Galiza muere

D'aquí uns dies començaré l'experiència de poder viure el Camino, serà extraodinari, ho sé. Però ara quan penso en Galícia, em venen al cap els gilipolles (ho sento, però no se m'ocorre cap altra paraula) que s'han dedicat a anar cremant allò que l'home mai ha estat capaç d'apoderar-se'n, allò que amb els diners no podien comprar: la natura.
Si per casualitat cap d'aquests gilipolles està llegint això, m'agradaria donar-vos idees de coses que podrieu fer l'any que ve quan estigueu avorrits, ho podeu fer com si fos una gimkama:
1. cremar-vos un a un tots els pelets que tingueu pel cos, us tindrà una bona estona entretinguts.
2. contar la superficie verda que queda al vostre país pam a pam, perquè en hectarees acabeu massa ràpids.
3.1 Buscar quin és l'arbre més alt, és imprescindible buscar bosc a bosc.
3.2. Un cop trobat es tracta d'escalar-lo sense ajudes externes. Podeu aprofitar per mesurar-lo, també en pams, és clar (us serà útil pel següent punt)
3.3 Si quan arribeu a dalt la idea de cremar boscos us segueix rondant pel cap, és el punt de saltar i calcular en pams per segon quadrat quina és la força de la gravetat.
4. Quedar amb els altres companys de "feina" i descobrir qui és el que es pot beure més xupitos de qualsevol líquid que tinguis per casa, per exemple de benzina.
5. Buscar tots els malparits (avui estic escàs de vocabulari) que pensen treure profit de les vostres gestes i tornar a començar junts la gimkama.

Chiapas vive

Farta de la violació de drets que sofrien dia rera dia, la comunitat indígena de Chiapas va cridar prou ja fa uns anys i es van organitzar en l'EZLN (Ejercito Zapatista de Liberación Nacional), per reclamar la seva dignitat, perduda desde la invasió espanyola fa més de 500 anys.
Amb la força que li donen la raó i les paraules (molts cops pura poesia) van guanyant el suport de les persones d'arreu.
Tot això ve perque he tingut l'oportunitat de llegir un dels textos més increibles que havia llegit mai i tenia ganes de posar-lo aquí perquè també el poguessiu llegir (qui no ho hagi fet ja).

(Manifiesto zapatista en náhuatl).

Al pueblo de México:
A los pueblos y gobiernos del mundo:

Hermanos:
No morirá la flor de la palabra. Podrá morir el rostro oculto de quien la nombra hoy, pero la palabra que vino desde el fondo de la historia y de la tierra ya no podrá ser arrancada por la soberbia del poder.

Nosotros nacimos de la noche. En ella vivimos. Moriremos en ella. Pero la luz será mañana para los más, para todos aquellos que hoy lloran la noche, para quienes se niega el día, para quienes es regalo la muerte, para quienes está prohibida la vida. Para todos la luz. Para todos todo. Para nosotros el dolor y la angustia, para nosotros la alegre rebeldía, para nosotros el futuro negado, para nosotros la dignidad insurrecta. Para nosotros nada.

Nuestra lucha es por hacernos escuchar, y el mal gobierno grita soberbia y tapa con cañones sus oídos.
Nuestra lucha es por el hambre, y el mal gobierno regala plomo y papel a los estómagos de nuestros hijos.
Nuestra lucha es por un techo digno, y el mal gobierno destruye nuestra casa y nuestra historia.
Nuestra lucha es por el saber, y el mal gobierno reparte ignorancia y desprecio.
Nuestra lucha es por la tierra, y el mal gobierno ofrece cementerios.
Nuestra lucha es por un trabajo justo y digno, y el mal gobierno compra y vende cuerpos y vergenzas.
Nuestra lucha es por la vida, y el mal gobierno oferta muerte como futuro.
Nuestra lucha es por el respeto a nuestro derecho a gobernar y gobernarnos, y el mal gobierno impone a los más la ley de los menos.
Nuestra lucha es por la libertad para el pensamiento y el caminar, y el mal gobierno pone cárceles y tumbas.
Nuestra lucha es por la justicia, y el mal gobierno se llena de criminales y asesinos.
Nuestra lucha es por la historia, y el mal gobierno propone olvido.
Nuestra lucha es por la Patria, y el mal gobierno sueña con la bandera y la lengua extranjeras.
Nuestra lucha es por la paz, y el mal gobierno anuncia guerra y destrucción.

