Fallar

Si! Fins i tot aquelles persones que havia idealitzat, fins i tot elles un dia fallen.
Quan ho descobreixo em sento trist perquè creia que elles sempre actuaven tal i com la meva imaginació les pensava. I al descobrir que no és així, em sento enganyat, decebut.
Amb el temps m'adono que havia tornat a barrejar el món real i l'imaginari. Després la veueta que habita en el segon d'aquests móns surt per recordar-me que els habitants del seu món, l'imaginari, també han de fallar i equivocar-se. Ho han de fer per ensenyar-me que, com tota la resta de nosaltres, també existeixen en l'altre món, el real.
I al final m'alegro que m'hagin decebut, perquè això les acosta més a mi. Elles també s'equivoquen i també poden aprofitar els errors per seguir aprenent, per seguir aprenent que les persones sovint fallem i que això ens acosta. Ens acosta tant que altra volta es tornen a barrejar el món real i l'imaginari.

Un dia qualsevol?

En Pep ha decidit que avui era el dia ideal per estrenar la seva samarreta de ratlles blaves. Després de vestir-se es pren un cafè i decideix sortir a fer un tomb. Fa un gran dia i al parc la Maria prova d'empaitar la Gina. El Marc se les mira mentres espera que arribi la Laia. En Pep i la Laia es creuen a la sortida del parc, la Laia va corrent perquè no li agrada fer tard. No sap que al Marc no li importa haver d'esperar-la. Uns minuts després de creuar-se amb la Laia, topa amb en Yousseff, que anava llegint el diari, instintivament els dos es demanen perdó i segueix el seu camí. S'atura enfront aquell semàfor, on mira l'Alba que avui porta un bonic vestit de color violeta, quan el semàfor es posa verd travessa i abans d'arribar a la vorera veu com el Manuel li ven 250 grams de maduixes a la Mireia i com en Blanc, el gosset de la Mireia, prova de mossegar-se la cua sense massa èxit. A la vorera una noia de cabells arrissats s'ha aturat a cordar-se la sabata, en Pep se la mira i es pregunta com se li haurà descordat la sabata a aquella noia.
L' Helena avui s'ha llevat més tard del normal i per això ha canviat el seu recorregut habitual. No ha pogut passar pel parc, que és per on més li agrada passar tot i que faci més volta. No ha vist com la Maria finalment ha atrapat a la Gina, ni com en Marc somreia quan veia arribar a la Laia esverada. A l'Helena li ha fet gràcia veure al Yousseff caminar distret llegint un diari, i també veure com el Manuel finalment convencia a la Mireia perque li comprés 250 grams de maduixes. Fa una estona s'ha fixat en el vestit tan maco que porta avui l'Alba. Mentres s'imagina com li quedaria a ella es dona compte que se li ha descordat la sabata. S'atura per cordar-se-la i es mira al noi de la samarreta de ratlles blaves que està travessant el semàfor.

Jo encara no he vist a la Maria ni la Gina, tampoc al Marc i la Laia. Encara no m'he creuat amb en Youssef i m'he perdut al Manuel ensarronant la Mireia perquè li compri les maduixes. Però just quan passo per davant del semàfor que hi ha al costat de la fruiteria, veig com la noia que s'està cordant la sabata i el noi de la samarreta de ratlles blaves creuen les seves mirades . M'imagino com em quedaria aquesta samarreta i m'adono que a mi també se m'ha descordat la bamba. M'aturo a cordar-me-la, però quan alço la vista no veig ningú que m'estigui mirant.

