Plorar

Aquesta nit el nen del pis d'adalt plorava i plorava. Jo volia dormir, però ell continuava plorant cada cop amb més força i per tant, jo cada cop més despert.
He intentat abstraure'm del món per desactivar els sentits (algú no tan enrebassat ho hagués solucionat colocant-se uns taps o tancant la finestra...). Però no és una cosa fàcil de fer, sabeu, i no me'n he sortit.
Quan he desistit de seguir-ho provant, he començat a pensar perquè devia plorar el nen.
Potser s'havia quedat sol, tenia por i plorava cada cop amb més ganes per cridar l'atenció d'algú. Algú que li expliqués que l'ombra que se li apareixia per sota la porta no era més que un reflexe d'aquella làmpara mal col·locada del menjador; i no pas l' ombra d'un home pervers, producte de la seva imaginacio, que l'estava espiant mentres esperava l'instant en que deixés de plorar per entrar a la seva habitació i endurse'l amb ell. Endurse'l a aquell país llunyà que el nen ja coneixia, doncs l'altre dia hi havia viatjat en somnis. Allà als nens petits se'ls hi prohibeix jugar amb els seus amics i amigues i se'ls tanca en habitacions fosques per ser preses de la mirada d'uns homes perversos, però que tenen el petit o gran defecte d'espantar-se en sentir el plor de les criatures.
Llavors, perque plorava? Per cridar l'atenció d'algú del món real?, o per espantar a aquell home imaginari? ... I m'he adormit.