Endevinalla

Una endevinalla musical, aviam qui hi troba solucions...

ENDEVINALLA (La Troba Kung-Fú- clavell morenet)
Des d'orient fins a occident, del gran Sol fins Barbaria
he robat tots els tresors per riure'm del qui els tenia
M'he rigut de l'home àvar, m'he saltat la jerarquia.
M'han executat 1000 cops, però jo neixo cada dia.

Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eiii sóc aquí, sóc aquí.

Acompanyo el boig amant perquè trobi companyia,
l'abandono trist poruc si ell és ple de gelosia.
Nedo sempre entre bons vins, petonejant l'alegria
m'emborratxo ben amarg si no s'hi ha a la taula amiga.

Sóc allò que no té nom, si el tingués mai no el diria
Sóc allò que no té nom, si el digués us mentiria.

Un tros de cel
un xic d'estació
un cop de vent
un trist de blau
xiulet d'amor
motin de tren
a prop de tu
un riff de rock

Un cop de sort
un cap de núvol
un cop de mà
un cop de cap
un pic de mar
un ull de blau
un cau de llop
o el tros de cel

Faig del desig un plaer si el que desitja sommia
si el que sommia és amor
si no ho és, obro ferida
Que amb el pres no em trobarà ni posant-me al punt de mira
Abraçaré aquell que em veu i el meu nom mai cridaria.

Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eii sóc aquí, sóc aquí.

Petits moments

Quan trobo a faltar les petites coses és quan recordo que són aquestes les que t'acaben donant petits moments de felicitat. Fins i tot diria que són les que et fan ser com ets, perquè el teu interior sap que el conjunt d'aquestes petites estones et fan sentir bé i t'empeny a adaptar-te a una determinada manera de ser que et permeti tornar-les a repetir.

Tinc moltes ganes:
De sortir a caminar i no tenir res a fer després, per poder arribar quan vulgui i no tenir cap remordiment. De passejar pels carrers d'aquesta màgica ciutat i observar-los detingudament, amb la tranquil·litat que et dona no haver de mirar el moviment constant de les agulles del rellotge. D'imaginar quantes histories ha viscut aquell barri al llarg de la seva vida. De mirar aquells nens com juguen a la placeta i jugar a inventar-me el que els hi passa pel cap, sabent que irremediablement acabaré perdent, doncs la imaginació d'un nen segueix sent insuperable. De creuar-me amb aquella noia i convertir-la en la protagonista d'una història fantàstica, en un món allunyat del que sembla instal·lada avui. D'imaginar-me que hagués passat si l'altra noia, la que està passant per l'acera de davant s'hagués creuat amb mi. Hauria entrat a formar part d'alguna d'aquestes històries? Voldria entrar-hi?. D'acostar-me a la platja i mirar cap al mar. De recordar-lo quan és estiu. Recordar com de bé et sents a dins de l'aigua, nedant, allunyant-te cada cop més de la vora fins trobar-te allà al mig del mar mirant cap a la platja.
Tinc ganes de tot això o senzillament de donar aquesta volta amb la teva companyia, o amb la seva, o amb tú.

La lluna

Quan es sentia sola sempre sortia a veure-la. L'havia acompanyat tants cops abans que ara ja s'havia acostumat a compartir amb la lluna els seus moments més tristos. Mica a mica ha anant aprenent que té una extraordinària capacitat per canviar diàriament la seva forma i el seu color i així aconseguir una infinitat de convinacions diferents. Segurament, aquesta màgia de la lluna per canviar la seva imatge sense perdre ni una espurna de bellesa, és la que també la fa sentir acompanyada quan es troba sola.

Aquella nit era freda, però això no va ser impediment per- com sempre que es sent sola - sortir a buscar la seva companyia. Va tornar a observar el cel des del seu jardí, però aquesta vegada es va trobar amb un cel fosc. Llavors, va entendre-ho: la lluna no hi era, havia marxat, però sabia que tornaria amb noves figures i nous colors que la seguirien encissant. Així va ser com, tot i no ser-hi aquella nit, la lluna li va mostrar que el sentiment de solitut era només momentani.
Mentrestant, podia gaudir amb les estrelles que, a pesar de no posseir la màgia de la lluna, conformaven una imatge igualment espectacular. I mirant-les es va quedar dormida, pensant en com seria el seu retorn.

