Petits homenets de muntanya

Diuen que la frontera entre genis i bojos sovint és molt estreta. El primer que vaig pensar quan vaig rebre la trucada d'en Victor proposant-me una manera diferent de passar aquest pont va ser "està boig", a qui se li ocorre atravessar el Montseny així a pel, és a dir, sense mapa, fiant-se de l'orientació, plantant la tenda allà on ens vingués de gust... Començo a sospitar que no és ni boig, ni geni, simplement sap viure en aquesta estreta frontera.
Realment el Montseny presenta sempre unes vistes impressionants, però la diferència d'aquesta vegada ha estat el viure-ho segon a segon. El no saber amb la certesa d'un bon mapa (simplement teniem una foto d'un mapa que ens vam trobar a Gualba) que el camí escollit és el correcte; el caminar sense saber on et pararàs a dormir; el veure el destí proper i sentir la frustració d'estar equivocat; l'alegria d'haver sabut escollir, sinó el millor, si un bon camí que t'ha portat més o menys allà on t'esperaves... I aprendre una mica més a valorar les petites coses, a tenir més confiança en nosaltres mateixos, a saber sumar petites victòries.
Aquests dies he tingut la sensació que un camí es fa etern quan no estàs convençut de saber on et portarà, en canvi, un camí del que tens la certesa que arriba allà on vols se't passa ràpid. És aquest contrast una altra metàfora de la vida?

Tot això passava durant el dia, a la nit tot és diferent. Doncs, amb la tenda plantada en bell mig del bosc qualsevol soroll se'ns multiplica a dins nostre, però ens acabem autoconvencent que tot és causa del vent i de les fulles. Després de la xarrera i alguna que altra filosofada, normal que li entri la són. La meva son és més lenta i arribarà més tard, però aprofito aquest temps per pensar en mil coses: algunes importants per mi, unes altres, xorrades varies.
La segona nit estem molt més cansats, ja que la caminata ha estat força bèstia, però no vull desaprofitar de fer una cosa important per mi, contemplar les estrelles... això requereix despertar-se quan és ben fosc i passar una mica de fred, tot i així val la pena! M'encanten els cels per la nit, llàstima que sigui una visita tan breu doncs la rasca és considerable.

Per acabar, tenia ell raó quan m'intentava convéncer dijous de que tot aniria bé, tot i que segueixo sense entendre quina força fa que sempre ens acabi sortint bé aquestes idees que neixen de la improvització. Tant de bo aquesta només sigui una altra més.

P.D: he flipat (i he sentit enveja) de la seva capacitat orientativa. Em trec el barret davant la seva lobuznez esteparia.