Comiats

Ens vam despedir. Adéu li vaig dir. Una paraula que resumia un munt de sentiments.
Solem associar els comiats a moments tristos, a imatges de l'enamorat corrent al costat del tren que agafa la seva estimada (o a l'inrevés), a clínex mullats amb llàgrimes, a finals de petites o grans històries. I no sempre és així.

Podriem haver escollit qualsevol de les moltes altres opcions existents. Com "Fins aviat!", aquest quan és sincer és potser el comiat més agradable que un pot sentir, és com si et diguessin "ara marxo, però ja estic pensant en el moment en que ens tornarem a veure". O "Salut" associat sovint a un comiat antisistema, tot i que no comprenc perquè. Sigui pel que sigui tots els grans revolucionaris acaven (potser aquí el verb estaria millor en passat) les seves cartes amb un "Salut". No m'imagino a ningú despedint-se amb un "Diners", per molt convençut que estigui dels beneficis del sistema capitalista.
El que no m'agrada és el "fins sempre", suposo que com sóc una mica curt em deixa descolocat. Què vol dir? "fins qualsevol moment" o "no et vull tornar a veure mai més"? Per això ni se'm va passar pel cap dir-li, no fós que les meves limitacions lingüístiques em tornessin a posar altra vegada en un compromís.
També li hagués pogut desitjar "Sort!", però si ho pareu a pensar el concepte de sort és tan abstracte. Desitjem sovint "sort" i estic segur que la majoria no coneixem el significat exacte de la paraula. Hauria preferit desitjar-li "sorpreses". El concepte és molt més clar i penso que les sorpreses són com petits moments de màgia capaços de canviar un dia rutinari. Això sí, hagués corregut el risc d'espantar-la i fer-li sospitar un acostament perillós al límit de la bogeria patològica. On s'ha vist algú que s'acomiadi dien-te "Sorpreses!". A més del tall amb que l'hagués deixat... Com ho hauria de respondre? "Moments!!" o "Diversió!"? I és que hem viscut situacions surrealistes, però això ja sobrepassaria els límits que vaig prometre no passar.
Així que de dins em va sortir un enèrgic i tradicional "Adéu!" , però darrera aquestes quatre lletres s'hi amagava un "passa-ho molt bé perquè ets una persona genial, com poques. Et trobaré a faltar i en algun que altre moment pensaré en tú, així que si et xiula l'orella no t'espantis."

Plorar

Què és el que pensaria el nen que s'ha posat a plorar desesperadament just quan el tren s'ha endinsat al túnel? Haurà pensat que aquell tren era un vehicle que el portava directe a una vida sense llums? O potser, davant la indiferència de la resta de passatgers, ens volia advertir que abandonàvem el plàcid viatge i que ens esperava un futur incert. Un futur que a diferència d'uns instants abans ja no veia gens clar, més ben dit no veia.
Ell plorava i mentrestant tothom seguia llegint, escoltant música o xerrant. Algú el mirava i tractava de consolar-lo, però ell plorava, plorava com si ens volgués dir algo. I el tren seguia circulant pel túnel.


... I m'ha fet pensar en una cançó que tenia semioblidada en algun racó, i així aprofito per posar una cançó més canyera que les darreres (pels i per les que preferiu una mica més de contundència).


Kaixo (Borreroak Baditu Milaka Aurpegi - Negu Gorriak)
Cualquiera, cuando nace y no hace más
que saludar a la vida, en una demostración
de visión de futuro empieza a llorar.
Y los padres felices...
felices todavía...
y el crío llorando...
llorando a lágrimas.

Cualquiera muere, y no hace más que despedirse de la vida.
Al lado de una caja de madera, la gente empieza a llorar.
Y la familia está triste...
están todos muy tristes...
y el difunto callado...
está muy callado.

Caprichos de la vida,
empezar y acabar llorando.
Vaya, vaya...

