Diàlegs
- És maca la vida, oi?
- Sí, sobretot si vas en bicicleta.
diumenge, d’agost 12, 2007
divendres, d’agost 10, 2007
Después
El tren se va, se va a Bescanó!! Y Los Delinqüentes vamos a ver para bailar, para cantar y hasta volar! Hay que tomarse la vida con risas. Si el mundo se rie de nosotros, pues vamos y nos reimos del mundo, porque no hay nada más divertido que vivir en un mundo que está loco. Riete y no quieras entenderlo. Y a esto nos ayudaran nuestros amigos delinqüentes.
Los Delinquentes y Bebe - Después (directe)
Una de les meves cançons preferides i el grup amb el directe més divertit que he vist.
"Después del humo negro hay que ser valiente y despertar. Y vivir como vive la gente. Hay que ser valiente amigo, yo tengo que volar!!
No, yo no puedo quedarme aquí si tu quieres quédate tu. Esta vida no es para mí. Yo quiero vivir con amor, con mi gente abajito del sol, con las olas y el amanecer. Como un niño jugando otra vez, sin parar de correr después."
dimecres, d’agost 08, 2007
Amsterdam
Escolto el timbre d'una bicicleta. Alço la vista i veig els seus ulls. Preciosos. Em somriu, estic anant en direcció contraria. Benvinguts a Amsterdam.
Perduts, ens sentim perduts i ens agrada. Com a la vida, perduts i ens agrada.
Hi ha sensacions que tenim a dins, però estan amagades. Quan surten és genial. Hauriem d'aprendre a controlar la ment. Sempre.
Ser diferent. Aprecio les persones que són diferents. També a les ciutats i pobles que ho són.
Des de dalt es veu tot petit, molt petit. Els problemes, les preocupacions, el teu món. Petit, molt petit.
dimecres, d’agost 01, 2007
Cançons oblidades
Fa anys la vaig escoltar, potser també l'havia cantat. I des de llavors la guardava en un racó, oblidada. I en tornar-la a escoltar és quan van despertar els records, els bons records. Els dolents els havia cremat perquè no tornessin a sortir.
I aquesta mateixa cançó oblidada em transporta del pasat al present, tot i que prefereixo no entrentindre'm gaire en el present. Almenys en el present d'aquest món ple de merda. Observo l'encenedor de records, el tinc molt més aprop del que ningú s'imagina i tinc ganes de tornar a utilitzar-lo, però aquest cop m'esperaré a ser feliç per fer-ho.
Tot queda igual (Sopa de Cabra)
Busco una llum busco un color
camino sense direcció.
El carrer és fosc me'n vaig de tort
avui no em sento un triomfador.
Espero que et vagi tot bé
ja ens trobarem allà a l'infern
ens en riurem del que vam ser.
No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.
M'aixecaré d'aquest racó,
m'escaparé de la paret
als meus records calaré foc
quan trobaré algun bar obert
Vull perdre el nord vull estar boig
beure'm un riu sencer d'alcohol
vull cridar al cel que ja no hi sóc.
No sé si això és l'inici del final
no sé si estic despert o estic somniant
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.
No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.
dissabte, de juliol 28, 2007
La niña de los ojos del extraradio
La Juani (Facto de la Fe - B.S.O Yo soy la Juani)
Lucha niña guapa, hazlo chica buena. Huye de este ruido por la carretera, sigue a las estrellas. Vive porque brillas, hazlo con constancia y nunca te rindas.
Que hermosas las calles por las que caminas, todas las esquinas de ti se enamoran, te guiñan el ojo hasta las palomas. Ciertos aleantes solo para amarte. Dulce aquel sueño. Intenso aquel café.
Como la mañana, clara es tu mirada. Tu aroma es la envidia de todas las flores, y en tu pelo brillan todos los colores: blanco, rojo, verde, amarillo.
