Comiat

M'entusiasma veure l'anar i venir del trens a l'estació. Recordo com de petit convencia als pares per anar a l'Estació de França a acomiadar en silenci tots aquells desconeguts que marxaven lluny. Ara, amb 25 anys, quan estic en alguna estació em continua captivant la continua entrada i sortida dels trens; com si d'un joc ordenat de benvingudes i comiats es tractés, un entreteniment per a la imaginació. Però, tot i tenir aquest passatemps, no hi era quan ella va agafar un d'aquests trens. Un tren qualsevol que la portaria a un lloc qualsevol. Perquè existien milers de destins diferents i no volia escollir-ne cap, tampoc descartar-ne cap.

En el seu cas marxar no era sinònim d'abandonar ni de rendir-se. Senzillament, pensava que triant el moment del seu comiat feia més fàcil deixar un bon record a aquells que l'havien descobert. És fàcil conèixer a algú- ens deia-, però no tant descobrir-lo . Va costar-me, però ho vaig anar entenent i ara m'alegro molt d'haver aconseguit descobrir-la. Perquè amb ella apreniem, sense que ensenyar fos la seva intenció, a valorar els petits detalls i a minimitzar les grans preocupacions. A veure les sorpreses que ens amaga la vida i a disfrutar-les. A no buscar per així estar obert a trobar.

Va encertar. Són molts els dies que, com avui, venen els seus bons records fent-me desaparèixer les ganes d'enyorar-la. I encara que sembli de bojos, crec que allà on sigui em continua ensenyant. Ho penso perquè des de que ens va deixar m'ha estat més fàcil descobrir a persones de les qui he gaudit i après molt, i alhora tinc la impressió que alguna d'elles ha arribat també a descobrir-me.

M'agradaria explicar-t'ho, i dir-te allò que mai et vaig dir perquè sabia que ja m'entenies sense paraules. Dir-te que estiguis tranquila, que no et trobo a faltar. Que segueixes amb mi.





Bé i amb això poso un punt al blog. No sé si serà un punt apart, un punt i seguit o un punt final.
És el moment doncs de confesar que m'agrada saber que molts i moltes (més dels que em pensava) heu dedicat uns segons de les vostres vides a llegir el que un boig us ha anat explicant. D' alguna manera o altra m'heu ajudat, dient-me que us ho miraveu (i fins i tot us agradava), enllaçant-lo, o simplement entrant per casualitat...
També ara puc dir que no hagués estat igual sense l'Alba i sense el Víctor, perquè continuament m'heu fet sentir que hi havia algú darrera la pantalla, gastant encara uns quants segons més per fer d'aquestes històries un camí de 2 direccions.

Espero ho hagueu passat tan bé com jo mentres trobava aquestes idees que s'anaven transformant en paraules, frases, paràgrafs... En petites històries.

FINS AVIAT!!!!

Amsterdam

Escolto el timbre d'una bicicleta. Alço la vista i veig els seus ulls. Preciosos. Em somriu, estic anant en direcció contraria. Benvinguts a Amsterdam.



Perduts, ens sentim perduts i ens agrada. Com a la vida, perduts i ens agrada.



Hi ha sensacions que tenim a dins, però estan amagades. Quan surten és genial. Hauriem d'aprendre a controlar la ment. Sempre.




Ser diferent. Aprecio les persones que són diferents. També a les ciutats i pobles que ho són.



Des de dalt es veu tot petit, molt petit. Els problemes, les preocupacions, el teu món. Petit, molt petit.

La belleza está en la cabeza

Proclaman algunos que la belleza está en la cabeza. Y tienen razón, porque la más grande de las bellezas permanece escondida de aquellos ojos que deambulan ciegos por tanto querer mirar. Como cuando el sol te deslumbra, privándote así de ver todo lo que su luz te hubiera permitido percibir de no haber sido tan osado.

La belleza a la que creo se referían ciertamente no es superficial, pero eso no te prohibe verla. La puedes ver cuando escuchándola o escuchándole - porque esta belleza no discrimina a nadie- eres capaz de entender hasta sus silencios. O cuando puedes verla a pesar de estar con los ojos cerrados, o incluso de sentir como te acaricia sin tocarte. Pero mucho más importante que cualquiera de estas cosas, si queremos encontrar esta belleza escondida en la cabeza, es entender que ésta la encuentras sin buscar porque es ella quien te busca a ti.
Lástima los que crean haberla visto con sus ojos porque difícilmente a ellos les buscará.

semàfors

Esperem a que es posi verd?
O travessem sense mirar?















