WWW.BARCELONAENNUVOL.BLOGSPOT.COM

Comiat

M'entusiasma veure l'anar i venir del trens a l'estació. Recordo com de petit convencia als pares per anar a l'Estació de França a acomiadar en silenci tots aquells desconeguts que marxaven lluny. Ara, amb 25 anys, quan estic en alguna estació em continua captivant la continua entrada i sortida dels trens; com si d'un joc ordenat de benvingudes i comiats es tractés, un entreteniment per a la imaginació. Però, tot i tenir aquest passatemps, no hi era quan ella va agafar un d'aquests trens. Un tren qualsevol que la portaria a un lloc qualsevol. Perquè existien milers de destins diferents i no volia escollir-ne cap, tampoc descartar-ne cap.

En el seu cas marxar no era sinònim d'abandonar ni de rendir-se. Senzillament, pensava que triant el moment del seu comiat feia més fàcil deixar un bon record a aquells que l'havien descobert. És fàcil conèixer a algú- ens deia-, però no tant descobrir-lo . Va costar-me, però ho vaig anar entenent i ara m'alegro molt d'haver aconseguit descobrir-la. Perquè amb ella apreniem, sense que ensenyar fos la seva intenció, a valorar els petits detalls i a minimitzar les grans preocupacions. A veure les sorpreses que ens amaga la vida i a disfrutar-les. A no buscar per així estar obert a trobar.

Va encertar. Són molts els dies que, com avui, venen els seus bons records fent-me desaparèixer les ganes d'enyorar-la. I encara que sembli de bojos, crec que allà on sigui em continua ensenyant. Ho penso perquè des de que ens va deixar m'ha estat més fàcil descobrir a persones de les qui he gaudit i après molt, i alhora tinc la impressió que alguna d'elles ha arribat també a descobrir-me.

M'agradaria explicar-t'ho, i dir-te allò que mai et vaig dir perquè sabia que ja m'entenies sense paraules. Dir-te que estiguis tranquila, que no et trobo a faltar. Que segueixes amb mi.





Bé i amb això poso un punt al blog. No sé si serà un punt apart, un punt i seguit o un punt final.
És el moment doncs de confesar que m'agrada saber que molts i moltes (més dels que em pensava) heu dedicat uns segons de les vostres vides a llegir el que un boig us ha anat explicant. D' alguna manera o altra m'heu ajudat, dient-me que us ho miraveu (i fins i tot us agradava), enllaçant-lo, o simplement entrant per casualitat...
També ara puc dir que no hagués estat igual sense l'Alba i sense el Víctor, perquè continuament m'heu fet sentir que hi havia algú darrera la pantalla, gastant encara uns quants segons més per fer d'aquestes històries un camí de 2 direccions.

Espero ho hagueu passat tan bé com jo mentres trobava aquestes idees que s'anaven transformant en paraules, frases, paràgrafs... En petites històries.

FINS AVIAT!!!!

Diàlegs

- És maca la vida, oi?

- Sí, sobretot si vas en bicicleta.

Después

El tren se va, se va a Bescanó!! Y Los Delinqüentes vamos a ver para bailar, para cantar y hasta volar! Hay que tomarse la vida con risas. Si el mundo se rie de nosotros, pues vamos y nos reimos del mundo, porque no hay nada más divertido que vivir en un mundo que está loco. Riete y no quieras entenderlo. Y a esto nos ayudaran nuestros amigos delinqüentes.

Los Delinquentes y Bebe - Después (directe)
Una de les meves cançons preferides i el grup amb el directe més divertit que he vist.

"Después del humo negro hay que ser valiente y despertar. Y vivir como vive la gente. Hay que ser valiente amigo, yo tengo que volar!!
No, yo no puedo quedarme aquí si tu quieres quédate tu. Esta vida no es para mí. Yo quiero vivir con amor, con mi gente abajito del sol, con las olas y el amanecer. Como un niño jugando otra vez, sin parar de correr después."

