Diàlegs

- És maca la vida, oi?

- Sí, sobretot si vas en bicicleta.

Amsterdam

Escolto el timbre d'una bicicleta. Alço la vista i veig els seus ulls. Preciosos. Em somriu, estic anant en direcció contraria. Benvinguts a Amsterdam.



Perduts, ens sentim perduts i ens agrada. Com a la vida, perduts i ens agrada.



Hi ha sensacions que tenim a dins, però estan amagades. Quan surten és genial. Hauriem d'aprendre a controlar la ment. Sempre.




Ser diferent. Aprecio les persones que són diferents. També a les ciutats i pobles que ho són.



Des de dalt es veu tot petit, molt petit. Els problemes, les preocupacions, el teu món. Petit, molt petit.

Cançons oblidades

Fa anys la vaig escoltar, potser també l'havia cantat. I des de llavors la guardava en un racó, oblidada. I en tornar-la a escoltar és quan van despertar els records, els bons records. Els dolents els havia cremat perquè no tornessin a sortir.

I aquesta mateixa cançó oblidada em transporta del pasat al present, tot i que prefereixo no entrentindre'm gaire en el present. Almenys en el present d'aquest món ple de merda. Observo l'encenedor de records, el tinc molt més aprop del que ningú s'imagina i tinc ganes de tornar a utilitzar-lo, però aquest cop m'esperaré a ser feliç per fer-ho.



Tot queda igual (Sopa de Cabra)
Busco una llum busco un color
camino sense direcció.
El carrer és fosc me'n vaig de tort
avui no em sento un triomfador.

Espero que et vagi tot bé
ja ens trobarem allà a l'infern
ens en riurem del que vam ser.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

M'aixecaré d'aquest racó,
m'escaparé de la paret
als meus records calaré foc
quan trobaré algun bar obert

Vull perdre el nord vull estar boig
beure'm un riu sencer d'alcohol
vull cridar al cel que ja no hi sóc.

No sé si això és l'inici del final
no sé si estic despert o estic somniant
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

l'estiu

El que recorda que ja ha començat l'estiu no són els petards de Sant Joan, tampoc ho és la pujada del mercuri dels termòmetres, ni el primer bany a la platja. Per suposat, tampoc ho és el canvi de color de la pell (encara estariem esperant l'estiu del 2003...).
Temps de festes majors i festivals. On les nits, fosques la resta de l'any, semblen que recobren vida. Els carrers i places s'omplen de gent en busca d'una llibertat a la que renunciava abans. Són aquestes ganes de gresca les que un dia et porten a perdre't per un racó de la ciutat, un altre cap a una terrassa en busca d'una refrescant clareta i inevitablement cap a algun dels milers de concerts a l'aire lliure repartits entre pobles i ciutats del país. Tot això sí és el que em recorda que ja és estiu.

Com aquest cap de setmana amb el concert de Macaco i Muchachito. Una passada, vam acabar amb un mal de cames bèstia després de passar 5 hores (lo bueno es mucho más que breve) saltant, ballant, cantant. Genial. La gent de Mataró s'ho ha currat molt organitzant aquest festival (cruïlla de cultures) i tornen a ensenyar-nos que no cal fer-ho tot a Barcelona.

He estat dubtant molt si penjar el video o no, perquè ni de bon tros transmet la marxa que té aquest home a la sang i queda un pèl fred, però pensant en els qui no vau venir, aquí va un fragment d'un d'aquests concerts d'estiu. És d'en Muchachito cantant "siempre que quiera", mentres en Santos de Veracruz dibuixa al ritme de la música. Una idea que parla per si sola.

Aquel día en aquel sueño soñando soñé, que estaba soñando contigo,
bajo un cielo de estrellas mil, hay que ver, precioso, precioso.
Y en aquel mar que no nos pudimos bañar, por ser tan caprichosos.

Comiats

Ens vam despedir. Adéu li vaig dir. Una paraula que resumia un munt de sentiments.
Solem associar els comiats a moments tristos, a imatges de l'enamorat corrent al costat del tren que agafa la seva estimada (o a l'inrevés), a clínex mullats amb llàgrimes, a finals de petites o grans històries. I no sempre és així.

