Muntanyes

Em va explicar que es mirava la muntanya de lluny i li semblava petita. Tan petita que pujar-la no hauria de suposar-li gaires dificultats. Però, a mesura que s'hi anava acostant la veia més i més gran. La mateixa percepció que l'havia estat enganyant en la llunyania, fent-li creure que només era un petit bony, li mostrava en estar-hi a sobre, aquella muntanya com un autèntic mur infranquejable. Però no volia tornar enrera, estava decidit a pujar-la i no volia marxar sense almenys intentar-ho. Per això va continuar endavant, pas a pas.
Mai m'ha acabat d'explicar si va aconseguir arribar a la cima o no. Sempre que li ho pregunto em diu que el mèrit no recau en arribar a dalt. Tampoc el fet de superar les percepcions negatives li sembla un mèrit remarcable...

Tot i que ja he pujat i baixat moltes muntanyes encara no he estat capaç de conéixer quin és aquest misteriós mèrit. Potser algun dia ho aprendré. Mentrestant em miro els problemes de lluny i els veig com bonys que es fan grans a mesura que s'acosten, tan grans com les ganes de continuar endavant, pas a pas.

Menorca

Menorca és: blau, turquesa, blanc, verd, marró i taronja. És el mar, les cales, els arbres, l'arena i les postes de Sol. És la llum de les estrelles i la foscor de l'aïllament, és el foc que t'hipnotitza i t'escalfa. Són els moments de diversió, els moments de bogeria i els moments de reflexió. Són les paraules i són els silencis. És caminar, acampar, jugar, llegir, pensar o simplement ser. És sa llengua i són ses bèsties. És gaudir amb la companyia de dos grans amics i no oblidar a les i els que estan allà, a l'altra banda de la Mediterrània.
Menorca ha estat blava, turquesa, blanca, verda, marró, taronja i de tots els colors que et puguis imaginar perquè és màgica.
Aquí us deixo alguns dels colors que hem pogut captar:

mentiders

Que passaria si es trobessin totes i tots els qui afirmen ser la persona més feliç del món?

Els diners

"Solo después que el último árbol haya sido cortado
Solo después que el último rio haya sido envenenado
Solo después de que el último pez haya sido pescado
Solo entonces descubrirás que el dinero no se puede comer"
(profecía de los indios Cree)

I una cançoneta d'un grup (Almasäla) que he descobert de casualitat i que relativitza la importància dels diners, no? Pues eso! una mica de flamenquillo, killo! I alegria!

¡Que no tengo prisa! - Almasäla
Oiganme señores porque no tengo prisa
y no me apuren porque prefiero morirme de risa
y no me pidan que me gane yo su dinero
que al fin y al cabo eso no me cura
ayy q no compra lo que yo quiero
ayy q no compra lo que yo quiero

Mirenme señores yo me paso el dia trabajando
total pa ná, pues después no tengo yo ni dos cuartos
Y que me dices: que pague el piso,
Y que me dices: que pague el agua,
Y que me dices: que paga, que paga, que paga y paga
Y yo le digo: ¿que es lo que dices?
Y yo le digo: ¿que es lo que pasa?
Y yo le digo: que para, que para, que para y para

Mirenme señores que aunque pase el dia trabajando
Yo soy feliz aunque no gane ni tres cuartos
Y aunque me digan que pague el piso
Y aunque me digan que pague el agua
Y aunque me digan que yo me guiso
Y aunque me digan que paga y paga

Ay si me dicen que compre el piso
pues yo me voy cantando
si me dicen que pague el metro
mira yo me voy cantando