Amsterdam

Escolto el timbre d'una bicicleta. Alço la vista i veig els seus ulls. Preciosos. Em somriu, estic anant en direcció contraria. Benvinguts a Amsterdam.



Perduts, ens sentim perduts i ens agrada. Com a la vida, perduts i ens agrada.



Hi ha sensacions que tenim a dins, però estan amagades. Quan surten és genial. Hauriem d'aprendre a controlar la ment. Sempre.




Ser diferent. Aprecio les persones que són diferents. També a les ciutats i pobles que ho són.



Des de dalt es veu tot petit, molt petit. Els problemes, les preocupacions, el teu món. Petit, molt petit.

Cançons oblidades

Fa anys la vaig escoltar, potser també l'havia cantat. I des de llavors la guardava en un racó, oblidada. I en tornar-la a escoltar és quan van despertar els records, els bons records. Els dolents els havia cremat perquè no tornessin a sortir.

I aquesta mateixa cançó oblidada em transporta del pasat al present, tot i que prefereixo no entrentindre'm gaire en el present. Almenys en el present d'aquest món ple de merda. Observo l'encenedor de records, el tinc molt més aprop del que ningú s'imagina i tinc ganes de tornar a utilitzar-lo, però aquest cop m'esperaré a ser feliç per fer-ho.



Tot queda igual (Sopa de Cabra)
Busco una llum busco un color
camino sense direcció.
El carrer és fosc me'n vaig de tort
avui no em sento un triomfador.

Espero que et vagi tot bé
ja ens trobarem allà a l'infern
ens en riurem del que vam ser.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

M'aixecaré d'aquest racó,
m'escaparé de la paret
als meus records calaré foc
quan trobaré algun bar obert

Vull perdre el nord vull estar boig
beure'm un riu sencer d'alcohol
vull cridar al cel que ja no hi sóc.

No sé si això és l'inici del final
no sé si estic despert o estic somniant
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

No sé quants cops m'hauré d'entrebancar
no sé si tornaré mai al teu costat
només sé que quan provo de canviar
Tot queda igual.

La niña de los ojos del extraradio

La Juani (Facto de la Fe - B.S.O Yo soy la Juani)

Lucha niña guapa, hazlo chica buena. Huye de este ruido por la carretera, sigue a las estrellas. Vive porque brillas, hazlo con constancia y nunca te rindas.
Que hermosas las calles por las que caminas, todas las esquinas de ti se enamoran, te guiñan el ojo hasta las palomas. Ciertos aleantes solo para amarte. Dulce aquel sueño. Intenso aquel café.
Como la mañana, clara es tu mirada. Tu aroma es la envidia de todas las flores, y en tu pelo brillan todos los colores: blanco, rojo, verde, amarillo.
Hoy estan de fiesta todos en el barrio, la niña morena esta paseando y mira palante como las valientes. Suenan campanas, laten corazones, cruje cemento, luce el cristal, la fuerza del puño brilla en tus ojos. Partes de cero vas hacia el cielo. Los hombres se giran, los jovenes silban, los viejos sonrien desde las terrazas, los niños te agarran por la falda y gritan, Juani la más guapa!! es la mas bonita!!
El aire se aparta ante tu fragancia y las nubes cantan esta melodia, suenan los tambores y todos los mobiles pierden cobertura por la criatura.

Lucha niña guapa, hazlo niña buena. Huye de este ruido por la carretera.

Tu ombligo siempre al aire, como retiras el pelo de tu cara y lo guardas detras la oreja. Como te lames los labios despúes de sorber el café con leche. Como te endureces cuando sientes miedo. Tu sonrisa pícara
cuando te manchas de Ketchup. La pasión que desprendes. Tus sueños.
La niña de los ojos del extraradio, la niña que aspira, la superviviente, la que mira palante i no se arrepiente. Dale gas!

