La lluna per tu robaria

Aquest dissabte hi ha algú que ha promès deixar-nos uns instants sense lluna. Serà als volts de les 23:30, quan aquest lladre de llunes, sense saber-ho o sabent-ho, facilitarà el retrobament d' aquests amants impossibles que són la lluna i el Sol. Aprofitaran per explicar-se tots els secrets que la llunyania i el temps els hi ha impedit conéixer, en saben tants...
Mentrestant, estarem esperant que el lladre robador de llunes truqui a la nostra porta i ens regali només per uns moments la lluna . Si no és així, encara podem somiar ser algun dia nosaltres els afortunats de tan increïble regal o podem seguir gaudint-la de lluny per desitjar-la encara més.


LA LLUNA (Ken Zazpi)
Ves i digue-li a la pluja
que no torni a venir.
Digue-li a la soletat
que no la vull avui.

Ets la soga que m'aguanta
i m'ofega al mateix temps.
La que em va fer néixer els somnis,
la que me'ls fa malvé.

Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.
I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.
Un somrís tan malferit, pel patiment que per tu ploro.
Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets.

Digues que el que ara sento
no és de veritat.
Tot el que no som per creure,
per creure en un instant.

Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.
I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.
Un somrís tan malferit, pel patiment que per tu ploro.
Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets

Volar

Què pogués volar ho veien com un perill.
-Us imagineu que un dia allà dalt, enmig de tants núvols, es confon i no retroba la manera de tornar a casa- deien uns, argumentant que era una mica desmemoriat.
-Fins i tot podria arribar a caure- s'ensumaven els més pesimistes mentres asseguraven que una caiguda de tan amunt gairebé sempre comporta conseqüències fatals.
I així tot el poble hi va anar dient la seva. No entenien com, tot i els perills evidents que comportava volar, ell seguia dia sí dia també temptant a la fortuna. Quan temps més li seguirà somrient la sort? Van estar xerrant tota la tarda sobre el mateix tema. No era la primera vegada que ho feien, però si va ser el primer cop que van decidir actuar. Va ser mentres dormia plàcidament, quan li van colocar unes peces de plom a l'esquena. Definitivament, a partir d'aquell dia deixaria de jugar amb la sort i tindria, per fi, una vida més segura.
Al matí següent la pastissera el va trobar estès a la vorera, just uns metres davant del seu balcó, des d'on tantes vegades l'havia vist empendre el vol. La gent va acudir ràpidament després d'escoltar els crits desesperats de la pastissera, però ningú va poder fer res per reanimar-lo. Per la tarda l'enterraven sota la mirada del poble sencer. Hi estaven tots aquells que van decidir què era allò que més li convenia, hi eren tots aquells que no el van deixar volar.

Alfabets de futur

"Pren ben fort el punys i a caminar. Nodreix les teues ales i a volar, fes-te tan visible que la lluna dedique les estrelles al teu nom. Travessa les fronteres del teu cos i aprèn a volar ."

Els discos d'en Feliu Ventura pots escoltar-los o pots llegir-los, fins i tot les 2 coses alhora (això ja requereix un cert nivell...). Ell és, segons la meva humil opinió, un dels millors lletristes en la nostra llengua.
Un estil més fresc l'ha fet trencar motlles i li ha permès connectar amb molts i moltes que no ens sentiem especialment atrets pel món dels cantautors (amb alguna excepció).

El videoclip que pujo em va cridar l'atenció només veure'l. És una de les millors idees que he vist últimament i suposo que diu força més del que jo podria dir, així que millor que cadascú el miri i tregui les seves pròpies conclusions.


EL PES D'UN SOMRIURE (Alfabets de futur - Feliu Ventura)

Et vaig veure a través de satèl•lits de bruta tenebra
com el croma darrere de l’èxit d'algun reporter.
I avui encara em desperte en la nit amb regust de tristesa
que és el puny que et colpeja l'estómac quan ve un mal record.

Et promet recordar aquell dia com una tempesta
i no escriure el teu nom, amb el dit, en la pols de l'oblit.
Oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans.

T'escoltava a través de tertúlies d'alè de vinagre
on mentir és un verb conjugat en honor als diners,
per a tu construeixen barreres i murs franquejables
per la fam, el dolor i la por que t'empeny a seguir.

Et promet una terra fecunda d'olor a ginesta,
on fundar el demà i inventar alfabets de futur.
Estimar que estimant he estimat estimar estimar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

Il•lumines el món amb els píxels d’aquesta mirada
que no et poden sostindre els senyors de la guerra i l’horror.
Tu desarmes exèrcits sencers amb el pes d’un somriure
On el pes d’una bala val més que la vida i la mort

Et promet recordar aquell dia com una tempesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur.
Oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans.

Oblidar que estimant he oblidat estimar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans.
oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i cantar-te que aquesta promesa és més que una cançó.