Hoy estan de fiesta todos en el barrio, la niña morena esta paseando y mira palante como las valientes. Suenan campanas, laten corazones, cruje cemento, luce el cristal, la fuerza del puño brilla en tus ojos. Partes de cero vas hacia el cielo. Los hombres se giran, los jovenes silban, los viejos sonrien desde las terrazas, los niños te agarran por la falda y gritan, Juani la más guapa!! es la mas bonita!!
El aire se aparta ante tu fragancia y las nubes cantan esta melodia, suenan los tambores y todos los mobiles pierden cobertura por la criatura.
Lucha niña guapa, hazlo niña buena. Huye de este ruido por la carretera.
Tu ombligo siempre al aire, como retiras el pelo de tu cara y lo guardas detras la oreja. Como te lames los labios despúes de sorber el café con leche. Como te endureces cuando sientes miedo. Tu sonrisa pícara
cuando te manchas de Ketchup. La pasión que desprendes. Tus sueños.
La niña de los ojos del extraradio, la niña que aspira, la superviviente, la que mira palante i no se arrepiente. Dale gas!
diumenge, de juliol 22, 2007
La belleza está en la cabeza
Proclaman algunos que la belleza está en la cabeza. Y tienen razón, porque la más grande de las bellezas permanece escondida de aquellos ojos que deambulan ciegos por tanto querer mirar. Como cuando el sol te deslumbra, privándote así de ver todo lo que su luz te hubiera permitido percibir de no haber sido tan osado.
La belleza a la que creo se referían ciertamente no es superficial, pero eso no te prohibe verla. La puedes ver cuando escuchándola o escuchándole - porque esta belleza no discrimina a nadie- eres capaz de entender hasta sus silencios. O cuando puedes verla a pesar de estar con los ojos cerrados, o incluso de sentir como te acaricia sin tocarte. Pero mucho más importante que cualquiera de estas cosas, si queremos encontrar esta belleza escondida en la cabeza, es entender que ésta la encuentras sin buscar porque es ella quien te busca a ti.
Lástima los que crean haberla visto con sus ojos porque difícilmente a ellos les buscará.
dimecres, de juliol 18, 2007
dimarts, de juliol 10, 2007
l'estiu
El que recorda que ja ha començat l'estiu no són els petards de Sant Joan, tampoc ho és la pujada del mercuri dels termòmetres, ni el primer bany a la platja. Per suposat, tampoc ho és el canvi de color de la pell (encara estariem esperant l'estiu del 2003...).
Temps de festes majors i festivals. On les nits, fosques la resta de l'any, semblen que recobren vida. Els carrers i places s'omplen de gent en busca d'una llibertat a la que renunciava abans. Són aquestes ganes de gresca les que un dia et porten a perdre't per un racó de la ciutat, un altre cap a una terrassa en busca d'una refrescant clareta i inevitablement cap a algun dels milers de concerts a l'aire lliure repartits entre pobles i ciutats del país. Tot això sí és el que em recorda que ja és estiu.
Com aquest cap de setmana amb el concert de Macaco i Muchachito. Una passada, vam acabar amb un mal de cames bèstia després de passar 5 hores (lo bueno es mucho más que breve) saltant, ballant, cantant. Genial. La gent de Mataró s'ho ha currat molt organitzant aquest festival (cruïlla de cultures) i tornen a ensenyar-nos que no cal fer-ho tot a Barcelona.
He estat dubtant molt si penjar el video o no, perquè ni de bon tros transmet la marxa que té aquest home a la sang i queda un pèl fred, però pensant en els qui no vau venir, aquí va un fragment d'un d'aquests concerts d'estiu. És d'en Muchachito cantant "siempre que quiera", mentres en Santos de Veracruz dibuixa al ritme de la música. Una idea que parla per si sola.