La belleza está en la cabeza

Proclaman algunos que la belleza está en la cabeza. Y tienen razón, porque la más grande de las bellezas permanece escondida de aquellos ojos que deambulan ciegos por tanto querer mirar. Como cuando el sol te deslumbra, privándote así de ver todo lo que su luz te hubiera permitido percibir de no haber sido tan osado.

La belleza a la que creo se referían ciertamente no es superficial, pero eso no te prohibe verla. La puedes ver cuando escuchándola o escuchándole - porque esta belleza no discrimina a nadie- eres capaz de entender hasta sus silencios. O cuando puedes verla a pesar de estar con los ojos cerrados, o incluso de sentir como te acaricia sin tocarte. Pero mucho más importante que cualquiera de estas cosas, si queremos encontrar esta belleza escondida en la cabeza, es entender que ésta la encuentras sin buscar porque es ella quien te busca a ti.
Lástima los que crean haberla visto con sus ojos porque difícilmente a ellos les buscará.

semàfors

Esperem a que es posi verd?
O travessem sense mirar?















Passeig de Sant Joan / Casp (Barcelona)

l'estiu

El que recorda que ja ha començat l'estiu no són els petards de Sant Joan, tampoc ho és la pujada del mercuri dels termòmetres, ni el primer bany a la platja. Per suposat, tampoc ho és el canvi de color de la pell (encara estariem esperant l'estiu del 2003...).
Temps de festes majors i festivals. On les nits, fosques la resta de l'any, semblen que recobren vida. Els carrers i places s'omplen de gent en busca d'una llibertat a la que renunciava abans. Són aquestes ganes de gresca les que un dia et porten a perdre't per un racó de la ciutat, un altre cap a una terrassa en busca d'una refrescant clareta i inevitablement cap a algun dels milers de concerts a l'aire lliure repartits entre pobles i ciutats del país. Tot això sí és el que em recorda que ja és estiu.

Com aquest cap de setmana amb el concert de Macaco i Muchachito. Una passada, vam acabar amb un mal de cames bèstia després de passar 5 hores (lo bueno es mucho más que breve) saltant, ballant, cantant. Genial. La gent de Mataró s'ho ha currat molt organitzant aquest festival (cruïlla de cultures) i tornen a ensenyar-nos que no cal fer-ho tot a Barcelona.

He estat dubtant molt si penjar el video o no, perquè ni de bon tros transmet la marxa que té aquest home a la sang i queda un pèl fred, però pensant en els qui no vau venir, aquí va un fragment d'un d'aquests concerts d'estiu. És d'en Muchachito cantant "siempre que quiera", mentres en Santos de Veracruz dibuixa al ritme de la música. Una idea que parla per si sola.

Aquel día en aquel sueño soñando soñé, que estaba soñando contigo,
bajo un cielo de estrellas mil, hay que ver, precioso, precioso.
Y en aquel mar que no nos pudimos bañar, por ser tan caprichosos.

Esperar

Sabia que havia d'esperar. Els segons es convertien en minuts i aquests lentament en hores. Mirava el rellotge cada dos per tres per comprovar si seguia girant. Algun cop havia tingut un malson en que tots els rellotges es paraven i tothom es quedava parat, tothom menys ell.
L'espantava quedar-se sol, però en un segon -just el temps que trigava l'agulla a moure's- aquesta por ja s'havia esbaït. Segons que eren minuts. Tenia por.

Les parets de casa l'atrapaven i se'n volia lliurar.

Com es coneix el camí de memòria pot caminar sense haver de pensar en res. Així es va trobar al parc on tenia la sensació que la espera es faria menys feixuga. Allà podia observar com jugaven els nens. Com un empaitava a un altre, mentrestant el de més enllà, a sobre d'un gronxador, s'imaginava que era un cavaller i el seu company semblava creure-s'ho. Alhora els dos avis xerraven pausadament, tot donant bossins de pà sec als coloms. Ell els mirava a tots plegats i intentava esbrinar quin seria el proper moviment. Atraparia aquell nen a l'altre? Cauria el nen amb rinxols del cavall imaginari?
Al cap d'una estona va recordar que el que estava fent al parc era esperar. Torna a mirar el rellotge.

