Tomber la chemise

Oh maman qu'elle tourne vite cette horloge
Allez les gars vous avez promis le soleil
On peut vous dire ce soir qu'on a pas sommeil...

Tomber la chemise (Zebda - Essence Ordinaire)

Palestina

Per desgràcia milers de vegades sentim a parlar amb molta frivolitat sobre atemptats suïcides. Algun cop em pregunto què pot portar a algú a sacrificar la seva pròpia vida per acabar amb la dels altres. Quin és el grau de desesperació que et porta a aquest extrem de revenja?
Diuen que per intentar solucionar els problemes abans s'han d'entendre.
Aquest curt d'animació realitzat per un estudiant de la UPF no proposa cap solució, però pot ajudar a entendre algun perquè. I a veure que darrera de cada número hi ha una història.

El destí

Sentat a la taula del bar. Un bar amb una paret de vidre que li permet seguir la vida a fora. Veu com 3 noies i 2 nois baixen de l'autobús, cap d'ells sembla coneixer-se. També veu un nen amb bici, uns quants metres per davant d'aquell que suposa deu ser el pare. I una dona que compra un diari o una revista (no ho distingeix des de la taula) al quiosc de l'altra vorera. Però res d'això li causa el trasvals, el que li ha fet disparar el cor és veure-la a ella. Veure com s'acosta. S'imagina que ella el veurà i picarà al vidre, llavors la convidarà a un cafè i li explicarà que les casualitats potser són cosa del destí i ella li dirà que justament estava pensant en ell i ell li respondrà que també havia pensat en ella uns moments abans (i no és cap mentida), llavors aprofitarà per dir-li que ell... bé que ella... que ella és molt important en la seva vida i ella li somriurà, no li caldrà dir res. Somriurà perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafarà la mà i no faran falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules. Però quan ella ja és a pocs metres de la seva taula, ell gira el cap i es posa a llegir el diari.

Ella també l'havia vist just abans de cabilar com s'ho faria per atraure la seva atenció. Quan passa pel davant aminora el ritme, i veu com ell segueix encaparrat amb el diari. Passa de llarg i s'imagina que hauria passat si hagués decidit picar el vidre per fer-li adonar que estava allà. S'imagina que ell l'hauria convidat a un cafè i li hauria explicat que les casualitats potser són cosa del destí i ella li diria que justament estava pensant en ell (i no seria cap mentida) i ell li hagués respost que ell també havia pensat en ella uns moments abans, llavors aprofitaria per dir-li que ella... bé que ell... que ell és molt important en la seva vida i ell li somriuria, no li caldria dir res. Somriuria perquè casualment li volia dir el mateix, després li agafaria la mà i no hagués fet falta més paraules, sap que cap dels dos són de gaires paraules.

Mama Tierra

"Supongo que en el fondo todo sentimos lo mismo, puesto que al fin y al cabo venimos de lo mismo: hidrógeno, helio, oxígeno, metano, neón, carbono, azufre, silicio y hierro, los compuestos básicos del universo, moléculas básicas que existen desde el principio de los tiempos y que, recombinadas entre si, han dado lugar a otras más complejas. El desarollo de la vida es un milagro inevitable, una milagrosa combinación de elementos según una trayectoria de mínima resistencia. Dadas las condiciones de la Tierra primitiva, la vida tenía necesariamente que surgir; del mismo modo que el hierro inevitablemente se oxidará con el oxígeno húmedo. Cualquier otro planeta que se pareciese física y químicamente a la Tierra desarrollaría vida. Todos somos inevitable, todos venimos de lo mismo, todos constituimos un milagro en nosotros mismo. Energía y moléculas es vida. Amor y frustración igual a celos. Milagros que provocan en mí reacciones elementales e inevitables. Mujeres que son mundos en si mismas, mundos habitados por millones de seres vivos -células, y microbios y bacterias y parásitos microscópicos que significan a nuestro cuerpo lo mismo que nuestros cuerpos a la Tierra-, mundos similares aunque distantes. Mundos todas nosotras, planetas que orbitamos en torno a una fuente de energía: el afecto, o su carencia. Órbita cementerio."
(Beatriz y los cuerpos celestes - Lucía Etxebarria)


Ahh i un videoclip que em va descobrir l'Aouita produit per National Geographic a partir d'una cançó de Macaco amb colaboracions de la Bebe, Fito, Amparanoia, Muchachito, Estopa, etc...



Mama Tierra (Macaco - Ingravito)
Que dificil cantarle a tierra madre, que nos aguanta y nos vio crecer,
y a los padres de tus padres y a tus hijos los que vendrán despues,
si la miras como a tu mama quizas nos cambie la mirada,
y actuemos como el que defiende a los tuyos y a los que vienen con el.

la raiz en mis pies yo sentí, levante la mano y ví,
que todo va unido, que todo es un ciclo,
la tierra, el cielo y de nuevo aqui,
como el agua del mar a las nubes va,
llueve el agua y vuelta a empezar,oye i yee

Grite ,grite...o no lo ves??
va muriendo lentamente,mama tierra...mother earth...
(bis)

No se trata de romper ventanas, ni farolas ni de caras,
mejor romper conciencias..equivocadas..oye..
nadie nos enseñó ni a ti ni a mi,
nadie nos explicó ni a ti ni a mí,
mejor aprender, que corra la voz y quizás conseguir..