Techo, tierra, trabajo, pan, salud, educación, independencia, democracia, libertad, justicia y paz. Estas fueron nuestras banderas en la madrugada de 1994. Estas fueron nuestras demandas en la larga noche de los 500 años. Estas son, hoy, nuestras exigencias.

Nuestra sangre y la palabra nuestra encendieron un fuego pequeñito en la montaña y lo caminamos rumbo a la casa del poder y del dinero. Hermanos y hermanas de otras razas y otras lenguas, de otro color y mismo corazón, protegieron nuestra luz y en ella bebieron sus respectivos fuegos.
Vino el poderoso a apagarnos con su fuerte soplido, pero nuestra luz se creció en otras luces. Sueña el rico con apagar la luz primera. Es inútil, hay ya muchas luces y todas son primeras.

Quiere el soberbio apagar una rebeldía que su ignorancia ubica en el amanecer de 1994. Pero la rebeldía que hoy tiene rostro moreno y lengua verdadera, no se nació ahora. Antes habló con otras lenguas y en otras tierras. En muchas montañas y muchas historias ha caminado la rebeldía contra la injusticia. Ha hablado ya en lengua náhuatl, paipai, kiliwa, cúcapa, cochimi, kumiai, yuma, seri, chontal, chinanteco, pame, chichimeca, otomí, mazahua, matlazinca, ocuilteco, zapoteco, solteco, chatino, papabuco, mixteco, cuicateco, triqui, amuzgo, mazateco, chocho, izcateco, huave, tlapaneco, totonaca, tepehua, popoluca, mixe, zoque, huasteco, lacandón, maya, chol, tzeltal, tzotzil, tojolabal, mame, teco, ixil, aguacateco, motocintleco, chicomucelteco, kanjobal, jacalteco, quiché, cakchiquel, ketchi, pima, tepehuán, tarahumara, mayo, yaqui, cahíta, ópata, cora, huichol, purépecha y kikap&uacu.

Trobar

Quan algú busca algo (o a algú) amb molta força ho acava trobant, però en el moment més inesperat. Això em deia la meva àvia quan de petit ja començava a perdre les meves coses, o millor dit, a no trobar-les . I el temps li ha anat donant la raó, ja que normalment acabes trobant allò que ja no buscaves perquè interiorment pensaves que era impossible de trobar-ho.
I quan arriba allò abans desitjat i ara començat a olvidar, l'alegria encara és més gran que si ho haguessis trobat quan ho estaves buscant, perquè trobar és una obligació per aquell qui busca, en canvi l'arribada és inesperada, sorprenent.
I amb això no vull dir pas que no haguem de buscar, ja ho he dit al principi, el que acava apareixent és allò que havies buscat amb molta força . Simplement que no ens hem d'obsessionar en trobar-ho costi el que costi, peti qui peti.

I mentres escrivia això m'ha vingut al cap un comte del Tibet que no fa gaire temps vaig llegir i en el que un home estava preocupat perquè buscava dia i nit durant molts mesos la pau interior i no aconseguia trobar-la. Li va explicar la seva preocupació a un vell i aquest li va dir que estava tan obsessionat en buscar que no tenia la ment lliure per trobar. Ja veieu quina similitud entre la tradició oriental explicada pel vell i la occidental de la meva àvia.

Mais je sais...