Podriem haver escollit qualsevol de les moltes altres opcions existents. Com "Fins aviat!", aquest quan és sincer és potser el comiat més agradable que un pot sentir, és com si et diguessin "ara marxo, però ja estic pensant en el moment en que ens tornarem a veure". O "Salut" associat sovint a un comiat antisistema, tot i que no comprenc perquè. Sigui pel que sigui tots els grans revolucionaris acaven (potser aquí el verb estaria millor en passat) les seves cartes amb un "Salut". No m'imagino a ningú despedint-se amb un "Diners", per molt convençut que estigui dels beneficis del sistema capitalista.
El que no m'agrada és el "fins sempre", suposo que com sóc una mica curt em deixa descolocat. Què vol dir? "fins qualsevol moment" o "no et vull tornar a veure mai més"? Per això ni se'm va passar pel cap dir-li, no fós que les meves limitacions lingüístiques em tornessin a posar altra vegada en un compromís.
També li hagués pogut desitjar "Sort!", però si ho pareu a pensar el concepte de sort és tan abstracte. Desitjem sovint "sort" i estic segur que la majoria no coneixem el significat exacte de la paraula. Hauria preferit desitjar-li "sorpreses". El concepte és molt més clar i penso que les sorpreses són com petits moments de màgia capaços de canviar un dia rutinari. Això sí, hagués corregut el risc d'espantar-la i fer-li sospitar un acostament perillós al límit de la bogeria patològica. On s'ha vist algú que s'acomiadi dien-te "Sorpreses!". A més del tall amb que l'hagués deixat... Com ho hauria de respondre? "Moments!!" o "Diversió!"? I és que hem viscut situacions surrealistes, però això ja sobrepassaria els límits que vaig prometre no passar.
Així que de dins em va sortir un enèrgic i tradicional "Adéu!" , però darrera aquestes quatre lletres s'hi amagava un "passa-ho molt bé perquè ets una persona genial, com poques. Et trobaré a faltar i en algun que altre moment pensaré en tú, així que si et xiula l'orella no t'espantis."

Palestina

Per desgràcia milers de vegades sentim a parlar amb molta frivolitat sobre atemptats suïcides. Algun cop em pregunto què pot portar a algú a sacrificar la seva pròpia vida per acabar amb la dels altres. Quin és el grau de desesperació que et porta a aquest extrem de revenja?
Diuen que per intentar solucionar els problemes abans s'han d'entendre.
Aquest curt d'animació realitzat per un estudiant de la UPF no proposa cap solució, però pot ajudar a entendre algun perquè. I a veure que darrera de cada número hi ha una història.

Mama Tierra

"Supongo que en el fondo todo sentimos lo mismo, puesto que al fin y al cabo venimos de lo mismo: hidrógeno, helio, oxígeno, metano, neón, carbono, azufre, silicio y hierro, los compuestos básicos del universo, moléculas básicas que existen desde el principio de los tiempos y que, recombinadas entre si, han dado lugar a otras más complejas. El desarollo de la vida es un milagro inevitable, una milagrosa combinación de elementos según una trayectoria de mínima resistencia. Dadas las condiciones de la Tierra primitiva, la vida tenía necesariamente que surgir; del mismo modo que el hierro inevitablemente se oxidará con el oxígeno húmedo. Cualquier otro planeta que se pareciese física y químicamente a la Tierra desarrollaría vida. Todos somos inevitable, todos venimos de lo mismo, todos constituimos un milagro en nosotros mismo. Energía y moléculas es vida. Amor y frustración igual a celos. Milagros que provocan en mí reacciones elementales e inevitables. Mujeres que son mundos en si mismas, mundos habitados por millones de seres vivos -células, y microbios y bacterias y parásitos microscópicos que significan a nuestro cuerpo lo mismo que nuestros cuerpos a la Tierra-, mundos similares aunque distantes. Mundos todas nosotras, planetas que orbitamos en torno a una fuente de energía: el afecto, o su carencia. Órbita cementerio."
(Beatriz y los cuerpos celestes - Lucía Etxebarria)


Ahh i un videoclip que em va descobrir l'Aouita produit per National Geographic a partir d'una cançó de Macaco amb colaboracions de la Bebe, Fito, Amparanoia, Muchachito, Estopa, etc...



Mama Tierra (Macaco - Ingravito)
Que dificil cantarle a tierra madre, que nos aguanta y nos vio crecer,
y a los padres de tus padres y a tus hijos los que vendrán despues,
si la miras como a tu mama quizas nos cambie la mirada,
y actuemos como el que defiende a los tuyos y a los que vienen con el.

la raiz en mis pies yo sentí, levante la mano y ví,
que todo va unido, que todo es un ciclo,
la tierra, el cielo y de nuevo aqui,
como el agua del mar a las nubes va,
llueve el agua y vuelta a empezar,oye i yee

Grite ,grite...o no lo ves??
va muriendo lentamente,mama tierra...mother earth...
(bis)

No se trata de romper ventanas, ni farolas ni de caras,
mejor romper conciencias..equivocadas..oye..
nadie nos enseñó ni a ti ni a mi,
nadie nos explicó ni a ti ni a mí,
mejor aprender, que corra la voz y quizás conseguir..

Princesas

"¿Se podrá tener nostalgia de algo que aún no te ha pasado? Porque a mi a veces me pasa; me pasa cuando imagino como van a ser las cosas: los chicos, por ejemplo, o con la vida en general. Y luego me da pena cuando me acuerdo de lo bonitas que iban a ser, porque iban a ser preciosas, en serio, preciosas. Y luego cuando lo pienso me da nostalgia, porque iban a ser tan bonitas. Cuando me doy cuenta de que aún no han pasado y de que a lo mejor no pasan nunca me pongo super triste; super triste, tía. Pero es como una tristeza a cuenta. Como la fianza cuando alquilas una casa pero con tristeza, que la pones por delante, que total sabes que la vas a acabar utilizando igual."

