Muntanyes
Em va explicar que es mirava la muntanya de lluny i li semblava petita. Tan petita que pujar-la no hauria de suposar-li gaires dificultats. Però, a mesura que s'hi anava acostant la veia més i més gran. La mateixa percepció que l'havia estat enganyant en la llunyania, fent-li creure que només era un petit bony, li mostrava en estar-hi a sobre, aquella muntanya com un autèntic mur infranquejable. Però no volia tornar enrera, estava decidit a pujar-la i no volia marxar sense almenys intentar-ho. Per això va continuar endavant, pas a pas.
Mai m'ha acabat d'explicar si va aconseguir arribar a la cima o no. Sempre que li ho pregunto em diu que el mèrit no recau en arribar a dalt. Tampoc el fet de superar les percepcions negatives li sembla un mèrit remarcable...
Tot i que ja he pujat i baixat moltes muntanyes encara no he estat capaç de conéixer quin és aquest misteriós mèrit. Potser algun dia ho aprendré. Mentrestant em miro els problemes de lluny i els veig com bonys que es fan grans a mesura que s'acosten, tan grans com les ganes de continuar endavant, pas a pas.
2 comentaris:
Hi ha muntanyes que són inassolibles, i potser per això són les més irresistibles, les més misterioses i les que et fan somiar.
Però pujar per sobre els turons, encara que siguin petits, també té el seu encant, si el saps apreciar.
P.D.: M'ha encantat l'escrit! ;)
El mèrit no recau en la finalitat sinó en el procés fins al cim. Aquesta és la grandesa de tot allò que sembla fàcil i després és difícil. Pas a pas....
Publica un comentari a l'entrada