Somnis

Ja feia molts anys des de que es va convèncer que els seus somnis mai es farien realitat.

Quan era una nena, somiava que volava. Tot i no estar desperta, sentia l'aire fresc xocant amb força a la seva careta rodona. Era una sensació tan diferent, tan real, que quan es llevava i veia els seus cabells despentinats reflexats al mirall, creia haver-se passat la nit volant enmig dels núvols. Aquest era el somni que més se li repetia i també el que més li agradava, fins que un trist dia un adult va pensar que la nena ja era prou gran com per explicar-li que allò que tan bé la feia sentir no era res més que un somni. Li va aconsellar no barrejar somnis amb realitat. Potser per això, aquella nit havia estat l'última en que sommià volar i el primer dia en creure que mai més es complirien els seus somnis.

La nena va anar creixent, de fet ja no era una nena sinó una preciosa noia. Amb el temps s'havia fet alta, el cos li havia anat prenent una forma esvelta, també el temps l'havia convertit en una noia responsable i molt treballadora. Quedava encara quelcom sense canviar: a les nits, quan els ulls se li tancaven, s'obria la porta d' aquell estrany món dels somnis. Però, fins i tot això era diferent, doncs ara ja cap somni se li repetia, ni tampoc en tenia cap de favorit. Tots li agradaven igual i sabia que no es complien ni es complirien mai, devia ser per això que els somnis havien perdut aquella sensació de realitat que sí tenien anys enrera.
Si somiava que anava a aquella illa sabia que mai aniria aquella illa. Quan sommiava que aquella llarga guerra per fi havia acabat, llegia al diari que les bombes seguien esclatant. Si somiava que el seu equip guanyava aquell partit, no li calia ni jugar, doncs ja sabia que perdrien.

La llista de somnis no complerts creixia irremediablement i ja la començava a trobar interminable, desesperant. Però, un bon dia i sense saber perquè, va a tornar a sentir aquella sensació de realitat ja olvidada. Aquella nit havia sommiat que aquell noi (en qui per sort mai hi havia sommiat abans) i ella començaven per fi a estimar-se. Com quan era nena, tornava a recordar tots els detalls del somni: recordava que feia un dia radiant, que anava vestida amb aquells texans trencats que tant li agradaven i amb la samarreta negra. També recordava com se'l va trobar esperant el 41, aquell autobús que rarament ella agafava.
Va decidir que ja era hora d'intentar girar la seva sort. Es va posar aquells texans trencats que tant li agradaven i la samarreta negra i va sortir de casa camí de la parada del 41, aquell autobús que rarament agafava. Era dilluns i feia un dia radiant.