Te quiero mal

Un títol molt explícit. Us recomeno dedicar 15 minuts a aquest curt, no diré res més.

TE QUIERO MAL - (Mireia Giró)

Comiats

Ens vam despedir. Adéu li vaig dir. Una paraula que resumia un munt de sentiments.
Solem associar els comiats a moments tristos, a imatges de l'enamorat corrent al costat del tren que agafa la seva estimada (o a l'inrevés), a clínex mullats amb llàgrimes, a finals de petites o grans històries. I no sempre és així.

Podriem haver escollit qualsevol de les moltes altres opcions existents. Com "Fins aviat!", aquest quan és sincer és potser el comiat més agradable que un pot sentir, és com si et diguessin "ara marxo, però ja estic pensant en el moment en que ens tornarem a veure". O "Salut" associat sovint a un comiat antisistema, tot i que no comprenc perquè. Sigui pel que sigui tots els grans revolucionaris acaven (potser aquí el verb estaria millor en passat) les seves cartes amb un "Salut". No m'imagino a ningú despedint-se amb un "Diners", per molt convençut que estigui dels beneficis del sistema capitalista.
El que no m'agrada és el "fins sempre", suposo que com sóc una mica curt em deixa descolocat. Què vol dir? "fins qualsevol moment" o "no et vull tornar a veure mai més"? Per això ni se'm va passar pel cap dir-li, no fós que les meves limitacions lingüístiques em tornessin a posar altra vegada en un compromís.
També li hagués pogut desitjar "Sort!", però si ho pareu a pensar el concepte de sort és tan abstracte. Desitjem sovint "sort" i estic segur que la majoria no coneixem el significat exacte de la paraula. Hauria preferit desitjar-li "sorpreses". El concepte és molt més clar i penso que les sorpreses són com petits moments de màgia capaços de canviar un dia rutinari. Això sí, hagués corregut el risc d'espantar-la i fer-li sospitar un acostament perillós al límit de la bogeria patològica. On s'ha vist algú que s'acomiadi dien-te "Sorpreses!". A més del tall amb que l'hagués deixat... Com ho hauria de respondre? "Moments!!" o "Diversió!"? I és que hem viscut situacions surrealistes, però això ja sobrepassaria els límits que vaig prometre no passar.
Així que de dins em va sortir un enèrgic i tradicional "Adéu!" , però darrera aquestes quatre lletres s'hi amagava un "passa-ho molt bé perquè ets una persona genial, com poques. Et trobaré a faltar i en algun que altre moment pensaré en tú, així que si et xiula l'orella no t'espantis."

Plorar

Què és el que pensaria el nen que s'ha posat a plorar desesperadament just quan el tren s'ha endinsat al túnel? Haurà pensat que aquell tren era un vehicle que el portava directe a una vida sense llums? O potser, davant la indiferència de la resta de passatgers, ens volia advertir que abandonàvem el plàcid viatge i que ens esperava un futur incert. Un futur que a diferència d'uns instants abans ja no veia gens clar, més ben dit no veia.
Ell plorava i mentrestant tothom seguia llegint, escoltant música o xerrant. Algú el mirava i tractava de consolar-lo, però ell plorava, plorava com si ens volgués dir algo. I el tren seguia circulant pel túnel.


... I m'ha fet pensar en una cançó que tenia semioblidada en algun racó, i així aprofito per posar una cançó més canyera que les darreres (pels i per les que preferiu una mica més de contundència).


Kaixo (Borreroak Baditu Milaka Aurpegi - Negu Gorriak)
Cualquiera, cuando nace y no hace más
que saludar a la vida, en una demostración
de visión de futuro empieza a llorar.
Y los padres felices...
felices todavía...
y el crío llorando...
llorando a lágrimas.

Cualquiera muere, y no hace más que despedirse de la vida.
Al lado de una caja de madera, la gente empieza a llorar.
Y la familia está triste...
están todos muy tristes...
y el difunto callado...
está muy callado.