Temps de festes majors i festivals. On les nits, fosques la resta de l'any, semblen que recobren vida. Els carrers i places s'omplen de gent en busca d'una llibertat a la que renunciava abans. Són aquestes ganes de gresca les que un dia et porten a perdre't per un racó de la ciutat, un altre cap a una terrassa en busca d'una refrescant clareta i inevitablement cap a algun dels milers de concerts a l'aire lliure repartits entre pobles i ciutats del país. Tot això sí és el que em recorda que ja és estiu.
Com aquest cap de setmana amb el concert de Macaco i Muchachito. Una passada, vam acabar amb un mal de cames bèstia després de passar 5 hores (lo bueno es mucho más que breve) saltant, ballant, cantant. Genial. La gent de Mataró s'ho ha currat molt organitzant aquest festival (cruïlla de cultures) i tornen a ensenyar-nos que no cal fer-ho tot a Barcelona.
He estat dubtant molt si penjar el video o no, perquè ni de bon tros transmet la marxa que té aquest home a la sang i queda un pèl fred, però pensant en els qui no vau venir, aquí va un fragment d'un d'aquests concerts d'estiu. És d'en Muchachito cantant "siempre que quiera", mentres en Santos de Veracruz dibuixa al ritme de la música. Una idea que parla per si sola.
Aquel día en aquel sueño soñando soñé, que estaba soñando contigo,
bajo un cielo de estrellas mil, hay que ver, precioso, precioso.
Y en aquel mar que no nos pudimos bañar, por ser tan caprichosos.
bajo un cielo de estrellas mil, hay que ver, precioso, precioso.
Y en aquel mar que no nos pudimos bañar, por ser tan caprichosos.
dijous, de juliol 05, 2007
Esperar
Sabia que havia d'esperar. Els segons es convertien en minuts i aquests lentament en hores. Mirava el rellotge cada dos per tres per comprovar si seguia girant. Algun cop havia tingut un malson en que tots els rellotges es paraven i tothom es quedava parat, tothom menys ell.
L'espantava quedar-se sol, però en un segon -just el temps que trigava l'agulla a moure's- aquesta por ja s'havia esbaït. Segons que eren minuts. Tenia por.
Les parets de casa l'atrapaven i se'n volia lliurar.
Com es coneix el camí de memòria pot caminar sense haver de pensar en res. Així es va trobar al parc on tenia la sensació que la espera es faria menys feixuga. Allà podia observar com jugaven els nens. Com un empaitava a un altre, mentrestant el de més enllà, a sobre d'un gronxador, s'imaginava que era un cavaller i el seu company semblava creure-s'ho. Alhora els dos avis xerraven pausadament, tot donant bossins de pà sec als coloms. Ell els mirava a tots plegats i intentava esbrinar quin seria el proper moviment. Atraparia aquell nen a l'altre? Cauria el nen amb rinxols del cavall imaginari?
Al cap d'una estona va recordar que el que estava fent al parc era esperar. Torna a mirar el rellotge.
L'espantava quedar-se sol, però en un segon -just el temps que trigava l'agulla a moure's- aquesta por ja s'havia esbaït. Segons que eren minuts. Tenia por.
Les parets de casa l'atrapaven i se'n volia lliurar.
Com es coneix el camí de memòria pot caminar sense haver de pensar en res. Així es va trobar al parc on tenia la sensació que la espera es faria menys feixuga. Allà podia observar com jugaven els nens. Com un empaitava a un altre, mentrestant el de més enllà, a sobre d'un gronxador, s'imaginava que era un cavaller i el seu company semblava creure-s'ho. Alhora els dos avis xerraven pausadament, tot donant bossins de pà sec als coloms. Ell els mirava a tots plegats i intentava esbrinar quin seria el proper moviment. Atraparia aquell nen a l'altre? Cauria el nen amb rinxols del cavall imaginari?
Al cap d'una estona va recordar que el que estava fent al parc era esperar. Torna a mirar el rellotge.
dilluns, de juliol 02, 2007
Te quiero mal
Un títol molt explícit. Us recomeno dedicar 15 minuts a aquest curt, no diré res més.
TE QUIERO MAL - (Mireia Giró)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
