Links

Quan em deixen sol a casa pujo al núvol blau per, junts, donar un tomb pel fabulós món de la xarxa. Nosaltres dos no naveguem, volem.
Volant, volant ens enlairem tant que ho veiem tot petit, molt petit. Quasi tan petit i minimalista com ho veuria la diminuta. Veure-ho tot així de petit fa que apreciis la bellesa d'aquest món, un món que està canviant, però que alguns ens ressignem a seguir perdent-lo. Perque només en un món com aquest pots estar volant, passar per algun lloc per sobre de l'arc de Sant Martí i descobrir que a vegades fantasia i realitat van agafades de la mà, s'entremesclen tant que et pot costar diferenciar-les. Una realitat que no sempre és com ens expliquen els que manen, per sort encara hi ha gent inconformista que dona veu als que no la tenen. Just el contrari que el Lari i el Gafa que donen imatge (i gràcia) als que sovint ja tenen veu.
De tant en tant també deixem el cel per anar cap a la terra, una terra fèrtil però plena d'obstacles. M'adono que sovint ens hem de convertir en obstaculistes per anar superant un rera l'altre cada un d'ells. Però val la pena superar-los si al final del camí trobes un kastell on hi ha una bruixa disposada a encantar-te amb les seves paraules. Doncs ella també sap que la vida es màgica i per això en comparteix un troset amb tots els que la van a veure. Tan màgica com l'art de capturar la bellesa i immortalitzar-la per sempre, com una fragància pels ulls del visitant. Llàstima no tenir el suficient temps per quedar-nos hores i hores enlluernats per tanta bellesa i tanta màgia, ni per les reflexions tan interessants que ens ofereix un nyèbit qualsevol sortit de ves a saber on, ja que el camí encara és llarg i el temps no s'atura. S'ha fet tard, però ara això ja no em preocupa doncs caminant entre les estrelles puc veure-ho tot clar, sempre presents t'ajuden a triar el camí encertat. De tornada no em puc estar de passar per allà on un dia unes guspires de deliri van iluminar-me i segueixo conservant l'esperança que tornin a encendre's per recordar-me que els somnis tard o d'hora s'acaben complint.
Sé que la excursió no ha estat tan llarga com m'hauria agradat, però també sé que trobaré altres moments per descobrir nous llocs i creuar-me amb noves companyies, si pot ser que siguin com aquella filla de puta amb clase amb la que fa temps vam fer-ho (creuar-nos, vull dir)

*** si hi ha algú que prefereix que el seu link no surti que ho digui i ja em pensare si el trec***

El desert

M'hagués endinsat al bell mig del desert, allà on la solitut únicament es veiés amenaçada amb la meva presència. Allà, al mig del desert, acompanyat de l'infinit i del res alhora; deixaria fluir els pensaments, les preocupacions. Miraria al cel i el veuria blau, un blau intens i em preguntaria el perquè. Perquè sovint estem tristos, perquè a vegades riem o perquè recordem el que volem olvidar. Perquè ens equivoquem, perquè tenim por i perquè ens necessitem. Perquè ens creem dependències, perquè tants dubtes o perquè tantes dificultats. Perquè som iguals i perquè són diferents. Llavors em preguntaria perquè estic sol allà enmig intentant buscar respostes i apareixeria algú, algú que m'explicaria que hi ha coses que mai aconseguiré entendre, com un oasis al mig del desert.

Escriure

Tan o més important que el què vas escrivint a les teves pàgines o a les dels altres solen ser altres coses normalment ignorades.
La lletra és una d'elles. Sovint tinc la sensació què poca gent m'entén la lletra, ni tan sols quan m'esforço a que sigui prou clara. És un pèl desesperant escriure només per a un mateix. Tot i que amb esforç, finalment la gent l'acava entenent i llavors per fi em sento compartint una mateixa llengua.