Caprichos de la vida,
empezar y acabar llorando.
Vaya, vaya...

L'amor

La protagonista d'aquesta història és una papallona. La vaig conéixer un dia que seia al bell mig del prat que separa els dos pobles. Movia les seves ales i voltejava sense un sentit aparent, això justament era el que més m'encissava d'ella. Llavors vaig tenir un presentiment; si parava la mà, aquella papallona aturaria el seu vol a sobre. I increïblement així va ser.
Puc dir-vos que la vaig tenir a la meva mà i que vaig comprovar d'aprop la seva bellesa. Mai n'havia vist cap d'igual. Per això, durant un segon vaig pensar endurme-la a casa entre les dues mans. Allà li hagués donat les millors flors del poble, l'hauria cuidat com si fos la més maca de les papallones (així era per mi). Però sabia que no ho havia de fer i vaig quedar-me amb la mà estesa. Mirant-la. Fins que ella va tornar a reemprendre el vol que l'anava allunyant de les meves mans i l'acostava allà on ella somiava arribar algun dia.

Sovint torno al mateix prat. Sé que no la tornaré a tenir mai a la mà, però el seu record em fa sentir bé. Tan bé que a vegades em quedo adormit a l'ombra de l'avet i sommio que soc una papallona volant sense sentit aparent quan veig una mà. La teva?

Muchachito

Segueixo pensant que s'ha de veure en concert per valorar-lo, però aquí us deixo el que és l'avanç del seu proper disc (Digan lo que digan). Si aquest estiu sorgeix la possibilitat de veure'l no us ho perdeu, un espectacle!

AZUL (Muchachito Bombo Infierno)

Primera oprtunitat:
6 de Juliol: Muchachito Bombo Infierno + Macaco al Festival Cruïlla de Cultures (Mataró)

Senzillament

Tan senzill com un passeig per la platja, com unes paraules, com un record, com un com estàs?, com un somriure, com un missatge, com que t'escoltin, com una sorpresa, com una mirada, com un hola!, com un cafè, com sentir-se estimat, com un gràcies, com un vols algo?, com una estona, com un fins aviat. Tan senzill, tan difícil.

Entre línies

Em passo els segons buscant allà on quasi ningú busca. Per això quan miro a través de l'esquerda d'aquella paret descobreixo un pati ple de flors, confirmant que les primaveres arriben també a les ciutats. O veig com la lluna, avergonyida, s'amaga darrera un núvol que plora la seva tristesa. També entenc el missatge que l'escriptora va voler deixar emmascarat enmig de tanta lletra. Busco en cada petit racó un missatge escrit per ves a saber qui i quan. A les parets, als tovallons dels bars, a les taules de les clases, fins i tot a dins la bossa. Sé que he d'anar ben atent si no el vull deixar escapar.
Em passo els segons buscant allà on quasi ningú busca i deu ser per això que no soc capaç de veure les més gran evidències. Hauré d'escollir entre centrar la mirada i veure les pedres que em fan ensopegar o seguir buscant petites espurnes de màgia a cada racó del meu camí. Sembla que tot no és possible, però sóc (i vull ser) un tossut.

Tomber la chemise

Oh maman qu'elle tourne vite cette horloge
Allez les gars vous avez promis le soleil
On peut vous dire ce soir qu'on a pas sommeil...

Tomber la chemise (Zebda - Essence Ordinaire)

Palestina

Per desgràcia milers de vegades sentim a parlar amb molta frivolitat sobre atemptats suïcides. Algun cop em pregunto què pot portar a algú a sacrificar la seva pròpia vida per acabar amb la dels altres. Quin és el grau de desesperació que et porta a aquest extrem de revenja?
Diuen que per intentar solucionar els problemes abans s'han d'entendre.
Aquest curt d'animació realitzat per un estudiant de la UPF no proposa cap solució, però pot ajudar a entendre algun perquè. I a veure que darrera de cada número hi ha una història.