"Hay un día, ya verás. Un día que es la hostia.
Ese día todo es bueno. Ves a la gente que quieres ver, comes la comida que más te gusta y todo lo que te pasa ese día, es todo lo que tú quieres que te pase. Si pones la radio, la música que sale es tu canción favorita. Si vas a la tele ese día, por ejemplo a un concurso, lo ganas todo: el dinero, los viajes, todo.
Pasa sólo una vez en la vida, por eso hay que estar muy atenta, no sea que se te pase. Es como un desvío. Como cuando vas por la carretera y hay un desvío hacia otro sitio pero a lo mejor vas hablando por el móvil o estás discutiendo o pensando en lo que sea y no te das cuenta y se te pasa, y te jodiste porque no puedes volver atrás.
Pues ese día, es lo mismo: un desvío. Y es muy importante porque puedes elegir por dónde va a ir todo, si por ese camino que es nuevo o no.
Por eso tenemos que estar muy atentas Zule, muy atentas. Porque hay muy pocas cosas buenas y si encima se te pasan porque estás hablando por el móvil o pensando en otra cosa, sería una mierda. Una mierda completa."

(Princesas - Fernando León de Aranoa)

Realitat

El Víctor em va dir que feia molt que no escribia sobre la realitat aquí i que ho hauria de fer més, i com és el soci honorífic de l'espai té certs privilegis (si poder demanar tema es considera un privilegi).
Ja ho he intentat molts cops, però no ho aconsegueixo i m'acaben sortint paranoies que fins i tot a mi em costa entendre, però em distreuen mentres les penso i escric (espero no ser l'únic).

Bé, doncs fare l'enèsim intent... Avui tornava a casa amb la música a tope, no li feia massa cas ja que tenia el cap ocupat en coses meves. Així he passat el viatge de Sarrià fins a Catalunya amb els ferroCats, després endut per la inèrcia he anat cap a la línea vermella. Inèrcia perquè m'he trobat allà, esperant el metro, sense haver pensat mai que m'hi estava dirigint. Llavors he pensat en el munt de coses que fem per inèrcia al llarg d'un dia. Decideixo que durant una estona aniré contra les lleis de la física. Perquè m'he de fotre al metro si realment prefereixo anar caminant? Vinga! Cap a fora!!
Caminar sol pot semblar avorrit, però si tens el cap actiu és un bon moment per ser egoïsta i pensar només en tu, aïllar-te una mica del món. I això he fet, pensar en mi. Si fos el protagonista d'un conte m'hagués passat algo interessant o senzillament hagués fet un viatge tan profund que m'hagués arribat a trobar a mi mateix, però no, avui no hi havien idees flotant pel cel, quan alçava els ulls només veia balcons. I mirant un d'aquests balcons he pensat que sovint no sé llegir la realitat, la confonc. Per culpa d'això, a vegades em rallo o m'equivoco i altres ho acaben pagant. Intento canviar? A la següent cantonada ja m'he convençut, cadascú és com és i això ens fa ser especials, diferents. Podem intentar fer petits canvis, però sense mai perdre l'essència. Torno a aixecar la vista i me n'adono que tot i que no sé llegir massa bé la realitat puc arribar a entendre-la, i en això estic.

Direccions

Avui he anat una estoneta en tren, i la companya de viatge m'ha tornat a ensenyar una altra cosa: hi ha gent que sempre s'asseu de cara a la direcció que va el tren, per així veure el paisatge que vindrà i no el que ja han passat (del contrari es marejarien).
Un cop acabat aquest breu viatge, he pensat en això i m'he preguntat com viatgem per les nostres vides. Ho fem de manera que veiem allò que anem deixant enrera a mesura que avança la vida o, al contrari, estem en una posició que ens permet veure o intuir cap a on es dirigeix aquest camí. Llavors, sense capacitat per trobar cap resposta, tanco els ulls per volar cap al núvol i imaginar-me en aquest tren assegut enfront de la meva companya de viatges. Jo li explicava per on acabàvem de passar, mentres ella em deia cap a on ens dirigiem. Suposo que el que el núvol em volia ensenyar és que per tenir una idea completa de les nostres vides necessitem quelcom més que la nostra pròpia visió, que hem de saber escoltar aquells i aquelles que més estimem. Tot i que jo em quedo amb quant curiosa era la imatge de dues persones veient diferents paisatges a través d'una mateixa finestra.