Roses

-Perquè m'estàs arrencant les espines?? M'estàs fent mal!
- A la gent no li agrada punxar-se quan t'agafa...
-Però si m'agafessin delicadament, tampoc es punxarien. És questió d'anar amb una miqueta de compte.
-Suposo que tens raó, però ara tothom s'ha acostumat a agafar-te de qualsevol manera i no punxar-se.
- És això el que més em preocupa, fins i tot més que el mal que m'estàs fent mentres em vas arrencant cada una de les meves punxes. Abans la gent ens tallava del roser i ens portaven sempre amb molta cura, erem tractades amb tanta suavitat... Com si fóssim un fràgil tresor. Ara tot es diferent, la gent ens agafa amb la mateixa mà que porta la maleta, sense fixar-se gaire en allò que duen a les seves mans. Ja no ens sentim com el fràgil tresor que t'explicava abans, més aviat com un insenible plàstic.
-M'estàs dient que us sentieu millor quan encara punxaveu...
-T'estic dient que les roses no només som la nostra admirada bellesa, també som les nostres espines. I qui s'emporta una rosa amb espines s'està emportant la veritable rosa, i sap que ha d'agafar-nos amb la suavitat adequada per no fer-se mal i amb la força necessària per no deixar-nos escapar. I això fa que es fixi més que entre els seus dits hi porta una rosa, una bella rosa.

- Hola em pot donar una rosa? Serà per la meva nena.
-Tingui!
- Però em sembla que s'ha deixat de treure totes les espines.
-Sí. Tracti-la amb molta suavitat. Com si fos un fràgil tresor.

Fermin Muguruza

He après a disfrutar de les persones que s'escapen dels cànons, perquè quan aquestes fan algo que m'agrada, m'agrada molt més. Simplement pel fet de ser diferent. Trobaria (per sort) 1000 exemples, un d'ells és aquest músic basc que ha portat una llengua tan minoritària com l'euskera arreu del món amb Kortatu, Negu Gorriak amb el Manu Chao, en solitari, etc. I és que potser és aquesta mania de no lligar-se permanentment a res el que el fa diferent.
La seva nova gira (la última?) el porta de nou a Catalunya: dijous 26 Razzmatazz i dissabte 28 a La Mirona (Salt). Hi ha algú que s'hi anima?

Com sé que la majoria dels que passeu per aquí no el coneixeu, pujaré un video d'un bolo al Fujirock de Japó, és molt curiós veure com milers de japones@s viuen a la seva manera el concert, crec que flipen fins i tot els músics.
I una cançó de l'últim Cd, la lletra que cadascú l'agafi com vulgui que és el que mola.




03. BAXUA ETA LURRA (EL BAJO Y LA TIERRA)
El Sound System del vientre materno sonaba endiabladamente alto
Las paredes del útero retumbaban en todo momento
Un Rude Boy astronauta bailando en el líquido amniótico
Y en este microclima se gestó mi ciudad-matriz, mundo-matrix

A este lado de la realidad percibiendo la Tierra
como un conductor de resonancia acústica
Disfrutando la vibración del bajo
Como algo maternal
Cuanto más alto más seguro te sientes

Por el contrario si vivimos en el mundo de los objetos decorativos
La música no es más que un adorno cultural
El amor para popularizar la ignorancia
Tantas canciones insulsas, contaminación acústica
Empeñados en rendir culto a los sentimientos heridos
Striptease emocional en la industria del entretenimiento
Pero tú juegas en otra liga
Señalo el laberinto-frontón-casa-pueblo-mundo
¿Tengo que decirte: Te quiero?
Tu juegas en otra liga
Digo laberinto-frontón-casa-pueblo-mundo

Es la cultura del bajo
Por esto el reggae es curativo
Mira también Wu Tan Clan, Tom Waits y Mikel Laboa
Mezclando medicina y música

Linton Kwesi Johnson y Smith&Mighty
La constante de Michael Franti: “Mantenerse humano”
Elías Canetti decía que aunque los filósofos no lo consideraran
“Tener un hijo o una hija es algo más”.

