Volar

Què pogués volar ho veien com un perill.
-Us imagineu que un dia allà dalt, enmig de tants núvols, es confon i no retroba la manera de tornar a casa- deien uns, argumentant que era una mica desmemoriat.
-Fins i tot podria arribar a caure- s'ensumaven els més pesimistes mentres asseguraven que una caiguda de tan amunt gairebé sempre comporta conseqüències fatals.
I així tot el poble hi va anar dient la seva. No entenien com, tot i els perills evidents que comportava volar, ell seguia dia sí dia també temptant a la fortuna. Quan temps més li seguirà somrient la sort? Van estar xerrant tota la tarda sobre el mateix tema. No era la primera vegada que ho feien, però si va ser el primer cop que van decidir actuar. Va ser mentres dormia plàcidament, quan li van colocar unes peces de plom a l'esquena. Definitivament, a partir d'aquell dia deixaria de jugar amb la sort i tindria, per fi, una vida més segura.
Al matí següent la pastissera el va trobar estès a la vorera, just uns metres davant del seu balcó, des d'on tantes vegades l'havia vist empendre el vol. La gent va acudir ràpidament després d'escoltar els crits desesperats de la pastissera, però ningú va poder fer res per reanimar-lo. Per la tarda l'enterraven sota la mirada del poble sencer. Hi estaven tots aquells que van decidir què era allò que més li convenia, hi eren tots aquells que no el van deixar volar.