"Cuando uno canta nunca es dueño del sentido de lo que canta. El sentido siempre está del lado del otro, del que escucha y baila. Las canciones por sí solas no significan nada, por eso en ellas no hay nunca nada que comprender. Lo que importa es el afuera de las canciones y la capacidad que tienen de producir intensidades precisamente ahí, en el exterior. Por eso el autor de una canción es siempre tanto el que la escribe, como el que la escucha y la baila." (Ruso - compositor de la Kermés)

Però sé... (la Kermés)
Però sé que et somnio despert i quan respiro
t'abraço i et trobo entre els meus desvetllaments.
Però sé que encara que petits
junts som l'esperança contra la derrota de món.
Com quan molts grans de sorra s'uneixen per fer una platja,
com quan tantes petites estrelles il·luminen el cel.
Junts contra la derrota del món…

No sé per què volen els avions,
No sé per què floten els vaixells,
Sóc petit com un gra de sorra,
Com una bombolla de sabó perduda en l'aire de la ciutat.
No sé per què la nit i el dia,
No sé qui ha inventat les paraules,
Però sé que al carrer, frec a frec, som molts més que dos,
L'esperança contra la derrota del món…

Mais je sais...
Mais je sais que je te rêve éveillé et quand je respire
Je t’étreins et te recontre entre mes insomnies
Mais je sais que même petits
Ensemble nous sommes l’espoir contre la défaite du monde
Comme quand plein de petits grains de sable s’unissent pour faire
une plage
Comme quand telment de petites étoiles emflamment le ciel…
Ensemble contre la défaite du monde
Je ne sais pourquoi volent les avions
Je ne sais pourquoi flottent les bateaux
Je suis petit comme un grain de sable
Comme une bulle de savon perdue dans l’air de la ville
Je ne sais pourquoi la nuit et le jour
Je ne sais qui a inventé les mots
Mais je sais que dans la rue, coude contre coude, nous sommes
bien plus que deux
L’espoir contre la défaite du monde

London

Ja he tornat de l'escapada a aquesta ciutat multiracial, multicultural. Només 4 dies amb les seves nits, però que hem sapigut exprimir-los per conéixer una miqueta tot el que és Londres: els grans monuments, algunes costums, la puntualitat portada a l'extrem, les pors, l'amabilitat de les seves gents, els parcs,les presses, la pluja...
I seria força lògic parlar de la bellesa dels seus parcs i monuments o de la esplendor de les seves avingudes, però em quedo amb la seva gent. Londres acull amb una normalitat que aquí se'ns faria estranya milers de cultures diferents: britànics, indis, xinesos, llatins, pakistanesos, africans, etc... més totes les combinacions resultants de les primeres; el resultat és una espectacular barreja que dona molts més altres colors a la ciutat que el verd de l'herba i el gris dels núvols.
I una minúscula mostra ha estat la gent amb qui he pogut passar estones: la gent d'aquí (el Victor, l'Alba, la Berta, la Silvia i la Laura i l'Oscar) que ens van obrir les portes de les seves habitacions i a més de fer-nos estalviar uns quants (molts) pounds han estat els principals responsables de que els 4 dies em sabessin a tan poc; l'Àlex, un italo-galego-brasiler molt simpàtic, i el grup de taiwaneses: Niam-T, Rebeca i companyia, més el mag taiwanès Aquiles i el pirat de la pista de Hong-Kong. Quina passada la gent d'Àsia, semblen tan diferents! Però crec que elles encara flipaven més amb les spanish and catalan "traditions". Com era... Wo ai ni !!! (no se com s'escriu)

Torno convençut que és una de les ciutats que un ha de conéixer a fons, per això m'agradaria tornar-hi però per coneixer-la de veritat i no simplement una ullada.

Quin cap de setmana!

Per variar una miqueta, avui provaré d'imitar als que utiliten el blog a mode de diari (diuen que això ajuda a recordar, sobretot quan ho llegeixi o llegim al cap d'un cert temps)...

