Escriure
Tan o més important que el què vas escrivint a les teves pàgines o a les dels altres solen ser altres coses normalment ignorades.
La lletra és una d'elles. Sovint tinc la sensació què poca gent m'entén la lletra, ni tan sols quan m'esforço a que sigui prou clara. És un pèl desesperant escriure només per a un mateix. Tot i que amb esforç, finalment la gent l'acava entenent i llavors per fi em sento compartint una mateixa llengua.
La primera decissió difícil arriba fins i tot abans de començar, just en el moment que has de triar entre el boli o el llapis. Que tries? El llapis et dona la seguretat de poder tornar a enrera. Quan t'equivoques borres i tornes a reescriure, deixant només una petita senyal d'allò que havies escrit. En canvi, el boli té un efecte molt més permanent i una equivocació pot resultar fatal si no ets capaç de solucionar-la ben ràpidament. Per altra banda, saps que allò que escrius amb el boli quedarà per sempre, doncs no hi ha ningú que et ve per darrera borrant el que has anat escrivint inocentment amb el teu llapis. Potser per això, i tot i els molts avantatges que li veig al llapis, m'agradaria utilitzar molt més el boli i saber que aquestes pàgines ja ningú les podrà borrar, però s'ha de ser valent per empunyar un boli, molt valent.
Després et planteges com seran els espais, seran petits o grans? Paraules molt juntes les unes amb les altres que conformin fulls atapaïts de mots, o deixar un espai suficient entre elles i entre linies. Si les vas posant més juntes podràs escriure'n moltísimes, en canvi no seran tan assimilables com si entre elles hi deixessis més espai. El mateix passa amb els punts aparts.
Fins i tot es bo plantejar-se quantes pàgines en blanc han de separar els diferents capítols. Personalment, les trobo importantísimes, vitals. Són com uns instants de reflexió sobre allò que acabes d'escriure o llegir. Quasi tan importants com aquells silencis que es donen a vegades parlant amb algú, o aquells altres silencis que expressen molt més que paraules superficials en molt menys temps.
Ja per últim, has de decidir si rellegeixes allò que has escrit per enrecordar-te'n més bé després i interioritzar-ho millor o si un cop acabat el capítol, comences a pensar ja en com serà la propera pàgina.
La lletra és una d'elles. Sovint tinc la sensació què poca gent m'entén la lletra, ni tan sols quan m'esforço a que sigui prou clara. És un pèl desesperant escriure només per a un mateix. Tot i que amb esforç, finalment la gent l'acava entenent i llavors per fi em sento compartint una mateixa llengua.
La primera decissió difícil arriba fins i tot abans de començar, just en el moment que has de triar entre el boli o el llapis. Que tries? El llapis et dona la seguretat de poder tornar a enrera. Quan t'equivoques borres i tornes a reescriure, deixant només una petita senyal d'allò que havies escrit. En canvi, el boli té un efecte molt més permanent i una equivocació pot resultar fatal si no ets capaç de solucionar-la ben ràpidament. Per altra banda, saps que allò que escrius amb el boli quedarà per sempre, doncs no hi ha ningú que et ve per darrera borrant el que has anat escrivint inocentment amb el teu llapis. Potser per això, i tot i els molts avantatges que li veig al llapis, m'agradaria utilitzar molt més el boli i saber que aquestes pàgines ja ningú les podrà borrar, però s'ha de ser valent per empunyar un boli, molt valent.
Després et planteges com seran els espais, seran petits o grans? Paraules molt juntes les unes amb les altres que conformin fulls atapaïts de mots, o deixar un espai suficient entre elles i entre linies. Si les vas posant més juntes podràs escriure'n moltísimes, en canvi no seran tan assimilables com si entre elles hi deixessis més espai. El mateix passa amb els punts aparts.
Fins i tot es bo plantejar-se quantes pàgines en blanc han de separar els diferents capítols. Personalment, les trobo importantísimes, vitals. Són com uns instants de reflexió sobre allò que acabes d'escriure o llegir. Quasi tan importants com aquells silencis que es donen a vegades parlant amb algú, o aquells altres silencis que expressen molt més que paraules superficials en molt menys temps.
Ja per últim, has de decidir si rellegeixes allò que has escrit per enrecordar-te'n més bé després i interioritzar-ho millor o si un cop acabat el capítol, comences a pensar ja en com serà la propera pàgina.
1 comentari:
Jo sóc partidari del bolígraf, sense dubtes, i també d'escriure sense mirar, tal com em porti el puny en aquell moment, perquè si el que llegeix s'hi fixa una miqueta, també vol dir molt la lletra i els espais... I no acostumo a rellegir si ja no està tot acabat i decidit... A vegades crec que escriure ha d'éser com llençar-se a la piscina, ha de ser el que surti d'entrada. Salut!
Publica un comentari a l'entrada