Passeig de Sant Joan / Casp (Barcelona)

Esperar

Sabia que havia d'esperar. Els segons es convertien en minuts i aquests lentament en hores. Mirava el rellotge cada dos per tres per comprovar si seguia girant. Algun cop havia tingut un malson en que tots els rellotges es paraven i tothom es quedava parat, tothom menys ell.
L'espantava quedar-se sol, però en un segon -just el temps que trigava l'agulla a moure's- aquesta por ja s'havia esbaït. Segons que eren minuts. Tenia por.

Les parets de casa l'atrapaven i se'n volia lliurar.

Com es coneix el camí de memòria pot caminar sense haver de pensar en res. Així es va trobar al parc on tenia la sensació que la espera es faria menys feixuga. Allà podia observar com jugaven els nens. Com un empaitava a un altre, mentrestant el de més enllà, a sobre d'un gronxador, s'imaginava que era un cavaller i el seu company semblava creure-s'ho. Alhora els dos avis xerraven pausadament, tot donant bossins de pà sec als coloms. Ell els mirava a tots plegats i intentava esbrinar quin seria el proper moviment. Atraparia aquell nen a l'altre? Cauria el nen amb rinxols del cavall imaginari?
Al cap d'una estona va recordar que el que estava fent al parc era esperar. Torna a mirar el rellotge.

Te quiero mal

Un títol molt explícit. Us recomeno dedicar 15 minuts a aquest curt, no diré res més.

TE QUIERO MAL - (Mireia Giró)

Comiats

Ens vam despedir. Adéu li vaig dir. Una paraula que resumia un munt de sentiments.
Solem associar els comiats a moments tristos, a imatges de l'enamorat corrent al costat del tren que agafa la seva estimada (o a l'inrevés), a clínex mullats amb llàgrimes, a finals de petites o grans històries. I no sempre és així.

Podriem haver escollit qualsevol de les moltes altres opcions existents. Com "Fins aviat!", aquest quan és sincer és potser el comiat més agradable que un pot sentir, és com si et diguessin "ara marxo, però ja estic pensant en el moment en que ens tornarem a veure". O "Salut" associat sovint a un comiat antisistema, tot i que no comprenc perquè. Sigui pel que sigui tots els grans revolucionaris acaven (potser aquí el verb estaria millor en passat) les seves cartes amb un "Salut". No m'imagino a ningú despedint-se amb un "Diners", per molt convençut que estigui dels beneficis del sistema capitalista.
El que no m'agrada és el "fins sempre", suposo que com sóc una mica curt em deixa descolocat. Què vol dir? "fins qualsevol moment" o "no et vull tornar a veure mai més"? Per això ni se'm va passar pel cap dir-li, no fós que les meves limitacions lingüístiques em tornessin a posar altra vegada en un compromís.
També li hagués pogut desitjar "Sort!", però si ho pareu a pensar el concepte de sort és tan abstracte. Desitjem sovint "sort" i estic segur que la majoria no coneixem el significat exacte de la paraula. Hauria preferit desitjar-li "sorpreses". El concepte és molt més clar i penso que les sorpreses són com petits moments de màgia capaços de canviar un dia rutinari. Això sí, hagués corregut el risc d'espantar-la i fer-li sospitar un acostament perillós al límit de la bogeria patològica. On s'ha vist algú que s'acomiadi dien-te "Sorpreses!". A més del tall amb que l'hagués deixat... Com ho hauria de respondre? "Moments!!" o "Diversió!"? I és que hem viscut situacions surrealistes, però això ja sobrepassaria els límits que vaig prometre no passar.
Així que de dins em va sortir un enèrgic i tradicional "Adéu!" , però darrera aquestes quatre lletres s'hi amagava un "passa-ho molt bé perquè ets una persona genial, com poques. Et trobaré a faltar i en algun que altre moment pensaré en tú, així que si et xiula l'orella no t'espantis."

Plorar

Què és el que pensaria el nen que s'ha posat a plorar desesperadament just quan el tren s'ha endinsat al túnel? Haurà pensat que aquell tren era un vehicle que el portava directe a una vida sense llums? O potser, davant la indiferència de la resta de passatgers, ens volia advertir que abandonàvem el plàcid viatge i que ens esperava un futur incert. Un futur que a diferència d'uns instants abans ja no veia gens clar, més ben dit no veia.
Ell plorava i mentrestant tothom seguia llegint, escoltant música o xerrant. Algú el mirava i tractava de consolar-lo, però ell plorava, plorava com si ens volgués dir algo. I el tren seguia circulant pel túnel.


... I m'ha fet pensar en una cançó que tenia semioblidada en algun racó, i així aprofito per posar una cançó més canyera que les darreres (pels i per les que preferiu una mica més de contundència).


