Roses

-Perquè m'estàs arrencant les espines?? M'estàs fent mal!
- A la gent no li agrada punxar-se quan t'agafa...
-Però si m'agafessin delicadament, tampoc es punxarien. És questió d'anar amb una miqueta de compte.
-Suposo que tens raó, però ara tothom s'ha acostumat a agafar-te de qualsevol manera i no punxar-se.
- És això el que més em preocupa, fins i tot més que el mal que m'estàs fent mentres em vas arrencant cada una de les meves punxes. Abans la gent ens tallava del roser i ens portaven sempre amb molta cura, erem tractades amb tanta suavitat... Com si fóssim un fràgil tresor. Ara tot es diferent, la gent ens agafa amb la mateixa mà que porta la maleta, sense fixar-se gaire en allò que duen a les seves mans. Ja no ens sentim com el fràgil tresor que t'explicava abans, més aviat com un insenible plàstic.
-M'estàs dient que us sentieu millor quan encara punxaveu...
-T'estic dient que les roses no només som la nostra admirada bellesa, també som les nostres espines. I qui s'emporta una rosa amb espines s'està emportant la veritable rosa, i sap que ha d'agafar-nos amb la suavitat adequada per no fer-se mal i amb la força necessària per no deixar-nos escapar. I això fa que es fixi més que entre els seus dits hi porta una rosa, una bella rosa.

- Hola em pot donar una rosa? Serà per la meva nena.
-Tingui!
- Però em sembla que s'ha deixat de treure totes les espines.
-Sí. Tracti-la amb molta suavitat. Com si fos un fràgil tresor.