el viatger solitari

I va decidir que havia de conéixer món, va fer les maletes i no va esperar a ningú. Que senten la gent d'allà?, perquè són tan diferents als d'aquí? Quants indrets s'amaguen més enllà d'aquelles parets imaginàries que el retenien?
No sabia d'on treuria les forces, però el viatger solitari ja ho havia decidit, era el moment de respondre's aquelles preguntes i les ganes suplirien la força.

El primer tren que passava el portava al país veí, el va agafar. No trigà en adonar-se que tampoc eren tan diferents a la gent del seu país, va deduir que això era degut a que eren veïns i històricament havien compartit un grapat de tradicions i tenien unes arrels semblants, fins i tot, amb una mica d'esforç, podia entendre el que deien. No era aquesta la idea del viatge, per això va agafar un avió que el va portar lluny, molt lluny.
Allò sí era un món totalment diferent al que coneixia fins ara. Les gents no eren com ell, feien coses que mai havia vist fer, parlaven en una llengua que mai havia escoltat. Ara sí, estava convençut que havia arribat allà on volia, a un món nou.
Amb el pas del temps va començar a entendre aquella llengua que li havia estat estranya al principi, feia aquelles coses que fa uns anys ni s'imaginava que existien. Més tard ja era un més d'ells, indistingible si no fos per la seva aparença.
Els anys anaven passant i amb ells l'enyorança cap als seus anava creixent, fins que no va poder aguantar més i va agafar el vol de tornada cap a casa, cap aquell país que temia li fós ara estrany. Un cop allà, va tornar a trigar poc en adonar-se que són mínimes les diferencies entre allà i aquí, entre uns i altres. Allà i aquí riuen i ploren, estimen, canten, enyoren, busquen i troben. Allà i aquí la natura ens regala paisatges hermosos. Va entendre que les diferències entre uns i altres estan dins nostre i no pas fora. I el viatger solitari ara ja sap on buscar els diferents móns.