Direccions
Avui he anat una estoneta en tren, i la companya de viatge m'ha tornat a ensenyar una altra cosa: hi ha gent que sempre s'asseu de cara a la direcció que va el tren, per així veure el paisatge que vindrà i no el que ja han passat (del contrari es marejarien).
Un cop acabat aquest breu viatge, he pensat en això i m'he preguntat com viatgem per les nostres vides. Ho fem de manera que veiem allò que anem deixant enrera a mesura que avança la vida o, al contrari, estem en una posició que ens permet veure o intuir cap a on es dirigeix aquest camí. Llavors, sense capacitat per trobar cap resposta, tanco els ulls per volar cap al núvol i imaginar-me en aquest tren assegut enfront de la meva companya de viatges. Jo li explicava per on acabàvem de passar, mentres ella em deia cap a on ens dirigiem. Suposo que el que el núvol em volia ensenyar és que per tenir una idea completa de les nostres vides necessitem quelcom més que la nostra pròpia visió, que hem de saber escoltar aquells i aquelles que més estimem. Tot i que jo em quedo amb quant curiosa era la imatge de dues persones veient diferents paisatges a través d'una mateixa finestra.
6 comentaris:
una de les reflexions mes interessants que has plantejat al blog. potser caldria desenvolupar-la.
I t'imagines com seria anar, en comptes d'un dels seients, al sostre del tren, veient a dreta i esquerra, endavant i endarrera a plaer? Salut!
Em sembla que sóc de les que s'asseuen mirant endarrere...
A partir d'ara m'asseuré mirant endavant!
Jo crec que el millor és anar canviant, per poder veure sempre des de les dues perspectives i així ubicar-te en el teu tren: saber sempre d'on véns i cap on vas.
Segueix amb les teves reflexions, que m'agrada molt llegir-te i acompanyar-te en aquest llarg i bonic viatge que és la vida ;)
lo mejor es cerrar los ojos y tocar, sentir a la persona de al lado. el decorado es secundario, lo importante son los personajes.
totalment d'acord amb m.a.barracus
Publica un comentari a l'entrada