La primera decissió difícil arriba fins i tot abans de començar, just en el moment que has de triar entre el boli o el llapis. Que tries? El llapis et dona la seguretat de poder tornar a enrera. Quan t'equivoques borres i tornes a reescriure, deixant només una petita senyal d'allò que havies escrit. En canvi, el boli té un efecte molt més permanent i una equivocació pot resultar fatal si no ets capaç de solucionar-la ben ràpidament. Per altra banda, saps que allò que escrius amb el boli quedarà per sempre, doncs no hi ha ningú que et ve per darrera borrant el que has anat escrivint inocentment amb el teu llapis. Potser per això, i tot i els molts avantatges que li veig al llapis, m'agradaria utilitzar molt més el boli i saber que aquestes pàgines ja ningú les podrà borrar, però s'ha de ser valent per empunyar un boli, molt valent.

Després et planteges com seran els espais, seran petits o grans? Paraules molt juntes les unes amb les altres que conformin fulls atapaïts de mots, o deixar un espai suficient entre elles i entre linies. Si les vas posant més juntes podràs escriure'n moltísimes, en canvi no seran tan assimilables com si entre elles hi deixessis més espai. El mateix passa amb els punts aparts.

Fins i tot es bo plantejar-se quantes pàgines en blanc han de separar els diferents capítols. Personalment, les trobo importantísimes, vitals. Són com uns instants de reflexió sobre allò que acabes d'escriure o llegir. Quasi tan importants com aquells silencis que es donen a vegades parlant amb algú, o aquells altres silencis que expressen molt més que paraules superficials en molt menys temps.
Ja per últim, has de decidir si rellegeixes allò que has escrit per enrecordar-te'n més bé després i interioritzar-ho millor o si un cop acabat el capítol, comences a pensar ja en com serà la propera pàgina.

Endevinalla

Una endevinalla musical, aviam qui hi troba solucions...

ENDEVINALLA (La Troba Kung-Fú- clavell morenet)
Des d'orient fins a occident, del gran Sol fins Barbaria
he robat tots els tresors per riure'm del qui els tenia
M'he rigut de l'home àvar, m'he saltat la jerarquia.
M'han executat 1000 cops, però jo neixo cada dia.

Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eiii sóc aquí, sóc aquí.

Acompanyo el boig amant perquè trobi companyia,
l'abandono trist poruc si ell és ple de gelosia.
Nedo sempre entre bons vins, petonejant l'alegria
m'emborratxo ben amarg si no s'hi ha a la taula amiga.

Sóc allò que no té nom, si el tingués mai no el diria
Sóc allò que no té nom, si el digués us mentiria.

Un tros de cel
un xic d'estació
un cop de vent
un trist de blau
xiulet d'amor
motin de tren
a prop de tu
un riff de rock

Un cop de sort
un cap de núvol
un cop de mà
un cop de cap
un pic de mar
un ull de blau
un cau de llop
o el tros de cel

Faig del desig un plaer si el que desitja sommia
si el que sommia és amor
si no ho és, obro ferida
Que amb el pres no em trobarà ni posant-me al punt de mira
Abraçaré aquell que em veu i el meu nom mai cridaria.

Ei sóc aquí, però tu no em veus.
Eii sóc aquí, sóc aquí.

Petits moments

Quan trobo a faltar les petites coses és quan recordo que són aquestes les que t'acaben donant petits moments de felicitat. Fins i tot diria que són les que et fan ser com ets, perquè el teu interior sap que el conjunt d'aquestes petites estones et fan sentir bé i t'empeny a adaptar-te a una determinada manera de ser que et permeti tornar-les a repetir.