Links

Quan em deixen sol a casa pujo al núvol blau per, junts, donar un tomb pel fabulós món de la xarxa. Nosaltres dos no naveguem, volem.
Volant, volant ens enlairem tant que ho veiem tot petit, molt petit. Quasi tan petit i minimalista com ho veuria la diminuta. Veure-ho tot així de petit fa que apreciis la bellesa d'aquest món, un món que està canviant, però que alguns ens ressignem a seguir perdent-lo. Perque només en un món com aquest pots estar volant, passar per algun lloc per sobre de l'arc de Sant Martí i descobrir que a vegades fantasia i realitat van agafades de la mà, s'entremesclen tant que et pot costar diferenciar-les. Una realitat que no sempre és com ens expliquen els que manen, per sort encara hi ha gent inconformista que dona veu als que no la tenen. Just el contrari que el Lari i el Gafa que donen imatge (i gràcia) als que sovint ja tenen veu.
De tant en tant també deixem el cel per anar cap a la terra, una terra fèrtil però plena d'obstacles. M'adono que sovint ens hem de convertir en obstaculistes per anar superant un rera l'altre cada un d'ells. Però val la pena superar-los si al final del camí trobes un kastell on hi ha una bruixa disposada a encantar-te amb les seves paraules. Doncs ella també sap que la vida es màgica i per això en comparteix un troset amb tots els que la van a veure. Tan màgica com l'art de capturar la bellesa i immortalitzar-la per sempre, com una fragància pels ulls del visitant. Llàstima no tenir el suficient temps per quedar-nos hores i hores enlluernats per tanta bellesa i tanta màgia, ni per les reflexions tan interessants que ens ofereix un nyèbit qualsevol sortit de ves a saber on, ja que el camí encara és llarg i el temps no s'atura. S'ha fet tard, però ara això ja no em preocupa doncs caminant entre les estrelles puc veure-ho tot clar, sempre presents t'ajuden a triar el camí encertat. De tornada no em puc estar de passar per allà on un dia unes guspires de deliri van iluminar-me i segueixo conservant l'esperança que tornin a encendre's per recordar-me que els somnis tard o d'hora s'acaben complint.
Sé que la excursió no ha estat tan llarga com m'hauria agradat, però també sé que trobaré altres moments per descobrir nous llocs i creuar-me amb noves companyies, si pot ser que siguin com aquella filla de puta amb clase amb la que fa temps vam fer-ho (creuar-nos, vull dir)

*** si hi ha algú que prefereix que el seu link no surti que ho digui i ja em pensare si el trec***

El desert

M'hagués endinsat al bell mig del desert, allà on la solitut únicament es veiés amenaçada amb la meva presència. Allà, al mig del desert, acompanyat de l'infinit i del res alhora; deixaria fluir els pensaments, les preocupacions. Miraria al cel i el veuria blau, un blau intens i em preguntaria el perquè. Perquè sovint estem tristos, perquè a vegades riem o perquè recordem el que volem olvidar. Perquè ens equivoquem, perquè tenim por i perquè ens necessitem. Perquè ens creem dependències, perquè tants dubtes o perquè tantes dificultats. Perquè som iguals i perquè són diferents. Llavors em preguntaria perquè estic sol allà enmig intentant buscar respostes i apareixeria algú, algú que m'explicaria que hi ha coses que mai aconseguiré entendre, com un oasis al mig del desert.

Escriure

Tan o més important que el què vas escrivint a les teves pàgines o a les dels altres solen ser altres coses normalment ignorades.
La lletra és una d'elles. Sovint tinc la sensació què poca gent m'entén la lletra, ni tan sols quan m'esforço a que sigui prou clara. És un pèl desesperant escriure només per a un mateix. Tot i que amb esforç, finalment la gent l'acava entenent i llavors per fi em sento compartint una mateixa llengua.

La primera decissió difícil arriba fins i tot abans de començar, just en el moment que has de triar entre el boli o el llapis. Que tries? El llapis et dona la seguretat de poder tornar a enrera. Quan t'equivoques borres i tornes a reescriure, deixant només una petita senyal d'allò que havies escrit. En canvi, el boli té un efecte molt més permanent i una equivocació pot resultar fatal si no ets capaç de solucionar-la ben ràpidament. Per altra banda, saps que allò que escrius amb el boli quedarà per sempre, doncs no hi ha ningú que et ve per darrera borrant el que has anat escrivint inocentment amb el teu llapis. Potser per això, i tot i els molts avantatges que li veig al llapis, m'agradaria utilitzar molt més el boli i saber que aquestes pàgines ja ningú les podrà borrar, però s'ha de ser valent per empunyar un boli, molt valent.

Després et planteges com seran els espais, seran petits o grans? Paraules molt juntes les unes amb les altres que conformin fulls atapaïts de mots, o deixar un espai suficient entre elles i entre linies. Si les vas posant més juntes podràs escriure'n moltísimes, en canvi no seran tan assimilables com si entre elles hi deixessis més espai. El mateix passa amb els punts aparts.

Fins i tot es bo plantejar-se quantes pàgines en blanc han de separar els diferents capítols. Personalment, les trobo importantísimes, vitals. Són com uns instants de reflexió sobre allò que acabes d'escriure o llegir. Quasi tan importants com aquells silencis que es donen a vegades parlant amb algú, o aquells altres silencis que expressen molt més que paraules superficials en molt menys temps.
Ja per últim, has de decidir si rellegeixes allò que has escrit per enrecordar-te'n més bé després i interioritzar-ho millor o si un cop acabat el capítol, comences a pensar ja en com serà la propera pàgina.