l'amistat

Ara la nena ja s'ha fet gran i sense ser-ne concient encara recorda la lliçó que va aprendre aquell dia quan tornava cap a casa des de l'escola:
A mig camí va parar-se a la botiga de llaminadures d'on va sortir-ne amb una bosseta de caramels on hi tenia un de llimona, un de menta, un d'anís, un de maduixa, un de pinya... Es va posar aquesta bosseta a la butxaca i va reempendre el camí cap a casa. La bosseta feta d'un plàstic suau es va esquerdar sense que la nena pogués assabentar-se'n i així van anar caient els caramels al terra. No va entendre com el de maduixa, que era el que més li agradava, seguia aferrat a aquella bosseta esquerdada. En comptes de sentir-se trista va mirar la bossa i va somriure, doncs el seu caramel preferit continuava, inexplicablement, amb ella. El va agafar fort amb la seva mà, i va continuar el camí cap a casa sabent que aquell caramel ja no podia caure.
Ara aquesta nena que ja és una noia tampoc és conscient que ha ensenyat la mateixa lliçó a aquell noi que encara és un nen i al que també se li ha esquerdat la seva bosseta de plàstic; però, com el caramel de maduixa, ella s'ha aferrat a ell d'una manera tan inexplicable que el noi ha entès que res podrà separar-los.