Tinc moltes ganes:
De sortir a caminar i no tenir res a fer després, per poder arribar quan vulgui i no tenir cap remordiment. De passejar pels carrers d'aquesta màgica ciutat i observar-los detingudament, amb la tranquil·litat que et dona no haver de mirar el moviment constant de les agulles del rellotge. D'imaginar quantes histories ha viscut aquell barri al llarg de la seva vida. De mirar aquells nens com juguen a la placeta i jugar a inventar-me el que els hi passa pel cap, sabent que irremediablement acabaré perdent, doncs la imaginació d'un nen segueix sent insuperable. De creuar-me amb aquella noia i convertir-la en la protagonista d'una història fantàstica, en un món allunyat del que sembla instal·lada avui. D'imaginar-me que hagués passat si l'altra noia, la que està passant per l'acera de davant s'hagués creuat amb mi. Hauria entrat a formar part d'alguna d'aquestes històries? Voldria entrar-hi?. D'acostar-me a la platja i mirar cap al mar. De recordar-lo quan és estiu. Recordar com de bé et sents a dins de l'aigua, nedant, allunyant-te cada cop més de la vora fins trobar-te allà al mig del mar mirant cap a la platja.
Tinc ganes de tot això o senzillament de donar aquesta volta amb la teva companyia, o amb la seva, o amb tú.

La lluna

Quan es sentia sola sempre sortia a veure-la. L'havia acompanyat tants cops abans que ara ja s'havia acostumat a compartir amb la lluna els seus moments més tristos. Mica a mica ha anant aprenent que té una extraordinària capacitat per canviar diàriament la seva forma i el seu color i així aconseguir una infinitat de convinacions diferents. Segurament, aquesta màgia de la lluna per canviar la seva imatge sense perdre ni una espurna de bellesa, és la que també la fa sentir acompanyada quan es troba sola.

Aquella nit era freda, però això no va ser impediment per- com sempre que es sent sola - sortir a buscar la seva companyia. Va tornar a observar el cel des del seu jardí, però aquesta vegada es va trobar amb un cel fosc. Llavors, va entendre-ho: la lluna no hi era, havia marxat, però sabia que tornaria amb noves figures i nous colors que la seguirien encissant. Així va ser com, tot i no ser-hi aquella nit, la lluna li va mostrar que el sentiment de solitut era només momentani.
Mentrestant, podia gaudir amb les estrelles que, a pesar de no posseir la màgia de la lluna, conformaven una imatge igualment espectacular. I mirant-les es va quedar dormida, pensant en com seria el seu retorn.

Direccions

Avui he anat una estoneta en tren, i la companya de viatge m'ha tornat a ensenyar una altra cosa: hi ha gent que sempre s'asseu de cara a la direcció que va el tren, per així veure el paisatge que vindrà i no el que ja han passat (del contrari es marejarien).
Un cop acabat aquest breu viatge, he pensat en això i m'he preguntat com viatgem per les nostres vides. Ho fem de manera que veiem allò que anem deixant enrera a mesura que avança la vida o, al contrari, estem en una posició que ens permet veure o intuir cap a on es dirigeix aquest camí. Llavors, sense capacitat per trobar cap resposta, tanco els ulls per volar cap al núvol i imaginar-me en aquest tren assegut enfront de la meva companya de viatges. Jo li explicava per on acabàvem de passar, mentres ella em deia cap a on ens dirigiem. Suposo que el que el núvol em volia ensenyar és que per tenir una idea completa de les nostres vides necessitem quelcom més que la nostra pròpia visió, que hem de saber escoltar aquells i aquelles que més estimem. Tot i que jo em quedo amb quant curiosa era la imatge de dues persones veient diferents paisatges a través d'una mateixa finestra.

Qui?

Heu experimentat mai la sensació d'estar visquent alguna cosa que ja us havia passat abans? Els que proven d'entendre com funciona el cervell li'n diuen déjà vu.
El que em va passar dubto que sigui tan freqüent com això, vaig tenir un déjà vu d'una altra persona. M'explico, vaig trobar-me en una situació que sé perfectament que no l'he viscut mai, però vaig tenir la sensació de conéixer el que em passava. Suposo que és degut a que algú proper ja havia viscut aquella mateixa experiència i ha estat capaç de transmetre-m'ho d'alguna manera, no sé com, però sense explicar-m'ho. Perquè si hagués utilitzat només paraules la sensació seria diferent, la intensitat no seria tan forta i la seguretat de conéixer allò que em passava no seria tan real. Ara em fa falta saber qui em va transmetre aquella sensació perquè tinc un munt de preguntes per fer-li.

