l'estiu

El que recorda que ja ha començat l'estiu no són els petards de Sant Joan, tampoc ho és la pujada del mercuri dels termòmetres, ni el primer bany a la platja. Per suposat, tampoc ho és el canvi de color de la pell (encara estariem esperant l'estiu del 2003...).
Temps de festes majors i festivals. On les nits, fosques la resta de l'any, semblen que recobren vida. Els carrers i places s'omplen de gent en busca d'una llibertat a la que renunciava abans. Són aquestes ganes de gresca les que un dia et porten a perdre't per un racó de la ciutat, un altre cap a una terrassa en busca d'una refrescant clareta i inevitablement cap a algun dels milers de concerts a l'aire lliure repartits entre pobles i ciutats del país. Tot això sí és el que em recorda que ja és estiu.

Com aquest cap de setmana amb el concert de Macaco i Muchachito. Una passada, vam acabar amb un mal de cames bèstia després de passar 5 hores (lo bueno es mucho más que breve) saltant, ballant, cantant. Genial. La gent de Mataró s'ho ha currat molt organitzant aquest festival (cruïlla de cultures) i tornen a ensenyar-nos que no cal fer-ho tot a Barcelona.

He estat dubtant molt si penjar el video o no, perquè ni de bon tros transmet la marxa que té aquest home a la sang i queda un pèl fred, però pensant en els qui no vau venir, aquí va un fragment d'un d'aquests concerts d'estiu. És d'en Muchachito cantant "siempre que quiera", mentres en Santos de Veracruz dibuixa al ritme de la música. Una idea que parla per si sola.

Aquel día en aquel sueño soñando soñé, que estaba soñando contigo,
bajo un cielo de estrellas mil, hay que ver, precioso, precioso.
Y en aquel mar que no nos pudimos bañar, por ser tan caprichosos.