Kaixo (Borreroak Baditu Milaka Aurpegi - Negu Gorriak)
Cualquiera, cuando nace y no hace más
que saludar a la vida, en una demostración
de visión de futuro empieza a llorar.
Y los padres felices...
felices todavía...
y el crío llorando...
llorando a lágrimas.

Cualquiera muere, y no hace más que despedirse de la vida.
Al lado de una caja de madera, la gente empieza a llorar.
Y la familia está triste...
están todos muy tristes...
y el difunto callado...
está muy callado.

Caprichos de la vida,
empezar y acabar llorando.
Vaya, vaya...

L'amor

La protagonista d'aquesta història és una papallona. La vaig conéixer un dia que seia al bell mig del prat que separa els dos pobles. Movia les seves ales i voltejava sense un sentit aparent, això justament era el que més m'encissava d'ella. Llavors vaig tenir un presentiment; si parava la mà, aquella papallona aturaria el seu vol a sobre. I increïblement així va ser.
Puc dir-vos que la vaig tenir a la meva mà i que vaig comprovar d'aprop la seva bellesa. Mai n'havia vist cap d'igual. Per això, durant un segon vaig pensar endurme-la a casa entre les dues mans. Allà li hagués donat les millors flors del poble, l'hauria cuidat com si fos la més maca de les papallones (així era per mi). Però sabia que no ho havia de fer i vaig quedar-me amb la mà estesa. Mirant-la. Fins que ella va tornar a reemprendre el vol que l'anava allunyant de les meves mans i l'acostava allà on ella somiava arribar algun dia.

Sovint torno al mateix prat. Sé que no la tornaré a tenir mai a la mà, però el seu record em fa sentir bé. Tan bé que a vegades em quedo adormit a l'ombra de l'avet i sommio que soc una papallona volant sense sentit aparent quan veig una mà. La teva?

Senzillament

Tan senzill com un passeig per la platja, com unes paraules, com un record, com un com estàs?, com un somriure, com un missatge, com que t'escoltin, com una sorpresa, com una mirada, com un hola!, com un cafè, com sentir-se estimat, com un gràcies, com un vols algo?, com una estona, com un fins aviat. Tan senzill, tan difícil.

Entre línies

Em passo els segons buscant allà on quasi ningú busca. Per això quan miro a través de l'esquerda d'aquella paret descobreixo un pati ple de flors, confirmant que les primaveres arriben també a les ciutats. O veig com la lluna, avergonyida, s'amaga darrera un núvol que plora la seva tristesa. També entenc el missatge que l'escriptora va voler deixar emmascarat enmig de tanta lletra. Busco en cada petit racó un missatge escrit per ves a saber qui i quan. A les parets, als tovallons dels bars, a les taules de les clases, fins i tot a dins la bossa. Sé que he d'anar ben atent si no el vull deixar escapar.
Em passo els segons buscant allà on quasi ningú busca i deu ser per això que no soc capaç de veure les més gran evidències. Hauré d'escollir entre centrar la mirada i veure les pedres que em fan ensopegar o seguir buscant petites espurnes de màgia a cada racó del meu camí. Sembla que tot no és possible, però sóc (i vull ser) un tossut.

El destí

Sentat a la taula del bar. Un bar amb una paret de vidre que li permet seguir la vida a fora. Veu com 3 noies i 2 nois baixen de l'autobús, cap d'ells sembla coneixer-se. També veu un nen amb bici, uns quants metres per davant d'aquell que suposa deu ser el pare. I una dona que compra un diari o una revista (no ho distingeix des de la taula) al quiosc de l'altra vorera. Però res d'això li causa el trasvals, el que li ha fet disparar el cor és veure-la a ella. Veure com s'acosta. S'imagina que ella el veurà i picarà al vidre, llavors la convidarà a un cafè i li explicarà que les casualitats potser són cosa del destí i ella li dirà que justament estava pensant en ell i ell li respondrà que també havia pensat en ella uns moments abans (i no és cap mentida), llavors aprofitarà per dir-li que ell... bé que ella... que ella és molt important en la seva vida i ella li somriurà, no li caldrà dir res. Somriurà perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafarà la mà i no faran falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules. Però quan ella ja és a pocs metres de la seva taula, ell gira el cap i es posa a llegir el diari.

