la improvització. Tant de bo aquesta només sigui una altra més.

P.D: he flipat (i he sentit enveja) de la seva capacitat orientativa. Em trec el barret davant la seva lobuznez esteparia.

Casualitats?

"Hay miles de casualidades en el aire, siempre hay casualidades que vienen por aquí y por allá. Lo que pasa es que la gente no se entera, o no las ve o no sabe vivir con ellas.
Lo bonito de la vida es leer la casualidad. Saber cuando viene, saber cuando está, no tener miedo de cambiar el rumbo por una señal, por un pájaro que pasa, por un coche de color azul que te de una señal."

"Cada dia hay que levantarse con razones. Si te levanatas sin razón hay que encontrarla rápida porque si no te come el desengaño."

(Manu Chao - babylonia en guagua)

Infinita tristesa

"Què és la malegria? Una tristesa inexplicable, no hi és ni al diccionari. És una tristesa que es combat amb el riure, és una llàgrima d'or"

Alguna persona anònima m'ha enviat la següent història i m'ha deixat compartir-la amb tothom qui ho vulgui llegir. És una història trista, escrita per algú que no coneix la tristesa.

Era un trist matí, d’un hivern trist. Entristidament s’havia aixecat del llit, havia anat al lavabo. S’estava afligidament contemplant al mirall. Observava amb resignació aquella llànguida mirada, aquella melancòlica expressió amb la que cada matí es topava. Estava decidida. Havia de canviar la seva vida. Tenia 24 anys, i durant tot aquest llarg temps havia estat sempre igual.
Va néixer a principis de febrer, en ple hivern, en el sí d’una família desolada. Desolada no pel seu naixement, sinó per les circumstàncies en que es trobaven. Era una situació tant penosa que més val no parlar-ne. I de fet no en parlaven mai. En mig d’aquella melangia es va anar criant.
De petita pensava que en emancipar-se les coses canviarien. Ara tenia 24 anys, onze mesos i cinc dies, faltava poc pel seu aniversari. Vivia sola en un petit estudi en una zona marginal d’una gran ciutat. Tot i ser independent se sentia abatuda, luctuosa, realment no existia la paraula concreta per descriure la seva pena. Tristesa era la que més s’hi acostava.
Ara s’estava rentant les dents, i mentre tant pensava; com ho puc fer per canviar la meva vida? No era el primer cop que ho pensava. Fins i tot ho havia intentat diverses vegades. En una ocasió es va comprar un gatet molt bonic i pelut. Era de color blanc i tenia una taca negre a l’ull esquerre. Era un gatet tant alegre i joliu! Però el pobre gatet al cap de pocs mesos es va morir. Un matí se’l va trobar damunt la cadira (com era habitual) però en tocar-lo el va notar fred. S’havia mort de pena, i ella encara es va enfonsar més en el seu dol.
Navegant entre els seu pensaments, no s’havia adonat de que estava apunt de fer tard a la feina. Així que va creure que el més oportú fora posposar els seus propòsits de canviar la seva amarga vida. Es va vestir ràpidament i va córrer cap a la feina.

Al final i quasi sense adonar-se’n, els anys van anar infaustament passant. Tenia els cabells blancs i encara estava desoladament sola. Però finalment va succeir un canvi en la seva vida.
Va ser un trist matí, d’un hivern trist. No es va entristidament aixecar del llit, ni va anar al lavabo. Tampoc es va contemplar afligidament al mirall. No va veure aquella llànguida mirada, aquella melancòlica expressió amb la que cada matí es topava. Un trist matí, d’un hivern trist, simplement no es va llevar, i no ho tornaria a fer mai més. Sòpitament restava sense vida estirada al llit, amb un somriure als llavis. Quan van trobar el cos els veïns comentaren: devia tenir una vida tan joiosa i plaent que va morir amb un somriure al rostre.

Recordant

No us passa que quan escolteu cançons que feia molt temps que no sentieu us venen imatges de temps passats?
L'altre dia fent una llista de cançons que m'havia demanat la Sandra vaig tenir una sobredosis de records... després el problema va ser poder dormir. És curiós com els canvis en la teva vida es veuen, en part, reflectits en determinades cançons. És curiós també com les cançons que vas escoltar amb 15 o 16 anys són les que més et marquen i com aquestes les pots seguir cantant encara que faci segles que no les escoltes. I en canvi, les cançons que ara dius t'agraden tant les olvides en uns pocs mesos.
Cançons que fa uns anys et passaven desapercebudes, no les entenies i ara, uns anys després, t'agraden justament perquè saps de que parlen.

I com no podia ser d'una altra manera avui, penjo una cançó d'un d'aquests grups (Agua Bendita) que m'ha fet venir records, com quan ananavem amb la penya del cole a comprar la seva maketa al carrer Tallers (encara no existia l'Emule...)
Més tard van aconseguir treure un parell de CDs, però van tenir menys èxit que les maketes, suposo perquè van voler fugir de la moda (ska-p, discipulos de otilia, etc...) i fer algo diferent. Per això prefereixo penjar una cançó del cd i no de les maketes que és el que havia pensat al principi...

Powered by Castpost
En canvi la lletra que posaré sí serà de la maqueta, perquè seguim vivint en un món marcat pels estereotips i hem de fer un esforç continu si volem sortir-nos de la norma, anar contracorrent i no prejutjar a la gent per les seves aparences i alhora tú ser tú mateix, i no voler-se assemblar a tal o tal altra...

TEN CUIDAO (Agua Bendita)
Ten cuidao con el punky de la eskina
que tiene el pelo lleno de resina.
Ten cuidao con el heavy de al lao
que tiene el pelo muy bien peinao

Ten cuidao con el skin de arriba
que apalea a todo al que se le arrima
Ten cuidao con el hippi denfrente
que es el más guarro de toda la gente

TEN CUIDAO!! TEN CUIDAO!!

Ten cuidao con el moderno del centro
que baila muy bien música techno
TEN CUIDAO CON LAS ETIQUETAS
VIVE COMO PIENSAS Y ELIGE TU META