Barrio

Barrio és una de les pelis que més m'han impactat, parla sobre la vida de 3 nois de l'extraradi de Madrid, i és una peli, com totes les de Fernando Leon de Aranoa, que dona una visió crítica d'alguns dels problemes de la societat urbana amb bastantes pincellades d'humor àcid.
Aquesta és una escena que va ser rodada a l'estació "fantasma" de Chamberí, és molt potent (llàstima que sigui un pel fosca per veure-ho en una pantalla tan petita):


A més la B.S.O és molt guay. Hechos contra el decoro en són els protagonistes, com a mostra la lletra de la cançó que van compondre per la peli (és com un resum de l'argument pels qui encara no l'heu vista ;) ):

Canción prohibida (hechos contra el decoro - Danza de los nadie- B.S.O Barrio)

camino en círculos concéntricos, no soy dueño de mis sueños cada paso es un anhelo repetido, repito, cada paso y así año tras engaño el horizonte se estrecha. Sé que alguien ha abierto brecha y ha escapado, saltó el muro y cruzó el barrio.
Más allá de la autopista y de este cerco cotidiano hay salidas, lo he oído, se que existen cientos de metros despejados y sin un cristal en medio que me impida recorrerlos.
No soy dueño de mis sueños, siempre están en la pantalla, son de otros y están lejos, nunca puedo retenerlos. Y otra vez el mismo mapa que me mantiene encerrado en un recorrido ciego, paso a paso, año tras año, estación tras estación, desengaño a desengaño.

hey como va, dime chaval como va, ¿a quién le ha tocado tu parte?, ¿quién será el primero en disparar?. ¿hey quién controla, quién maneja la bola, cuánto durará el paseo, quién puede parar la olas?.

Visto lo visto no te extrañe si me quedo frió, tío. Así es la vida de los míos, sal al barrio y da una vuelta y después ven y me narras si hay algo de lo que cuentan por la tele esos tan listos. Desde luego no en mi fiesta, ni en la plaza donde paro, ni en el callejón oscuro donde las agujas tejen la mortaja de mi hermano, con su piel y algunos sueños arrancados de su pecho y clavados sobre un tablón en sus manos.

Y estación tras estación, siempre la misma canción. Muertos en vida como fantasmas pero aún late un corazón que imagina, que destila frustración y traga quina. Pero aún leo en las esquinas la letra de una canción prohibida que dice que en esta vida todo lo que sube baja y que la cuerda se parte y se raja la baraja si toda la mierda cae siempre de este lado de la balanza.

la realitat mai supera la ficció

Totes aquelles històries que eren pura fantasia havien cobrat vida per la nit: els ocells baixaven del cel per donar-me els consells que volia sentir o el meu boli, de color vermell, que ara podia dibuixar pensaments i somnis. Per no parlar de la granota que va aparèixer de sobte per explicar-me noseque sobre que realment era una princesa i que l'havia de besar. "A una granota li he de fer un petó?"- vaig pensar- i vaig decidir continuar el camí fins topar amb la estàtua que descansa tres cantonades abans d'arribar al pis. Que pesada!! Semblava que feia segles que no parlava amb ningú... que si ell va defensar el país, que si actualment la gent havia canviat massa, que ja no el respectaven. Per sort, era estàtua i com no es podia moure no em va costar gaire d'esquivar-la, fent veure que no escoltava els seus crits amenaçadors. Mentres estava pensant si em faltava algo per veure aquella nit, és quan vaig ensopegar amb una llàntia daurada; quasi em mato. Just després de dins hi va sortir un senyor tot enfadat per haver-lo despertat tan bruscament. Quin mal despertar tenen els genis, ni que fos dilluns... és més, a ell no el desperta cada dia un maleït despertador.
El món s'havia tornat boig? El millor que podia fer era arribar a casa , anar a dormir i esperar que la lluna, que encara reia de la ridícula ensopegada amb la llàntia, marxés i tornés el dia. Poc m'esperava que la xerrameca de l'oset de peluix aquella nit no em deixaria dormir.