Comiat

M'entusiasma veure l'anar i venir del trens a l'estació. Recordo com de petit convencia als pares per anar a l'Estació de França a acomiadar en silenci tots aquells desconeguts que marxaven lluny. Ara, amb 25 anys, quan estic en alguna estació em continua captivant la continua entrada i sortida dels trens; com si d'un joc ordenat de benvingudes i comiats es tractés, un entreteniment per a la imaginació. Però, tot i tenir aquest passatemps, no hi era quan ella va agafar un d'aquests trens. Un tren qualsevol que la portaria a un lloc qualsevol. Perquè existien milers de destins diferents i no volia escollir-ne cap, tampoc descartar-ne cap.

En el seu cas marxar no era sinònim d'abandonar ni de rendir-se. Senzillament, pensava que triant el moment del seu comiat feia més fàcil deixar un bon record a aquells que l'havien descobert. És fàcil conèixer a algú- ens deia-, però no tant descobrir-lo . Va costar-me, però ho vaig anar entenent i ara m'alegro molt d'haver aconseguit descobrir-la. Perquè amb ella apreniem, sense que ensenyar fos la seva intenció, a valorar els petits detalls i a minimitzar les grans preocupacions. A veure les sorpreses que ens amaga la vida i a disfrutar-les. A no buscar per així estar obert a trobar.

Va encertar. Són molts els dies que, com avui, venen els seus bons records fent-me desaparèixer les ganes d'enyorar-la. I encara que sembli de bojos, crec que allà on sigui em continua ensenyant. Ho penso perquè des de que ens va deixar m'ha estat més fàcil descobrir a persones de les qui he gaudit i après molt, i alhora tinc la impressió que alguna d'elles ha arribat també a descobrir-me.

M'agradaria explicar-t'ho, i dir-te allò que mai et vaig dir perquè sabia que ja m'entenies sense paraules. Dir-te que estiguis tranquila, que no et trobo a faltar. Que segueixes amb mi.





Bé i amb això poso un punt al blog. No sé si serà un punt apart, un punt i seguit o un punt final.
És el moment doncs de confesar que m'agrada saber que molts i moltes (més dels que em pensava) heu dedicat uns segons de les vostres vides a llegir el que un boig us ha anat explicant. D' alguna manera o altra m'heu ajudat, dient-me que us ho miraveu (i fins i tot us agradava), enllaçant-lo, o simplement entrant per casualitat...
També ara puc dir que no hagués estat igual sense l'Alba i sense el Víctor, perquè continuament m'heu fet sentir que hi havia algú darrera la pantalla, gastant encara uns quants segons més per fer d'aquestes històries un camí de 2 direccions.

Espero ho hagueu passat tan bé com jo mentres trobava aquestes idees que s'anaven transformant en paraules, frases, paràgrafs... En petites històries.

FINS AVIAT!!!!