Barrio

Barrio és una de les pelis que més m'han impactat, parla sobre la vida de 3 nois de l'extraradi de Madrid, i és una peli, com totes les de Fernando Leon de Aranoa, que dona una visió crítica d'alguns dels problemes de la societat urbana amb bastantes pincellades d'humor àcid.
Aquesta és una escena que va ser rodada a l'estació "fantasma" de Chamberí, és molt potent (llàstima que sigui un pel fosca per veure-ho en una pantalla tan petita):


A més la B.S.O és molt guay. Hechos contra el decoro en són els protagonistes, com a mostra la lletra de la cançó que van compondre per la peli (és com un resum de l'argument pels qui encara no l'heu vista ;) ):

Canción prohibida (hechos contra el decoro - Danza de los nadie- B.S.O Barrio)

camino en círculos concéntricos, no soy dueño de mis sueños cada paso es un anhelo repetido, repito, cada paso y así año tras engaño el horizonte se estrecha. Sé que alguien ha abierto brecha y ha escapado, saltó el muro y cruzó el barrio.
Más allá de la autopista y de este cerco cotidiano hay salidas, lo he oído, se que existen cientos de metros despejados y sin un cristal en medio que me impida recorrerlos.
No soy dueño de mis sueños, siempre están en la pantalla, son de otros y están lejos, nunca puedo retenerlos. Y otra vez el mismo mapa que me mantiene encerrado en un recorrido ciego, paso a paso, año tras año, estación tras estación, desengaño a desengaño.

hey como va, dime chaval como va, ¿a quién le ha tocado tu parte?, ¿quién será el primero en disparar?. ¿hey quién controla, quién maneja la bola, cuánto durará el paseo, quién puede parar la olas?.

Visto lo visto no te extrañe si me quedo frió, tío. Así es la vida de los míos, sal al barrio y da una vuelta y después ven y me narras si hay algo de lo que cuentan por la tele esos tan listos. Desde luego no en mi fiesta, ni en la plaza donde paro, ni en el callejón oscuro donde las agujas tejen la mortaja de mi hermano, con su piel y algunos sueños arrancados de su pecho y clavados sobre un tablón en sus manos.

Y estación tras estación, siempre la misma canción. Muertos en vida como fantasmas pero aún late un corazón que imagina, que destila frustración y traga quina. Pero aún leo en las esquinas la letra de una canción prohibida que dice que en esta vida todo lo que sube baja y que la cuerda se parte y se raja la baraja si toda la mierda cae siempre de este lado de la balanza.

Imagina

Perquè una cosa tan desitjada per tothom (o gairebé tothom) i tan aparentment senzilla es converteix en imposible? Potser és perquè els humans som massa egoïstes o potser perquè el món està muntat d'una manera que 3 o 4 persones decideixen més que millons de nosaltres.

Amb algun dia de retràs, ja he decidit el meu desig per aquest nou any. És altra vegada pràcticament irrealitzable, però tant de bo quan hagi acabat l'any la pau estigui una miqueta més propera...
Perquè si imaginem durant uns segons que pot ser possible, posarem un altre granet d'arena i farem que aquest desig comenci mica a mica a fer-se gran, per així algun dia llunyà, una muntanya de granets d'arena s'empassi tot l'odi del món.
Aquest desig de pau queda molt ben reflexat en la cançó (Imagine) versionada per Khaled (Algèria) i Noa (Israel). Dues persones tan diferents, però que comparteixen un mateix sentiment i consegueixen posar-me la pell de gallina cada vegada que escolto aquesta preciosa versió.

Imagine (John Lennon)

Imagine there's no heaven It's easy if you try No hell below us Above us only sky Imagine all the people Living for today... Imagine there's no countries It isn't hard to do Nothing to kill or die for And no religion too Imagine all the people Living life in peace... Imagine no possessions I wonder if you can No need for greed or hunger A brotherhood of man Imagine all the people Sharing all the world... You may say I'm a dreamer But I'm not the only one I hope someday you'll join us And the world will live as one

Imagina que no existeix cap paradís És senzill si ho intentes Cap infern sota nostre Sobre nosaltres només el cel Imagina tota la gent Vivint l'avui Imagina que no existeixen els països No és difícil de fer-ho Res pel que s’hagi de matar o morir Ni tampoc cap religió Imagina tota la gent Vivint la vida en pau Imagina que no existeixen les possessions Em pregunto si pots Cap necessitat per cobdícia o fam Una germandat d’homes Imagina tota la gent Compartint el món Pots dir que sóc un somniador Però no sóc l’únic Espero que algun dia t’uneixis a nosaltres I que hi hagi un sol món

Sorpreses

De tant en quant és genial fer les coses sense pensar, fer-ho només perque et ve de gust. Com ahir a la nit, surto de casa per fer un tomb i mirar una mica el Barça i acabem a les barrakes de Girona. Quan aquest tipus de propostes arriben per part d'algú que no t'hi té acostumat encara són millors.
I realment va valer la pena, la gent de Girona té algo especial. Suposo que viure al costat d'una ciutat tan màgica influeix en la seva manera de ser. A més toquen els Facto de la Fe i no s'estan de repetir les cançons més guays, la gent volia més concert i ells ja havien acabat el repertori; "ja no tenim més cançons, així que haurem de repetir-ne alguna...", doncs a mi ja m'està bé! Finalment tombs per barraques, ens ho passem genial cantant i ballant.
Feia molta fred, però com la cançó de facto aquesta sensació es va esbaïnt al llarg de la nit.