Ella també l'havia vist just abans de cabilar com s'ho faria per atraure la seva atenció. Quan passa pel davant aminora el ritme, i veu com ell segueix encaparrat amb el diari. Passa de llarg i s'imagina que hauria passat si hagués decidit picar el vidre per fer-li adonar que estava allà. S'imagina que ell l'hauria convidat a un cafè i li hauria explicat que les casualitats potser són cosa del destí i ella li diria que justament estava pensant en ell (i no seria cap mentida) i ell li hagués respost que ell també havia pensat en ella uns moments abans, llavors aprofitaria per dir-li que ella... bé que ell... que ell és molt important en la seva vida i ell li somriuria, no li caldria dir res. Somriuria perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafaria la mà i no hagués fet falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules.

Segons

Mai no heu tingut ganes de jugar amb el temps? Fer que les agulles del rellotge comencin a córrer ràpid, o aturar-les. Fer-les anar endavant, tornar endarrera...
L'altre dia vaig decidir que les faria anar més a poc a poc; així seria capaç de superar els problemes que tinc amb el temps: tot va massa ràpid i el temps sempre em guanya la carrera. Avança implacablement i jo sempre darrera seu, provant d'atrapar-lo. Aquell dia em sentia capaç de canviar el maleït guió que m'otorgava el paper d'arribar sempre tard i reescriure'n un de nou en el qual jo, el que sempre feia tard, no em tornaria a deixar avançar mai més pel temps...
Sabia com fer-ho i no havia d'haver deixat perdre l'oportunitat. Encara no recordo si vaig fracassar perquè no vaig poder, o perquè en l'últim moment em vaig fer enrera. Sigui pel que sigui, el que està clar és que encara vaig darrera, perseguint el temps. A vegades crec que ja el tinc a tocar, però mai l'acabo d'atrapar. Qui sap si això és impossible.

RELLOTGES (Joan Miquel Oliver - surfistes en càmera lenta)

Rellotge de paret a sa cuina
rellotge despertador de quars
rellotge calculadora ja sumes 30 anys
rellotge de sa tele de s'hotel

Rellotge tens sa vida per davant
rellotge no te pots aturar
rellotge fill de puta es temps que t'has menjat
i el món seguirà endavant.

Ràpid

Ell només volia demanar-li un desig: que li regalés una mica de temps, del seu temps. Però ella va marxar abans que li ho digués, tenia pressa.

Fallar

Si! Fins i tot aquelles persones que havia idealitzat, fins i tot elles un dia fallen.
Quan ho descobreixo em sento trist perquè creia que elles sempre actuaven tal i com la meva imaginació les pensava. I al descobrir que no és així, em sento enganyat, decebut.
Amb el temps m'adono que havia tornat a barrejar el món real i l'imaginari. Després la veueta que habita en el segon d'aquests móns surt per recordar-me que els habitants del seu món, l'imaginari, també han de fallar i equivocar-se. Ho han de fer per ensenyar-me que, com tota la resta de nosaltres, també existeixen en l'altre món, el real.
I al final m'alegro que m'hagin decebut, perquè això les acosta més a mi. Elles també s'equivoquen i també poden aprofitar els errors per seguir aprenent, per seguir aprenent que les persones sovint fallem i que això ens acosta. Ens acosta tant que altra volta es tornen a barrejar el món real i l'imaginari.

Un dia qualsevol?

En Pep ha decidit que avui era el dia ideal per estrenar la seva samarreta de ratlles blaves. Després de vestir-se es pren un cafè i decideix sortir a fer un tomb. Fa un gran dia i al parc la Maria prova d'empaitar la Gina. El Marc se les mira mentres espera que arribi la Laia. En Pep i la Laia es creuen a la sortida del parc, la Laia va corrent perquè no li agrada fer tard. No sap que al Marc no li importa haver d'esperar-la. Uns minuts després de creuar-se amb la Laia, topa amb en Yousseff, que anava llegint el diari, instintivament els dos es demanen perdó i segueix el seu camí. S'atura enfront aquell semàfor, on mira l'Alba que avui porta un bonic vestit de color violeta, quan el semàfor es posa verd travessa i abans d'arribar a la vorera veu com el Manuel li ven 250 grams de maduixes a la Mireia i com en Blanc, el gosset de la Mireia, prova de mossegar-se la cua sense massa èxit. A la vorera una noia de cabells arrissats s'ha aturat a cordar-se la sabata, en Pep se la mira i es pregunta com se li haurà descordat la sabata a aquella noia.
L' Helena avui s'ha llevat més tard del normal i per això ha canviat el seu recorregut habitual. No ha pogut passar pel parc, que és per on més li agrada passar tot i que faci més volta. No ha vist com la Maria finalment ha atrapat a la Gina, ni com en Marc somreia quan veia arribar a la Laia esverada. A l'Helena li ha fet gràcia veure al Yousseff caminar distret llegint un diari, i també veure com el Manuel finalment convencia a la Mireia perque li comprés 250 grams de maduixes. Fa una estona s'ha fixat en el vestit tan maco que porta avui l'Alba. Mentres s'imagina com li quedaria a ella es dona compte que se li ha descordat la sabata. S'atura per cordar-se-la i es mira al noi de la samarreta de ratlles blaves que està travessant el semàfor.