Dubtes

Vaig a escriure sobre la primavera, és tan maca que les flors surten per poder-la veure. No, això és massa cursi per escriure... millor explicar el que he vist aquest matí sortint del metro, tot i que seria massa difícil fer-ho sense molestar ningú. Potser estaria bé reflexionar, per exemple sobre perquè ens costa prendre decisions, però ben mirat tampoc serviria de gaire, doncs ens seguirà costant igual. Ja ho sé! intentaré portar la imaginació lluny d'aquest món, ja veig una preciosa princesa esperant el seu princep blau... ostres, això crec que algú ja ho ha escrit. Millor un drac avorrit perquè cap guerrer s'ha preocupat d'anar a rescatar a la princessa segrestada ja fa mesos. Es que acàs no va quedar prou clar en el seu comunicat que la tenia segrestada? uyy això sona massa terrorista, no?... Potser seria millor dir que el drac avorrit de tan esperar, decideix deixar-la lliure... i t'imagines que bo seria que ella no volgués marxar, com si tingués síndrome d'Estocolm amb el drac. No, no un altre conte no, massa difícil a aquestes hores fer funcionar la imaginació... si es que porto tot el dia amunt i avall i un està cansat. Per si fos poc no parar en tot el dia, avui he tornat a anar a córrer una estona. Segueixo sense entendre a la gent que corre sobre cintes, allà tancats als gimnasos i perdent-se les onades de l'aigua del mar o el vent xocant a la cara, aquests corredors "immòbils" podrien ser una bona metàfora de la societat on vivim. Com en el videoclip de la korrika del Fermín Muguruza, on surten uns homes amb un codi de barres tatuats corrent en una cinta col·locada sobre un camió que els va portant a diferents paisatges... Ahh clar! Podria dir que el Fermín farà un concert a Barcelona i un a la Mirona a finals d'abril, potser així algú s'animaria a acompanyar-me... difícil, no conec a ningú que li agradi i és una llàstima, doncs és un dels imprescindibles de la meva llista. Saps que? potser que pengi un youtube amb alguna cançó i fora, però quina?? aquella de sexu makina no està gens malament... però el so no és gaire bó... ho deixaré per més endavant, quan s'acosti el concert. Ja ho sé, aprofitaré el blog per dir que marxo uns dies a fer el hippie a Menorca, però aquest blog no té gaire de diari... no, no, a més, que diria? Si ni jo sé que farem.
Potser que no escrigui res. Justament avui que en tenia tantes ganes.

Princesas

"¿Se podrá tener nostalgia de algo que aún no te ha pasado? Porque a mi a veces me pasa; me pasa cuando imagino como van a ser las cosas: los chicos, por ejemplo, o con la vida en general. Y luego me da pena cuando me acuerdo de lo bonitas que iban a ser, porque iban a ser preciosas, en serio, preciosas. Y luego cuando lo pienso me da nostalgia, porque iban a ser tan bonitas. Cuando me doy cuenta de que aún no han pasado y de que a lo mejor no pasan nunca me pongo super triste; super triste, tía. Pero es como una tristeza a cuenta. Como la fianza cuando alquilas una casa pero con tristeza, que la pones por delante, que total sabes que la vas a acabar utilizando igual."

"Hay un día, ya verás. Un día que es la hostia.
Ese día todo es bueno. Ves a la gente que quieres ver, comes la comida que más te gusta y todo lo que te pasa ese día, es todo lo que tú quieres que te pase. Si pones la radio, la música que sale es tu canción favorita. Si vas a la tele ese día, por ejemplo a un concurso, lo ganas todo: el dinero, los viajes, todo.
Pasa sólo una vez en la vida, por eso hay que estar muy atenta, no sea que se te pase. Es como un desvío. Como cuando vas por la carretera y hay un desvío hacia otro sitio pero a lo mejor vas hablando por el móvil o estás discutiendo o pensando en lo que sea y no te das cuenta y se te pasa, y te jodiste porque no puedes volver atrás.
Pues ese día, es lo mismo: un desvío. Y es muy importante porque puedes elegir por dónde va a ir todo, si por ese camino que es nuevo o no.
Por eso tenemos que estar muy atentas Zule, muy atentas. Porque hay muy pocas cosas buenas y si encima se te pasan porque estás hablando por el móvil o pensando en otra cosa, sería una mierda. Una mierda completa."

(Princesas - Fernando León de Aranoa)

Realitat

El Víctor em va dir que feia molt que no escribia sobre la realitat aquí i que ho hauria de fer més, i com és el soci honorífic de l'espai té certs privilegis (si poder demanar tema es considera un privilegi).
Ja ho he intentat molts cops, però no ho aconsegueixo i m'acaben sortint paranoies que fins i tot a mi em costa entendre, però em distreuen mentres les penso i escric (espero no ser l'únic).

