La lluna

Quan es sentia sola sempre sortia a veure-la. L'havia acompanyat tants cops abans que ara ja s'havia acostumat a compartir amb la lluna els seus moments més tristos. Mica a mica ha anant aprenent que té una extraordinària capacitat per canviar diàriament la seva forma i el seu color i així aconseguir una infinitat de convinacions diferents. Segurament, aquesta màgia de la lluna per canviar la seva imatge sense perdre ni una espurna de bellesa, és la que també la fa sentir acompanyada quan es troba sola.

Aquella nit era freda, però això no va ser impediment per- com sempre que es sent sola - sortir a buscar la seva companyia. Va tornar a observar el cel des del seu jardí, però aquesta vegada es va trobar amb un cel fosc. Llavors, va entendre-ho: la lluna no hi era, havia marxat, però sabia que tornaria amb noves figures i nous colors que la seguirien encissant. Així va ser com, tot i no ser-hi aquella nit, la lluna li va mostrar que el sentiment de solitut era només momentani.
Mentrestant, podia gaudir amb les estrelles que, a pesar de no posseir la màgia de la lluna, conformaven una imatge igualment espectacular. I mirant-les es va quedar dormida, pensant en com seria el seu retorn.