És agost, temps de tormentes al Mediterrani. Aquesta afirmació juntada amb la famosa llei de Murphy queda demostrada aquest cap de setmana: pluja i anulació dels concerts de Betagarri divendres i Frenetics + La troba kung -fu dissabte. Què és el que em passa aquest any amb els concerts??
Però la pluja que anula els concerts no ens pot anular la diversió. Quina colla que ens hem ajuntat! El pis ple de gent i quina gent! Cadascú aporta un granet d'arena, hi ha qui posa el seu gra de bogeria, altres la felicitat, altres la mica de seny necessària, altres els somriures constants, uns altres les sortides de to... i tot junt fa que es crei un ambient al que és molt fàcil enganxar-s'hi.
El divendres no hi ha concert, però hi ha whisky peach a can Pau (segueix igual de punky i igual de bona persona), i apa a matar les penes!! Pas per barraques i el Gerard i jo, que tenim molta energia, cap a la disco, no entenc com vam ser capaços d'orientar-nos amb la de voltes que donava el terra, un cop allà molt guay, bé i no explico res més.
Dissabte despedida del Gerard, però arribada d'un bon grapat de gent. Platgeta sense massa sol, compres, dinar a la cubana i viciada a les cartes, més riures. Passejades sota la pluja (som així) amunt i avall, avall i amunt i cap a preparar el sopar (s'ho curren en Chus i en Pepe, chapeau mestres!) i despres de sopar 2 granets més d'arena de la bona i tothom a beure, aquest cop no em passo tant que n'ha de quedar per tothom! Preparem les cantimplores i d'excursió a sota la pluja, amunt i avall, a l'esquerra i a la dreta, fent pujades que pujen i baixades que baixen i confirmació de que no guanyarem mai cap cursa d'orientació i de que no hi ha barraques, que hi farem, doncs cap a la disco. I aquí menció per l'Osky, tot i ser tan diferents és un gran amic, tenim una xerrada que em fa emocionar, quin gran nanu i quina alegria que estigui tan feliç! No vull, però s'ha de dormir (ho aconsellen els metges) i som molts, recurs: matalassos extres, llits sobrepoblats... ens aconseguim apanyar. I per 1 cop, sóc el més afortunat de tots, peaso de companyia!!
Diumenge dia de cansament, perreo i despedides. Moltes despedides, millor dit molts fins aviat!

sense llum

Com una metàfora de la vida, ahir per la nit ens vam quedar sense llum a casa. I quan ja havia començat a fer-me la idea que hauria de conviure amb aquella foscor, per si sola va tornar (la llum). Aquest curt temps ja ha estat suficient com per adonar-me'n quan importants han arribat a ser aquestes llums, com m'han arribat a influenciar i a malacostumar positivament (existeix la paraula benacostumar?? )
I és curiós com sempre es troba a faltar allò que no tenim en aquell moment, potser ho hem tingut molt temps i no li hem donat la importància que es mereixia, però quan marxa és l'instant que et dones compte que el seu paper és essencial.

I parlant de trobar a faltar i per contradir-me una mica, recordo un moment de la pel·lícula "Princesas" on la Candela Peña explicava que ella troba a faltar allò que mai ha tingut, allò que creia que podia arribar a passar i ara quan veu que els seus desitjos no s'han complert, sent nostalgia d'aquells pensaments. I pensant en això, va tornar la llum, les llums.

Afegit:
Casualitats (o no), l'endemà escoltant betagarri, escolto aquesta cançó i ohh sorpresa:

Nora joan ziren?
(¿adónde se fueron?)

una noche, mil horas,
un miedo en la luna,
¿no van a llegar nunca los que nunca se fueron?
mil estrellas, dos ojos,
lo peor de la oscuridad
es que viene sin llamar.

lo que realmente somos.
una vida, mil años,
la felicidad o sin ti.
se me hace difícil cerrar los ojos
y no ver nada.
eran mil, uno por favor,
cuál y cómo no importa,
cuál o adónde,
que vaya al cielo, a tu cielo.