Direccions

Avui he anat una estoneta en tren, i la companya de viatge m'ha tornat a ensenyar una altra cosa: hi ha gent que sempre s'asseu de cara a la direcció que va el tren, per així veure el paisatge que vindrà i no el que ja han passat (del contrari es marejarien).
Un cop acabat aquest breu viatge, he pensat en això i m'he preguntat com viatgem per les nostres vides. Ho fem de manera que veiem allò que anem deixant enrera a mesura que avança la vida o, al contrari, estem en una posició que ens permet veure o intuir cap a on es dirigeix aquest camí. Llavors, sense capacitat per trobar cap resposta, tanco els ulls per volar cap al núvol i imaginar-me en aquest tren assegut enfront de la meva companya de viatges. Jo li explicava per on acabàvem de passar, mentres ella em deia cap a on ens dirigiem. Suposo que el que el núvol em volia ensenyar és que per tenir una idea completa de les nostres vides necessitem quelcom més que la nostra pròpia visió, que hem de saber escoltar aquells i aquelles que més estimem. Tot i que jo em quedo amb quant curiosa era la imatge de dues persones veient diferents paisatges a través d'una mateixa finestra.

Qui?

Heu experimentat mai la sensació d'estar visquent alguna cosa que ja us havia passat abans? Els que proven d'entendre com funciona el cervell li'n diuen déjà vu.
El que em va passar dubto que sigui tan freqüent com això, vaig tenir un déjà vu d'una altra persona. M'explico, vaig trobar-me en una situació que sé perfectament que no l'he viscut mai, però vaig tenir la sensació de conéixer el que em passava. Suposo que és degut a que algú proper ja havia viscut aquella mateixa experiència i ha estat capaç de transmetre-m'ho d'alguna manera, no sé com, però sense explicar-m'ho. Perquè si hagués utilitzat només paraules la sensació seria diferent, la intensitat no seria tan forta i la seguretat de conéixer allò que em passava no seria tan real. Ara em fa falta saber qui em va transmetre aquella sensació perquè tinc un munt de preguntes per fer-li.

Barrio

Barrio és una de les pelis que més m'han impactat, parla sobre la vida de 3 nois de l'extraradi de Madrid, i és una peli, com totes les de Fernando Leon de Aranoa, que dona una visió crítica d'alguns dels problemes de la societat urbana amb bastantes pincellades d'humor àcid.
Aquesta és una escena que va ser rodada a l'estació "fantasma" de Chamberí, és molt potent (llàstima que sigui un pel fosca per veure-ho en una pantalla tan petita):


A més la B.S.O és molt guay. Hechos contra el decoro en són els protagonistes, com a mostra la lletra de la cançó que van compondre per la peli (és com un resum de l'argument pels qui encara no l'heu vista ;) ):

Canción prohibida (hechos contra el decoro - Danza de los nadie- B.S.O Barrio)

camino en círculos concéntricos, no soy dueño de mis sueños cada paso es un anhelo repetido, repito, cada paso y así año tras engaño el horizonte se estrecha. Sé que alguien ha abierto brecha y ha escapado, saltó el muro y cruzó el barrio.
Más allá de la autopista y de este cerco cotidiano hay salidas, lo he oído, se que existen cientos de metros despejados y sin un cristal en medio que me impida recorrerlos.
No soy dueño de mis sueños, siempre están en la pantalla, son de otros y están lejos, nunca puedo retenerlos. Y otra vez el mismo mapa que me mantiene encerrado en un recorrido ciego, paso a paso, año tras año, estación tras estación, desengaño a desengaño.

hey como va, dime chaval como va, ¿a quién le ha tocado tu parte?, ¿quién será el primero en disparar?. ¿hey quién controla, quién maneja la bola, cuánto durará el paseo, quién puede parar la olas?.

Visto lo visto no te extrañe si me quedo frió, tío. Así es la vida de los míos, sal al barrio y da una vuelta y después ven y me narras si hay algo de lo que cuentan por la tele esos tan listos. Desde luego no en mi fiesta, ni en la plaza donde paro, ni en el callejón oscuro donde las agujas tejen la mortaja de mi hermano, con su piel y algunos sueños arrancados de su pecho y clavados sobre un tablón en sus manos.

