Realitat

El Víctor em va dir que feia molt que no escribia sobre la realitat aquí i que ho hauria de fer més, i com és el soci honorífic de l'espai té certs privilegis (si poder demanar tema es considera un privilegi).
Ja ho he intentat molts cops, però no ho aconsegueixo i m'acaben sortint paranoies que fins i tot a mi em costa entendre, però em distreuen mentres les penso i escric (espero no ser l'únic).

Bé, doncs fare l'enèsim intent... Avui tornava a casa amb la música a tope, no li feia massa cas ja que tenia el cap ocupat en coses meves. Així he passat el viatge de Sarrià fins a Catalunya amb els ferroCats, després endut per la inèrcia he anat cap a la línea vermella. Inèrcia perquè m'he trobat allà, esperant el metro, sense haver pensat mai que m'hi estava dirigint. Llavors he pensat en el munt de coses que fem per inèrcia al llarg d'un dia. Decideixo que durant una estona aniré contra les lleis de la física. Perquè m'he de fotre al metro si realment prefereixo anar caminant? Vinga! Cap a fora!!
Caminar sol pot semblar avorrit, però si tens el cap actiu és un bon moment per ser egoïsta i pensar només en tu, aïllar-te una mica del món. I això he fet, pensar en mi. Si fos el protagonista d'un conte m'hagués passat algo interessant o senzillament hagués fet un viatge tan profund que m'hagués arribat a trobar a mi mateix, però no, avui no hi havien idees flotant pel cel, quan alçava els ulls només veia balcons. I mirant un d'aquests balcons he pensat que sovint no sé llegir la realitat, la confonc. Per culpa d'això, a vegades em rallo o m'equivoco i altres ho acaben pagant. Intento canviar? A la següent cantonada ja m'he convençut, cadascú és com és i això ens fa ser especials, diferents. Podem intentar fer petits canvis, però sense mai perdre l'essència. Torno a aixecar la vista i me n'adono que tot i que no sé llegir massa bé la realitat puc arribar a entendre-la, i en això estic.