Jo encara no he vist a la Maria ni la Gina, tampoc al Marc i la Laia. Encara no m'he creuat amb en Youssef i m'he perdut al Manuel ensarronant la Mireia perquè li compri les maduixes. Però just quan passo per davant del semàfor que hi ha al costat de la fruiteria, veig com la noia que s'està cordant la sabata i el noi de la samarreta de ratlles blaves creuen les seves mirades . M'imagino com em quedaria aquesta samarreta i m'adono que a mi també se m'ha descordat la bamba. M'aturo a cordar-me-la, però quan alço la vista no veig ningú que m'estigui mirant.

Roses

-Perquè m'estàs arrencant les espines?? M'estàs fent mal!
- A la gent no li agrada punxar-se quan t'agafa...
-Però si m'agafessin delicadament, tampoc es punxarien. És questió d'anar amb una miqueta de compte.
-Suposo que tens raó, però ara tothom s'ha acostumat a agafar-te de qualsevol manera i no punxar-se.
- És això el que més em preocupa, fins i tot més que el mal que m'estàs fent mentres em vas arrencant cada una de les meves punxes. Abans la gent ens tallava del roser i ens portaven sempre amb molta cura, erem tractades amb tanta suavitat... Com si fóssim un fràgil tresor. Ara tot es diferent, la gent ens agafa amb la mateixa mà que porta la maleta, sense fixar-se gaire en allò que duen a les seves mans. Ja no ens sentim com el fràgil tresor que t'explicava abans, més aviat com un insenible plàstic.
-M'estàs dient que us sentieu millor quan encara punxaveu...
-T'estic dient que les roses no només som la nostra admirada bellesa, també som les nostres espines. I qui s'emporta una rosa amb espines s'està emportant la veritable rosa, i sap que ha d'agafar-nos amb la suavitat adequada per no fer-se mal i amb la força necessària per no deixar-nos escapar. I això fa que es fixi més que entre els seus dits hi porta una rosa, una bella rosa.

- Hola em pot donar una rosa? Serà per la meva nena.
-Tingui!
- Però em sembla que s'ha deixat de treure totes les espines.
-Sí. Tracti-la amb molta suavitat. Com si fos un fràgil tresor.

Muntanyes

Em va explicar que es mirava la muntanya de lluny i li semblava petita. Tan petita que pujar-la no hauria de suposar-li gaires dificultats. Però, a mesura que s'hi anava acostant la veia més i més gran. La mateixa percepció que l'havia estat enganyant en la llunyania, fent-li creure que només era un petit bony, li mostrava en estar-hi a sobre, aquella muntanya com un autèntic mur infranquejable. Però no volia tornar enrera, estava decidit a pujar-la i no volia marxar sense almenys intentar-ho. Per això va continuar endavant, pas a pas.
Mai m'ha acabat d'explicar si va aconseguir arribar a la cima o no. Sempre que li ho pregunto em diu que el mèrit no recau en arribar a dalt. Tampoc el fet de superar les percepcions negatives li sembla un mèrit remarcable...

Tot i que ja he pujat i baixat moltes muntanyes encara no he estat capaç de conéixer quin és aquest misteriós mèrit. Potser algun dia ho aprendré. Mentrestant em miro els problemes de lluny i els veig com bonys que es fan grans a mesura que s'acosten, tan grans com les ganes de continuar endavant, pas a pas.

Menorca

Menorca és: blau, turquesa, blanc, verd, marró i taronja. És el mar, les cales, els arbres, l'arena i les postes de Sol. És la llum de les estrelles i la foscor de l'aïllament, és el foc que t'hipnotitza i t'escalfa. Són els moments de diversió, els moments de bogeria i els moments de reflexió. Són les paraules i són els silencis. És caminar, acampar, jugar, llegir, pensar o simplement ser. És sa llengua i són ses bèsties. És gaudir amb la companyia de dos grans amics i no oblidar a les i els que estan allà, a l'altra banda de la Mediterrània.
Menorca ha estat blava, turquesa, blanca, verda, marró, taronja i de tots els colors que et puguis imaginar perquè és màgica.
Aquí us deixo alguns dels colors que hem pogut captar:

mentiders

Que passaria si es trobessin totes i tots els qui afirmen ser la persona més feliç del món?