Enero en la playa (Facto de la Fe)
“Y tu piel es blanca, como esta mañana de Enero. Demasiado hermosa como para ir a trabajar. Y sin pestañear, hablamos con el jefe un cuento chino. Y como niños nos volvemos a acostar. Se supone que debía ser fácil ¿Tienes frío? Pero a veces, lo hago un poco difícil. Perdón. Suerte que tú ríes y no te enfadas. Porque eres más lista y menos egoísta que yo ¿Todavía tienes frío? Bueno. Cierra los ojos un minuto que te llevo a un lugar:

Imagina una calita. Yo te sirvo una clara. Es verano y luce el sol. Es la costa catalana. Y estamos tranquilos, como anestesiados. Después del gazpacho nos quedamos dormidos. Mirando el Tour de Francia en la típica etapa donde Lance gana imponiéndose al sprint con un segundo de ventaja en el último suspiro, colgándose a sus hombros el maillot amarillo. De nuevo el chiringuito. Un bañito. Helado de pistacho y partida al futbolín. Lanzamos unos frisbis. Jugamos unas cartas. Y acabamos cenando sardinas y ensalada. Bebemos, dorados. Hablamos, callados. La luna. La sal. Tus labios, mojados. Me entra la sed y pido una copa. Y España se queda en cuartos, en la Eurocopa.

Pero nos da igual. Hoy ganaremos el Mundial. Subimos a casa. Hacemos el amor y sudamos tanto que nos deshidratamos. El tiempo se para. El aire no corre. Mosquitos volando y grillos cantando. Y tú a mi lado, muriendo de sueño. Cansada. Contenta. Me pides un cuento y yo te lo cuento. Mas bien lo invento. Te explico que un niño cruzó el Universo, montado en un burro con alas de plata. Buscando una estrella llamada Renata, que bailaba salsa con un asteroide llamado Julián Rodríguez de Malta. Malvado. Engreído. Traidor forajido. Conocido bandido en la Vía Láctea por vender estrellas independientes a multinacionales semiespaciales.
Y te duermes.

Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.
Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios.

Al principio, como siempre, dormimos abrazados. Y cuando ya suspiras, me retiro a mi espacio. Me gusta dormir solo. A tu lado de la cama. Esta cama. Hoy repleta de mantas. En esta mañana fría. Fría. Fría. Congelada. Congelada.”

Polítics

S'acosten eleccions. El sistema atual ens demana que un cop cada 4 anys decidim qui seran els que dictaran les regles del joc. El pitjor de tot és que desde fora, és a dir, del món real, del dia a dia, cada cop ens sentim menys representats amb els polítics en general, que no en la política. Potser el problema és que l'únic resultat visible és el canvi d'algunes cares i petits canvis socials segons les diferents tendències dels que manen. I són aquest petit nombre de canvis els que ens decanten cap a un o altre partit.
Però, no prefeririem un sistema on el poder de la gent fos més gran? I es què on teòricament és la gent qui té el poder (democracia) acaben manant números, economia, ànsies de poder, interessos... Una autèntica pena!

De moment, i fins que no surti algun lumbreres amb idees interessants i aplicables ens hem de conformar amb anar visitant de tant en tant les urnes i sentir-nos amb poder un dia cada 1460 dies. Nosaltres decidirem si votarem al partit tal o qual, o si introduirem un paperet en blanc. Per un dia.

Diuen que a vegades si parlant no t'escolten, t'has de fer sentir cridant. I amb cançons com aquesta és com criden els Hechos contra el decoro perquè no sempre cridar és sinónim d'alçar la veu:

¿qué es la realidad, qué es la ficción?
no distingues tu vida de la televisión.
Es un laberinto, una entrada sin salida
un principio sin final que te habita y te domina.

Y aunque cambien las caras se conserva el escenario:
el que vive del engaño y el que paga su vida a plazos
quien engulle el pastel y quien ni lo cata aunque lo ha amasado.
Un mercado de promesas, un político redentor
discursos estudiados, consignas calculadas:
hábil maniobra de distracción, perfecta tecnología de la separación
que lleva a pensar más allá de la indignación
que lo político es cosa de los políticos, que con tu vida eso no tiene relación.
Y es que no puede ir mejor, hipnotizado el ganado entre telebasura y supermercado

Mientras comparten mantel y acuerdan estragos
entre disputas para la galería y abrazos en privado
sacando sus cuentas cada cuatro años
hipotecando el presente a un futuro lejano.

