Euskal Herria: maite zaitut

Diuen que una imatge val més que 1000 paraules, però no he estat capaç de trobar-ne cap per definir les bones estones passades amb el meu AMIC Victor, o l'amabilitat dels bascos i basques, o el soroll de les onades a Lekeitio. Segurament 1000 paraules tampoc em servirien, i és que realment han estat uns dies especials.

Començo a pensar que és impossible viatjar amb els Ratilla i acabar passant un viatge normal, bé, el que la majoria de persones entendria per normal.
Entrada triunfal a Bilbo amb la roda punxada (mea culpa). Visita al barri de San Francisko, una especie de Raval a la basca, pinchitos i zuritos al casco viejo i cap al cafe Antzozkia on ens peguem una colada davant dels seguratas i a veure el concert de gratis... Som legals i el pressupost s'acaba quedant al mateix lloc, però en forma de kalimotxos. Ens adonem que a Bilbo tot val zazpi, jaja.
El destí vol que punxem la 2a roda en dos dies, amb l'avantatge que a sobre és festa, que bé! Pero cest la vie, tot estava previst pel qui controla els nostres destins per poder creuar-nos amb en Josetxu, el reparador de rodes més simpàtic d'Euskal Herria. Ja sap que està convidat a unes birres quan vingui a Barna perque gràcies a sus artes vam poder seguir la ruta prevista.
No em penso estendre en descriure la costa basca, únicament us diré que s'ha de veure.

Els bascos són gent de contrastos i nosaltres no voliem ser menys: el 1r dia hotel i pintxos, els altres tenda i rossant el vagabundisme :) , segons en Victor això ens fa especials, el poder variar, el saber-nos adaptar sense preocupacions, amb alegria. Sí que es veritat (com es nota que ja s'ha llegit Siddharta).

El viatge continua, els paisatges que sentim són una passada. He escrit sentim i no veiem perque he après que les coses maques s'han de veure, i alhora escoltar, olorar i fins i tot tocar quan es pot. No, no començo a delirar encara. És fantàstic escoltar el soroll únic de les onades a Lekeito, o tocar la fina sorra de Mundaka mentres es contemplen aquests regals que ens ha fet la natura i que la seva bellesa els ha protegit de la mà sempre destructora de l'home.

I vorejant la costa arribem a Donosti, un meravellós punt final per la nostra ruta. Preciosa ciutat que ens dona la despedida a la platja de la Concha, on la pujada de la marea ens recorda que el temps no s'atura, el temps passa i queda molt per fer.