Sobre la existencia, lanzamos la pelota contra las paredes
Preguntas y respuestas, el juego va a comenzar
Gritemos como Franka Potente
Corre, Lola, corre, que la vida es un milagro

Muntanyes

Em va explicar que es mirava la muntanya de lluny i li semblava petita. Tan petita que pujar-la no hauria de suposar-li gaires dificultats. Però, a mesura que s'hi anava acostant la veia més i més gran. La mateixa percepció que l'havia estat enganyant en la llunyania, fent-li creure que només era un petit bony, li mostrava en estar-hi a sobre, aquella muntanya com un autèntic mur infranquejable. Però no volia tornar enrera, estava decidit a pujar-la i no volia marxar sense almenys intentar-ho. Per això va continuar endavant, pas a pas.
Mai m'ha acabat d'explicar si va aconseguir arribar a la cima o no. Sempre que li ho pregunto em diu que el mèrit no recau en arribar a dalt. Tampoc el fet de superar les percepcions negatives li sembla un mèrit remarcable...

Tot i que ja he pujat i baixat moltes muntanyes encara no he estat capaç de conéixer quin és aquest misteriós mèrit. Potser algun dia ho aprendré. Mentrestant em miro els problemes de lluny i els veig com bonys que es fan grans a mesura que s'acosten, tan grans com les ganes de continuar endavant, pas a pas.

Menorca

Menorca és: blau, turquesa, blanc, verd, marró i taronja. És el mar, les cales, els arbres, l'arena i les postes de Sol. És la llum de les estrelles i la foscor de l'aïllament, és el foc que t'hipnotitza i t'escalfa. Són els moments de diversió, els moments de bogeria i els moments de reflexió. Són les paraules i són els silencis. És caminar, acampar, jugar, llegir, pensar o simplement ser. És sa llengua i són ses bèsties. És gaudir amb la companyia de dos grans amics i no oblidar a les i els que estan allà, a l'altra banda de la Mediterrània.
Menorca ha estat blava, turquesa, blanca, verda, marró, taronja i de tots els colors que et puguis imaginar perquè és màgica.
Aquí us deixo alguns dels colors que hem pogut captar:

mentiders

Que passaria si es trobessin totes i tots els qui afirmen ser la persona més feliç del món?

Els diners

"Solo después que el último árbol haya sido cortado
Solo después que el último rio haya sido envenenado
Solo después de que el último pez haya sido pescado
Solo entonces descubrirás que el dinero no se puede comer"
(profecía de los indios Cree)

I una cançoneta d'un grup (Almasäla) que he descobert de casualitat i que relativitza la importància dels diners, no? Pues eso! una mica de flamenquillo, killo! I alegria!

¡Que no tengo prisa! - Almasäla
Oiganme señores porque no tengo prisa
y no me apuren porque prefiero morirme de risa
y no me pidan que me gane yo su dinero
que al fin y al cabo eso no me cura
ayy q no compra lo que yo quiero
ayy q no compra lo que yo quiero

Mirenme señores yo me paso el dia trabajando
total pa ná, pues después no tengo yo ni dos cuartos
Y que me dices: que pague el piso,
Y que me dices: que pague el agua,
Y que me dices: que paga, que paga, que paga y paga
Y yo le digo: ¿que es lo que dices?
Y yo le digo: ¿que es lo que pasa?
Y yo le digo: que para, que para, que para y para

Mirenme señores que aunque pase el dia trabajando
Yo soy feliz aunque no gane ni tres cuartos
Y aunque me digan que pague el piso
Y aunque me digan que pague el agua
Y aunque me digan que yo me guiso
Y aunque me digan que paga y paga

Ay si me dicen que compre el piso
pues yo me voy cantando
si me dicen que pague el metro
mira yo me voy cantando

