Pressa

Prenc els cartons i els coloco a la cantonada, porto 2 setmanes passant les nits aquí i m'hi començo a acostumar. És un carrer molt freqüentat, per això em sento acompanyat i molt més segur.
Avui un músic fa sonar la seva guitarra ben a prop d'on estic assegut, toca cançons força animades. De les que ha cantat fins ara només n'he identificat una, és aquella del Bob Marley que diu "every little thing gonna be allright". Les cançons m'acaben influint molt en l'estat d'ànim, potser això explica perquè estic tan positiu ara mateix, sense tenir-ne masses motius. Perquè tot i fer ja una estona que ha acabat la cançó, la tornada segueix repetint-se al meu cap: "every little thing gonna be allright"; una i altra vegada aquestes paraules s'entremesclen dins meu amb els acords de les següents cançons.
Ell segueix cantant i la gent segueix passant pel davant, tothom gira el cap, però ningú s'atura a escoltar-lo. Ni tan sols aquell noi que li ha tirat una moneda a la funda de la guitarra. Tothom té pressa, una pressa imposada per ves a saber qui o què. Una pressa que no els hi permet escoltar al músic ni els hi permet aturar-se per contemplar com tothom sembla tenir pressa. I mentres els contemplo torna a sonar la cançó dins meu, però ara ho crido ben alt: "Everything gonna be allright!!!!!!!!" i ho repeteixo i ho torno a repetir, i així fins que aconsegueixi que algú s'aturi.