Els diners

"Solo después que el último árbol haya sido cortado
Solo después que el último rio haya sido envenenado
Solo después de que el último pez haya sido pescado
Solo entonces descubrirás que el dinero no se puede comer"
(profecía de los indios Cree)

I una cançoneta d'un grup (Almasäla) que he descobert de casualitat i que relativitza la importància dels diners, no? Pues eso! una mica de flamenquillo, killo! I alegria!

¡Que no tengo prisa! - Almasäla
Oiganme señores porque no tengo prisa
y no me apuren porque prefiero morirme de risa
y no me pidan que me gane yo su dinero
que al fin y al cabo eso no me cura
ayy q no compra lo que yo quiero
ayy q no compra lo que yo quiero

Mirenme señores yo me paso el dia trabajando
total pa ná, pues después no tengo yo ni dos cuartos
Y que me dices: que pague el piso,
Y que me dices: que pague el agua,
Y que me dices: que paga, que paga, que paga y paga
Y yo le digo: ¿que es lo que dices?
Y yo le digo: ¿que es lo que pasa?
Y yo le digo: que para, que para, que para y para

Mirenme señores que aunque pase el dia trabajando
Yo soy feliz aunque no gane ni tres cuartos
Y aunque me digan que pague el piso
Y aunque me digan que pague el agua
Y aunque me digan que yo me guiso
Y aunque me digan que paga y paga

Ay si me dicen que compre el piso
pues yo me voy cantando
si me dicen que pague el metro
mira yo me voy cantando

Dubtes

Vaig a escriure sobre la primavera, és tan maca que les flors surten per poder-la veure. No, això és massa cursi per escriure... millor explicar el que he vist aquest matí sortint del metro, tot i que seria massa difícil fer-ho sense molestar ningú. Potser estaria bé reflexionar, per exemple sobre perquè ens costa prendre decisions, però ben mirat tampoc serviria de gaire, doncs ens seguirà costant igual. Ja ho sé! intentaré portar la imaginació lluny d'aquest món, ja veig una preciosa princesa esperant el seu princep blau... ostres, això crec que algú ja ho ha escrit. Millor un drac avorrit perquè cap guerrer s'ha preocupat d'anar a rescatar a la princessa segrestada ja fa mesos. Es que acàs no va quedar prou clar en el seu comunicat que la tenia segrestada? uyy això sona massa terrorista, no?... Potser seria millor dir que el drac avorrit de tan esperar, decideix deixar-la lliure... i t'imagines que bo seria que ella no volgués marxar, com si tingués síndrome d'Estocolm amb el drac. No, no un altre conte no, massa difícil a aquestes hores fer funcionar la imaginació... si es que porto tot el dia amunt i avall i un està cansat. Per si fos poc no parar en tot el dia, avui he tornat a anar a córrer una estona. Segueixo sense entendre a la gent que corre sobre cintes, allà tancats als gimnasos i perdent-se les onades de l'aigua del mar o el vent xocant a la cara, aquests corredors "immòbils" podrien ser una bona metàfora de la societat on vivim. Com en el videoclip de la korrika del Fermín Muguruza, on surten uns homes amb un codi de barres tatuats corrent en una cinta col·locada sobre un camió que els va portant a diferents paisatges... Ahh clar! Podria dir que el Fermín farà un concert a Barcelona i un a la Mirona a finals d'abril, potser així algú s'animaria a acompanyar-me... difícil, no conec a ningú que li agradi i és una llàstima, doncs és un dels imprescindibles de la meva llista. Saps que? potser que pengi un youtube amb alguna cançó i fora, però quina?? aquella de sexu makina no està gens malament... però el so no és gaire bó... ho deixaré per més endavant, quan s'acosti el concert. Ja ho sé, aprofitaré el blog per dir que marxo uns dies a fer el hippie a Menorca, però aquest blog no té gaire de diari... no, no, a més, que diria? Si ni jo sé que farem.
Potser que no escrigui res. Justament avui que en tenia tantes ganes.

Princesas

"¿Se podrá tener nostalgia de algo que aún no te ha pasado? Porque a mi a veces me pasa; me pasa cuando imagino como van a ser las cosas: los chicos, por ejemplo, o con la vida en general. Y luego me da pena cuando me acuerdo de lo bonitas que iban a ser, porque iban a ser preciosas, en serio, preciosas. Y luego cuando lo pienso me da nostalgia, porque iban a ser tan bonitas. Cuando me doy cuenta de que aún no han pasado y de que a lo mejor no pasan nunca me pongo super triste; super triste, tía. Pero es como una tristeza a cuenta. Como la fianza cuando alquilas una casa pero con tristeza, que la pones por delante, que total sabes que la vas a acabar utilizando igual."