Bé, doncs fare l'enèsim intent... Avui tornava a casa amb la música a tope, no li feia massa cas ja que tenia el cap ocupat en coses meves. Així he passat el viatge de Sarrià fins a Catalunya amb els ferroCats, després endut per la inèrcia he anat cap a la línea vermella. Inèrcia perquè m'he trobat allà, esperant el metro, sense haver pensat mai que m'hi estava dirigint. Llavors he pensat en el munt de coses que fem per inèrcia al llarg d'un dia. Decideixo que durant una estona aniré contra les lleis de la física. Perquè m'he de fotre al metro si realment prefereixo anar caminant? Vinga! Cap a fora!!
Caminar sol pot semblar avorrit, però si tens el cap actiu és un bon moment per ser egoïsta i pensar només en tu, aïllar-te una mica del món. I això he fet, pensar en mi. Si fos el protagonista d'un conte m'hagués passat algo interessant o senzillament hagués fet un viatge tan profund que m'hagués arribat a trobar a mi mateix, però no, avui no hi havien idees flotant pel cel, quan alçava els ulls només veia balcons. I mirant un d'aquests balcons he pensat que sovint no sé llegir la realitat, la confonc. Per culpa d'això, a vegades em rallo o m'equivoco i altres ho acaben pagant. Intento canviar? A la següent cantonada ja m'he convençut, cadascú és com és i això ens fa ser especials, diferents. Podem intentar fer petits canvis, però sense mai perdre l'essència. Torno a aixecar la vista i me n'adono que tot i que no sé llegir massa bé la realitat puc arribar a entendre-la, i en això estic.

Fugaç

D'un temps ençà els somnis han començat a creuar la barrera que els separa de la realitat. La realitat, intrigada, ha decidit que també la creuarà. I així es troba encara, intentant esbrinar on és la frontera entre somnis i realitat.

Pressa

Prenc els cartons i els coloco a la cantonada, porto 2 setmanes passant les nits aquí i m'hi començo a acostumar. És un carrer molt freqüentat, per això em sento acompanyat i molt més segur.
Avui un músic fa sonar la seva guitarra ben a prop d'on estic assegut, toca cançons força animades. De les que ha cantat fins ara només n'he identificat una, és aquella del Bob Marley que diu "every little thing gonna be allright". Les cançons m'acaben influint molt en l'estat d'ànim, potser això explica perquè estic tan positiu ara mateix, sense tenir-ne masses motius. Perquè tot i fer ja una estona que ha acabat la cançó, la tornada segueix repetint-se al meu cap: "every little thing gonna be allright"; una i altra vegada aquestes paraules s'entremesclen dins meu amb els acords de les següents cançons.
Ell segueix cantant i la gent segueix passant pel davant, tothom gira el cap, però ningú s'atura a escoltar-lo. Ni tan sols aquell noi que li ha tirat una moneda a la funda de la guitarra. Tothom té pressa, una pressa imposada per ves a saber qui o què. Una pressa que no els hi permet escoltar al músic ni els hi permet aturar-se per contemplar com tothom sembla tenir pressa. I mentres els contemplo torna a sonar la cançó dins meu, però ara ho crido ben alt: "Everything gonna be allright!!!!!!!!" i ho repeteixo i ho torno a repetir, i així fins que aconsegueixi que algú s'aturi.

Camins

Us confeso un secret? Per la nit, quan no ens n'adonem hi ha una persona que es dedica a canviar les direccions dels carrers. No us preocupeu si us sentiu perduts, tan sols és que us han canviat el camí pel que solieu anar.
Haureu de caminar amb els ulls ben oberts i sense por si voleu ser capaços de descobrir tots els canvis. S'han creat noves desviacions que et porten a llocs màgics, dreceres que van de nou cap a aquell camí que fa tan temps vas abandonar, pujades que et conduiran a unes vistes úniques i baixades que et duran a un relax incomparable. Però, només qui estigui atenta i amb els ulls oberts podrà escollir el creuament únic, un camí que encara ningú ha conseguit desviar i que et porta a qualsevol altre camí. Sort.