Segons

Mai no heu tingut ganes de jugar amb el temps? Fer que les agulles del rellotge comencin a córrer ràpid, o aturar-les. Fer-les anar endavant, tornar endarrera...
L'altre dia vaig decidir que les faria anar més a poc a poc; així seria capaç de superar els problemes que tinc amb el temps: tot va massa ràpid i el temps sempre em guanya la carrera. Avança implacablement i jo sempre darrera seu, provant d'atrapar-lo. Aquell dia em sentia capaç de canviar el maleït guió que m'otorgava el paper d'arribar sempre tard i reescriure'n un de nou en el qual jo, el que sempre feia tard, no em tornaria a deixar avançar mai més pel temps...
Sabia com fer-ho i no havia d'haver deixat perdre l'oportunitat. Encara no recordo si vaig fracassar perquè no vaig poder, o perquè en l'últim moment em vaig fer enrera. Sigui pel que sigui, el que està clar és que encara vaig darrera, perseguint el temps. A vegades crec que ja el tinc a tocar, però mai l'acabo d'atrapar. Qui sap si això és impossible.

RELLOTGES (Joan Miquel Oliver - surfistes en càmera lenta)

Rellotge de paret a sa cuina
rellotge despertador de quars
rellotge calculadora ja sumes 30 anys
rellotge de sa tele de s'hotel

Rellotge tens sa vida per davant
rellotge no te pots aturar
rellotge fill de puta es temps que t'has menjat
i el món seguirà endavant.

Ràpid

Ell només volia demanar-li un desig: que li regalés una mica de temps, del seu temps. Però ella va marxar abans que li ho digués, tenia pressa.

Fallar

Si! Fins i tot aquelles persones que havia idealitzat, fins i tot elles un dia fallen.
Quan ho descobreixo em sento trist perquè creia que elles sempre actuaven tal i com la meva imaginació les pensava. I al descobrir que no és així, em sento enganyat, decebut.
Amb el temps m'adono que havia tornat a barrejar el món real i l'imaginari. Després la veueta que habita en el segon d'aquests móns surt per recordar-me que els habitants del seu món, l'imaginari, també han de fallar i equivocar-se. Ho han de fer per ensenyar-me que, com tota la resta de nosaltres, també existeixen en l'altre món, el real.
I al final m'alegro que m'hagin decebut, perquè això les acosta més a mi. Elles també s'equivoquen i també poden aprofitar els errors per seguir aprenent, per seguir aprenent que les persones sovint fallem i que això ens acosta. Ens acosta tant que altra volta es tornen a barrejar el món real i l'imaginari.

Un dia qualsevol?

En Pep ha decidit que avui era el dia ideal per estrenar la seva samarreta de ratlles blaves. Després de vestir-se es pren un cafè i decideix sortir a fer un tomb. Fa un gran dia i al parc la Maria prova d'empaitar la Gina. El Marc se les mira mentres espera que arribi la Laia. En Pep i la Laia es creuen a la sortida del parc, la Laia va corrent perquè no li agrada fer tard. No sap que al Marc no li importa haver d'esperar-la. Uns minuts després de creuar-se amb la Laia, topa amb en Yousseff, que anava llegint el diari, instintivament els dos es demanen perdó i segueix el seu camí. S'atura enfront aquell semàfor, on mira l'Alba que avui porta un bonic vestit de color violeta, quan el semàfor es posa verd travessa i abans d'arribar a la vorera veu com el Manuel li ven 250 grams de maduixes a la Mireia i com en Blanc, el gosset de la Mireia, prova de mossegar-se la cua sense massa èxit. A la vorera una noia de cabells arrissats s'ha aturat a cordar-se la sabata, en Pep se la mira i es pregunta com se li haurà descordat la sabata a aquella noia.
L' Helena avui s'ha llevat més tard del normal i per això ha canviat el seu recorregut habitual. No ha pogut passar pel parc, que és per on més li agrada passar tot i que faci més volta. No ha vist com la Maria finalment ha atrapat a la Gina, ni com en Marc somreia quan veia arribar a la Laia esverada. A l'Helena li ha fet gràcia veure al Yousseff caminar distret llegint un diari, i també veure com el Manuel finalment convencia a la Mireia perque li comprés 250 grams de maduixes. Fa una estona s'ha fixat en el vestit tan maco que porta avui l'Alba. Mentres s'imagina com li quedaria a ella es dona compte que se li ha descordat la sabata. S'atura per cordar-se-la i es mira al noi de la samarreta de ratlles blaves que està travessant el semàfor.