Y estación tras estación, siempre la misma canción. Muertos en vida como fantasmas pero aún late un corazón que imagina, que destila frustración y traga quina. Pero aún leo en las esquinas la letra de una canción prohibida que dice que en esta vida todo lo que sube baja y que la cuerda se parte y se raja la baraja si toda la mierda cae siempre de este lado de la balanza.

la realitat mai supera la ficció

Totes aquelles històries que eren pura fantasia havien cobrat vida per la nit: els ocells baixaven del cel per donar-me els consells que volia sentir o el meu boli, de color vermell, que ara podia dibuixar pensaments i somnis. Per no parlar de la granota que va aparèixer de sobte per explicar-me noseque sobre que realment era una princesa i que l'havia de besar. "A una granota li he de fer un petó?"- vaig pensar- i vaig decidir continuar el camí fins topar amb la estàtua que descansa tres cantonades abans d'arribar al pis. Que pesada!! Semblava que feia segles que no parlava amb ningú... que si ell va defensar el país, que si actualment la gent havia canviat massa, que ja no el respectaven. Per sort, era estàtua i com no es podia moure no em va costar gaire d'esquivar-la, fent veure que no escoltava els seus crits amenaçadors. Mentres estava pensant si em faltava algo per veure aquella nit, és quan vaig ensopegar amb una llàntia daurada; quasi em mato. Just després de dins hi va sortir un senyor tot enfadat per haver-lo despertat tan bruscament. Quin mal despertar tenen els genis, ni que fos dilluns... és més, a ell no el desperta cada dia un maleït despertador.
El món s'havia tornat boig? El millor que podia fer era arribar a casa , anar a dormir i esperar que la lluna, que encara reia de la ridícula ensopegada amb la llàntia, marxés i tornés el dia. Poc m'esperava que la xerrameca de l'oset de peluix aquella nit no em deixaria dormir.

Imagina

Perquè una cosa tan desitjada per tothom (o gairebé tothom) i tan aparentment senzilla es converteix en imposible? Potser és perquè els humans som massa egoïstes o potser perquè el món està muntat d'una manera que 3 o 4 persones decideixen més que millons de nosaltres.

Amb algun dia de retràs, ja he decidit el meu desig per aquest nou any. És altra vegada pràcticament irrealitzable, però tant de bo quan hagi acabat l'any la pau estigui una miqueta més propera...
Perquè si imaginem durant uns segons que pot ser possible, posarem un altre granet d'arena i farem que aquest desig comenci mica a mica a fer-se gran, per així algun dia llunyà, una muntanya de granets d'arena s'empassi tot l'odi del món.
Aquest desig de pau queda molt ben reflexat en la cançó (Imagine) versionada per Khaled (Algèria) i Noa (Israel). Dues persones tan diferents, però que comparteixen un mateix sentiment i consegueixen posar-me la pell de gallina cada vegada que escolto aquesta preciosa versió.

Imagine (John Lennon)

Imagine there's no heaven It's easy if you try No hell below us Above us only sky Imagine all the people Living for today... Imagine there's no countries It isn't hard to do Nothing to kill or die for And no religion too Imagine all the people Living life in peace... Imagine no possessions I wonder if you can No need for greed or hunger A brotherhood of man Imagine all the people Sharing all the world... You may say I'm a dreamer But I'm not the only one I hope someday you'll join us And the world will live as one

Imagina que no existeix cap paradís És senzill si ho intentes Cap infern sota nostre Sobre nosaltres només el cel Imagina tota la gent Vivint l'avui Imagina que no existeixen els països No és difícil de fer-ho Res pel que s’hagi de matar o morir Ni tampoc cap religió Imagina tota la gent Vivint la vida en pau Imagina que no existeixen les possessions Em pregunto si pots Cap necessitat per cobdícia o fam Una germandat d’homes Imagina tota la gent Compartint el món Pots dir que sóc un somniador Però no sóc l’únic Espero que algun dia t’uneixis a nosaltres I que hi hagi un sol món