boom boom diguirididú y ahora te quitas tú
boom boom diguirididó porque ahora me pongo yo
guan tú de tú guan, guan guan tú que tú sabes de qué te hablo,
no me vas a mirar mal tú eres yo, yo soy tú
y me pongo a disparar el mensaje más directo que podáis imaginar

llueve sobre mojado y estamos curados de espanto
si crees que somos tontos es que no lo has intentado
inténtalo! entra en mi vida:
húrgame en las heridas del trabajo negro, del paro o del jamaro
inténtalo y verás como de ésta sí que sales mal parado
vamos entra en el barrio, mánchate de calle
mendíganos el voto o véndenos las ventajas del mercado
¿mercado?, mambo es lo que vas a llevar pedazo de sapo
con tus cálculos, tu moneda única tu código penal y tu lengua de trapo.
nadie predice el futuro: ni bola de cristal, ni tarot ni la madre que te trajo
pero aquí se cuece algo, respira el aire de mi gente, de mi barrio
y verás como tanta policía y tantos palos
van a acabar por explotaros en las manos
¿qué te crees que estamos ivernando? la paciencia tiene un límite
y esto no se ha terminado os vamos a dar europa de dos velocidades
vividores chupasangres que nos estáis matando
ay! bichos malos pero aquí está mi gente vivita y coleando

"Esto no se ha terminado" (La danza de los nadie)

Petits homenets de muntanya

Diuen que la frontera entre genis i bojos sovint és molt estreta. El primer que vaig pensar quan vaig rebre la trucada d'en Victor proposant-me una manera diferent de passar aquest pont va ser "està boig", a qui se li ocorre atravessar el Montseny així a pel, és a dir, sense mapa, fiant-se de l'orientació, plantant la tenda allà on ens vingués de gust... Començo a sospitar que no és ni boig, ni geni, simplement sap viure en aquesta estreta frontera.
Realment el Montseny presenta sempre unes vistes impressionants, però la diferència d'aquesta vegada ha estat el viure-ho segon a segon. El no saber amb la certesa d'un bon mapa (simplement teniem una foto d'un mapa que ens vam trobar a Gualba) que el camí escollit és el correcte; el caminar sense saber on et pararàs a dormir; el veure el destí proper i sentir la frustració d'estar equivocat; l'alegria d'haver sabut escollir, sinó el millor, si un bon camí que t'ha portat més o menys allà on t'esperaves... I aprendre una mica més a valorar les petites coses, a tenir més confiança en nosaltres mateixos, a saber sumar petites victòries.
Aquests dies he tingut la sensació que un camí es fa etern quan no estàs convençut de saber on et portarà, en canvi, un camí del que tens la certesa que arriba allà on vols se't passa ràpid. És aquest contrast una altra metàfora de la vida?

Tot això passava durant el dia, a la nit tot és diferent. Doncs, amb la tenda plantada en bell mig del bosc qualsevol soroll se'ns multiplica a dins nostre, però ens acabem autoconvencent que tot és causa del vent i de les fulles. Després de la xarrera i alguna que altra filosofada, normal que li entri la són. La meva son és més lenta i arribarà més tard, però aprofito aquest temps per pensar en mil coses: algunes importants per mi, unes altres, xorrades varies.
La segona nit estem molt més cansats, ja que la caminata ha estat força bèstia, però no vull desaprofitar de fer una cosa important per mi, contemplar les estrelles... això requereix despertar-se quan és ben fosc i passar una mica de fred, tot i així val la pena! M'encanten els cels per la nit, llàstima que sigui una visita tan breu doncs la rasca és considerable.

Per acabar, tenia ell raó quan m'intentava convéncer dijous de que tot aniria bé, tot i que segueixo sense entendre quina força fa que sempre ens acabi sortint bé aquestes idees que neixen de la improvització. Tant de bo aquesta només sigui una altra més.

P.D: he flipat (i he sentit enveja) de la seva capacitat orientativa. Em trec el barret davant la seva lobuznez esteparia.

Recordant

No us passa que quan escolteu cançons que feia molt temps que no sentieu us venen imatges de temps passats?
L'altre dia fent una llista de cançons que m'havia demanat la Sandra vaig tenir una sobredosis de records... després el problema va ser poder dormir. És curiós com els canvis en la teva vida es veuen, en part, reflectits en determinades cançons. És curiós també com les cançons que vas escoltar amb 15 o 16 anys són les que més et marquen i com aquestes les pots seguir cantant encara que faci segles que no les escoltes. I en canvi, les cançons que ara dius t'agraden tant les olvides en uns pocs mesos.
Cançons que fa uns anys et passaven desapercebudes, no les entenies i ara, uns anys després, t'agraden justament perquè saps de que parlen.

I com no podia ser d'una altra manera avui, penjo una cançó d'un d'aquests grups (Agua Bendita) que m'ha fet venir records, com quan ananavem amb la penya del cole a comprar la seva maketa al carrer Tallers (encara no existia l'Emule...)
Més tard van aconseguir treure un parell de CDs, però van tenir menys èxit que les maketes, suposo perquè van voler fugir de la moda (ska-p, discipulos de otilia, etc...) i fer algo diferent. Per això prefereixo penjar una cançó del cd i no de les maketes que és el que havia pensat al principi...

Powered by Castpost
En canvi la lletra que posaré sí serà de la maqueta, perquè seguim vivint en un món marcat pels estereotips i hem de fer un esforç continu si volem sortir-nos de la norma, anar contracorrent i no prejutjar a la gent per les seves aparences i alhora tú ser tú mateix, i no voler-se assemblar a tal o tal altra...