¿adónde se fueron si alguna vez los tuvimos?
¿adónde se fueron nuestros sueños?
¿adónde se fueron si alguna vez fueron nuestros?
¿adónde se fueron nuestros sueños?

mil luces, dos sombras.
dime que es mentira,
que todo ha sido un mal sueño
y que todavía estamos dormidos,
que todavía estamos.

tu y yo mil veces dijimos que sí,
la noche fue testigo,
que los sueños eran posibles,
eran posibles.

Betagarri - Arnasa Hartu.

disc del mes IV

Extrechinato y tu: Poesia básica
¡Que importa que me engañes si luego me sonríes!
¡Qué importa ser poeta o ser basura!

Bé aquest no és un disc convencional, és un híbrid entre un llibre de poesies i un cd de música. Poesies urbanes (Manolito Chinato), musicades pel Robe d'Extremoduro y elFito (platero y tu, fito y los fitipaldis). Costa, almenys a mi em va costar, trobar-li el punt, ja que no és normal escoltar poesia cantada i molt menys d'aquesta manera, però un cop el consegueixes trobar és converteix en extraordinari. Per trobar-li aquest punt, jo l'escolto i el llegeixo alhora (sí, tot i ser home he aconseguit fer 2 coses a la vegada! ). Vinga, uns quants fragments de poesies (sencers guanyen molt, però per fer una idea...):

...(viento) Déjame ir contigo que en tí están mis sueños.
Déjame ir contigo... o se irá mi sueño.

...La justicia está arrestada por orden de la avaricia;
el dinero que te salva es el mismo que te asesina.
menos mal que con los rifles no se matan las palabras.

Escucharé historias escalofriantes de viejos.
Contaré historias inventadas
a preciosos niños dulces y traviesos;
y amaré tierna y locamente
a la mujer que merezca del amor puro
de aquel dulce vagabundo.

Y yo no he muerto.
Me alegro de la lluvia
y me alegro del viento.
Si tengo frío, me caliento;
si tengo miedo, ¡Que no lo tengo!,
susurro y pienso...

y cualquier día volveré a ver pasar por mis sierras
con la lluvia, con la nube y con el viento
a mi ejército de sueños, aún errantes.

I per continuar la tradició també us regalo una cançó, potser és la més melòdica i cursi del disc, però reconec que m'agrada! abans el fito ja l'havia versionat per un disc seu (a puerta cerrada):

Powered by Castpost

Rojitas las orejas (Manolillo Chinato):

¿Qué tiene tu veneno que me quita la vida sólo con un beso
y me lleva a la luna y me ofrece la droga que todo lo cura?
Dependencia bendita; invisible cadena que me ata a la vida,
y en momentos oscuros palmadita en la espalda y ya estoy más seguro.
Se me ponen si me besas rojitas las orejas.

Pon carita de pena que ya sabes que haré todo lo que tú quieras.
Ojos de luna llena: tu mirada es de fuego y mi cuerpo de cera.
tú eres mi verso, pluma, papel y sentimiento;
la noche yo, y tú la luna; tú la cerveza y yo la espuma.

Tengo ronca el alma de quererte
en esta soledad llena que me ahoga;
tengo los ojos llenos de luz de imaginarte
y tengo los ojos ciegos de no verte;
tengo mi cuerpo abandonado al abandono
y tengo mi cuerpo tiritando de no poder tocarte;
tengo la voz tosca de hablar con tanta gente
y tengo la voz preciosa de cantarte;
tengo las manos agrietadas de la escarcha
y tengo las manos suaves de en el cielo acariciarte;
tengo soledad, luz, alegría, tristeza,
rebeldías, amor, sonrisas y lágrimas...

Y también te tengo a ti, preciosa,
caminando por las venas con mi sangre.