"Hay un día, ya verás. Un día que es la hostia.
Ese día todo es bueno. Ves a la gente que quieres ver, comes la comida que más te gusta y todo lo que te pasa ese día, es todo lo que tú quieres que te pase. Si pones la radio, la música que sale es tu canción favorita. Si vas a la tele ese día, por ejemplo a un concurso, lo ganas todo: el dinero, los viajes, todo.
Pasa sólo una vez en la vida, por eso hay que estar muy atenta, no sea que se te pase. Es como un desvío. Como cuando vas por la carretera y hay un desvío hacia otro sitio pero a lo mejor vas hablando por el móvil o estás discutiendo o pensando en lo que sea y no te das cuenta y se te pasa, y te jodiste porque no puedes volver atrás.
Pues ese día, es lo mismo: un desvío. Y es muy importante porque puedes elegir por dónde va a ir todo, si por ese camino que es nuevo o no.
Por eso tenemos que estar muy atentas Zule, muy atentas. Porque hay muy pocas cosas buenas y si encima se te pasan porque estás hablando por el móvil o pensando en otra cosa, sería una mierda. Una mierda completa."

(Princesas - Fernando León de Aranoa)

Realitat

El Víctor em va dir que feia molt que no escribia sobre la realitat aquí i que ho hauria de fer més, i com és el soci honorífic de l'espai té certs privilegis (si poder demanar tema es considera un privilegi).
Ja ho he intentat molts cops, però no ho aconsegueixo i m'acaben sortint paranoies que fins i tot a mi em costa entendre, però em distreuen mentres les penso i escric (espero no ser l'únic).

Bé, doncs fare l'enèsim intent... Avui tornava a casa amb la música a tope, no li feia massa cas ja que tenia el cap ocupat en coses meves. Així he passat el viatge de Sarrià fins a Catalunya amb els ferroCats, després endut per la inèrcia he anat cap a la línea vermella. Inèrcia perquè m'he trobat allà, esperant el metro, sense haver pensat mai que m'hi estava dirigint. Llavors he pensat en el munt de coses que fem per inèrcia al llarg d'un dia. Decideixo que durant una estona aniré contra les lleis de la física. Perquè m'he de fotre al metro si realment prefereixo anar caminant? Vinga! Cap a fora!!
Caminar sol pot semblar avorrit, però si tens el cap actiu és un bon moment per ser egoïsta i pensar només en tu, aïllar-te una mica del món. I això he fet, pensar en mi. Si fos el protagonista d'un conte m'hagués passat algo interessant o senzillament hagués fet un viatge tan profund que m'hagués arribat a trobar a mi mateix, però no, avui no hi havien idees flotant pel cel, quan alçava els ulls només veia balcons. I mirant un d'aquests balcons he pensat que sovint no sé llegir la realitat, la confonc. Per culpa d'això, a vegades em rallo o m'equivoco i altres ho acaben pagant. Intento canviar? A la següent cantonada ja m'he convençut, cadascú és com és i això ens fa ser especials, diferents. Podem intentar fer petits canvis, però sense mai perdre l'essència. Torno a aixecar la vista i me n'adono que tot i que no sé llegir massa bé la realitat puc arribar a entendre-la, i en això estic.

Fugaç

D'un temps ençà els somnis han començat a creuar la barrera que els separa de la realitat. La realitat, intrigada, ha decidit que també la creuarà. I així es troba encara, intentant esbrinar on és la frontera entre somnis i realitat.

Pressa

Prenc els cartons i els coloco a la cantonada, porto 2 setmanes passant les nits aquí i m'hi començo a acostumar. És un carrer molt freqüentat, per això em sento acompanyat i molt més segur.
Avui un músic fa sonar la seva guitarra ben a prop d'on estic assegut, toca cançons força animades. De les que ha cantat fins ara només n'he identificat una, és aquella del Bob Marley que diu "every little thing gonna be allright". Les cançons m'acaben influint molt en l'estat d'ànim, potser això explica perquè estic tan positiu ara mateix, sense tenir-ne masses motius. Perquè tot i fer ja una estona que ha acabat la cançó, la tornada segueix repetint-se al meu cap: "every little thing gonna be allright"; una i altra vegada aquestes paraules s'entremesclen dins meu amb els acords de les següents cançons.
Ell segueix cantant i la gent segueix passant pel davant, tothom gira el cap, però ningú s'atura a escoltar-lo. Ni tan sols aquell noi que li ha tirat una moneda a la funda de la guitarra. Tothom té pressa, una pressa imposada per ves a saber qui o què. Una pressa que no els hi permet escoltar al músic ni els hi permet aturar-se per contemplar com tothom sembla tenir pressa. I mentres els contemplo torna a sonar la cançó dins meu, però ara ho crido ben alt: "Everything gonna be allright!!!!!!!!" i ho repeteixo i ho torno a repetir, i així fins que aconsegueixi que algú s'aturi.

Camins

Us confeso un secret? Per la nit, quan no ens n'adonem hi ha una persona que es dedica a canviar les direccions dels carrers. No us preocupeu si us sentiu perduts, tan sols és que us han canviat el camí pel que solieu anar.
Haureu de caminar amb els ulls ben oberts i sense por si voleu ser capaços de descobrir tots els canvis. S'han creat noves desviacions que et porten a llocs màgics, dreceres que van de nou cap a aquell camí que fa tan temps vas abandonar, pujades que et conduiran a unes vistes úniques i baixades que et duran a un relax incomparable. Però, només qui estigui atenta i amb els ulls oberts podrà escollir el creuament únic, un camí que encara ningú ha conseguit desviar i que et porta a qualsevol altre camí. Sort.