TEN CUIDAO (Agua Bendita)
Ten cuidao con el punky de la eskina
que tiene el pelo lleno de resina.
Ten cuidao con el heavy de al lao
que tiene el pelo muy bien peinao

Ten cuidao con el skin de arriba
que apalea a todo al que se le arrima
Ten cuidao con el hippi denfrente
que es el más guarro de toda la gente

TEN CUIDAO!! TEN CUIDAO!!

Ten cuidao con el moderno del centro
que baila muy bien música techno
TEN CUIDAO CON LAS ETIQUETAS
VIVE COMO PIENSAS Y ELIGE TU META

un dels dies que m'agraden...

A mi els dies que més m'agraden són aquells en que acabes fent coses que no tenies previstes quan surts de casa. Per sort, últimament aquests dies es repeteixen amb més freqüència.
Ahir va ser un d'ells, el que havia de ser un passeig per veure al Fito y fitipaldis signant el nou CD, s'acaba convertint en una gran estona amb moolt bona companyia veient un rastafari tocant al metro de plaça Catalunya. Vam flipar amb aquest payo, increible com versionava a Bob Marley i el bon rotllo que transmitia. Mostra d'això és que al principi només hi erem nosaltres 2 i al cap d'una estona ja hi havia un bon munt de gent cantant i ballant amb ell. Ens agrada tant que li comprem el CD, una petita ajuda perquè algú de vosaltres pugui topar amb la seva música algun dia pel centre de Barcelona.
I així hem passat aquesta tarda que va començar amb el sol fent-nos creure que venia per quedar-se i acaba amb una tormenta que no ens deixa veure la lluna.
Un dia que em feia falta passar, i un estribillo que em feia falta sentir i al que m'enganxo per recordar-me que he de ser positiu.
Per casualitat (cada dia crec menys en les coïncidencies) portava una càmara a sobre...

(la qualitat de la imatge i so deixa molt que desitjar i no sé com es gira, però m'agrada compartir una estona del meu bon dia amb la gent que llegeix això... espero no acabeu amb torticulis ;) )

don't worry about a thing
'cause every little thing gonna be all right!
singin': "don't worry about a thing,
'cause every little thing gonna be all right!"

Rise up this mornin',
smiled with the risin' sun,
three little birds
pitch by my doorstep
singin' sweet songs
of melodies pure and true,

sayin', ("this is my message to you-ou-ou:")
singin': "don't worry about a thing" - i won't worry!
"'cause every little thing gonna be all right."
Singin': "don't worry about a thing, oh no!

Camiño de Santiago

Torno del camí de Santiago amb la sensació d'haver gaudit d'una grandíssima experiència. No cal que m'esforci en explicar la bellesa de tot allò que anavem veient, simplement perquè no en sabria prou. Per això he decidit posar unes fotos i que aquestes donin una mínima idea de tot el que hem vist.
El que ningú pot recollir en imatges és la manera com ens han tractat les gents de Galiza ( no estem acostumats a tanta generositat), ni el companyerisme que hi ha entre persones que apenes es coneixen o les ganes d'ajudar que té tothom. Tampoc he pogut fotografiar la sensació d'estar tan ben acompanyat; la Roser, l'Alba i la Sandra tot i passar estones dures sempre tenien l'alegria i les ganes a punt i, com em va recordar una dóna d'allà, puc sentir-me afortunat d'haver compartit camí amb 3 noies tan maques.


(clickant a sobre veureu les imatges més grans, és que això ho he apres a fer avui :P)

Chiapas vive

Farta de la violació de drets que sofrien dia rera dia, la comunitat indígena de Chiapas va cridar prou ja fa uns anys i es van organitzar en l'EZLN (Ejercito Zapatista de Liberación Nacional), per reclamar la seva dignitat, perduda desde la invasió espanyola fa més de 500 anys.
Amb la força que li donen la raó i les paraules (molts cops pura poesia) van guanyant el suport de les persones d'arreu.
Tot això ve perque he tingut l'oportunitat de llegir un dels textos més increibles que havia llegit mai i tenia ganes de posar-lo aquí perquè també el poguessiu llegir (qui no ho hagi fet ja).

(Manifiesto zapatista en náhuatl).

Al pueblo de México:
A los pueblos y gobiernos del mundo:

Hermanos:
No morirá la flor de la palabra. Podrá morir el rostro oculto de quien la nombra hoy, pero la palabra que vino desde el fondo de la historia y de la tierra ya no podrá ser arrancada por la soberbia del poder.

Nosotros nacimos de la noche. En ella vivimos. Moriremos en ella. Pero la luz será mañana para los más, para todos aquellos que hoy lloran la noche, para quienes se niega el día, para quienes es regalo la muerte, para quienes está prohibida la vida. Para todos la luz. Para todos todo. Para nosotros el dolor y la angustia, para nosotros la alegre rebeldía, para nosotros el futuro negado, para nosotros la dignidad insurrecta. Para nosotros nada.