L'amor

La protagonista d'aquesta història és una papallona. La vaig conéixer un dia que seia al bell mig del prat que separa els dos pobles. Movia les seves ales i voltejava sense un sentit aparent, això justament era el que més m'encissava d'ella. Llavors vaig tenir un presentiment; si parava la mà, aquella papallona aturaria el seu vol a sobre. I increïblement així va ser.
Puc dir-vos que la vaig tenir a la meva mà i que vaig comprovar d'aprop la seva bellesa. Mai n'havia vist cap d'igual. Per això, durant un segon vaig pensar endurme-la a casa entre les dues mans. Allà li hagués donat les millors flors del poble, l'hauria cuidat com si fos la més maca de les papallones (així era per mi). Però sabia que no ho havia de fer i vaig quedar-me amb la mà estesa. Mirant-la. Fins que ella va tornar a reemprendre el vol que l'anava allunyant de les meves mans i l'acostava allà on ella somiava arribar algun dia.

Sovint torno al mateix prat. Sé que no la tornaré a tenir mai a la mà, però el seu record em fa sentir bé. Tan bé que a vegades em quedo adormit a l'ombra de l'avet i sommio que soc una papallona volant sense sentit aparent quan veig una mà. La teva?

Muchachito

Segueixo pensant que s'ha de veure en concert per valorar-lo, però aquí us deixo el que és l'avanç del seu proper disc (Digan lo que digan). Si aquest estiu sorgeix la possibilitat de veure'l no us ho perdeu, un espectacle!

AZUL (Muchachito Bombo Infierno)

Primera oprtunitat:
6 de Juliol: Muchachito Bombo Infierno + Macaco al Festival Cruïlla de Cultures (Mataró)

Senzillament

Tan senzill com un passeig per la platja, com unes paraules, com un record, com un com estàs?, com un somriure, com un missatge, com que t'escoltin, com una sorpresa, com una mirada, com un hola!, com un cafè, com sentir-se estimat, com un gràcies, com un vols algo?, com una estona, com un fins aviat. Tan senzill, tan difícil.

Entre línies

Em passo els segons buscant allà on quasi ningú busca. Per això quan miro a través de l'esquerda d'aquella paret descobreixo un pati ple de flors, confirmant que les primaveres arriben també a les ciutats. O veig com la lluna, avergonyida, s'amaga darrera un núvol que plora la seva tristesa. També entenc el missatge que l'escriptora va voler deixar emmascarat enmig de tanta lletra. Busco en cada petit racó un missatge escrit per ves a saber qui i quan. A les parets, als tovallons dels bars, a les taules de les clases, fins i tot a dins la bossa. Sé que he d'anar ben atent si no el vull deixar escapar.
Em passo els segons buscant allà on quasi ningú busca i deu ser per això que no soc capaç de veure les més gran evidències. Hauré d'escollir entre centrar la mirada i veure les pedres que em fan ensopegar o seguir buscant petites espurnes de màgia a cada racó del meu camí. Sembla que tot no és possible, però sóc (i vull ser) un tossut.

Tomber la chemise

Oh maman qu'elle tourne vite cette horloge
Allez les gars vous avez promis le soleil
On peut vous dire ce soir qu'on a pas sommeil...

Tomber la chemise (Zebda - Essence Ordinaire)

Palestina

Per desgràcia milers de vegades sentim a parlar amb molta frivolitat sobre atemptats suïcides. Algun cop em pregunto què pot portar a algú a sacrificar la seva pròpia vida per acabar amb la dels altres. Quin és el grau de desesperació que et porta a aquest extrem de revenja?
Diuen que per intentar solucionar els problemes abans s'han d'entendre.
Aquest curt d'animació realitzat per un estudiant de la UPF no proposa cap solució, però pot ajudar a entendre algun perquè. I a veure que darrera de cada número hi ha una història.