Jo encara no he vist a la Maria ni la Gina, tampoc al Marc i la Laia. Encara no m'he creuat amb en Youssef i m'he perdut al Manuel ensarronant la Mireia perquè li compri les maduixes. Però just quan passo per davant del semàfor que hi ha al costat de la fruiteria, veig com la noia que s'està cordant la sabata i el noi de la samarreta de ratlles blaves creuen les seves mirades . M'imagino com em quedaria aquesta samarreta i m'adono que a mi també se m'ha descordat la bamba. M'aturo a cordar-me-la, però quan alço la vista no veig ningú que m'estigui mirant.

Roses

-Perquè m'estàs arrencant les espines?? M'estàs fent mal!
- A la gent no li agrada punxar-se quan t'agafa...
-Però si m'agafessin delicadament, tampoc es punxarien. És questió d'anar amb una miqueta de compte.
-Suposo que tens raó, però ara tothom s'ha acostumat a agafar-te de qualsevol manera i no punxar-se.
- És això el que més em preocupa, fins i tot més que el mal que m'estàs fent mentres em vas arrencant cada una de les meves punxes. Abans la gent ens tallava del roser i ens portaven sempre amb molta cura, erem tractades amb tanta suavitat... Com si fóssim un fràgil tresor. Ara tot es diferent, la gent ens agafa amb la mateixa mà que porta la maleta, sense fixar-se gaire en allò que duen a les seves mans. Ja no ens sentim com el fràgil tresor que t'explicava abans, més aviat com un insenible plàstic.
-M'estàs dient que us sentieu millor quan encara punxaveu...
-T'estic dient que les roses no només som la nostra admirada bellesa, també som les nostres espines. I qui s'emporta una rosa amb espines s'està emportant la veritable rosa, i sap que ha d'agafar-nos amb la suavitat adequada per no fer-se mal i amb la força necessària per no deixar-nos escapar. I això fa que es fixi més que entre els seus dits hi porta una rosa, una bella rosa.

- Hola em pot donar una rosa? Serà per la meva nena.
-Tingui!
- Però em sembla que s'ha deixat de treure totes les espines.
-Sí. Tracti-la amb molta suavitat. Com si fos un fràgil tresor.

Fermin Muguruza

He après a disfrutar de les persones que s'escapen dels cànons, perquè quan aquestes fan algo que m'agrada, m'agrada molt més. Simplement pel fet de ser diferent. Trobaria (per sort) 1000 exemples, un d'ells és aquest músic basc que ha portat una llengua tan minoritària com l'euskera arreu del món amb Kortatu, Negu Gorriak amb el Manu Chao, en solitari, etc. I és que potser és aquesta mania de no lligar-se permanentment a res el que el fa diferent.
La seva nova gira (la última?) el porta de nou a Catalunya: dijous 26 Razzmatazz i dissabte 28 a La Mirona (Salt). Hi ha algú que s'hi anima?

Com sé que la majoria dels que passeu per aquí no el coneixeu, pujaré un video d'un bolo al Fujirock de Japó, és molt curiós veure com milers de japones@s viuen a la seva manera el concert, crec que flipen fins i tot els músics.
I una cançó de l'últim Cd, la lletra que cadascú l'agafi com vulgui que és el que mola.




03. BAXUA ETA LURRA (EL BAJO Y LA TIERRA)
El Sound System del vientre materno sonaba endiabladamente alto
Las paredes del útero retumbaban en todo momento
Un Rude Boy astronauta bailando en el líquido amniótico
Y en este microclima se gestó mi ciudad-matriz, mundo-matrix

A este lado de la realidad percibiendo la Tierra
como un conductor de resonancia acústica
Disfrutando la vibración del bajo
Como algo maternal
Cuanto más alto más seguro te sientes

Por el contrario si vivimos en el mundo de los objetos decorativos
La música no es más que un adorno cultural
El amor para popularizar la ignorancia
Tantas canciones insulsas, contaminación acústica
Empeñados en rendir culto a los sentimientos heridos
Striptease emocional en la industria del entretenimiento
Pero tú juegas en otra liga
Señalo el laberinto-frontón-casa-pueblo-mundo
¿Tengo que decirte: Te quiero?
Tu juegas en otra liga
Digo laberinto-frontón-casa-pueblo-mundo

Es la cultura del bajo
Por esto el reggae es curativo
Mira también Wu Tan Clan, Tom Waits y Mikel Laboa
Mezclando medicina y música

Linton Kwesi Johnson y Smith&Mighty
La constante de Michael Franti: “Mantenerse humano”
Elías Canetti decía que aunque los filósofos no lo consideraran
“Tener un hijo o una hija es algo más”.

Sobre la existencia, lanzamos la pelota contra las paredes
Preguntas y respuestas, el juego va a comenzar
Gritemos como Franka Potente
Corre, Lola, corre, que la vida es un milagro