Nuestra lucha es por hacernos escuchar, y el mal gobierno grita soberbia y tapa con cañones sus oídos.
Nuestra lucha es por el hambre, y el mal gobierno regala plomo y papel a los estómagos de nuestros hijos.
Nuestra lucha es por un techo digno, y el mal gobierno destruye nuestra casa y nuestra historia.
Nuestra lucha es por el saber, y el mal gobierno reparte ignorancia y desprecio.
Nuestra lucha es por la tierra, y el mal gobierno ofrece cementerios.
Nuestra lucha es por un trabajo justo y digno, y el mal gobierno compra y vende cuerpos y vergenzas.
Nuestra lucha es por la vida, y el mal gobierno oferta muerte como futuro.
Nuestra lucha es por el respeto a nuestro derecho a gobernar y gobernarnos, y el mal gobierno impone a los más la ley de los menos.
Nuestra lucha es por la libertad para el pensamiento y el caminar, y el mal gobierno pone cárceles y tumbas.
Nuestra lucha es por la justicia, y el mal gobierno se llena de criminales y asesinos.
Nuestra lucha es por la historia, y el mal gobierno propone olvido.
Nuestra lucha es por la Patria, y el mal gobierno sueña con la bandera y la lengua extranjeras.
Nuestra lucha es por la paz, y el mal gobierno anuncia guerra y destrucción.

Techo, tierra, trabajo, pan, salud, educación, independencia, democracia, libertad, justicia y paz. Estas fueron nuestras banderas en la madrugada de 1994. Estas fueron nuestras demandas en la larga noche de los 500 años. Estas son, hoy, nuestras exigencias.

Nuestra sangre y la palabra nuestra encendieron un fuego pequeñito en la montaña y lo caminamos rumbo a la casa del poder y del dinero. Hermanos y hermanas de otras razas y otras lenguas, de otro color y mismo corazón, protegieron nuestra luz y en ella bebieron sus respectivos fuegos.
Vino el poderoso a apagarnos con su fuerte soplido, pero nuestra luz se creció en otras luces. Sueña el rico con apagar la luz primera. Es inútil, hay ya muchas luces y todas son primeras.

Quiere el soberbio apagar una rebeldía que su ignorancia ubica en el amanecer de 1994. Pero la rebeldía que hoy tiene rostro moreno y lengua verdadera, no se nació ahora. Antes habló con otras lenguas y en otras tierras. En muchas montañas y muchas historias ha caminado la rebeldía contra la injusticia. Ha hablado ya en lengua náhuatl, paipai, kiliwa, cúcapa, cochimi, kumiai, yuma, seri, chontal, chinanteco, pame, chichimeca, otomí, mazahua, matlazinca, ocuilteco, zapoteco, solteco, chatino, papabuco, mixteco, cuicateco, triqui, amuzgo, mazateco, chocho, izcateco, huave, tlapaneco, totonaca, tepehua, popoluca, mixe, zoque, huasteco, lacandón, maya, chol, tzeltal, tzotzil, tojolabal, mame, teco, ixil, aguacateco, motocintleco, chicomucelteco, kanjobal, jacalteco, quiché, cakchiquel, ketchi, pima, tepehuán, tarahumara, mayo, yaqui, cahíta, ópata, cora, huichol, purépecha y kikap&uacu.

London

Ja he tornat de l'escapada a aquesta ciutat multiracial, multicultural. Només 4 dies amb les seves nits, però que hem sapigut exprimir-los per conéixer una miqueta tot el que és Londres: els grans monuments, algunes costums, la puntualitat portada a l'extrem, les pors, l'amabilitat de les seves gents, els parcs,les presses, la pluja...
I seria força lògic parlar de la bellesa dels seus parcs i monuments o de la esplendor de les seves avingudes, però em quedo amb la seva gent. Londres acull amb una normalitat que aquí se'ns faria estranya milers de cultures diferents: britànics, indis, xinesos, llatins, pakistanesos, africans, etc... més totes les combinacions resultants de les primeres; el resultat és una espectacular barreja que dona molts més altres colors a la ciutat que el verd de l'herba i el gris dels núvols.
I una minúscula mostra ha estat la gent amb qui he pogut passar estones: la gent d'aquí (el Victor, l'Alba, la Berta, la Silvia i la Laura i l'Oscar) que ens van obrir les portes de les seves habitacions i a més de fer-nos estalviar uns quants (molts) pounds han estat els principals responsables de que els 4 dies em sabessin a tan poc; l'Àlex, un italo-galego-brasiler molt simpàtic, i el grup de taiwaneses: Niam-T, Rebeca i companyia, més el mag taiwanès Aquiles i el pirat de la pista de Hong-Kong. Quina passada la gent d'Àsia, semblen tan diferents! Però crec que elles encara flipaven més amb les spanish and catalan "traditions". Com era... Wo ai ni !!! (no se com s'escriu)

Torno convençut que és una de les ciutats que un ha de conéixer a fons, per això m'agradaria tornar-hi però per coneixer-la de veritat i no simplement una ullada.