Dubtes

Vaig a escriure sobre la primavera, és tan maca que les flors surten per poder-la veure. No, això és massa cursi per escriure... millor explicar el que he vist aquest matí sortint del metro, tot i que seria massa difícil fer-ho sense molestar ningú. Potser estaria bé reflexionar, per exemple sobre perquè ens costa prendre decisions, però ben mirat tampoc serviria de gaire, doncs ens seguirà costant igual. Ja ho sé! intentaré portar la imaginació lluny d'aquest món, ja veig una preciosa princesa esperant el seu princep blau... ostres, això crec que algú ja ho ha escrit. Millor un drac avorrit perquè cap guerrer s'ha preocupat d'anar a rescatar a la princessa segrestada ja fa mesos. Es que acàs no va quedar prou clar en el seu comunicat que la tenia segrestada? uyy això sona massa terrorista, no?... Potser seria millor dir que el drac avorrit de tan esperar, decideix deixar-la lliure... i t'imagines que bo seria que ella no volgués marxar, com si tingués síndrome d'Estocolm amb el drac. No, no un altre conte no, massa difícil a aquestes hores fer funcionar la imaginació... si es que porto tot el dia amunt i avall i un està cansat. Per si fos poc no parar en tot el dia, avui he tornat a anar a córrer una estona. Segueixo sense entendre a la gent que corre sobre cintes, allà tancats als gimnasos i perdent-se les onades de l'aigua del mar o el vent xocant a la cara, aquests corredors "immòbils" podrien ser una bona metàfora de la societat on vivim. Com en el videoclip de la korrika del Fermín Muguruza, on surten uns homes amb un codi de barres tatuats corrent en una cinta col·locada sobre un camió que els va portant a diferents paisatges... Ahh clar! Podria dir que el Fermín farà un concert a Barcelona i un a la Mirona a finals d'abril, potser així algú s'animaria a acompanyar-me... difícil, no conec a ningú que li agradi i és una llàstima, doncs és un dels imprescindibles de la meva llista. Saps que? potser que pengi un youtube amb alguna cançó i fora, però quina?? aquella de sexu makina no està gens malament... però el so no és gaire bó... ho deixaré per més endavant, quan s'acosti el concert. Ja ho sé, aprofitaré el blog per dir que marxo uns dies a fer el hippie a Menorca, però aquest blog no té gaire de diari... no, no, a més, que diria? Si ni jo sé que farem.
Potser que no escrigui res. Justament avui que en tenia tantes ganes.

Princesas

"¿Se podrá tener nostalgia de algo que aún no te ha pasado? Porque a mi a veces me pasa; me pasa cuando imagino como van a ser las cosas: los chicos, por ejemplo, o con la vida en general. Y luego me da pena cuando me acuerdo de lo bonitas que iban a ser, porque iban a ser preciosas, en serio, preciosas. Y luego cuando lo pienso me da nostalgia, porque iban a ser tan bonitas. Cuando me doy cuenta de que aún no han pasado y de que a lo mejor no pasan nunca me pongo super triste; super triste, tía. Pero es como una tristeza a cuenta. Como la fianza cuando alquilas una casa pero con tristeza, que la pones por delante, que total sabes que la vas a acabar utilizando igual."

"Hay un día, ya verás. Un día que es la hostia.
Ese día todo es bueno. Ves a la gente que quieres ver, comes la comida que más te gusta y todo lo que te pasa ese día, es todo lo que tú quieres que te pase. Si pones la radio, la música que sale es tu canción favorita. Si vas a la tele ese día, por ejemplo a un concurso, lo ganas todo: el dinero, los viajes, todo.
Pasa sólo una vez en la vida, por eso hay que estar muy atenta, no sea que se te pase. Es como un desvío. Como cuando vas por la carretera y hay un desvío hacia otro sitio pero a lo mejor vas hablando por el móvil o estás discutiendo o pensando en lo que sea y no te das cuenta y se te pasa, y te jodiste porque no puedes volver atrás.
Pues ese día, es lo mismo: un desvío. Y es muy importante porque puedes elegir por dónde va a ir todo, si por ese camino que es nuevo o no.
Por eso tenemos que estar muy atentas Zule, muy atentas. Porque hay muy pocas cosas buenas y si encima se te pasan porque estás hablando por el móvil o pensando en otra cosa, sería una mierda. Una mierda completa."

(Princesas - Fernando León de Aranoa)