La lluna per tu robaria

Aquest dissabte hi ha algú que ha promès deixar-nos uns instants sense lluna. Serà als volts de les 23:30, quan aquest lladre de llunes, sense saber-ho o sabent-ho, facilitarà el retrobament d' aquests amants impossibles que són la lluna i el Sol. Aprofitaran per explicar-se tots els secrets que la llunyania i el temps els hi ha impedit conéixer, en saben tants...
Mentrestant, estarem esperant que el lladre robador de llunes truqui a la nostra porta i ens regali només per uns moments la lluna . Si no és així, encara podem somiar ser algun dia nosaltres els afortunats de tan increïble regal o podem seguir gaudint-la de lluny per desitjar-la encara més.


LA LLUNA (Ken Zazpi)
Ves i digue-li a la pluja
que no torni a venir.
Digue-li a la soletat
que no la vull avui.

Ets la soga que m'aguanta
i m'ofega al mateix temps.
La que em va fer néixer els somnis,
la que me'ls fa malvé.

Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.
I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.
Un somrís tan malferit, pel patiment que per tu ploro.
Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets.

Digues que el que ara sento
no és de veritat.
Tot el que no som per creure,
per creure en un instant.

Cada nit tinc un desig: la lluna per tu robaria.
I si es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania.
Un somrís tan malferit, pel patiment que per tu ploro.
Ja s'ha apagat tot el meu foc, no ets l'única estrella de la nit, no ho ets

Volar

Què pogués volar ho veien com un perill.
-Us imagineu que un dia allà dalt, enmig de tants núvols, es confon i no retroba la manera de tornar a casa- deien uns, argumentant que era una mica desmemoriat.
-Fins i tot podria arribar a caure- s'ensumaven els més pesimistes mentres asseguraven que una caiguda de tan amunt gairebé sempre comporta conseqüències fatals.
I així tot el poble hi va anar dient la seva. No entenien com, tot i els perills evidents que comportava volar, ell seguia dia sí dia també temptant a la fortuna. Quan temps més li seguirà somrient la sort? Van estar xerrant tota la tarda sobre el mateix tema. No era la primera vegada que ho feien, però si va ser el primer cop que van decidir actuar. Va ser mentres dormia plàcidament, quan li van colocar unes peces de plom a l'esquena. Definitivament, a partir d'aquell dia deixaria de jugar amb la sort i tindria, per fi, una vida més segura.
Al matí següent la pastissera el va trobar estès a la vorera, just uns metres davant del seu balcó, des d'on tantes vegades l'havia vist empendre el vol. La gent va acudir ràpidament després d'escoltar els crits desesperats de la pastissera, però ningú va poder fer res per reanimar-lo. Per la tarda l'enterraven sota la mirada del poble sencer. Hi estaven tots aquells que van decidir què era allò que més li convenia, hi eren tots aquells que no el van deixar volar.

Alfabets de futur

"Pren ben fort el punys i a caminar. Nodreix les teues ales i a volar, fes-te tan visible que la lluna dedique les estrelles al teu nom. Travessa les fronteres del teu cos i aprèn a volar ."

Els discos d'en Feliu Ventura pots escoltar-los o pots llegir-los, fins i tot les 2 coses alhora (això ja requereix un cert nivell...). Ell és, segons la meva humil opinió, un dels millors lletristes en la nostra llengua.
Un estil més fresc l'ha fet trencar motlles i li ha permès connectar amb molts i moltes que no ens sentiem especialment atrets pel món dels cantautors (amb alguna excepció).

El videoclip que pujo em va cridar l'atenció només veure'l. És una de les millors idees que he vist últimament i suposo que diu força més del que jo podria dir, així que millor que cadascú el miri i tregui les seves pròpies conclusions.


EL PES D'UN SOMRIURE (Alfabets de futur - Feliu Ventura)

Et vaig veure a través de satèl•lits de bruta tenebra
com el croma darrere de l’èxit d'algun reporter.
I avui encara em desperte en la nit amb regust de tristesa
que és el puny que et colpeja l'estómac quan ve un mal record.

Et promet recordar aquell dia com una tempesta
i no escriure el teu nom, amb el dit, en la pols de l'oblit.
Oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans.

T'escoltava a través de tertúlies d'alè de vinagre
on mentir és un verb conjugat en honor als diners,
per a tu construeixen barreres i murs franquejables
per la fam, el dolor i la por que t'empeny a seguir.

Et promet una terra fecunda d'olor a ginesta,
on fundar el demà i inventar alfabets de futur.
Estimar que estimant he estimat estimar estimar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

Il•lumines el món amb els píxels d’aquesta mirada
que no et poden sostindre els senyors de la guerra i l’horror.
Tu desarmes exèrcits sencers amb el pes d’un somriure
On el pes d’una bala val més que la vida i la mort

Et promet recordar aquell dia com una tempesta
on fundar el demà i inventar alfabets de futur.
Oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans.

Oblidar que estimant he oblidat estimar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans.
oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i cantar-te que aquesta promesa és més que una cançó.