El destí

Sentat a la taula del bar. Un bar amb una paret de vidre que li permet seguir la vida a fora. Veu com 3 noies i 2 nois baixen de l'autobús, cap d'ells sembla coneixer-se. També veu un nen amb bici, uns quants metres per davant d'aquell que suposa deu ser el pare. I una dona que compra un diari o una revista (no ho distingeix des de la taula) al quiosc de l'altra vorera. Però res d'això li causa el trasvals, el que li ha fet disparar el cor és veure-la a ella. Veure com s'acosta. S'imagina que ella el veurà i picarà al vidre, llavors la convidarà a un cafè i li explicarà que les casualitats potser són cosa del destí i ella li dirà que justament estava pensant en ell i ell li respondrà que també havia pensat en ella uns moments abans (i no és cap mentida), llavors aprofitarà per dir-li que ell... bé que ella... que ella és molt important en la seva vida i ella li somriurà, no li caldrà dir res. Somriurà perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafarà la mà i no faran falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules. Però quan ella ja és a pocs metres de la seva taula, ell gira el cap i es posa a llegir el diari.

Ella també l'havia vist just abans de cabilar com s'ho faria per atraure la seva atenció. Quan passa pel davant aminora el ritme, i veu com ell segueix encaparrat amb el diari. Passa de llarg i s'imagina que hauria passat si hagués decidit picar el vidre per fer-li adonar que estava allà. S'imagina que ell l'hauria convidat a un cafè i li hauria explicat que les casualitats potser són cosa del destí i ella li diria que justament estava pensant en ell (i no seria cap mentida) i ell li hagués respost que ell també havia pensat en ella uns moments abans, llavors aprofitaria per dir-li que ella... bé que ell... que ell és molt important en la seva vida i ell li somriuria, no li caldria dir res. Somriuria perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafaria la mà i no hagués fet falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules.

Mama Tierra

"Supongo que en el fondo todo sentimos lo mismo, puesto que al fin y al cabo venimos de lo mismo: hidrógeno, helio, oxígeno, metano, neón, carbono, azufre, silicio y hierro, los compuestos básicos del universo, moléculas básicas que existen desde el principio de los tiempos y que, recombinadas entre si, han dado lugar a otras más complejas. El desarollo de la vida es un milagro inevitable, una milagrosa combinación de elementos según una trayectoria de mínima resistencia. Dadas las condiciones de la Tierra primitiva, la vida tenía necesariamente que surgir; del mismo modo que el hierro inevitablemente se oxidará con el oxígeno húmedo. Cualquier otro planeta que se pareciese física y químicamente a la Tierra desarrollaría vida. Todos somos inevitable, todos venimos de lo mismo, todos constituimos un milagro en nosotros mismo. Energía y moléculas es vida. Amor y frustración igual a celos. Milagros que provocan en mí reacciones elementales e inevitables. Mujeres que son mundos en si mismas, mundos habitados por millones de seres vivos -células, y microbios y bacterias y parásitos microscópicos que significan a nuestro cuerpo lo mismo que nuestros cuerpos a la Tierra-, mundos similares aunque distantes. Mundos todas nosotras, planetas que orbitamos en torno a una fuente de energía: el afecto, o su carencia. Órbita cementerio."
(Beatriz y los cuerpos celestes - Lucía Etxebarria)


Ahh i un videoclip que em va descobrir l'Aouita produit per National Geographic a partir d'una cançó de Macaco amb colaboracions de la Bebe, Fito, Amparanoia, Muchachito, Estopa, etc...



Mama Tierra (Macaco - Ingravito)
Que dificil cantarle a tierra madre, que nos aguanta y nos vio crecer,
y a los padres de tus padres y a tus hijos los que vendrán despues,
si la miras como a tu mama quizas nos cambie la mirada,
y actuemos como el que defiende a los tuyos y a los que vienen con el.

la raiz en mis pies yo sentí, levante la mano y ví,
que todo va unido, que todo es un ciclo,
la tierra, el cielo y de nuevo aqui,
como el agua del mar a las nubes va,
llueve el agua y vuelta a empezar,oye i yee

Grite ,grite...o no lo ves??
va muriendo lentamente,mama tierra...mother earth...
(bis)

No se trata de romper ventanas, ni farolas ni de caras,
mejor romper conciencias..equivocadas..oye..
nadie nos enseñó ni a ti ni a mi,
nadie nos explicó ni a ti ni a mí,
mejor aprender, que corra la voz y quizás conseguir..